Un tros de paper - De balcó a balcó

-Què no surt, senyora Marieta?

-Ai! no, senyora. Avui sí que no em mouria encara que em
donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una
esgarrapada i he dit a la minyona: té, emporta-te'ls i no
tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen
fins aquí.

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyora
Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants.

-No me'n parli. Criatures! ¡no sé qui en demana! I si ara són
cinc i no em deixen una hora de repòs vegi avui per demà que...

-Que vol dir que hi tornem a ser?

-Encara no s'hi pot dir res; però si vol que li digui la
veritat, ja tremolo.

-Anem, que també no n'hi ha per tant. Vostè rai!

-Còm ha de ser!... Nostre Senyor els envia... Escolti, ara
sortirà la del pis d'aquí al costat; miri-se-la bé.

-¿Que és aquesta del mocador gran?

-Sí, senyora. Què me'n diu d'aquest rumbo?

-Ai! no sé còm s'ho fan. Què són molt rics?

-Sí, com el grill.

-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no
es guanya res; però jo el que veig és que cada dia hi ha més
luxo; tothom va al _trayatu_... no ho puc entendre. Un prou
estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou
feines...

-Oh! cada casa és un món, senyora Tecla! Per això mai hi havia
hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que
n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?

-Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha,
no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa.

-Miri's aquesta del costat... però ei! per mor de Déu, no en
faci ús que jo ho sé per la sogra, que es fa molt amb sa
cunyada.

-Vol callar!

-Doncs aquesta té un cert tràfec...

-Ve't aqui! Ja volia dir jo...

-I crec que no és el primer...

-Vaja, es dona d'història.

-Uf! crec que ha corregut la Seca i la Meca.

-Què em diu! I això que té un posat tot senyoret i un parlar
tan...

-Sí, ella és tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa... Com
del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis,
l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig
pensar, veiam de què se les heuen: em vaig posar a escoltar, i
¡Reina del cel, quina boca! Què es pensa! el mateix que un
carreter fins _alls i froscas!_

-Jesús, Maria, Josep! ¿I que era amb ell la palestra?

-Sí, senyora. Hi va haver un desori... va durar fins a les deu.

-I ell sembla un bon subjecte.

-Sí, bé ho sembla. ¡Però es veuen uns desenganys en aquest món!
Ell sap tots els seus enredos.

-Ara vegi!

-¿No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?...
¡Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni
una al pap.

-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgràcia
d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no
hauria donat res què dir, i per mor d'ell... qui sap?

-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una
camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la
facció, al principi. Va entrar a casa d'un minyó jove, al cap
d'un quant temps s'hi va casar... i no es pensi, la feia anar,
que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a
mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, però ben plantada, i
¡un ull... que li parlava! tenia tres o quatre de servei: ¡vegi
quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com
ara que qualsevol n'hi té... en fi, li dic que feia rotllo.
Doncs amb tot i això, el va matar a disgustos. N'hi va fer a
l'alçada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al
majordom, perquè es va aixecar un bum-bum... que no hi havia
gat ni gos que no hi digués la seva; després, un estiu van anar
al mas, i van tornar de repente, perquè també no sé què s'hi va
haver amb un capità de Miquelets.

-Vaja, doncs, la noia ja té a qui semblar. Jo l'altre dia vaig
sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que és
mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.

-Ui! quin altre!

-La senyora Paula?

-Ja li asseguro jo que és ben bé ella mateixa!

-Ave Maria Puríssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no
hi ha de qui fiar.

-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a
dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un
recado.

-Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi
havia més vergonya.

_(Surt una veïna a un altre balcó)_

-Que pren la fresca, senyora Tecla?

-Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una
estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que
estava sola.

-Ara no hi està de sola.

-Sí, ha vingut un senyor... Què se'n riu?

-Prou que ho sé: un senyor ros.

-No l'he vist...

-Oh! prou és ell! Ja és cosa vella. No sé com el seu marit es
tan taujà. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit,
ja s'han separat dues vegades. Què no ho sabia?

-Ai, filla! La primera notícia.

-Sí que és estrany!

-Tan cert com m'estic aquí!...

-No, ja ho crec, ja; però li dic que... No se n'amaga pas ella;
es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi,
que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!

_(Surt la senyora Paula a una finestra)_

-¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat?

-Sí, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la
cuina...

-Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat:
deixa-me-la avisar.

-Tantes gràcies.

-Si hagués sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat;
perquè no hi vull tractes. Ara afiguri's vostè que l'altre dia
era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endemà em
tocava a mi la llàntia, em ve tota certa i mal mandada, amb
uns grans escrafalls, dient que si això, que si allò, tota
enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i després,
que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca;
que no sóc com ella; i de mi, gràcies a Déu, ningú n'ha tingut
mai res que dir. Vegi l'escala fosca! ¡Ai, Senyor, que estem
ben posats! Per això des d'aquell dia vaig dir sí? no tingas
por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent.
¿No vaig fer bé?

_(Surt la senyora Menciona)_

-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a
ell li agrada molt, i pensava ho deixaràs que es vagi bevent el
suc i hi aniràs afegint aigua: m'he distret una mica parlant
amb vostè i res: en un credo... ¡tot cremat, que no es pot
aprofitar! Ho donaré a un pobre.

-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i
no se em fes tard: deixim anar a dintre.

-Vagi, vagi.

-Senyora Menciona, i que n'és de feinera la senyora Tecla!

-Sí que n'és, senyora Ignasieta. Bona dona sinó que sempre està
averiguant el que fan l'un i l'altre.

-Això sí que és mal fet. No hi ha res que em faci més fàstic.

X.