Un tros de paper - Dos enamorats

(Preludi a la Rambla)

Ell. -Doncs, ja que li agraden els clavells, n'hi puc donar un esqueix.

Ella. -Ai, gràcies! Clavells i pensamenteres m'agraden molt.

Ell. -Pensamenteres? N'hi puc donar llavor, que en tinc tot un paper.

Ella. -Sí? Doncs me farà molt favor.

La mare. -No sies amoïnosa, dona. El faràs anar carregat.

Ell. -Això rai...

Ella. -Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el favor de dar-li el llibre d'_Estela_, que em va prometre. Que fa plorar? M'agraden, tristos.

La mare. -Però, noia, no et canses de demanar. Això no està bé...

Ell. -Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust, d'aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona, que són festes i hi tinc el padrí.

Ella. -Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig. Jo, ni sortiré de casa, perquè... vull acabar un mocador que brodo.

Ell,(fent l'orni). -I... dijous ¿tampoc vindran?

Ella (com un llamp). -Dijous sí.

La mare. -Dijous? Potser sí.

_Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta..._

Ai! Ja hi som!

_Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:_

«Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle que no puedo venir a Gerona _per_ la fiesta mayor _de la misma._ Tengo una cosa _al ojo_ que dicen si será _un mochuelo_ y he tenido que dejar el vino que no _me prueba_ y también tengo que quedarme _a casa mi tio Quirse_ que está muy _enfermo de la rompedura_.»

«Sin màs per _aoy_ mande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. -N. N.»

I

TOT JUST COMENCEN

_Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa reparar an ell i li diu baixet:_

Ella.-Aquests sí que s'estimaven!

* * *

_Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre. De tant en tant escolten l'òpera.

El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:_

Anguiol sarai per me... Anguiol saró per te... per me-per te- per te-per me- si... si per me-si... si per me- Anguiol si si... peeeeer... te! peeeeer me!

_(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el cap i acaben abraçant-se.)_

Ella (baixet). -Aquests sí que s'estimaven!

_Surten de casa d'una núvia. Ja s'han despedit i, a mitja escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li acosta i li diu amb dissimulo:_

Ell. -Què té?

Ella (mig rient). -Res...

Ell (picat). -Ah! res?

Ella (confosa). -No s'enfadi... no sé, m'ha agafat una cosa... per mi és de la cotilla.

La mare. -Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!...

Ella. -Oh! ¡Aquests sí que s'estimaven de petits!

II

MÉS ENDAVANT

_Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats._

Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona?

Ell. -Però que no puc mirar enlloc?

Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per Carnestoltes sempre anava amb ella.

Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?

Ella (tota roja). -Jum... Vosteees...

Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima?

Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap?

Ell (amb el cap tort). -De veres?

La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que són les deu.

Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) Bé, quan vulgui.

Ell (enlluernat). -Sempre, sempre?

_(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga)_

La mare. -Vamos, passi-ho bé.

Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vostè.

Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -Sí! I vostè?

_(Tota la parentela se'ls posa entremig.)_

Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona. -D'aquí a demà.-Si a Déu plau.

Ells dos (aprofitant el soroll). -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. -Sí? -Sí.

Coro general. -Bona niiiiiit!

* * *

_És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges._

Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó.

Ella. -Però, si ell hi passa, què hi faré, jo?

Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre se'l veia al seu costat...

Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò... però vostè... Això que vostè diu fóra suposar que no l'estimo.

Ell (cortat). -Jum... Vosteeees...

Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara... (Amb mel a la boca.) Ja no m'estima?

Ell (engelosit). -Més que el món!

(Ara torna allò): -De veres? -Sempre? -Sí.

Els altres. -Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc.

_Aquesta escena se repeteix moltes vegades._

III

VA DE VALENT

_Dia de parada_

La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general!

Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li agrada?

Ell (engrescat). -M'estimes?

Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten!

Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes.

_(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin; ningú els sentirà.)_

Ella. -Sí que t'estimo... i tu?

La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al oncle Ponet?

Ella (no sabent què dir). -Què mana? Sí... sí, senyora.

La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada.

Ells dos a un temps. -A mi també. _(Miradeta, rialleta i copet de colze.)_

* * *

_Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines._

L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu: «Con el mayor sentimiento...» _(Segueix llegint)_

Ell. -M'estimes?

La mestressa. -Ai! ¡Quin desconsol per les famílies!

Ella. -M'estimes?

La germana. -Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva!

_Tots hi corren._

Ell. -Caramba! -M'estimes?

Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes?

_Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:_

Tots. -Callin! Una... dues... tres...

Ell. -T'estimo més...

Els altres. -Quatre... cinc... sis...

Ella. -I jo!

Els altres. -Set... vuit... nou. Les nou!

Ell. -No sé què et faria!

Ella (baixant el cap). -Mmmm!

_Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i després diuen:_

-Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'allò més.

AL CARRER D'ELLA

_L'ataconador del portal a les vuit del dematí._ -Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis.

_La criada del davant, a les nou_. -Ja passa.

_El camàlic de la cantonada, a las deu_. -Volta'l!

_Els xicots d'estudi, a les onze_. -¡Sempre trobem aquest senyor!

_La mare, guaitant pels vidres, a les dotze._ -Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

IV

SÓN PROMESOS. -PRIMERA PART

_Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes. Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a veure entrar els bens, al cementiri... Tombaga d'aquí, mocador d'allí; ara un braçalet, ara aigua d'olor; caramelets, joguinetes... ¡Va bé, la cosa!_

SÓN PROMESOS. -SEGONA PART.

Ella. -Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d'això que ara es porta... I no he vist cosa més bufona!

_(La mare se'l mira de reüll.)_

Ell. -Com és que han tret el canari d'aquí?

V

AL CAP D'UN ANY

Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves: la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van prometre cinc mesos després que nosaltres.

La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons subjectes.

Ell. -Me fa mal aquesta bota... ¡Demà les torno a cal sabater!

La mare (apart). -Jo no sé en què pensa, aquest minyó.

VI

AL CAP DE DOS ANYS.

Ella. -I bé, mare, prengui un xic més de paciencia.

La mare. -És que jo no sé en què pensa, aquest minyó... Estic per dir-n'hi unes quantes...

_(Truquen.)_

Ella. -Per mor de Déu no li digui res ¿Què em vol entristir més?

_(Entra ell.)_

Ella. -Ola, bé de Déu!

La mare. -Ai que bé t'està, aquesta levita! (Apart) Bonics per ell prou, però de lo demés... no sé en què pensa!

VII

AL CAP DE MOLT TEMPS

La gent. -Mai dirien qui s'ha casat... Fulano.

-Ai, ai! Sí?

-Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula.

-Vegi! Què m'arriba a dir! ¡Tan enamorats que estaven! Sembla impossible!

-Ai, Senyor! Tot passa, en aquest món!

-Ja ho pot ben dir...

-Ja té raó...

-Oi, que és ben cert!...

X.