Un tros de paper - Ai, que han mort un noi!

Reina Santíssima!... Afigurin-se quan jo em sento: «-Han mort
un noi! han mort un noi!»

Totes les pobres mares ja poden pensar: «-¡Ai, si serà el meu
que se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat!» Altres:
«-¡Ai pobre de mí, què ja fa dues hores que és fora de casa!...
Potser és el meu!»

Comença una veu a preguntar:

-Quants anys tenia?

I responen:

-Cinc anys.

I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè
totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a
propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.

_Amigo_ de Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll... No
hi ha res més natural.

Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava
veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb
unes galtetes... ¡Ai pobret!... ¡Donen tant de gust quan un
se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que
amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb
aquell parlar mig palpissot que els escau tant!

-I bé, com ha estat? com ha sigut la mala ànima?...

-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni
mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra;
els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se
les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que
toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el
dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que
aquell pobre noi...

-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!... Miri
que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem:
correm-hi tots...

I en vol, de gent, cap a ca la ciutat?

Pel carrer la gent: -A on aneu? Què hi ha?

-A ca la ciutat... Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo,
ros... Aquests brètols del vi... Aquests del portal! Mala fi
facen!

-Un noi, han mort?

-Sí, de cinc anys. Àngel de Déu!

-Malvinatge! Jo també vinc.

-Jo també.

-Un noi de cinc anys? Anem.

-Una pobra criatura? Anem-hi tots.

Allò era un contínuo pel camí.

Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa,
tota irritada, tota baladrejant.

Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten
pel burot, i responen que no en saben res.

-Com, no en saben res? El Diari ho porta.

-Ah! No ho saben? Tracten de tapar-ho.

-Diu que no han vist cap noi? Anem a l'Hospital.

-Té raó, aquesta bona dona. Cap a l'Hospital... a l'Hospital, a
l'Hospital.

-Diu que avui han tancat el corralet.

-L'han tancat? L'han tancat? ¿L'han tancat?

I tothom:

-Han tancat el corralet. ¡Allí el tenen, anem-lo a veure!

Pel camí:

-La pobra de sa mare! ¡Si molt convé no en tenia d'altre! Ja la
planyo.

-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent
en aquesta hora.

-Plora? Ja ho crec; si és impossible que tingui consol.

-No té consol? Ja me'n faig càrrec. Ai! Després la vull anar a
veure.

-Aquí diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu
conèixer.

-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura.
Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li
asseguro que se'n parlaria... Però no tingui por; el deixaran
fugir i no li faran res.

-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no
li faran res i el deixaran fugir...

Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història
del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino,
i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a
l'Hospital.

-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el
tenen!

-Quin noi?

-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que
han matat els del portal.

-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha
una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El
noi!! ¡¡¡El noi!!!

-Callin!!! Aquí no hi ha cap noi mort.

-Ai quina picardia! Ara ens el fan fonedís! Doncs que obrin el
corralet!

-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!

-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on
l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests
cofis i mofis!...

-Si hi hagués una dotzena de mares com jo...

-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.

La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres
mares! Pobres fills!...

Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments
interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de
cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per
no separar-se del seu fill encara no existeix.

Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic,
no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet
real en què fundar-lo.

Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués
dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme
humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el
general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i
fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços
fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare
i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes
les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser
menos que les altres.

X.