Un tros de paper - Hi ha un malalt

Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge.

En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en què tots els veïns hi entervenen, i cada u d'ells té la sort de saber el remei infalible que pot curar el pobre que se'n va a l'altre món.

Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que, després de passar el temps tafanejant la vida de l'un i de l'altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau.

Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja us penetra de tristura l'olor de l'èter. Trobeu la porta oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment entreu a la sala.

Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots tapats amb paper, un d'ells amb una cullereta a sobre.

En les cares coneixereu d'una ullada qui té verdadera afició al malalt i fins a quin grau l'estima. Allí es parla baix; se camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto s'obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos. Escolteu lo que parlen:

-Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entén res; perquè, escolti: a un home de la seva complexió, a on s'ha vist sangrar-lo?

-Miri, senyora Lungarda: sinó que en aquestes coses una no s'hi deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perquè, el vespre abans d'ajeure's, a mi la cara d'aquest bon senyor no m'agradava gens; i l'endemà, quan me van dir que estava malalt, vaig dir: -Vet-aquí: ara, si jo els digués lo que ahir estava pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aquí, que mentre m'estava despullant se'm va ficar al cap que no estava conforme. Més: que el vaig sentir tossir tot espussant-me, i vaig dir entre mi: -Déu nos en guard, però em sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no sé com no ho veien, aquesta gent ¡Si se n'anava com una candela cap per avall! I en un cos que necessita fortalèixer's van i li treuen sang i el debiliten... Què vol que succeeixi? _(Més baixet)_ Ara, això és un parlar entre nosaltres: així que va pujar el metge, que jo vaig ser la primera de veure'l, que expressament m'estava al replà de l'escala, vaig dir: «-Oli m'hi ha caigut!» Perquè jo ja en conec cinc que n'ha mort. «-Sinó que una no pot dir res.- vaig pensar. -Això són coses delicades...»

-Ah! Lo que és jo, tampoc m'hi he volgut ficar, per això mateix que vostè diu. Però l'altra tarda, la veritat, no me'n vaig saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva dona. «-Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la matonera de la cantonada de ca els pares també ho va tenir.» Una no és cap bèstia, i em sembla que bé hi pot entendre una miqueta. Però ella me va fer un paper tot fred. No em va respondre sinó: «-Veurem... si per cas...» Que jo, amb el meu gènit, que no m'agrada veure patir un pardal, l'hauria agafada, que no sé què li hauria fet. Però no em toca ni de prop ni de lluny, i vaig pensar: «-Ja t'he dit lo que devia: ara, per tu faràs.»

-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot, que ahir els va arribar del Vallès...

-I bé, no veu que el senyor Ventura pot disposar d'alguna cosa...

-Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perquè en set anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada...

-Veiam, veiam; ella es pensa que la deixarà senyora i majora de tot...

-Oh! això ho veurem. Si jo hagués de fer el testament, ja li asseguro... Miri que, sangrar a un home així, vol fetge!

-I bé, ¿no veu que és gent que no se'ls pot dir res? No la contradiuen: però fan la seva i callen. Jo m'hi desespero, què vol que li digui? no hi puc fer més: és gènit que Déu m'ha donat. Lo que deia jo l'altre dia a sa germana, que és molt més enraonada que ella: «-El carnisser de la Bordeta és un home que en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perquè, senyora, allò és cosa que no es creuria sinó que es veu). -Per què no l'envien a buscar? què hi perdrien? Ell, si no cura, no cobra un quarto.» I lo que ella em va dir... diu: «Jo ja l'hauria fet venir.» I ja li dic que és una xicota que dóna gust de parlar-hi. Però diu: «-Com ma germana -diu- és aixi, sap?... què farà?...» -diu.- Diu: «Per més que vosté la prediqui- diu -no es mourà de lo que li digui el metge- diu -encara que la matin.» Ai! ja li dic jo que quan a una persona li agafa una taleia, ja està fresca. Què es pensa? Ella, per més que ara en vegi l'experiència, morirà a mans d'un metge; aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu; perquè la conec de temps i és tossuda com ella sola.

Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L'una porta uns draps fins; l'altra se'n duu el vas i la cullera.

-No s'ofereix pas res?

-Si som bones per alguna cosa...

-No, gràcies.

-És que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora... Escolti, en aquest món...

-Ja ho sé; jo els ho agraeixo.

-Miri: si no ens ajudavem els uns als altres... vol dir que...

-I què tal? que no parla?

-Ara m'ha signat que tenia els llavis secs i li donaré una culleradeta d'això que últimament ha fet dur el metge. Dissimulin...

-Vagi en nom de Déu.

Així que la pobra senyora entra al quarto... què!... a penes gira l'espatlla, ja l'una fa l'ullet i diu:

-Ja ho han sentit. El metge... i torna el metge. Res: el mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu! Ja té raó el ditxo: Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon. ¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!...

I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una conversació amb els més pròxims del malalt, dient:

-Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments com aquests; però un hom té família i fa lo que no voldria fer. Veieu? A mi l'any passat me deien: «¿Per què no baixes a Barcelona a veure't amb en Ventura i posar en net allò de la quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida de son pare?» Jo, no m'agrada... jo no só ambiciós, i tenia un tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig respondre: «-Deixeu-me estar, no em vingueu amb amoïnos; en Ventura és home de bé...»

-Això sí, pobret!

-Y bé, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sinó que ara s'han corregut veus... jo no ho crec. Però, si ell deixa tot lo que posseeix a la viuda... És dir... encara no som en aquest cas. Potser Nostre Senyor... qui sap? Però anem dient, que si avui per demà ell se'ns mor i no explica «tal cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano», tindrem un disgust; perquè jo... per mi tant se me'n daria; però els meus nois hi tenen dret, que és cosa seva, guanyada pels avis, és dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no és pas just que se'n gaudís un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no és ocasió de parlar d'això. I lo que toca a la viuda, vamos... An ella, en un dia i mig que só aquí, no n'hi he dit una paraula; perquè la pobra, com és natural, ¡tal me faria! Està tan trastornada... Ahir vespre fins es va descuidar de fer-me portar verdura, que a mi m'agrada sofregideta, i, com estic acostumat de tota la vida a menjar-ne cada vespre, entre faltar-me això i pensar en el trastorn de la pobra dona, he passat una mala nit d'allò més. Per supuesto que d'això tampoc n'hi he dit una paraula; perquè sé fer-me càrrec de les coses, i per un dia, ¡què diantre! Jo lo que voldria que ell s'adobés: això, això és lo que ens convé a tots, que llavors, sense gastar en advocats, tot s'arreglaria. Perquè, francament, si aquest home no ha fet les seves disposicions com devien fer-se, creieu-me, nos ne veurem un embull i tot s'ho emportarà la justícia, que mai que n'hi hagués.

La criada obre la porta del quarto i diu:

-La senyora diu que facin el favor de parlar un xic més baix; perquè se sent des de l'arcova i el silenci és lo que més ha encarregat el metge.

Calla el parent; callen les veines; però al sentir la paraula _metge_, una d'elles en particular fa una ganyota despreciativa, i les altres, qui més qui menos, arroncen les espatlles.

-Jo estic per anar-me'n...- diu l'una.

-Veig que no ens diuen res...- replica l'altra; -si volen res ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions...

El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a sos interlocutors, i, molt baix, diu:

-Veuen? Si Déu fes la gràcia que aquest home s'adobés, jo me'n podria tornar a casa aviat...

Entra el metge.

Les veines li vibren mirades de basilisc, i l'una a l'altra s'estiren les faldilles ensenyant-se'l.

El metge saluda i es fica al quarto. La senyora Teresa creua les mans i, mirant al sostre, exclama sospirant:

-Déu los faci bons! Però el mataran.

Una altra s'acosta a la porta del quarto amb dissimulo per a escoltar.

Se sent dintre un gran xisclet i plors. La criada surt corrents cridant:

-Ai pobre amo! Ai pobret! ¡Se'ns ha quedat a les mans!

La senyora Teresa, tota roja, es gira a les altres, i amb els punys a la cintura i bufant de satisfacció per haver acertat, diu:

-Què els deia, jo? ¿No els ho deia ara, ara mateix? Responguin.

El parent, tot embadalit, mira per tot i pregunta amb el cap en l'aire:

-Bé; però aquest testament a on deu ser?

Creixen, a dins, els plors i els gemecs, les veïnes se n'hi entren... Però... ja hem acabat: ja no hi ha malalt a la casa. Lo que succeeix després, ho dirà qui sàpiga lo que passa allí a on hi ha un mort.

X.