Un Enemic del Poble/3
MANCA DE JOVENTUT
modificaEn aquest lloc del mapa anomenat l'Espanya, aquell que son esguard fita a la llum té de portar les mans a ses parpelles, i forçar-les, i obrir-les, i encara no veu res. Qui ve de la claror, no pot mirar endins d'aquest poble paupèrrim, si no es vol tornar cec, si no vol enfangar-se. Més que ciutats que dormen, són ciutats que agonitzen, les ciutats espanyoles. I es posa de relleu cada volta que es parla del problema dels joves i dels vells. Aquí no hi ha problema, aquí no hi ha sinó una ànima envellida i envilida, fins en les joventuts.
Els vells no tenen feina, ni corren cap perill de que llur estantisme se'n vagi de corcoll. Perquè existís un problema caldria abans que els joves defensessin quelcom més elevat que ço que els vells defensen, i els joves són tan vells com els primers. Ara de l'Aragó ha sortit un noiet que té un xic de memòria i sembla haver llegit sis llibres mal traduïts d'altres idiomes, i la nació sencera n'ha estat admirada. I això parla millor que els atacs i els dicteris: això vol dir que els altres, tots els joves d'Espanya, no han llegit ni sis llibres mal traduïts.
Fins per damunt de tot, les joventuts polítiques d'esquerra, que són les que podrien renovar el país, no estan capacitades per a aquesta missió. I és que van a remolc dels cabdillismes lluny de ser-ne l'assot. Mentrestant, els obrers segueixen emigrant, i els soldats passen fam i són minats pels polls allà al Marroc, i les vagues es donen sense altra solució que la guàrdia civil.
Que això és tema polític, que això és tema social? Això és un tema humà. Els joves espanyols són vells sense haver arribat a homes encara. I aquests temes polítics i socials tindrien solució si aquest règim monàrquic i podrit no hagués podrit també els governants. O bé si els governants no s'hi trobessin bé en la podridura. En cualque país d'Europa -posarem l'Anglaterra, per exemple-, el ciutadà més ínfim s'és posat a nivell del primer magistrat de la nació: a Espanya encara el rei està molt pel damunt dels ciutadans.
Manca de joventut, poble de vells! On un rei no hi fa nosa i és per damunt de tots...
En la religió egípcia Osiris diu: "Aquell que veient a un altre home en perill de mort li nega l'ajuda, que sigui castigat com assassí". Abans de l'Era del Crim, Maurici Maeterlinck era un Poeta; durant l'Era del Crim és un apòstol. La Bèlgica? Sí, sí. Sols per la Bèlgica. Les nacionalitats seran reconegudes -i nosaltres no som nacionalistes-, o la brega serà d'una durada eterna.
El Poeta ha nascut per damunt de la pàtria: com cal als bons patriotes perquè llur poble avenci. Els demés "patriotes", aquells que s'arrosseguen i aquells que l'arrosseguen nomenant-la, sols mereixen menyspreu; perquè en són els paràsits vergonyants. És el destí tristíssim de les pàtries.
Maurici Maeterlinck, acabada la guerra, tonrarà ben segur, ja complida la seva tasca d'insurgent per la Bèlgica, a son repòs seré per la Poesia. I nosaltres també serem els vencedors.
Donem als Cèsars ço que sigui dels Cèsars. Mes no hi ha bona causa que estigui a llur costat. Doncs fem occir els Cèsars i complirem la llei.
No val sempre parlar com les donzelles. Cal que nostre parlar sigui agre: dir coses agres a aquells que fan nosa, enc que sols facin nosa al nostre entendre.