Un tros de paper - El diumenge... a fora!

Me sabrien dir què hi fa la gent, a fora?

I

Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No,
senyor. Molt al contrari, m'agrada la bravesa del torrent,
l'ímpetu de ses aigües bramadores; me complauen els diversos graus
de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del
blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadros
d'hortalisses, i encara, encara!, me sento l'ànim penetrat de
melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquila
i solitària, sona lluny el rústic fluviol, repetint una d'aquelles
follies senzilles i gemegoses, com la que diu:

«Adéu-siau, mon pare.
Adéu, mare i germans...»

que sempre l'escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga
modulació de l'última nota.

II

Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana
metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que
té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis
gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els
diumenges? Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al
Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a
sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de
l'estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa
sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot
passejar-se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de
la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb la fresca i ha de
carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i
fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho sé de cert...

Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en
una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol.

Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del
corredor... jo ho he vist.

Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador
d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la
levita, i diu allò de «és un gust estar a la fresca!» Però ho diu
bufant.

-Noia: que no està el dinar?

Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquella bàrbara costum de
què «a fora com a fora», «aquí de qualsevol modo»; i, abans
d'acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de
criatures d'altre, i vostè, home panxut, entre mig de la florida i
pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del
misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i
put a suor, i ¡ni sisquera s'adona de què li ha caigut un sabatot!

S'aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l'enorme cos, i
dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots
els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria
i notant a les veïnes.

Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: -«nos en
haurem d'anar»; -«diumenge hem de dur tal cosa»; -«ei, tanca bé!»;
-«no et descuides pas res?»- s'acaba la tarda, i abans d'arribar a
mig camí, comença a dir: -«Ja voldria ser a casa.»

Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi
troba, a anar a fora?

-Jo l'hi diré: el meu pare...

-No ho agafi tant per amunt. Vostè ¿com és que hi va?

-Home, jo veig que tothom fa lo mateix...

-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió de la
costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir
que rendia homenatge a la memòria de son pare...

Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la
parròquia, clavari de germandats; però...

-Què vol dir?

-M'alegro que m'interrompi, perquè anava a dir: -Però, ase.

III

-Déu los guard. ¿Que no hi és el senyor Andreu?

-Són a la torre tots.

-Bé, tornaré un altre dia. Recados.

Truco un altre dia. Ningú em respon.

Torno a trucar i una veïna surt a dir-me:

-Si busca els senyors d'aquí davant, són a la torre.

-Mil gràcies.- Ja que tinc temps, arribaré a veure en Fèlix i la
seva dona.

No tinc avui bon acert.

-Són a la torre.

Trobo un conegut, i, tot saludant-me, em diu;

-Adéu: me'n vaig a la torre.

-Alto!- dic jo. -¿Aquest també té una torre?- I tot passant, sento
que una senyoreta diu a un jovenet:

-Demà serem a la torre.

¡Es dir que tothom va a fora... i tothom té torre!

Me'n vaig a fora. Central cap a Gràcia? Pujo.

Quina sort! Al baixar trobo en Fèlix. Me porta a la torre...

Hi té la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de
Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels
carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el
menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això
diu que és en el millor puesto. I tot explicant-me l'excel·lència
de la _torre_, m'acaba d'apesarar dient-me:

-És molt millor aquesta que la de l'Andreu!

I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els
coneixen sentin dir: són a la torre!

IV

No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la
meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a
fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a través.

Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d'haver una
font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart
de de seure, cigarret i trago d'aigua, i ¡que m'empetin la basa!

Ajà! seiem-hi. ¡De tant en tant hi cau bé, un xiquet de
soledat!...

Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze
minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones
cares! bon color!

Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises,
festegen, fan campana...

Quin gep ha rebut, un! I que bé el torna! No són mancos! Ola! ¡Diu
que han fet gimnàstica! Això m'agrada. S'han cuit ells el dinar i
l'han fet massa salat... Bona senyal!... El jove deu ser capaç de
fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorància d'aquest
art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara
que salabregi una miqueta massa.

La joventut és imprudència, passió, força, temeritat... Ai! Massa
poc que en queda, després, de tot això.

Oh! Me n'alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els
diumenges, en lloc de migrar-se en un cafè malsà o en pitjor siti!
¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!... Què
ajogassats estan! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi
ha remei!, la naturalesa els hi obliga.

Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora.

Se'n tornen cantant desentonadament... s'allunyen les rialles:
m'han donat un bon ratet. Anem-se'n.

V

Mes veig caminar allí, de bracet, dos que semblen nuvis o
promesos...

S'aturen. Se parlen a l'orella, ¡com si algú pogués sentir-los!

Tornen a caminar: ella repenjant-se en el braç d'ell, i ell
portant-la airosament, que no li pesa una palla.

Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els
llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se
donen les mans. Misteris acústics!

La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen.

Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al
mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora
sens saber de què.

Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona
gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat.

Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap
d'ella en el d'ell.

Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que
sospiraven ells dos... Jo també me'n vaig.

A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntaré per què aneu a
fora...

Ja ho sé, i... ben fet.

VI

No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva
torre. Vos dóna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i
vos fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines,
les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers,
el preu del terreno i les picardies de l'Ajuntament.

Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a
caçar coneguts. ¡Pobre del que hi cau!

VII

Cap al tard torno a Barcelona, entremig d'una multitud avinada.
Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb
un cistell al cap i les criatures entre peus.

Han anat a beure vi, molt vi: vi barato, vi sol...

Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig,
son ideal, era beure vi...

Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha
fet ben poca feina!

Aqueixa gent, per què va a fora?

Si aqueixa gent no va a fora, a on anirà?

VIII

Parleu-me d'una casa espaiosa, a fora; d'una casa gran, ventilada,
amb un jardí, amb una font, amb sombra d'arbres, amb soroll
d'aigua, amb aucells que volin per on vulguin; però, ei, amb
butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que
no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la
civilització fan indispensables, sobretot a fora; però ¿piset
llogat? veïns? carros? pols? poc siti? sol? burgit?... Fugiu-me
d'aquí; per això no hi aniré mai, a fora.

X.