Ultims quadros/Recorts del servici
Al amich en Joan Sardà en atenció y correspondencia a la finesa d'haver sigut padrí del meu llibre qu'ara es conegut ab lo títol: Plorant y Rient.
Aquell día tremolat per la mare d'en Fèlix va arribar després de moltes temenses y esglays, d'esperanses y d'incertituts. Esra un diumenge d'Abril, clar, joyós, ab serenitat de cel, hermosura de sol y tantes coloraynes de matissos y verdor, que semblava qu'a dalt en les altures y abaix en la terra celebressin avingudes de festa, guarnides ab gales diumengeres. De quí sab ahont havían arribat coples d'aucells, los qui, posats en los branquillons dels arbres, axecat lo cap y obrint lo bech, guaytant assí y allí ab axerida movilitat, repassavan totes les fulles com si en cada una hi trobessin solfes cantadores, trayentne passades falagueres, y'n dexavan d'altres perque l'oreig s'hi pogués lluhir y cantarles quan vingués de fer lo tom a l'hora baxa.
Lo pavorós hivern, que tot ho asseca, ja s'havía despedit ab furientes ventades, com si al marxar hagués volgut endursen fins la pols de la terra, y'l placent Abril, obrint fonts y degotalls massa temps ensopits en somnis de gel, feya lliscar entre còdols y molsa cintes d'aygua vorejades ab ornaments d'escuma fonedissa. Olors primerenques, sanitoses y prou anyorades, tornavan a exir del bell mitx de la hermosura de les flors, escampades arreu ab copiosa abundancia, perque logressen gaudirne axís la mínima formiga, la espantadissa sargantana ò la dansadora papallona, com la senzilla pagesa y qualsevulla senyor ò jornaler que volguessen rebre l'obsequi que porta l'Abril, per satisfacció y recreyo de la gent de sentits delicats y per tota lley d'animals camperols que n'estan necessitosos per criansa y per salut, que's morirían potser de tristesa si la primavera no'ls galanegés ab flors oloroses y de colors bonichs.
¡Benehida primavera, alegría de Deu, que guarneix lo món y l'hermoseja omplintlo de maravelles cad'any noves y sempre més primoroses, per festa dels ulls, perque tots hi estiguem be, a pler y en pau y quietut!
En Fèlix arribà a Llotja; l'Abril no portava gales per ell ni alegríes, boniqueses la terra, ni esplendors lo cel. No tingué que preguntarli rès sa mare. A la mirada plena de llàgrimes qu'aquesta li dirigí, va respondre:—Mare, so soldat. He tret lo número baix.—
Lo varen vestir de coloraynes; gech blau, calses vermelles, guants verts y unes rengleres de botons que la meytat no cordavan rès, però que tots s'havían de fregar com si servissen.
Li embargaren lo cos ab creueres de corretjàm y van assimilarli'l posat al dels demés quintos, encarca rantlo ab un corbatí de cuyro revingut.
Y vinga passar moltes hores del día en exercici cantant uno, dos, y aprenent de treure la cama al mateix punt y distancia que'ls altres, com si fossen moguts per un sol impuls, — tiessos, enrampats, los brassos rígits, inactius y tots ab la vista fixa al cabo Losada, que portava'l compàs anant de reculons, com si s'hi divertís, entreguardant als qu'axecavan massa'l peu ò desviavan la fila, dirigíntloshi improperis mofers, si no hi queya alguna plantofada, cop de vayna ò altres severitats militars de forsa major.
Un día qu'en Fèlix, aburrit de cantar la nombra y distret, avansava més que'ls altres, lo cabo Losada li donà una empenta, fentlo posar en línea, y ab son posat burleta li va cridar, somoguentlo ab les dues mans fortament agarrades a les espatlles:
— ¡Si no vas á llegar antes que los demás, ¡tonto! ¡Firmes! que hoy es el día que empezaré á romperos las muelas á todos, por brutos. ¡Ojo! que á ti se te vendrá primero el dado con su bofetón de retaguardia.—
En Fèlix, sumís, quadrat y ab los ulls baxos, murmurà poch a poch, però no tant que'ls altres no ho sentissen:
— ¡Malsaguanyats quatre mesos que la dida'm va fer passar a la pollera pera comensar ara de cap y de nou!—
Los companys no varen poguer detenirse'l riure, y al acte, de sobte, se sentí un trino de bofetades, sonores, frescals, com ensopegades en galtes joves, tendres y plenes.
— Uno, dos; uno, dos; y espabilarse: aquí mandan galones... —
Lo final de la frase era ordinariot; més que de munició.
En Fèlix y dos indivíduus de la companyía varen estrenar lo batisme militar.
— Ara ja serèm valents, — va dírloshi: — ¡que'n deu haver rebut de trompades lo cabo Losada, que sigui tan brau!—
Un solo de cornetí refilava vibrant pels ayres; avisava l'hora de dinar. Menjavan a la francesa, a les cinch de la tarde, com los senyors de vida regalada. Una currua de ranxeros, estranyament vestits, xaparros, mal girbats, ab robotes amples de color neutre, que no s'hi coneixía la netedat ni la dexadesa, venían aparellats per lo samalé a les espatlles, sostenint la caldera del ranxo, que fumejava vapors clars ab olor relativament apetitosa.
Los grupos se desfeyan y's desbandavan los quintos, corrent en varies direccions, y tornavan luego, cadascú ab sa fiambrera, reunintse al vol de la marmita, parant la llauna, que un ranxero omplía a curull, d'una sola llosada abundosa, xurriant caldo vermellós y pallofes de sigrons.
En Fèlix y tots los de la companyía eran jovent català, d'ofici y de fàbrica; trempats, vius, axerits y donats a la boyra, sobretot en les estones del esmorzar, qu'allà, en la dolsa Barcelona, era la ocasió hont se solían dir quatre plagasitats, exides del bon humor, com per rescabalarse, ab aquella mitja hora de repòs, del enfeynament y escarràs del primer quart de jornal.
Posats en rotllo, drets y prenent cullerades de ranxo, lo cos acotat per no tacarse, cadascú hi deya la seva, corrent la conversa viva y animada per la rodona.
— ¿Què tenim avuy? ¿Platillo ab escalunyes? — preguntava un qu'esperava tanda.
— Y uns quants sigrons de calibre d'escopeta per treure'l regust de la carn; — li contestaren al acte.
— ¡Voto al món! — exclamava'l del costat. — Tot es vermell en lo ram militar. ¿Y ab axò'ns havem de mantenir les persones de sa casa? Diguèu que si aquesta rojor nos puja al nas, anirèm clapats de cara com les caderneres.
— Som de tropa, noy; volen adornarnos la fesomía.
— ¡Que n'exirèm de tremendos ab aquesta combinació d'escudella de mangre.
— No motegem la vianda. Axò es ranxo veritable del senzill; los díes de gala crech que'l complican ab xorisso vermell, perque s'estobi aquesta pinyolada de sigrons.
— Donchs, fa olor, — repren un d'aquells que tot s'ho empassa.
— No me'n parlis. Lo que sobra s'ho venen als perruquers per omplirne pots de pomada.
— ¿Y què'n fan un cop plens?
— Ja es feta; tonto, pomada per la clenxa.
— Ho tindrèm de tastar, — diu en Fèlix vacilant. — Després glopejaré llexiu. ¡Ex! quin gustot de ranxo y pebre vermell!
— ¿Pebre, volías dir? Jo tinch entès qu'hi tiran un tros de rejola per fer sortir aqueix such tan encès. ¿Verdad, tu, Cocinero?
— ¿Qué dices?
— ¿No es veritat qu'hi tireu mahons a la caldera per pintar la salsa?
— Habla en cristiano, que no te entiendo.
— ¿Què hi posem qu'aqueix no ha menjat may pà ab oli? ¿Oy, tu?
— ¡Otra! ni a ti tampoco.
— Dice que está buena la morterada.
— De foch, de ranció y de galledes d'aygua no n'hi planyen.
— ¿Que crema? Es fet expressament perque bufant se destríen les llunes.
— Ay, la mare! com m'hi engrexaré ab aquest poti-poti de romesco bort. Me sembla qu'ab l'alimentació nacional, aviat podré donarme dos toms a la trinxa de les calses si no vull que m'arrosseguin.
— Y considerando que tots nosaltres estem fets a dinar ab escudella y carn d'olla!
— Aquí t'ho donan tot al primer plasso.
— Ojo, tu! que'l cabo està allí rosegant una cua d'habano de quarto, y si'ns veu riure, que no li agafi la rauxa de l'altra vegada.
— Noy, quin estil de sembrar narets! Jo pensava: veyam si ho tenen muntat pel sistema dels telègrafos que la vibrada que comensa a un cap no para fins al altre. Ja'm sentía ab cinch dits de més sobre la meva persona.
— Ja té rahó, qu'aquí valen galones...
— Déxaho córrer, Fèlix. — Pregúnta al ranxero si també hi hà càstich per llensar aquestes peles de patates que trobo de més a la ració.
— Ben segur que'ls de la cuyna han errat lo tret de la puntería, que en comptes de buydar la senalla sota'ls fogons los hi ha caygut a la caldera.
— Tu, ranxero; — cridà aquell que tot ho trobava bo, — nos has dado un àpat como un verbigracia: me ha parecido que tomava xacolata a cullerades.
— Y jo que prenía remey per cridar la gana. Ara me menjaría'ls dos lleonets de les marques reyals fets a la llauna.
— Quin entaulat faríam a Vista Alegre, a la falda de Montjuich! ¡Que deu ser hermosa ab la ginesta!—
En Fèlix, mitx clohent los ulls, alsant lo cap ab infinita tristesa exclamà:
— ¡Y que n'es de lluny Montjuich!—
Lo cabo Losada tenía les faccions molt militars; moreno, bigotut, mirada dura ò burleta, segons les llunes. Contavan qu'era de la terra de la rabia perqu'ell deya, entre renech y renech, que no més escupía sangre frita y requemada. Tot ho volía matar y abolir, ademés de rompre l'ànima; de manera que'l soldat a qui amenassava tenía càstich rigorós en aquest món y cap esperansa per l'altre. Segons lo seu ponderar, de cada bofetada desmontava la cara d'un quinto. Y ab tants com n'havía instruhit al exercici, pot calcularse si n'havía fet de malsaveranys, desmembraments y esguerros de galtes inflades y dentadures fonedisses ò en orri.
Diuen que'ls catalans renegan molt: es una veritat que'ns avergonyeix. Però'l cabo, que no n'era, quan s'hi posava, y succehía molt sovint, desplegava la tremenda ab un cruximent d'erres y uns vituperis a la castellana, que tot en sortía perjudicat: lo cel, la terra ab sos es tadants, lo santoral del Calendari y les pobres mares dels soldats totxos ò encongits al sentir aquell desenfreno de reíres y votoas qu'esberlavan les penyes.
Ben segur que no era feligrès d'enlloch, ni moro, ni li havía penetrat l'aygua santa per cap arrel del cap, que no temía ofendre lo sagrat ni lo profà. Pitjor que'l Furient, aquell gitano de Reus, tan mal parlat, que día sí día nó s'escaldava la llengua per esmenarse, ab consentiment de la Mitra de Tarragona, y dues vegades l'any li feya pendre'l raig al bullidor de Caldes, per acabar d'heure la entrega dels mals esperits renegayres qu'hi tenía encauats. Y que per blasfemo ni al infern va trobar acomodo perque no desencaminés als heretges condempnats de llengua enverinada.
Quan lo cabo no tenía tabaco ja's tornava tractable: allavors, ab lo mitx riure als llavis, que semblava rialla de careta, sortida enfora no més, demanava la petaca a qualsevol indivíduu, però sense perdre per axò la seva arrogancia ni'l to de nostre amo, qu'es comú entre les classes y particularment en los que parlan castellà. Y pegava bona falconada a la cajetilla, que s'hi conexía la mimva, perque feya'l cigarro que semblava que volgués una criatura. Gastava paper de la pantera; quan a la cantina li preguntavan si'l volía ample ò estret, responía: «Ancho, mujer, que se vea venir.» De debò la veyan venir la gorra'ls soldats. Com lo fumar dona goig y exida al bon humor, allavors se franquejava y ofería satisfaccions.
— El primer ímpetu — deya — lo tengo malo; pero después soy una malva.
— Home,—li contestava algun català axerit, — no hi comensi pel primer ímpetu; èntri pel cataplasma. —
Alguna ocasió ò altra s'havían de topar ab en Fèlix.
Per un motiu frívol, un no rès, fatxenderíes de cabo, que quan més petit y mesquí es lo qui mana, més altaner y vanitós està de la seva autoritat.
Sobre si escombrava nèt ò confós, va comensar a abandonarlo en tals termes, que'l pobre Fèlix feya esforsos per contenir l'enceniment de la sanch, que li pujava al cap y li cegava'ls ulls.
—Eres un Adán; vuélve a barrer esto.—
En Fèlix tornà a escombrar un cop y un altre.
— Y lo estarás barriendo hasta que los cantos se queden lisos. ¡Maldita sea tu!...
— Cabo Losada, prou malehir.
— ¿Qué es esto? — va cridar lo capità Fuentes, qu'en aquell etzar se ficava al porxo.
— ¡Cuádrese! — va dir a n'en Fèlix, mirantlo severament. — Váya usted al cuarto de banderas. —
D'allí'l van acompanyar al calabosso. Un altre soldat va escombrar lo corredor del porxo. Lo cabo Losada no hi va tenir rès que dir. Los cantos del empedrat quedaren aguts com abans.
— Mare,—deya escrivint:—he passat les festes de Nadal molt felisses, pensava ab vostè, ab les germanes, en aquella taula tan alegre. Potser aquest any no han tingut gall, ni alegría. Axò m'ho treya del cap perque'm posava trist. Tant per tant, mentida per mentida, m'agradava pensar que les han passades be, ab l'amohino d'aquella mortandat de carn de ploma, la requincalla del farciment, ab pinyons, cascabellitos, poma camosa y orellanes. Veya'l gall penjat devant la finestra de la cuyna, escoltava com les vehines lo alabavan per fexuch y ben comprat. Veya al oncle fent un plumero ab les plomes de la cua, y'l sentía repetir a taula, per calmar discordies, allò de sempre: «l'any vinent comprarèm un gall de quatre potes, perque tots pogueu menjar cuxa. Diuen que no n'hi hà; però jo quan era petit los veya en somnis.» Aquí los he tornat a veure altra vegada, somiant també'ls galls de quatre potes. Clohía'ls ulls, bufant lo ranxo, y me deya: son macarrons de Nadal, fets a casa, ab la mare al costat, les noyes y l'oncle: tots en la matexa taula..... ¡Quín Nadal més felís, mareta!—
Axís escrivía en Fèlix, desde'l calabosso, còm va passar les festes en lo primer any del servici.