Un tros de paper - Hi ha un enterro

L'escena té lloc en un carrer decent. La part xismosa del veïnat està representada pel fideuer, el marxant de vetes i fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora de les albes de la parròquia.

Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia que s'ha mort un veí.

A les deu menys quart arriba el cotxe dels morts amb tiro de quatre cavalls.

Un moment després es presenta la comunitat, i aquí comença la gran tabola.

La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics que la retenen; i, consentida de que ja mai més veurà al seu espòs, posa el crit en el cel.

Els amics íntims de la casa es fan mútuament una senyal i surten del quarto sense despedir-se. Les veïnes invadeixen l'estància atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen el cos, són les primeres que ho donen a entendre.

Així arriba el mort al carrer i és colocat en el carruatge.

-Quin bagul tan llarg!- diu un dels mirons.

-I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins una creu de tatxes daurades.

-I cotxe dels morts amb quatre cavalls.

-Oh!... és que ell estava molt bé... Lo que és la viuda, ja li ha trobat bon recó.

-Es deurà tornar a casar prompte... Em sembla que terminat l'any del dol fort...

-Vol dir?..

-Jo no tinc cap antecedent; però... ja sap lo del refran : _A muertos i a idos..._

-I les criatures?...

-Les criatures?... Jo suposo que el difunt haurà fet testament.

-Té raó; com que a la criada, que setze anys ha que els servia, li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada.

-Molt ben fet: un servei bo, amb res és prou pagat.

-I el difunt que era un excelent subjecte, sense voler ofendre als parents.

-I es diu de què ha mort?...

-De què vol que sia...- respon una senyora molt atrafegada que ix de la casa del difunt. -Els metges... els metges que l'han precipitat. Ell tenia vida per cent anys; però com no li han entès la malaltia...

A tot això el cos ha sigut introduït en la iglésia i comencen els oficis divins.

En la secció d'homes, un amic de la casa diu al senyor del costat:

-Però, home, qui ho havia de dir.

-No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's vostè que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i guapo com vostè i jo.

-I a mi què em dirà?... Calculi que quan va començar la guerra sortírem tots dos en la columna del general Llauder... ¿Com vol que no m'hagi deixat de pedra?...

-_Con que_, ell ha servit?

-Li diré: nosaltres fórem dels mobilitzats i ens feren córrer món amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes expedicions conegué el difunt a la que després fou la seva dona.

-A la viuda?

-Sí, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si tenia o no tenia amb un mestre que se n'anà amb la primera carlinada...

A tot això, diu el celebrant des de l'altar:

-_Requiescat in pace..._

I continuen els assistents al funeral:

-Home, mai ho haguera dit...

-Sí, senyor; però com ella tenia algun quartot arreplegat i ell (Déu l'hagi perdonat) era un poc taujà... Vamos, va ser una cosa criticada de tot l'exèrcit.

Més endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes és prou o massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del _terremoto de la Martinica_ entre dos habituals concurrents de l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot això, per l'animeta del difunt... _naranjas_.

En el lloc de les dones no té més que agrair-hi. Un diàleg per mostra.

-Però digui'm, amiga: ¿no ha vist entrar la filla de la senyora Manela? Quin ringo-rango!...

-Porta els drapets de núvia. M'han dit que l'havien molt ben vestida.

-No ho cregui: _mucha planta y poca uva:_ em comprèn? Gran vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les camises que li donaren. No ho vaig fer jo així per la meva noia. Filla meva: si vostè veiés aquell bé de Déu de roba blanca... Perquè, això sí, jo só d'aquelles que creuen que de roba blanca i plata llisa mai se'n té prou.

-El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aquí em té que he vingut feta un pellingo.

-Res d'això...

-Però els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una setmana sense mudar-me?...

-No ho fa així tothom: sense anar més lluny, la viuda del difunt. Si vostè hagués vist quins garrons portava a la Festa Major de Sant Quirze...

-Crec que és una mala endreçada...

-El seu home no ha mort de res més que de mal cuidat...

-Però ell tenia un gènit del botavant; jo mateixa... vamos el tono que ultimament es dava...

-Què vol que fos! Ell al fi de sos principis havia sigut Miquelet...

I el celebrant des de l'altar:

-_Pater noster..._

Altre enraonament entre dames, després d'haver anat a oferir:

-Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat contenta... Jo ho crec... Mes de trenta persones han anat a besar l'estola de mossèn Guix.

-Senyora, els amics són per les ocasions; i quan una calcula que amb sa assistència pot treure una animeta del Purgatori... Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres...

-I quin luxo!... No hi ha més que vestits de tafetà...

-No me'n parli, que això esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho fan. Aquí té vostè la muller del senyor Tòfol. Ell guanya catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta que és un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veurà amb llunetes.

-Miracles, senyora, miracles!... El meu marit té una casa al carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego, uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és enfermer de tres confraries; i, amb tant bé de Déu ¡que és cas de gastar com la muller del senyor Tòfol!

Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici. Cap persona s'ha recordat de dir un mot de bé; però han complert amb la família.

Alguns troben que el difunt farà molta falta en aquest món.

Ell era qui organitzava tots els Montepios.

Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les sortides dels xicots del barri.

Ell qui contribuí al restabliment de la professó del Dijous Sant.

En fi, els capellans es retiren resant entre dents.

El mort és portat altra volta al carruatge.

Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els íntims del finat parlant de política i del preu del tocino fresc.

Una hora després tot ha conclòs, i als tres dies ningú es recorda de la llunyana existència del senyor Ventura.

L'ORFANETA DE MENARGUES