Un niu d'enredros
Francesc Palanca i Roca
 Baixa












UN NIU D'ENREDROS.


















VALENCIA 1874.
Imprenta de J. Guix, Pobres Estudiantes, núm. 11.





UN NIU D'ENREDROS.

CHOGUET BILINGÜE

DE COSTUMS VALENSIANES,

EN UN ACTE Y EN VERS.

ORICHINAL DE

D. F. PALANCA Y ROCA.

Estrenat en Valensia en éxit estraordinari la nit del 30 de
Desembre de 1873.






VALENCIA 1874.
JUAN MARIANA Y SANZ, EDITOR,
LIBRERO DE LA UNIVERSIDAD Y AYUNTAMIENTO.

BAJADA DE S. FRANCISCO,
núm. 11.

LONJA DE LA SEDA,

núm. 7.


 REPARTO.


 PERSONACHES.
ANCHELETA. . . .
ROSALIA. . . . .
ROSA. . . . . .
BATISTE. . . . .
EMILIO. . . . .
D. PATRICIO. . . .
D. ROMUALDO. . . .

 ACTORS.
Sra. Agosti.
"  Huertas.
"  Valero.
Sr. Llorens.
"  Colom.
"  Contreras.
"  Eugenio.

Una chiqueta de uns huit añs, que no parla.



 Esta obra es propiedad de su autor, y nadie podrá representarla sin su permiso. Los comisionados de la galería La Edetana son los encargados del cobro de los derechos de representacion.

 El autor se reserva el derecho de traduccion.

 La propiedad editorial de esta obra pertenece á D. Juan Mariana y Sanz, y nadie sin su permiso podrá reimprimirla.

AL AMIC INTIM Y COMPAÑERO

DEL APLAUDIT AUTOR DRAMÁTIC

DON CHUSEP GARCIA CAPILLA.

 El que paga descansa: Fa ya temps que tinc contragut en vosté un deute, pues tingué la bondad un dia de estampar el meu nom en la primera de les sehues producsions; no obstant, y á pesar de que han pasat alguns añs y encontrarse vosté á bastantes llegües de Valensia, no crega que s'ha borrat de la memoria el amic y el acreedor, res d'aixó; per lo mateix qu'estic sempre notant el huit qu'ha deixat la sehua ausensia, m'han agarrat desichos de ser bon pagaor; així, pues, á cambi de La ovella, li remitixc Un niu d'enredros, y si bé el seu regal es mes sustansiós, qué dimóni, el que dona lo que té, no está mes obligat... y per últim, yo crec qu'en lo temps que corre no fá póc el que paga, siga com vullga; així, pues, conformes en lo que hiá y estém en pau.

 F. PALANCA Y ROCA.  OBRAS DEL MISMO AUTOR.
 ------------------
Llàgrimes d'una femella, en un acto.
La millor raó el trabuc, id.
Un casament en picaña (zarzuela), id.
Suspirs Y llàgrimes. id. id. (segunda parte).
El sol de rusafa! id. id.
Deuda sagrada, pieza id. en castellano.
¡El ángel de salvacion! drama en tres actos, id.
La conquista de orán, en colaboración de D. Enrique
 Escrig y Gonzalez, id. id. id.
¡Valencianos con honra! id. id. id.
El 8 y el 10 de octubre, id. en dos id.
El pleito y la transaccion.
Una aventura de felipe iv, zarzuela id. id.
Tres..... y ninguna, pieza en un acto, id.
La ballá de sen franses, id. id., valenciana.
Chimo tarañina, id. id. id.
Tres roses en un pomell, drama en tres actos, id.
¡Lo que sembres cullirás! id. id. id.
¡Decrets de la providensia! id. id. id.
Un baile de máscaras, comedia id. (en castellano.)
Un parent del atre mon, zarzuela en dos actos.
Dos gotes d'aigua, pieza en un acto valenciana.
Toni Manena y Chuan de la Son, id. id.
Un niu d'enredros, id. id.
Un tenorio en calsonsillos, id. id.
Deu els cria y ells s'achunten, id. id.

Els dos anells, drama en dos actes.




 ACTE ÚNIC.




El teatro figura la entrá en el piso baix de una mag-
nifica alqueria situá en lo Grau. El foro, tot des-
cubert, dona vista á la mar. Dos pórtes laterals á
la dreta y atres dos á la esquérra en primer y
terser terme que conduixen als interiors, y en el
sentro, en cada costat ó siga en segon terme, dos
finestres que desemboquen á la esena. —Móbles
lujosos; cortinaches á les pórtes.

 ESCENA I.

Ancheleta y Rosalia: esta asomá á la finestra mirant
 á la part de fóra, y l'atra apareixent á la porta
 primera de la dreta

Anchel. Siñoreta, estém asóles?
Rosal. No vech á ningú: qué hiá?
Anchel. Cumplint en los seus desichos

al hórta me'n vach anar.

Rosal. Y el veres?
Anchel.   En la barraca

trovi sóls á mon cuñat.

Rosal. Y ta chermana?
Anchel.   En Valensia.
Rosal. Y Adolfo?
Anchel.  Se'l emportá.
Rosal. Pero...
Anchel.   Mirant que tardaba

no m'ha volgut esperar:
deixi el recao, y cuant vinga
la chica, com vosté sap,
durà l'avís.

Rosal.   Ay, que ganes!...
Anchel. Vamos...
Rosal.   No es un gran treball

tindre marit com Deu mana
y no poder esclamar:
«Soc muller y eixe mon fill?»

Anchel. Cuant manco s'ho pensarà...

Venint trovi á D. Emilio.

Rosal. Què t'ha dit?
Rosal.   Res ha lograt

en Madrit sobre l'indult
que li busca al seu papá.

Rosal. De veres?
Anchel.   Tal me hu ha dit.
Rosal. Vamos, som molt desgrasiats!

Y Adolfo?

Anchel.   Tan grós y guapo,

segons m'ha dit mon cuñat.

Rosal. Qué gran sórt que ta chermana

mos hacha pogut salvar!

Anchel. Y criar dos chics á un temps;

al de vosté y á Pascual
el meu nebot.

Rosal.   Y tan grósos!
Anchel. Y qué róchos, y qué blancs!

yo hu crec: te dos chiqui-traules,
que son melons de to-l'añ!

Rosal. Qué ganes tinc d'abrasarlo!
Anchel. Tan pronte com hu vorá.
Rosal. Ay! cóm pagarte els favors!...
Anchel. Baixe la veu...¡Qui fa cás!...

La vullc com á les ninetes
dels meus ulls, y no es estrañ,
que idolatrantia y costantme
que son ante Deu casats,
hacha fet tot lo qu'ha fet,
pues volentla es natural.

Rosal. Abrásam.
Rosal.   No sent aixína

¿creu qu'estaria aguantant
els requiebros de son tío
mes vell qu'el pont de la Mar?

Rosal. Conque, encara?...
Anchel.   Tut, tut, tut!
Si alló es una calihuá:

«Si hay mas fuego en su pechito
qu'en la fábrica del gas.»
Si no fora per vosté.
ya l'haguera yo enviat...
y es tan guilopo l'agüelo,
que sin saber cóm ni cuánt,
á lo millor m'el encontre
en la cuina, en lo terrat,
en la'scala... en trenta puestos,
tup, ya está el calvo davant.
•Anchela, tens cara d'ánchel, (Reme-
y si el cór anchelical dantio.)
que tens, del meu cór anchélic,
anchélicament parlant
d'este ánchel, Anchela, fora,
ay! anchelets selestials!
d'este anchelet, reina d'ánchels,
tinc anchélica pietat.»
Pos l'anchelót de cornisa!...
vosté pasará per tal?

Rosal. Preno en pasensía.
Anchel.   Ya hu prenc;

pero hiá qui talla claus.

Rosal. Batiste el mariner?
Anchel.   Chust;

qu'está el servisi acabant
en el Lepanto, vapor
que hiá en lo pórt amarrat;
mes templat que les pesetes
y en mes sal qu'en te eixa mar.
Mes sap lo que hiá en l'agüelo,
y els sels me'l están matant.

Rosal. Será el mateix qu'ara póc

te feu música?

Anchel.   Cabal.
Rosal. Pero li has dit algo?...
Anchel.   Yo?

De qué?

Rosal.  De lo de...
Anchel.   Carám!

pues se creu vosté que yo
sería tan animal?
No siñora: eixa es la escama:
com á vóltes m'ha trovat
venint de ca ma chermana
duent á Adolfito al bras:
com creu que vosté es fadrina
y así me l'ha vist ficar.

y al preguntarme l'escame,

clar esta, viu escamat.
li ha dit res de vosté,
ni manco del seu papá.

Rosal. L'has vist hui?
Anchel.  Farà mich-hòra

qu'el chocolate li ha entrat.
Qui li manaba ficarse
en politica?

D. Patr.  Te'n vas?
Anchel. Tinc qu'espumar el puchero

y atres coses qu'arreglar.

D. Patr. Anchela! (Dins.)
Anchel.   Crida son tio.
Rosal. Corre.
D. Patr.   Ancheleta!   (Dins.)
Anchel.   Ya vach.

 ESCENA II.
  Les mateixes y D. Emilio, por el foro.

Emil. Rosalia!
Anchel.   El siñoret!
Rosal. Emilio!
Anchel.   Estaré observant.
Rosal. Grasies.
Anchel.   No hiá que donarles.

Res de por; ánima gran,
qu'este mon son cuatre dies:
y uns atres l'han d'heretar.
Vosté el vól; éll la idolatra:
Deu y el vicari han firmat;
si pare y tio no vólen,
al últim s'aguantarán,
y si no à Roma per tots
y el que caiga s'alsará:
de menos nos hiso Dios,
que fon d'un pilot de fanc.

Emilio. Muchacha!
Anchel.  Lo dicho, dicho.

Fuego! Salut y mandar. (Se'n entra per   la dreta.)

 ESCENA III.
 Rosalia y Emilio.

Emilio. Vale un mundo esa muchacha.
Rosal. La quieres?

Emilio.  Y cómo no,

si ambos le somos deudores
de tanto y tanto favor?

Rosal. De esta horrible incertidumbre

sácame, Emilio, por Dios.
De mi buen padre el indulto….

Emilio. Nada mi afan consiguió.
Rosal. De veras?
Emilio.  (Siento engañarla:

pobrecilla!)

Rosal.  Esto es atroz!
Emilio. Mi tio con su influencia

no hubo medio ni ocasion
que no empleara al instante
de tu buen padre en favor.
(Qué alegría cuando sepa
que llevo su salvacion.)

Rosal. Emilio!
Emilio.  Nada te inquiete,

pues júrote por quien soy
que antes de mucho, ángel mío,
reinará en tu corazon
la dicha que hoy el destino
de tu pecho arrebató.
Juré en Madrid á mi tio,
porque lo exigió su voz,
no revelar ni a ti misma
los planes que me trazó,
y aunque te ofenda, es preciso
cumplir con mi obligacion.

Rosal. Segun te esplicas, tu tio

aprueba al fin nuestra union?

Emilio. Mucho más: cuando le dije

que viendo el crudo rigor
con que tu padre y tu tio
nos trataban á los dos,
hicimos que un sacerdote
nos diera su bendicion,
y que un tierno y noble vástago
lo demandaba favor...

Rosal. Concluye.
Emilio.  Tiernos sollozos

velaron su dulce voz,
y al final esclamó: «Hijo mio,
cuenta con mi proteccion:
no tengo á nadie en el mundo
mas que á vosotros; desde hoy
formemos una familia
tus hijos, tu esposa y yo.»

Rosal. Dios le ayude.
Emilio.   Alienta y fia.
Rosal. Siendo así, por qué razón

no decir hoy á los mios...

Emilio. Dispuesto para ello estoy,

mas antes cumplir me toca
lo que mi tio exigió.
Me quieres!

Rosal.   Puedes dudarlo?
Emilio. Y mi Adolfo?
Rosal.  Angel de Dios!

Hoy mas hermoso si cabe
que cuando te fuistes.

Emilio.  Oh!

por ti aliento y por él vivo.

Rosal. Yo por vosotros.
Emilio.  Mi amor!

Antes de poco, bien mío,
voy á dar cima á una empresa.
No te asustes y en mí fia.

Rosal. Oh! tus palabras me hielan!
Emilio. Serenidad.
Anchel.  Si s'acósta,   (Dins.)

li avente un lapo.

Patr.  Ancheleta!  (Dins.)
Rosal. La voz de mi tio!
Emilio.  Adios.
Rosal. Huye.  (Se'n va per la segon porta
Emilio.  Valor y prudencia.  de la dreta.)

  (Anantsen per el foro.)

 ESCENA IV.

 D.Patrisio y Ancheleta, primera pórta dreta.

D.Patr. No córregnes, sagrantana.
Anchel. Pares vosté, agüelo chepa.
D.Patr. Mira...
Anchel  Res tinc que mirar!

vosté meneche la llengua,
pero els dátils à un rincó,
o es fásil que...

D.Patr.  Sicatera!

Corazon saragatero;
depósit de loa canella;
taconets d'armela en sucre
y ojitos de...ábrete, tierra!
¿Per quin motiu,caramelo,
m'estufes d'esta manera?

¿voldré yo algun mal pa tú,

suspirito de mis penas?

Anchel. (Ma tú l'agüelo candongo!...

cóm s'anima... ¡alsa,morena!)

D.Patr. Viudo soc de dos mullers,

y á tú et vullc fer la tersera:
no tinc ülls y tinc tres duros
y cuatre quinsets de renta:
cuaranta cuatre añs de edat...

Anchel. (Y vint qu'en pórta en l'asquena:

es dir, á quinset per añ,
tres duros y una peseta.)

D.Patr. Conque si tú t'atrevixes

á otorgarme la promesa
de ser cuant manco t'ho penses
de tot cuant yo tinc la dueña...

Anchel. Con qu'es el dir...
D.Patr.   Que si vóls,

la tehua sórt y la mehua
dependixen d'eixe sí,
qu'em fa anar á la goleta.

Anchel. (Y el cas es que si el despresie

es capás...)

D.Patr.   Qué me contestas!
Anchel. (Y els altres póbres qu'en mi

heu tota la contienda!)

D.Patr. Vamos,corason sin trampa.
Anchel. Yo...Don Patrisio...
D.Patr.   Reventa.
Anchel. No,reventar no em té á conte.
D.Patr. Vullc dir que parles.
Anchel.   Atenga.

 ESCENA V.

 Els mateixos y BATISTE, p'el foro dreta.

D.Patr. Per tú tinc l'ánima trista:

dónam clara la respósta.

Batis. (Hola! bordechém la cósta,

que hiá un pirata á la vista.)

D.Patr. Tú em sepillarás el trache;

tú em perfumarás el llit.

Batis. (Oy! este agüelo arropit

s'en vá entrant al abordache!)

D.Patr. Dam el sí, y punto redondo.
Anchel. Yo...si voste...
D.Patr.   Qué t'apreta?
Batis. (Mare mehua! esta goleta

 ya ha fet aigua y s'en vá á fondo.)

Anchel. El sí que vol me s'escapa.
D.Patr. De veres?
Anchel.  Vosté es tan mal!...
Hatis. (Arresiant va el temporal:
posemse pronte á la capa.) (Ocultantse
D. Patr. Parla. un póc.)
Anchel.  (L'agüelo petate!)
Yo soc póbra...
Batis.  (Arría flóc!
Así va á haber dins de póc
safarrancho de combate.)
D. Patr. Tú ho tens tot en eixos ulls,
en eixa cara y les mans,
y en eixes pestañes grans
en que les llágrimes culls.
Pa tú es la fortuna mehua
si alegre me correspons,
y al meu cariño respons
sinse ducte, empach ni tregua...
Anchel. Pos en eixe cas, corrent,
si vól la paraula...
D. Patr.  Traula.
Anchel. Yo li done la paraula... (Moviment de
paraula de casa-ment Patrisio.)
D. Patr. Sóc felis!
Batis.  (Divino sielo!)
D. Patr. Vach á durte un regal ara.
Batis. (Y yo li'n fas ú en la cara
en cuant s'en vacha l'agüelo!)
D. Patr. Me'n vach, perqu'es menester  (Fro-
prepararse al matrimóni. tantse les mans
Batis. (Pos siñor, así el dimoni d'alegria y molt
s'ha ficat á sabater.) animat.)
D. Patr. Adios, sól, llum de la térra!
tú dispondrás dels meus fondos,
Ay! qué ullets tan re-cachondos!
Li fas á la Prusia guérra!

 ESCENA VI.
 Ancheleta y Batiste.

Anchel. ¡Ma tú l'agüelo sequillo,
qué valent y qué animat!
y el póbre es un forrellat
perdut en lo baratillo.
Batis. Muy bien!  (Presentantse.)
Anchel.  Batiste!
Batis.   Salero, (En molta sor-

vosté que tracta en robells,  na.)
vól comprarme uns atifells
p'al seu comérs embustero?
Tinc una caldera vella
y un peról de fer pegunta;
mich gabinet sense punta
y el mánec d'una paella.
Dueña d'aquell forrellat,
si lo que tinc yo li peta
ya te vosté paraeta
pa posarla en lo mercat.

Anchel. Tú, tú!...
Batis.  Niu de guilopaes, (Cremat.)

ya que á estorbarmos no venen,
¿me dirá eb quín puesto venen
polvos de mata-críaes?

Anchel. Repara...
Batis.  Tino present

y el buscármels no t'olvides.
pues son bons pa les ferides
que fá eixa clase de client. (En senti-

Anchel. Voto vas!  ment.)
Batis.  Tinga corpenta (Cremat.)

y aguante el vent si és de proa,
ya que sent débil canoa.
s'en ix buscant la tormenta.

Anchel. Pues el chic liu ha pres póc fórt!
Batis. Só emperatris del llibrell! (Asombrat.)
Anchel. Hóme,penches d'un cordell

si li ha eixit el conte tórt.

Batis. Re-Cristo!
Anchel.  Póques raons;

pos ya qu'em vé en tanta guasa,
de res de lo que li pasa
vullc donarli esplicasions,
—¿Cuántes vóltes li tinc dit
que ohuint ni veent lo que vecha,
al temor ni á la sospecha
li done entrá en lo seu pit?
Si té sels, no mos atonte,
ó si té pór al sereno,
vacha, prengas un veneno
y així acabarem tots pronte. (Molt re-

Batis. Señora!...  solta.)
Anchel.  Dit está ya.

yo hasta qu'aplegue sért dia
tinc qu'aguantar la manía
d'eixe agüelo que se'n vá!

Si vosté té confiansa

en la qu'el vól, me pareix,
de lo que se mereix,
que pase la chansa.
Si no'n té y vól fastidiarme,
á la Rusia, al Perú,
pues per tú ni per ningú (Seca y suma
tinc ganes de sofocarme. ment satisfeta.)

Batis. Siñora, pare eixos peus,

qu'en lo vapor... de la cuina.
s'en vá vosté de bolina
al país dels macameus!  (Els cuatre
versos que seguixen en molta rapidés y
cremat.)
¿Quin enredro ó quin mistéri
té vosté y la siñoreta
y eixe agüelo casaqueta
que s'en fuch del sementeri?
¿Cóm vols que no fasa cas,
si t'ha vist, y no t'afrontes,
entrar asi amagatontes
un ñiñorro al brás?
deixantme sego y confús,
sense poderme aclarir,
ni qui li dona á engulir
ni d'ahón ve, ni ahón t'el endús?
En vista de tant, crec yo,
y es natural que s'aclare,
qui es el pare y qui la mare
d'eixe pollo mamantó!

Anchel. No t'ho puc dir.
Batis.  Cristo em valga!
Anchel. Pague un tribut meritóri.
Batis. Pues yo mouré asi un desóri...
Anchel. Cóm?
Batis.  Y salga lo que salga.

Tú á eixe agüelo li has donat
paraula de casament.

Anchel. També li ha dit casa-ment,

y en lo ment s'ha conformat.
De cariño próbes váries
li tinc donaes, y encara
qu'eixe ú atre me portara
els duros y onses á sáries
cumplintme tú, en este estiu
serém un cós en dos cósos,
qu*et vullc, y el cór fet á trosos
tinc desde el punt que te viu.

Batis. Pero, dóna... (Té una lábia
la endigna y tan bé retruca,

que m'atonta, me trabuca,
m'enredra y me torna gábia!)

Anchel. Ductar de la mehua fe,

tan pura com el sól pur!
vosté es un churro maur
que no mereix lo que té.

Batis. Pero, Anchela...
Anchel.   Si siñor.

Quisá molt pronte vindrás
y als meus peus implorarás
qu'et perdone per favor.
¿Si em fera goch el diner,
mariner de la patilla.
no diria ancha Castilla
y á la mar el mariner?

Batis. Si pero...
Anchel.   Déixam á mi

que li seguixca la guasa,
que cuant sapies lo que pasa,
vorás lo que pasa así.

Batis. Vól dir...
Anchel.   Que tú eres el rey.
Batis. De véres?
Anchel.   Como se abona.
Batis. Sí?
Anchel.   Sí: tehua es la corona,

perqu'et vullc de tota lley.

Batis. Pues entonses, rumbo franc:

m'entregue al mar del amor,
que ni á babor ni estribor
haurá qui mos tire al blanc!
Pica palos si t'apura;
vine así, sol del Perú,
qu'entre brea y salaura,
vach á ferte una pintura
que sapia á marisco crú!
Tú aprofitant la resaca
t'en ixes empopaeta...

Anchel. Y tú...
Batis.   Berganti-goleta,

fentli fóc á la pollaca!
Tú tan bonica com eres,
al vore qu'et vach correut,
tires el drap tot al vent
en ales y arrastraeres.
Pero yo ardint de corache
mirant qu'el vent te s'empórta
to desfaré... l'óbra mórta


preparantme al abordache.

Y es fásil qu'et fasa entrega
si fuchint de barlovent,
me guañes el sotavent
ó fas aigua en la bodega.
Pues com tú vullgues, chitana,
feutme dos guiños d'amor,
me desfarás...la machor,
palo, trinquet y mesana:
que si be res me fa pór,
al punt les fragates,
cuant venen dos ulls pirates
soltantli ñesples al cór!...
Y tú eres guilopa y lapa,
y en matrimonial reserva,
vas navegant de conserva
quedante sempre á la capa.
Rumbo y fóc! alsa patilla!
Vinga mar! Teu soc, guilopa,
desd'el bauprés á la popa,
desd'el tope basta la quilla!

Anchel. Molt ben dit!
Batis.  Ahón hiá un vapor,

qu'en mich de vent y marea
aguante la chimenea
com eixe cós seductor?

Anchel. Cuant en lo moll ó en la plasa

en tanta sal t'oixc parlar
sí que dic:<<aixó es la mar
que s'en entra per ma casa.>>

Batis. Re-muchito.
Anchel.  En tó-lo Grau,

Cañamelar ni el Perú,
no hiá un marino com tú,

Batis. Olé
Anchel.  Chim!
Batis.  Riacata-plan!
Anchel. ¿Tú veus com el sels, Batiste,

son una cosa molt mala?
¿Tú veus quins ratets mes dólsos
tenint pau?

Batis.  Calle, só chata.

Gran amor te el que te séls

 ESCENA VII.
Els mateixos, y Rosa, per el foro dreta, en un chic al brás

Rosa. Buenos días.
Anchel.  (Ma chermana!)
Tú per así? (Dus al chic?)   (Tots estos
Rosa. (A quin!)   aparts molt rápits.)
Anchel.  (A Adolfo?
Rosa.  (No.)
Anchel.  (Calla.)
Rosa. Ha trovat á don Emilio

pasechantse per la placha.

Anchel. Y qué?
Rosa.  La chica y Golfito

s'han quedat en ell. Y l'ama?

Batis. (Don Emilio, chica y Golfo?...

quin golfo pasarem ara?)

Rosa. Conque tin á Pascualet,

qu'està dormint.

Anchel.  Pero...
Rosa.  Calla,

y chitalo en lo teu llit.

Batis. (Ya tenim chics en la dansa,)
Anchel. Pero, Roseta...
Rosa.  Es presís.

Tinc que pendre un sac de dacsa
y en este crío no puc:
torne pronte.

Anchel.  Y si plorara?
Rosa. Está fart y en té pa rato.
Batis. (Quins enredros dú esta chata?)
Anchel. Pero aten...
Rosa.  Torne en seguida.
Anchel. Si, mes...
Rosa.  L'amo ha eixit de casa,

y en dos menuts vach y vinc.
Y en cá qu'el amo tornara
li dius qu'es la tehua sanc.

Batis. (La sehua sanc! Santa clara!)
Rosa. Y este chicot? ¿es el novio

que m'has dit? no es mala planta,

Batis. (La sehua sanc!)
Anchel.  Per favor...
Rosa. Torne á mateix.
Anchel.  Deu que ho fasa!

 ESCENA VIII.

 Ancheleta y Batiste.

Batis. Viva Dios! ¿Vóls esplicarme

quin enredro ó quina trampa,
quin bordéll ó quin misteri
es el teu en esta casa?

Anchel. (Ya que enants m'ha fet patir
vach á ferlo patir ara.)
Batis. ¿Podré saber...
Anchel.    Chito! (Baixant la veu
Batis.     Chito! y en misteri.)
Anchel. Silensio, qu'el chic descansa.
Batis. Pero, chica...
Anchel.    Si saberes...
cuán terrible es la desgrasia!
Batis. Cóm, cóm!  (Molt escamat.)
Anchel.   Funesta desdicha! (Exagerat.)
Batis. Pero esta chica está gabia!
Anchel. (Despues li fas cuatre mimos
y el tinc mes moll que la pasta.)
Batis. Vols esplicarme?...
Anchel.     Imposible.  (En
Batis. Pero...    gravetat cómica.)
Anchel.  Mirali la cara.  (De repent.)
Batis. Li sembla!
Anchel.   Qué gros y guapo!
Dáli un beset.
Batis.   Dóna, vacha,
ó fas en vosté y la cria
un ansisam de tomata.
Anchel. Pero qué tens?
Batis.    Que què tinc?
que huí m'en vach á la Habana.
Anchel. (No será res.)
Batis.    Ya estic fart
de viure sempre en escama,
y no vullc saberne res
de vosté y la sehua estampa.
Anchel. No chilles, que dórm el chic.
Batis. Fas lo qu'em dona la gana.
Anchel. Chito!
Batis.   Cóm chito!
Anchel.     Silensio!
tú no saps...
Batis.    No, ya sé masa.
Anchel. Batiste!...
Batis.   Y si no t'allargues,
d'un puntapeu, dins la sala
vos envie á tú y al mico
á ballar la contradansa.
Anchel. Si? pos m'en vach, y algun dia
sentirás lo que fas ara.
Batis. Corrent.
Anchel.   Millor.
Batis.     Bueno.
Anchel.  Adios.
Batis. Que ho pases bé.
Anchel.  Y hasta l'atra.
Batis. Yo estic que sue pegunta.
Anchel. (Dins de póc no fará falta.)

 (Ficantse per la segon pórta de la dreta.)

 ESCENA IX.
 Batiste, asóles.

Batis. Viva Dios soberano,

que si l'agarre,
vach à fer d'eixa chata
catorse chates.
Segun voy viendo,
en lo cór eixa chica
té un niu d'enredros!
Sí siñor, me les tóque. (Mirant per la
finestra del costat de la dreta del actor.)
Pero qué mire?
un siñor á un niñito
li fa carisies!....
y en la finestra
al siñor li fá señes
la siñoreta!...
Pareix qu'ella y el payo
també s'entenen;
pos qu'así vól parlarli
diu en les señes.
Y éll ve, s'acósta ..
Amaguemse y á vore
que's lo que pórta. (S'amaga darrere de
la cortina de la segon pórta de la es-
quérra.)

 ESCENA X.

 Emilio, Rosalia y Batiste, ocult.

Emilio. Rosalía!
Rosal.  Y nuestro niño?
Emilio. Quedóse allí con la chica.
Tan solo vengo à anunciarte

que hoy tal vez la policía
veriflque aquí un registro
en busca de...

Rosal.  No prosigas.

Será posible! y qué hacemos?
Dios eterno!

Emilio.  En mi confía.
Rosal. Pero...
Emilio.   Nada de ocultarle.
Rosal. Qué dices?
Emilio.   Mi plan estriba

en ver que hoy mismo le prenden.

Rosal. Me dá congoja ese enigma!
Emilio. Parto.
Rosal.   Por Dios!...
Emilio.   Nada temas.
Rosal. Mas di...
Emilio.   Salir me precisa.

Valor.

Rosal.   Oye.
Emilio.   Es imposible.
Rosal.   Emílio...
Emilio.   Vuelvo en seguida.

 ESCENA XI.
Rosalia, Batiste, y á póc la chica que du en brasos
  dormint al atre chiquet.

Batis. (Hola, hola! estos pipióls

també tenen una cria!)

Rosal. Quin plá tindrá?
Batis.   (Y segons dien

hui vindrá la polisia
en busca d'algun suchécte!)

Rosal. Per mes que pense...
Batis.   (¡Re-guitsa!

aqui se guipan autringulis!)

Rosal. No vech...
Batis.   (El chic y la chica.) (Veent

entrar á la chiqueta en lo chic.)

Rosal. Pasos sent... Fill del meu cór!

(La chiqueta s'en vá en seguida que Rosa-
lía pren al chic.)

Batis. (Ya paregué la tortilla!)
Rosal. Vida mehua! está dormint!
Batis. (Vamos, asó se complica!)
Rosal. Lusero meu!
Batis.   (Les estréles

vorás si el lusero chilla.)

D. Patr. No t'asustes  (Dins del cuarto de la

segon pórta de la dreta.)

Rosal.   Santo dios!
Batis. (Ay, ay, ay!)
Rosal.   No está la chica!
D.Patr. Ya vorém. (Dins.)
Rosal.  Van á sorpéndrem!
Batis. (Vamos,cuan no plou,granisa.)
Rosal. No está! (Buscant á la chica.)
Batis.  (Per si cauen rayos
me les toque.) (Tratant d'anársen.)
Rosal.  Y eixa chica!...
Ah!mariner...
Batis.  (No hu dic yo?)
Rosal. Vosté vól á la fadrina
que tenim...
Batis.  Yo...
Rosal.  Per pietat
lliurem...
Batis.  De alguna palisa?
Rosal. Vosté mos pot evitar
un gran disgust de familia.
Batis. Que yo puc?...
Rosal.  Si,si;Batiste,
per lo mes sagrat que tinga
endugas per caritat
á este Inosent.
Batis.  Yo en la cria!
Rosal. Pregunte per la barraca
en l'hórta qu'allí es divisa
de Pere el Róch!
Batis.  Cóm,siñora!
Rosal. Per favor!
Batis.  Reina santisima!
qui me fica en estos lios!
Rosal. Si vol qu'als seus peus en súplica...
Batis. (Pos no estic casi plorant
perque la vech aflichida!)
Rosal. Llágrimes té!
Batis.  Cá, no hu crega;
si es que m'untaba en saliva.
(Qui'm fica á mí en estos lios;
si no'm trencaba la crisma!...)
Siñora...
Rosal.  Préngal.
Batis.  Yo?
Rosal.  Si.
Batis. Pero es que yo... (Prenint el chiquet.)
Rosal.  No's detinga.
Batis. Ya tinc damunt el mochuelo.
Rosal. Fie en vosté.
Batis.  Siñorica...
Rosal. Córrega.
Batis.  Pero...
Rosal.  Abrevies.
Batis. Bueno,vach.
Rosal.  Deu l'asistixca. (Se'n entra)

 ESCENA XII.
 Batiste, y á póc Anchela en l'atre chiquet.

Batis. Pues, y m'arrima la porga!

ya m'ha eixit la loteria.
Si's desperta y vol mamar,
me va á empastrar la camisa.
Procurem en cuant en auts
arribar... ;Santa Casilda!
si el nóm de la tal barraca
l'ha olvidat! Malait siga!...
Y ara qué fem? oh qué idea!
vach al cuarto d'eixa andigna,
li arrime un güec ahon te l'atre,
me'n fuixch, y que s'aclarixca.
Pero y si luego...   (Retrosedint. Entra

Anchel.   (Cuánt tarda  Anchela.)

ma chermana, y esta cria. .)

Batis. Si, si; lo millor...
Anchel.  (Ell es!

Si volguera...)

Batis.  A mi qui'm fica?...
Anchel. (Probem.)
Batis.  Pronte. (Desidintse á entrar

 per ahon ix Anchela.)

Anchel.  Batistet!
Batis. Re-Cristo! l'atra mochilla!
Anchel. Mira, fem pau, y este chic

endústel ahon yo te diga.

Batis. Oy! so nas d'apaga-llums!

so emperatris de la cuina!
Asó es que la molt guilopa
m'ha pres per ama de cria!

Anchel. Calla.
Batis.  Asó es plá convengut.
Anchel. No hu cregues.
Batis.  So mala vibora!
Anchel. Per favor...
Batis.  No vullc callar.
Anchel. No chilles.
Batis.  Así hià rifa

de mamons, y m'els endorsen
p'anarlos donant eixida.

Anchel. Calla, per Deu!
Batis.  Pos, corriente.
Anchel. Qué fas?
Batis.  Vinga la mochilla. (Agarrant

 al altre chiquet.)

Anchel. Ah! serás tau compasiu!
Batis. Yo? (Mes que Jose Maria:

d'un bac els revente als dos.)

D. Patr. Ancheleta! (Dins.)
Anchel.  Santa Rita!

L'amo! m'en vach!

Batis.   Cóm, cóm?
Anchel.   Vesten.
Batis. ¡Oy! chás, chás.
Anchel.   Fuch en seguida.

Pere el Róch, es la barraca.

D. Patr. Ahón para... (Dins.)
Anchel.  Ya s'aproxima!
Batis. Qu'els tire.
Anchel.  Que son chermans!
Batis. Que son chermans? (Aterrat.)
Anchel.  Deu te mira.

  (S'en entra)

 ESCENA XIII.
 Batiste, asoles.

Batis. Lo millor es sense ducte

chitarlos en lo sofá:
no vach yo per eixe mon
en dos ñiñorros al bras.
Ella m'ha dit no sé qué...
pot ser que siguen chermans:
pues yo no estic molt conforme,
y este ducte es molt amarc.
(S'entreté chitant als chics en lo sofá, el
 cual tapa despues en la cortina de la
 finestra.)

 ESCENA XIV.
Batiste y D. Patrisio, eixint per la segon porta de la
 dreta, figurant parlar apart en la persona que se
 supon que está dins.

D. Patr. Romualdo, la polisia

té la alqueria serca:
per ningun puesto t'asomes.

Batis. (Oy! l'agüelo! M'ha atisbat.)
D. Patr. Hola! siñor mariner!
¿qui es vosté y qué's lo que fá

á soles dins de ma casa,
ni en quina llisensia ha entrat?
¿S'ha quedat mut? hóme, parle.

Batis. (Ya tenim l'ólla empastrá.

Mes ya qu'estic en lo toll.
á Roma per tots y avant.)

D. Patr. No mereixc contestasió?
Batis. Si tal. (La vach á soltar.

y móc así un cañaret
que no s'olvida en sis añs.)

D. Patr. Podré saber quíns obchéctes

te vosté en eixe sofá?

Batis. (Este tio em pren per lladre!)

mire vosté!...

D. Patr.  Siga franc.

Quí es vosté?

Batis.  Que quí soc yo?

home, li hu vach á esplicar:
Soc Batiste Secanelles,
mariner, qu'está acabant
el servisi en lo vapor
que hiá en lo port amarrát:
en mes honra y mes desensia
qu'un agüelo carcamal
que hui sinse lastre y quilla,
sense timó ni velám,
atracant ve á una goleta
que navega en estos mars.

D. Patr. Atenga...
Batis.  Mes com yo soc,

don Patrisio, una real
que du sent canons per banda
y un aparejo brillant,
mirantlo á vosté en lo golfo
y á l'altra casi engolfá,
m'en ha vengut á estes aigües
arresiant el temporal...

D. Patr. A qué?...
Batis.   A pasarlo per ull

si chista, sin mas ni mas,
y als dos tirantlos á pique,
fer así un nou Trafalgar.

D. Patr. Pero, home...conque vosté...
Batis. Qué li ha paregut, chermá?

Vosté m'ha pres per un lladre...

D. Patr. Mes...
Batis.  Y al bullirme la sanc

móc así el gran safarrancho

y aclarim la veritat.

¿Vól saber quin es el robo
que tinc así en lo sofà?
¿vól vore cuatre pernils
y dos melons de tot l'afi?
Arrimes, óbriga els ulls
y destape.

D.Patr.  San Pascual!

Dos chiquets!...

Batis.  Dos chics ó chiques;

pos de tant no m'ha enterat.
Y ap vostè qui es la mare
de ú d'ells ó dels dos? No hu sap?

D.Patr. No.
Batis.  Pos la mare ó les mares,

perqu'en aixó no estic clar,
son d'así.

D.Patr.  Cóm?
Batis.  Así vihuen,

y dins d'esta casa están.

D.Patr. Qué's lo que diu?
Batis.  Si siñor.
D.Patr. Infame, vil!...
Batis.   Vacha aspay...
D.Patr. Bribó!
Batis.  (A est'agüelo li pinte

una fragata en lo nas.)

D.Patr. Falsari!
Batis.  Ya que m'insulta,

vach á dir así chillant,
que crec que vosté es el pare
de ú d'estos dos sacristans. (Chillant.)

D.Patr.  Santo Dios!
Batis.  Lo dicho, dicho.
D.Patr.  Favor! Socorro!

 ESCENA XV.
 Els mateixos, Don Romualdo y á póc Rosalia y
  Anchela.

D.Rom.  Qué hiá?
D.Patr.  Qué vóls que hiacha? este tuno...
D.Rom.  Qué? qué?
D.Patr.  Si no puc parlar!

Diu qu'eixos chiquets que veus...

Rosal. (Deu me valga!)  (Oculta darrere


 de la primera porta de la esquerra.)

D.Rom.  Parlarás?
Anchel. Siñor, siñor!...
D. Rom.  Qué te pasa?
Anchel. Don Emilio...
D. Patr.  El estudiant!
Anchel. (Batiste asi!) La chustisia...
D. Rom. La chustisia?
Anchel.  Vól entrar.
Rosal. (Virgen santa!)
Anchel.  Y don Emilio

yo no sé lo qu'els dirá,
qu'els té entretenguts.

D. Patr.  Amágat.
D. Rom. Fora inútil eixe pas.
Batis. (Asó es un niu de embolics

que no's pot aclarir may.)

D. Patr. Mes tú, vil enredraor,

declara que has calumniat.

Batis. No siñor, y árdase Troya.
Rosal. (Mare mehua!)
Batis.  Y pa probar

qu'es molt sért y qu'eixos chics
tenen asi à la mamá...
(Donemli un susto y que parle.)
Voste veu este?

Rosal.  (Sen Pau!)
Batis. Adolfo, ya que tots callen,

vach á estrellarte en un bac. (Figu-
rant que va á agarrar al que supon ser fill
de Rosalia.-- Esta ix de pronte tirantse
sobre son fill.)

Rosal. Fill del meu cor! no, detingas!
Batis. Chesus!
D. Rom.  Oh, furor!
Batis.  Qué tal?
D. Rom. Infame!
Rosal.  Mátem si vol,

mes al honor no he faltat.

D. Rom. No m'impórta! (Dirichintse furiós

 á ella.)

 ESCENA ULTIMA.
 Els mateixos y Emilio, á póc Rosa.

Emilio.  Alto, señores:

soy su esposo.

Tots.  El estudiant!
Emilio. En secreto estoy casado

hace un año; y de este modo,

de que se descubra todo

es el momento llegado.
Pobre, sin carrera honrosa
me arrojó usted, y hoy que tengo
cuanto anhelaba, aquí vengo
á reclamar á mi esposa;
y pues asuntos politicos
le hicieron vivir oculto,
yo que recibi el insulto
en estos momentos críticos,
á cámbio de mi perdon,
en este indulto que vé.
de la justicia logré
conseguir su salvacion.  (Entregantli

D. Rom. Cómo! un plec.)
Emilio.  Sí; mi señor tio

le sacó, y mia es su herencia;
mida usted la diferencia
que hay de entrambos.

D. Rom.  Hijo mio! (Abra-
Emilio. Quiere decir... zándolo.)
D. Rom.  Als meus brasos.
Rosal. Oh, dicha!
Anchel.   Grasies á Deu!
Batis. Póc á póc, segons se veu,

tot lo mon va eixint dels pasos.

D. Patr. Sért es.
Batis.  Y est'atre ninót?

Ya qu'el recurs tinc comprés,
ó me dihuen de qui es,
ó el revente d'un calbót.

Anchel. Detinte.
Batis.  Pronte.
Emilio.  Por Dios.
Rosal. Deixeume pas. (Entrant per el foro.)
Anchel.  Tarambana!
Rosa. Fill meu!
Anchel.  Veus? de ma chermana,

qu'al mateix temps cria als dos.

Batis. Vamos!... (Reflexionant.)
Rosa.  Prinsip, diamant...!
Batis. Soc un churro!...
Anchel.  Considera...
Batis. Perdónam.
D. Patr.  Ah, sicatera!
Batis. Amic,ya hu está mirant.
D. Patr. Y el meu casament, traidora?
Anchel. Chesus!
Batis.  No fem un empastre.
Amic, vostè no té lastre
pa esta fragata vapora.
No veu que si el buc encalla,
pa eixirne d'un contratemps,
ni té brúixola, ni rems,

ni timó, ni...

D. Patr.   Calla, calla.
Batis. Salero, viva la plata!
Tinc que dirlos á vostés  (Al públic.)
que dins d'un mes ó poc més,
m'embarque en esta fragata:
fóc li faré á tot pirata
que vinga tirant sarpaes,
que pa soltar canonaes
tenim els dos pit y gran.
Anchel. Sóls vostés se salvarán
donantmos cuatre palmaes.

 FIN.