Un tros de paper - Barcelona avui en dia

¡Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones
acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de
la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les
capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable,
ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu:
-¿D'on surt, ara, aquest beneit? ¡Que està fet a poc!

La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda,
_nihil admirari_. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un
adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys
suïcida, i tot seguit responíem: -Oh!... ¡Això es veu cada
dia! Oh, si anésseu a París!... ¡si haguésseu estat a Londres!...

Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en
les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi
d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per
salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que
agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa
aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal
horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llençàvem els periòdics,
dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les
funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat,
insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela,
i exclamàvem: -Bah! ¡Sempre ens parlen de lo mateix!

Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se
sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a
Barcelona!...

Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!

Ara és ben al revés!

Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella
vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la
curiositat infantil més extremada.

Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí,
que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben
segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que
a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades
entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica
enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.

Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els
dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb
aqueixa confiança, prosseguesc.

Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent
de Barcelona, que estem desconeguts.

Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin
assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e
insignificants.

Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's
rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar:
-¿Que no saben lo que ha succeït?

Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una
casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones
que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un
alicient per a la curiositat pública.

Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el
temps i els esforços que s'empleen en combatre la pena de la vida,
que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues
tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits
de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran
servei a l'espècie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i
enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les
ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer,
aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del
firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una
mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana
d'un balcó de segon pis.

Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en
semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se
d'ell sense gràcia.

Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era
propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de
gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós
neguit.

Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes
bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a
quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta
el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos
de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny
hi ha núvols i fa ull cap a garbí.

Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles
de paiellas i _mam que te crió_, i feien burla de tot quant tirava
a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de
gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se
al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el
temps refresca, se n'hi posen tres.

Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a
sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant
pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres
hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper,
amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.

D'ençà que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i
patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se
disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques
ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un
dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no
podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una
ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.

Si els almogàvers nos veien!

I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya,
o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de
gas, quina ganyota ens farien!

¿No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a
gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els
havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música
militar tocaria en la plaça?

-Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No sé com ningú pot trobar
gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a
la Plaça Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si
el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.

Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no
hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer,
estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis
i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de
l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.

Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som
tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de...

Atura't, Pau.

Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.

L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el _Tedèum_.

X.