Ultims quadros/Pantiquillo
| ← La cosina dels Hernàndez | Pantiquillo Ultims quadros |
Los Reys → |
fragment d'un saynet
plumeros y embalsaman besties.
obrint la vidriera de la botiga.
¿Se pot entrar?
En Avant.
Escólti, ¿què tenim de fer pel Vanitoso per Sant Anotni?
miràntsel de dalt a baix.
¡El Vanitoso!... no es cap persona, però'n podria ser. Es un cavall bayo que no n'hi hà cap més, ni que s'hi assembli en tota la crosta de territori de la Espanya actual. Lo cavall de més planta y més noblesa de sanch y de llinatge reconegut. ¡Podría gastà'l Don y tractament de cerimonia... però li sobran dos rems... que podría atrassarlos a qualsevol pinturero dels qu'assistexen a besa manos y ferhi paper més lluhit.
Conech pas.
¿Vostè deu ser extranger?
Tòquila, donchs, y viva la República.
Mercí; vos sou molt gentil.
Un servidor es en Pantiquillo de la Dressera, y abanderado, aquest any, de Sant Antoni.
Servidor vostre.
Alto la ronda, que no'm coneix be encara. Y'm diuen de la Dressera, perque per tot arreu arribo primer que ningú; de nit, de día, tant si plou com si pedrega sobre mullena.
Bravo. ¿Teniu bones gambes alors?
Nó, senyor. No es aquí'l mèrit. Un servidor es del art de la xurriaca. Tinch l'estrado en lo pescante: sen tat allí dalt, faig com lo ministeri, dirigexo la marxa de Tarriata.
Estich content ab la vostra conexensa.
Nada, que li vull esplicar l'últim cas que m'ha passat, per enllestir. ¿Que té molta feyna?
Podeu dir, si sou servit.
Portavam al Labariento, ara fa pochs díes, uns senyors que s'anavan a divertir honradament y fer la comedia al jardí... ¿Quín es lo fayeton que s'hi presentà puntual? lo d'en Pantiquillo... ¿A quín'hora hi van arribar los demés?... No ho vulga sapiguer... A cap hora. A misses dites. Si retardan sols cinch minuts, no més cinch minuts... vaja, adeu Grecia, ab la companyía... Que no hi havía funció, ni drama, ni saynete, perque'l senyoriu que hi havia acudit desde'l día abans per arreple gar bons puestos se migrava, cansats d'esperar, y ja feyan les maletes y posavan agulles als farcells per anar a dormir a Horta, y adeu tragedia del Amo criado...
La bufa que feya de Reyna de la Soletat, me buscava per tot arreu. «¿Ahont es en Pantiquillo?» Nó: «¿adonde està Pantico?» va dir. Tothom arronsava les espatlles volent dir, no'l conexem. «En Pantiquillo de la Dressera ¡correr, buscarlo; que me lo traigan deseguida, ansia, brillo, que lo traigan...» Jo m'estava donant grà als cavalls!
M'hi presentan: «ese es Pantiquillo.» Encara no'm veu ja desplega'l manto real de seda esmaltada, que entre arrugues y canalons hi havía una pessa de tela; m'allarga la mà, ab lo bras nu, fi y rodó com un balustre de marfil; me la estreny ab afició, m'hi dexa en lo palmell quatre duros en plata, y'm diu aquexes paraules sagrades:
Pega pipada al cigarro, treu gran fumerada per boca y nas, escup, y segueix dihent.
«Pantico, usted ha sido el héroe de la temporada. Sin usted no hay tragedia en el Laberiento.» Li faig cortesía , baxo'ls ulls y no més li responch: «¡Vaya un buñuelo!» Se'n va corrents al tablado, per que no més esperavan a ella pera comensar. Fan córer la cortina y surt. Encara no m'entreguarda, bo y amagat en los darrers assientos, me mira fit a fit, me tira dissimuladament un petó que jo arreplego al vol, me'l coloco al mitx del front, y comensa la tragedia qu'a la cuenta fa referencia a una terra que hi hà mines de pega de la qu'alimentan los violins y les cordes del contrabaix. Jo suhava de angunia al veure treballar aquella dòna, perqu'ho feya ab alma, però no'm vaig axugar may la cara per cap estil; hi tenía clavat un petó de artista satisfactoria y vaig volguer que fes com les flors: que's decandís tot sol fins que'l vent l'esborrés.
Se veu be que la demoiselle vos volía honorar.
¿Quín dubte té? un petó no's tira axís com axís, sense intenció. No van tan a venal... Per axò si comensés a esplicar histories y a referirli los qu'han caygut sobre aquesta cara, se'n cansaría de comptar floretes, perque, al meu entendre, los petons deuen ser com violes ò com maduxes: petits y olorosos. Y diría: «axò no es la teva cara, Pantiquillo; qu'es una primavera de fruyta silvestre y flors boscanes.»
¡Vraiment! estam d'acort.
¿Que's pensa que no ho sé qu'a Fransa'ls feu anar més endoyna? Aquí es diferent. Hi hà més escrúpols; aquí's mata a un home ò a una dòna si fan un petó fòra de reglament. Anem molt tocats y posats.
Ara que ja sab qui es en Pantiquillo de la Dressera, anèm al cas perqu'he vingutl
E, prenèu una mica d'assiento, si es servit.
E bian, sí senyor; cal luí fer lluhir.
Vull un plumero per les cabessades, de plomes de pavo real veritable.
¿Per la Saint Antoine?
¿Y donchs, per quan? ¿Pel día dels Ignocents?
Encara hi manca bien de jours.
No hi fa rès, vull tenirho enllestit abans. Perque hi haja temps de enviar a Fransa si aquí no hi hà prou cues de pavo real. No'm ve de cinch duros ni de vuyt; encara que s'hajan de plomar mitja dotzena de caps d'aviràm.
¿Còm diu? Mussiu, no fem bunyols! De pavo real.
Ben comprís. Mè, com jo estich republicà, jo, non los vuy nomenar de la façon y'n dich galines.
¿Dels pavos reals?
¡Mè, sí!
Vaja, alante; respecto l'escrúpol. Però vuy que se'n parli del any que en Pantiquillo haurà sigut abanderado.
Certainement, caldrà que'ls journals ne fassin un gran louange.
Ma foi, no'n sé pas rès.
Però si tot Espanya ho sab!...
Perdonèu, senyor; mes jo estich encara citoyen français.
Escólti. A la qu'enganxo'l tronch que'ns va arribar de París y'm presento al Passeig de Gracia, (perque son dos cavalls de mèrit, el Vanitoso primero y'l Vanitoso segundo) un rum-rum y un xiu-xiu se va alsar tot daltabaix de la carrera, desde Novetats fins a Provensa. «¡Quín tronch mena en Pantiquillo!» «¡Axò no son cavalls, son magestats!» «Potser costan quatre mil duros.» «¡Potser quatre mil cinchcents!» «¡Quíns bayos, María Santíssima dels Desamparadets!» deyan los nobles a l'orella de la seva senyora. Passa en Xaranga arrambat, casi be fregant lo seu milord ab lo meu, y'm diu a l'orella: «Tiquillo, fill; cavalls com aquexos no'ls ha vist fins ara la claror del sol.» Jo li contesto: «Y ja pots endressarte un pinyach a les boles dels ulls, que no'n veuràs d'altres ni tu ni cap persona nada.» Al segon vol tots los cotxes havían desfilat. Me van dexar lo passeig nèt com la vía del carril. En una paraula, vaig aplacar l'orgull de tot lo senyoríu de la ciutat que té vergonya. Rès més. Al endemà, carreteles, milords y tronchs y eugues y guarnicions anavan al encant. Tota l' altaristocracia's conformava d'anar a peu, perque no podía freqüentarse ab nosaltres y no rebre un sofocament d'enveja cada vegada que jo sortís ab lo tronch. Y vinga enviar desseguit propis y comissionats a París a cercar cavalls d'estampa y cotxes de primera, qu'als vuyt díes teníam a Barcelona un floreyo de carruatges de trinca y de bestiar a l'alta escuela que cap més potencia del mapa'ls pot tirar al carrer.
Déxis de París ni d'Estafranchs. Lo marit de la Guerrero ho va fer constar; no hi afegexo ni un titllet, perque les seves paraules son públiques y conegudes. Me les va fer comunicar pel seu majordom: «Los cotxes y les eugues de casa, — va dirme, — fins al estat present han tingut cetro y corona pel luxo y l'hermosura... Però en Pantiquillo ab lo landó que mena y ab lo tronch que hi enganxa, m'han desbancat. Que conste: la reputació queda per ell.»
Mè, a París...
No hi hà rès ara a París. No me'l retrega més aquell poble. ¿No li he dit que'ls comissionats d'aquí varen florejar y endursen lo millor que tenían? Déxim acabar. Va enviarlo a la quadra al seu majordom. Jo la tenía en aquella situació plena de capitans generals, nobles y marquesos y tota la baronía de la comarca. Contemplavan lo tronch, parlant baix com a missa. Lo majordom inspeccionava l'orgull y'l plantar dels bessons; me'ls examinava per tots indrets; guayta, observa, entreguarda y contesta, a un dels grossos que li demana parer, aquestes paraules capitals: «Con el permiso de Usía: el tronco que mena el senyor — senyalantme a mi, — es un tronco plusquamperfecto. Podría engancharse al carro del sol.» Fa'l saludo militar, surt, y en sent fòra de la quadra, rebot per terra'l puro encès que fumava, botent y llensant per qui-enllà espurnes ruhentes de foch.
Jo vos torno a dir qu'a París...
Permission, Mussiú, que no he acabat.
A la bonne heure.
Però tenían una màcula que'ls desllustrava aquexos cavalls, y que no més jo me'n vaig adonar. «Senyoret,» li vaig dir a la quadra tan bon punt m'hagué fet entrega del tronch; «sab qu'a Fransa li han vengut un cavall més alt que l'altre?»
¡Lo que vaig haver dit, Mussiú! Me volía tirar un tiro! «¡Espéris, no fassi foch!» Y surto corrent. Als deu minuts comparexía ab un agrimensor que vaig anar a cercar a les obres del Parque...
Ja maniobra'l nivell d'aygua demunt de la esquena dels animals. Apunta xifres, suma, resta... vaja, operan totes les quatre regles... Xo, que no's bellugui cap animal. ¡Dues dècimes de graduació y de diferencia d'un cavall al altre!...
Lo senyor se passejava d'un cap al altre de quadra, treyentse manyochs de cabells. «No s'apuri, senyoret, no's precipiti la joventut, que's quedarà calvo. Jo contradiré lo defecte de la naturalesa.»
«¡Què has de fer tu; es impossible!»
«D'aquí vintiquatre hores tindrà'ls cavalls parions com dues gotes d'aygua.» Ja no se'ls estirava'ls cabells, però cada sospir que li sortía del pit enternía. «Li dich, senyoret, que quan surtin de les meves mans no desmentirà l'un del altre ni'l sanabre d'un gruix de trenyina.»
«Si per excusarme'l cavall me l'esguerras, t'esquerdaré'l cap.» Y se'n va.
Torna l'endemà a la quadra y torna l'agrimensor ab l'aparato de les matemàtiques de l'aygua. Coloca'l canó de la humitat fent pont entre les dues esquenes dels cavalls; tira la operació a pols. A la quadra ni's movía una mosca: ningú respirava. Enllesteix la regla de tres y... los cavalls resultan iguals, exactes, que ni passant la esponja mullada sobre del un y dexant l'altre en sech no discrepan les alsaries ni'l gruix de la mullena.
Parbleu!
Si no hi hà'l facultatiu, lo senyor m'abrassa en públich. «¿Cómo te las has componido?» me pregunta (A la quadra y devant de forasters me parla castellà). Vaig esperar a qu'estessem sols. «Molt senzill,» li responch. «He fet venir al Trepat dels ulls de poll y encarantlo devant del Vanitoso primero li dich: «Ab la llanseta més fina que tingui al estuig, ab aquella que destría en dos brins lo perfil d'un cabell, rebàxim aquest tant per cent los cascos del Vanitoso. Sènyis, perque l'empenyo es de compromís y s'hi arriscan reputacions; la del senyoret, la de vostè y la d'un servidor.» Als cinch quartos justos de minutera de rellotge, la operació de cirurgía estava llesta: ell ab l'eyna, jo ab lo compàs de graduacions. Al Trepat cada gota d'angunia que li relliscava cara avall era axís, del grandor d'un cacauet. Jo, frscal com una satalía. Tiro nivellada d'esquena a esquena, exactes; ni un billar. «¿Quant val la seva feyna, noy xich?» «Dónim lo que vulgui.» «Aquí té quatre duros.» «Es massa, no'ls val.» «Aquí té quatre duros, li torno a dir, y fíquissels a la butxaca, que son de vostè y de ningú més.» Lo manescal més tonto n'haguera comptat una dobla de quatre. «Acondúctis lo cavall desde avuy, y cada dissabte, si es servit, vingui a corretgirli les afiliacions...» «Ara, senyoret, si m'he propassat castíguim.» Y li presento'l revolvèr al punt de dalt.
Agafa un plumero de damunt lo taulell, l'encara al Mussiú, y's queda plantat apuntantli al front.
Gira esquena enternit y marxa. Als tres minuts baxa'l lacayo ab una safata plena de caxons de tabacos habanos y mitja dotzena d'ampolles de canya pera glopejar cada vegada abans de ficarme'l puro a la boca. Tíngui, tàstils, Mussiú.
Oh, mercí bien, es superbo.
Poch a poch; també hi deu veure persones, si no té la vista perjudicada.
Perdoni. Sí senyor.
¿No es vostè qu'embalsama esquirols?
Toute sorte d'animals; per servirla.
examinantla y mirant després pels prestatges.
Numeró quatre vingt treize.
apart.
¡Quín número més recargolat! No en pendría cap bitllet.
¿Fa molts díes que l'haveu portat?
Deu fer quinze díes ò tres setmanes.
apart.
Si no'l va conduhir ab such d'escabeig, pobra bestia, ja deu ser florida.
tancant l'armari.
Madame... no hi es pas.
alsantse vivament.
Ne bougez pas. Sègui; miraré al atelier.
Mussiú, ja tornaré.
Oh, Monsieur Pantiquillo! no vous derangez pas. Mè, resteu, si sou servit.
Sobretot, búsquil be. Ay, lo meu marit quan ho sàpiga!...
No's desesperi, senyora, potser los hi ha fugit.
Si era mort!...
O tres setmanes.
Ja li pot enviar l'estigan bons. Quí sab hont para, pobra bestia!
¿Què vol dir? Quína ansia'm fa passar!
Ben segur que les formigues l'han devorat.
Càlli, que'm fa esgarrifar. Lo meu senyor, quan li diga, es capàs de venir y citar al amo.
Mosca! quin senyor més furient té! Per una pesseta trobarà tants esquirols com vulgui.
Però nó com lo nostre.
Seràn vius; però, axò ray! ja'ls matan aquí primerament abans d'embalsamarlos.
Té mal gènit lo de casa. Voldrà'l seu esquirol y cap més.
Sab què deu ser? Lo gat se l'haurà cruspit.
Perquè'n tenen...
Me fa riure vostè.
O sinó, que se'l dissequin.
Y de les rates, ¿quí se'n cuyda? ¿vol també que les dissequin?
ab ironía.
Verdaderament...
Nó, no se'n burli.
S'equivoca: faig les meves reflexions... Jo tenía un canari que no l'hauría donat per cap diner...
interrompent ab vivesa.
Nosaltres tampoch lo nostre xivitxu.
Y també se'm va morir de desgracia.
¡Quíns llussos deu menjar, y quíns ambos de perdius fresques! Ja'l planyo.
Va errat; es una persona molt tocada y posada. No necessita obsequis; es prou rich y prou escrupulós. No cal que'l planyi; los lussos y perdius los compra.
Nó; ja ho deya pel poagre.
Y aquesta persona es la que va fer alcalde al meu marit. Cónti ara'l disgust de casa nostra.
Sosséguis y escóltim. Lo meu canari no tenía parió aquí ni enlloch. També era regalo d'una persona que li guardava moltes tendencies. Supòsi, nada menos, que li pretench la filla...
ab llarga y severa mirada.
Y donchs, per què?
Què sab un hom...
No sigui mal pensada. La Isabel tercera... Perque la meva xicota té rango y calitat de reyna, per alta y bona mossa, per guapassa, y per demés circunstancies de finor de la persona, y per criansa de modos y prudencia que li ixen de son natural. Aquells ulls seus no s'axecan de terra per mirar a cap home fòra jo.
Sí que son prendes envejadores.
Amen.
Que consti; y queda contestada la indirecta.
No anava per ofèndrel. Perdóni.
Lo canari que'm va regalar la mare de la Reyna...
Fins sembla que vagi de plaga.
Nó senyora. En Pantiquillo no gasta xanxes; respecta la religió, y les persones del seu agrado y confiansa li son sagrades.
Prou; ja me'n faig capassa; sinó...
¡Com ho diu tan serio!
Lo canari que'm va regalar la que vull que'm sigui sogra, era una esquisitat: groch com un pom de ginesta, ab uns ulls negres que ni dues agulles de picar; d'aquell bech de marfil n'exían uns cants que s'hi haguera pogut fer adormir al ninyo de la Mare de Deu. A punta de día, tant al hivern com al estiu, me cantava una diana tan dolsa, qu'en més de quatre ocasions m'havía fet fer tart perque'm tornava a dormir.
Amigo, si que debía cantar be!
Malaguanyada bestiola!
Perdóni; dígali canari, si es servida. Sembla que me'l malparlan tractantlo de bestia.
Pobret!
Lo seu mestre quan va sapiguer qu'era mort... fins va tombar la cara perque no li vegés la trasmudansa.
Que tenía mestre? No ho havía sentit a dir may.
Sí senyora; mestre de música, lo senyor Nevas, aquell que feya sombres. Als set mesos de pendre llissó, l'organet ab la gavia devant un mirall, li havía ensenyat el Bebiam bebiam del Hernani.
Sí senyora... devegades.
Ah, ja...
No se'n rigui, que'l senyor Nevas li volía ensenyar tot lo Barbero de Sevilla.
Ensenyar ray, pobra bestiola!
Pleguèm, senyora. Conech que hi troba gust a rebaxarme'l canari.
Vol callar? rès d'axò; ho he dit impensadament.
Lo día que's va morir, a casa no's va fer rès; semblava Dijous Sant. Vaig dir al senyoret: «Bajo su permiso, hoy no engancharía, si a Usía le viene bien.» «Pues, ¿què pasa, Pantiquillo?» «Nada, señorito, se ha muerto la alegría de casa nuestra .» «No entiendo; pero ¿quién es?» «Aquella prenda de mérito.» «Hombre, no recuerdo...» «Usía me dispensará, pero Usía me lo había alabado; también cuando lo sacaba fuera de la ventana que da al jardín y la señora marquesa paseando le oía, se uedaba parada y no se cansaba de escucharlo. Era como una orquesta en disminución, aquel canario!» No'm tornà resposta, girà espatlles, y tot pensatiu se'n anà fent córrer ab lo bastó a una banda y un'altra les fulles que trobava pel camí. Conech qu'aquell trago'l va afectar. No sé si van dinar los senyorets. La senyora marquesta l'endemà encara tenía'ls ulls embotornats...
Li deya canari tothom, per incert, per costum...
Per mi, era una perfecció ab vida. Era... com una flor que cantava... que'm cantava alegríes!