Tristeta

TRISTETA

I

Lo carrer d'en Malla ve a ser una androna llargaruda que separa dues rengleres de cases, quals obertures, encarantse mica ensà mica enllà, sembla que's mirin fit a fit, com si'ls edificis se volguessin abrahonar.
Pel costat de l'Argentería s'hi entra per una volta, y altra volta rònega, de passadís estret, li dona exida al carrer d'en Burgués. Poch coneguts son aquests carrerons, y menos freqüentats encara; per lo que's refereix al d'en Malla, pot dirse sens exageració que sols hi entran, llevat dels vehins, los amos de les finques pera arreplegar lo recapte dels lloguers; los argenters que, a estil d'estar per casa, ab sabates de simolsa y casquet de seda, se'n pujan a portar feyna als finistes y obrers de plata, que desde'ls terrats en avall son les industries a que's dedican tots los estadants; lo sereno que hi dona una passada cada dilluns pera recullir la colecta setmanal y, de cent en quaranta, a les nits en que dèu estar de broma, s'hi arriba per cantar l'hora y la serenitat del cel.
No's distingeix lo tal carrer per sa claror ni per sa netedat, ni convida a passarhi per fer dressera, per que, ademés dels repichs dels martells que no sossegan en tot lo día, l'emboyran sovint unes fumeres espesses, de sentida ingrata del vidriol ab les sals per fondre l'or y acolorirlo, y'ls socarrims de la mixtura de manegar ganivets, que sembla com si una bruxa fes bullir en lo calderó les herbes de malastrugansa que donan encisos pera fer patir.
De manera que l'escatimada llenca de cel que'ls vehins veuen per la esquerda de l'androna, y tan apartada com si la guaytessin ab uns gemelos de teatre posats als revés, encara l'entelan, per necessitats de la seva industria, ab aquells vapors espessos y mal sans. Y'ls joyells de pedrería fabricats en sos obradors, que lluexen com estrelles captives en lo front y en lo coll de les senyores, ja han passat lo pelegrí abans no han sigut lliurats del carrer d'en Malla, ahont, ab farums dolentes y aspres burgits, torments de la pulidora, martiris del clavador y fibladures del buril, logran tants primors de matisos per esser després gala y afinament de la bellesa en los estrados dels palaus, en los palcos del teatre y en les festes de ca'l Arnús.

* * *

No té més esperit ni l'aventatja de gayre per netedat lo carrer d'en Burgués. Encara qu'allí les industries siguin més variades y l'aspecte igualment misteriós, ab ses botigues closes per alts taulells qu'avansan fòra la porta, menjantse l'estretor del barri ab ses vidrieres posades en àngul a mitx ayre per arreplegar claror ò per amagarse dels curiosos, de soroll no n'hi manca gens, per que entre'l manyà y'ls que fan coberts de plata, s'ho tenen compost tan just, que quan un bat lo ferro a l'enclusa, 'ls altres repican riells al tast, y sense confrontarsho ab cap contrassenya, axís que sembla que vulguin reposar, resulta una avinensa que, al acte que para'l de la fornal, tornan a engegar lo mall los cullerayres, y per aquesta combinació tan senzilla'l soroll queda assegurat y'ls vehins assortits d'amohino per tot lo día.

A l'hora baxa, quan los treballadors plegan y les eynes estan quietes, llavors la quitxalla del barri, que torna d'estudi, s'encarrega de la quietut y n'heu l'entrega, comensant un altre estil de gatzara, ab crits de fet, de romamí-romamà, corredisses ab tal ò qual fuetada ò cop de pilota a l'esquena, que'ls esvivella ab uns axeriviments baladrers y un'alegría que com a compensació dels estrèpits dels obradors s'hi avé molt y serveix de trànzit per disposar lo vehinat al descans y quietut de la nit.

* * *

Sota la volta qu'uneix los dos carrerons, en lo reclau format per la diferencia d'alineació del passadís de la casa que tanca aparentment lo carrer d'en Burgués, hi hà un taulell de mahons y montants corcats, ahont, avuy al día, 'ls aprenents del manyà, axís que tocan les vuyt, corren a seurhi, atropellantse pera conseguir lo millor lloch, provehits cadascú del seu crostó de pà, que sembla una barca de suro, en la qu'hi solen enquibir algun bunyol ò cúa de bacallà, com un vano mitx obert, y allí asseguts sens que'ls peus los hi toquin a terra, bellugant les cames avant y enrera, fan uns esmorzars sabrosos, com si's regalessin ab carn de ploma ò requisits primerenchs de ca'l Beco, qu'es delicia vèurels menjar y remey segur per fer venir l'apetit a qualsevol llemench ò malaltís, millor y més actiu que tots los amargants del apotecari, aprobat y segur com l'ensiam de ruques y espinachs ò llacsons y cosconilles.
Lo tender, qu'es un home que quan troba un ditxo's fa compte que es ben seu y l'aprofita y'l gasta a venal, tant si ve a tom com capgirat, axís que'ls aprenents s'enfilan al taulellet ho fa reparar a les minyones que despatxa, dientho sempre del mateix modo: «Vuyt hores, pubilles; lo banch de l'obra ja està ocupat.» Y com la primera vegada que ho va dir, agradà l'acudit, ho repeteix cada dia, avansant la rialla ell mateix per si les minyones se'n descuydessen, y'l seu bon humor no'n val de menos fent diariament la matexa broma de gasto.

* * *

Fa anys, més de quaranta, aqueix taulellet qu'ara queda bo y solitari tot lo día, sense que servexi pera cap obgecte, en aquella època sempre estava concorregut y era'l millor ornament y cop de vista que tenía'l carrer, tant si se'l miravan venint del de la Fenosa com entranthi pel d'en Malla ò guaytantlo desde l'Argentería.
En cada extrem hi havía dos caps de nina ò figurins de cartró, ab los ulls fixos al mateix indret, la rialleta sobrexint d'una boca carminosa, lo nas tan menut que no pujava més que'l cocoll d'una baldufa, y una roseta a cada galta. Portava l'una safarina d'estamps virolats, y l'altra, més a la fresca, gorreta blanca plena de flochs y voltada de puntes acanalades. A la paret, sobre fondo de roba, s'hi veyan vestidets de criatura, ab les mànegues esteses, y al cap de vall dues gorretes com si les tinguessin en les mans que no se'ls hi reparavan.
Derrera aquest taulell, desde les sis del matí pel bon temps y axís que clarejava al hivern, a tota hora s'hi trobava a la Tristeta, 'ls ulls sobre la tasca, cusint y cantant sense distreures pera badoquejar. Sempre cantava; contan que'l seu nom va ser ditxo d'una vehina llensat de pura pensa, y li quedà. La seva procedencia va ser molt temps desconeguda; mes les comares, que tot ho indagan, deyan qu'havía exit de la Misericordia. No se sabía rès més del seu origen; ben segur que la seva historia era una de tantes, amagada y trista, que per lo comunes ningú'n fa cabal.
Era bordeta, qu'es dir casibé que no havía tingut infancia; la desditxada vingué al món entranthi pel carrer. La caritat li obrí les portes d'una casa santa qu'es de tothom; de tothom que naix tan desvalgut que tot seguit ha de captarse ab plors lo bressol.

II

Allà va establirse, en aquell taulellet, y ja se la sentí cantar: axís un aucell cego canta en qualsevol recó ahont li pengin la gavia. Los vehins la varen estimar ben prompte; era tan agradosa, que's feya volguer, y tan treballadora y desexida, que la feyna saltava entre'ls seus dits com si hi jugués, y'n sortía polida que ni semblava que s'hagués tocat.
Tenía la figura petita y posats graciosos, morena, bufona en lo vestir, escayenta en lo parlar, y tan desperta y axerida per sos ditxos y acudits, qu'encantava a tothom ab sos donosos moviments y ab l'altra explicació qu'afegía a sa conversa ab la vivor dels ulls y'l mitx-riure que sempre tenía a la boca.
Desseguida va ser la modista de les criatures del barri, no per avinensa pactada, sinó per conformitat voluntaria de les vehines, qu'hi anavan a professó feta a encarregar vestits pera la quitxalla: pera'ls Baldomeros, qu'allavors era'l nom que l'entusiasme polítich havía posat en ús y qu'avuy ja ha caducat. Ara regexen altres patrons: qualsevol xicarró que si convé porta les calses ab acuchillados de pura nalga se diu Milio, com l'orador insigne, que pareix qu'haja apadrinat a tota la bordegassada dels barris populosos… Gran mal se n'ha fet lo rendit galantejador de la Verge Democracia de convertir en bast y corrent lo seu nom de fonts! Tíra! ab lo seu saber, la seva llàvia, ab son cantar d'àngels, està clar que'ls pares s'hi encisan y pensant de lluny, per lo que pugui exir, ja tenen l'infant a mitx camí de la celebritat.
Si ho vegés que desde'l carrer d'en Malla al de la Cendra, per portals y escaletes, entre gent de tota brossa surten Emilios ab unes cares que la opinió comuna diu que les renta'l porch y que no prometen esser sabis, ni oradors, ni republicans, ni tan sols curiosos, y sentís com ses mares los cridan ab contraccions y cambis de lletres per fer son nom vulgar y ordinari, prou se'n picaría'l cap més de quatre vegades considerant si fora trist son pas per la historia si no dexés altre rastre que aquexa bordegassalla de Miliots. Ell pot pensar com vulgui en política, pot anar dret ò errat, però hi hà qui'l té de cap d'esquila no més que per haver fet malbé un nom senyor, — com escullit per tan gran artista, — armoniós y eufònich, que cada sílaba pareix una nota musical y que fòra d'ell no hi hà ningú que'l pugui portar ab garbo; que'ls altres seus tocayos lo duyan modestament, ni envejoses ni envejats, però may confonentse ab la caterva baladrera, per que no'l debían a exaltaments passadissos de la política, sinó al bon gust dels seus padrins.

* * *

Los barris pobres solen ser més vividors y sortosos pera certes industries — sia dit sense malicia ni propòsit d'engrunyir les classes riques contra les desvalgudes — qu'altres de gran trànzit y senyoriu ab ses cases extremades de bonichs, sos balcons ab guarniments de persianes, molta escala y de boato pera anar als pisos, esquifidets y aprofitats, que per tot se topa y tot se'n va en portetes y vidrieres; plens de lluhents y daurats, coberts ab papers hermosos ab estampacions envellutades en que les fulles y les flors, los medallons ò altra mena de dibuxos, tot es una trassa pera plaure la vista y dissimular la mesquinesa de les habitacions.
En aquestos carrers tan ensenyorits no hi poden arrelar les industries petites, per que en ses cases la cambrera planxa, la cusidora compon los vestits, a la tenda no s'hi baxa y com que hi hà gas fins a la cuyna, al carboner no'l cansan ni s'hi tractan, ni'l conexen més que per aquella cara d'Otelo particular.
En los barris modestos ja cambía d'aspecte; allí tothom prospera; lo que no's paga's queda a deure. Sembla qu'hi haja més moneda per que se'n veu distribuhir més sovint! (Ja a saber que'l senyoriu gasta paper!) Allí'ls quartos qu'hi entran el dissabte no's quedan encauats, tornan a exir tots, més n'hi hagués! Nó, no hi floriràn gayre'ls consells de vigilancia de cap caxa protectora, ni hi podràn enquibir accions aquexes famoses companyíes que s'establexen pera treure l'humitat de mar, suposèm, ò pera conduhir lo sol ab canonades. Allí no hi creuen ab dividendos ni gerencies; tant guanyat tant gastat, y creu. Lo diner de la setmanada desseguida queda esmersat: al tender pel consum enderrerit n'hi han de donar bona cosa; a la taberneta, per sifons y altres mixtures, un galan pessich; al forner, aqueix delegat de la Providencia, pels dos pans de cada día, que son catorze a l'hora del pago, ja poden escoltar lo cant. Prou qu'ho diuen les dònes: «¡Si'n mengem de pà! sembla mentida!»
La planxadora, per la camisa d'ell, també cobra; a casa la pentinadora, per anarhi tres vegades a la setmana pels pentinats senzills y un de capritxo als díes de festa en que hi jugan los ferros calents, no se li negarà pas la paga, quedant a deure aqueix adorno curiós y de necessitat per que'l marit trobi millores a la fesomía de la mestressa!
Y com tenen l'aygua viva en cantis de terra, pàgui tres rals al ayguader per que la pugi y estalvíesels de salut.
En tot lo demés, los gastos son com en los barris de luxo. Lo sereno cobra y'l vigilant; però nó a mesades: cada diumenge; ¡los rebaxan al mateix punt que al amo de la casa! Lo ral del vigilant, que podría semblar disbauxa fastuosa, no ho es, per que, en lloch de vigilar interessos, te compte que'ls vehins no se li adormin abans de les sis del matí quan toca diana ab lo picaporta per que no perdin quarts de jornal.

* * *

Marsot, aquell del sol traycioner que torra la cara de les donzelles, anava a les acaballes ab ses rauxes y cops de geni, ab sos desordres de vent que no dexan sossegar les finestres esbadellades y esmicola a gratcient les vidrieres que troba ab les lleves fluxes; ab sos frets sobtats ò ses bonanses que trastornan lo mercuri del termòmetro, tan aviat fentli avansar la crexensa ò ensopintlo sense solta cap avall com per humiliarlo.
La Quaresma ab ses tristeses, sos dejunis, ses racanses y penediments y'ls exàmens de conciencia per divulgarlos contrit als peus del confés, també s'acabava. De bon matí se ohían piulejar los pardals qu'arribavan ab la primavera; los díes eran llarchs y hermosos, l'ayre suau y benigne, ab certa flayre qu'entressentía regalada y gustosa arreplegada en los farigolars de les montanyes vehines per escamparse, abundanta com be de Deu, per la ciutat. Per l'espay hi havía més aucells que volavan adalerats, y entre la blavor del cel y les magnificencies del sol, s'axeribían y al bò de ses alegríes rompían quatre refilets, — que deuen ser ses rialles, — y fugían a cercar hostatge sota les teules de les cases ò entre la verdor dels jardins.
Revenía la salut, recompartintse entre'ls que n'estavan menesterosos; sossegavan les campanes, entristides d'anunciar lo Viàtich y de tocar a morts. No's moría tanta gent; los malalts se refeyan ab ditxosa convalescencia d'amorositats del sol y blana temperatura; los qu'estavan sans no temían perdre aquexa riquesa derrera les etzagallades del mes de Mars, a qui despedían tots ab igual satisfacció: los vells per lo que'ls havía concedit, y'ls joves per lo que'ls hi haguera pogut llevar.
Lo taulell de la Tristeta, plè de vestidets nous, ab la guardia d'honor dels dos figurins, donava goig de veure; més qu'una parada d'industria per guanyarshi la vida, semblava l'entreteniment d'una criatura ditxosa que jugués fent de mare de per riure, entremitx de les seves nines.

III

La quitxalla del carrer d'en Burgués celebrava primeres vespres del Diumenge de Rams ab l'animació y cridadissa propia de les grans festes en que hi té part assenyalada. La penetrant olor del llorer perfumava aquells barris tan poch donats als gustos del olfat ni a aquestes sentides delicades. Los xiquets passejavan los rams florits y'ls palmons, embestintse y fent batusses molt fermes, que ja les comensavan a tremolar los serenos que l'endemà tindrían de bregarhí a les escales de Santa María ò a la Plasseta de Sant Just.
Lo mosso del carboner, en Teu, diminutiu de Miquel que les dònes li havian tret per afavorirlo ab alguna cosa bufona per que'l pobre havía ensopegat ab una cara lletja per naturalesa y un ofici tan poch ajudat per dissimularla, que quan més emmascarada la duya més lletja li ressortía, s'estava en lo pedrís de la botiga fent creus en la soca dels llorers, y no podía enllestir la munió de rams qu'esperavan tanda per que'ls hi gravés aqueix signe del Cristià, que segons la dita de les criatures, era de lley per poguerlos entrar a la iglesia. Al seu voltant s'estavan assentats alguns noys trenant grills baix la seva guía y'ls preparavan per ferne creus de Malta, sols, bacallans, cuchs y calvaris y altres ornaments que's posan en los llorers. Y era de veure'ls gestos que feyan ab los llavis aquelles criatures axís que les estisores esmossades no volían tallar, com les acompanyavan seguint ab la boca'ls matexos moviments d'obrir y tancar, mastegant alhora ab l'eyna y ab les barres, ò trayent la llengua, satisfets de la seva mestría, y movent lo cap a un costat y altre seguint les ondulacions y passades dels grills ab una afició y un dalit que tot lo seu sér hi prenía part.

* * *

La Tristeta també tenía molta requesta de feyna y gran concurs de dònes vora de la parada, que totes volían los vestits pera la matexa hora.
— No'm destorbin, tot s'arreglarà; — els hi deya enllestint feyna y dexant garlar a les parroquianes.
— Míra, noya, — li deya una tota frissosa, — no'm comprometis, que si no tinch lo vestit aqueix vespre, lo de dalt anirà abaix y l'home'm treurà de casa.
— No s'espanti, alguna cosa s'hi acomodarà; ¡quín home més rigurós! Díguili que jo me'n cuydo de les criatures; sí qu'estaríam frescos! vàgi, que jo no entrego la feyna que no estiga conforme. No n'engipono de malandandos; ¡pobrets! Semblarà un serafí'l seu galindó. Vàgi, entretinguil ab aquesta bona nova al seu marit. Quín senyor més serio que té!
— Tristeta, filla, trèume d'un compromís, — salta un'altra, arribant, ficantse al rotllo y trencant la conversa. — Deu vos guart, qu'encara no ho havía dit, — afegeix, dirigintse a les demés. — Lo noy té d'anar a benehir la palma…
— ¡Aquell xicot! — la interromp la del marit que fa tanta por; — que va de debò? tan gran…
— ¡Té sis anys, però es molt aturat y tan senyoret!
— No me'n parlis; y una mà ben llesta per fer trenchs. Oy, qu'es un fet. La Bel te'n donarà informes; vès que tal, que l'altre día li va fer un xiribech al seu noy, que si'l toca dos travessos de dit més avall, li arreplega'l pols que'l dexa al siti. Vésli dient aturat. Ja fas be de comprarli palma, que s'espantaría, el meu fill, si's veya ab un ram a sobre.
— No li compro jo, es cosa de son padrí. ¿M'has entès ara? Y si'l meu noy li va fer un trench, ara estan en paus, que díes enrera'l va adobar de valent, que jo ho hagués vist…
— Per xò dich jo qu'es molt quietet.
— Ba, ba, vens molt esmolada.
— Tu ets la que hi vens, que jo ja hi era. Y com m'has fet a saber que lo teu fill portarà palma per qu'es tan minso y… ¿còm has dit? Ah, sí, tan senyoret… un hom no'n fa pagar rès de dir lo seu parer.
— Donchs, li vol comprar un vestit, — digué la Tristeta intervenint oportunament.
— Veyàm, què m'hi dius tu; ab lo gech de cassimir blau que li vas fer y les calses d'un color glassadet… tu matexa.
— Déxim fer; ja'l compondré'l seu noy; ab un cinturón de xarol que semblarà un cadet, ja anirà bufó.
— Míra, vull que vaja serio; que no fassi riure a la gent, que sembli un home.
— ¿A n'aquell xangarró vols vestir d'home? — tornà a rependre la matexa vehina que ja feya massa estona que callava; — semblarà un macaco.
— Ja veuràs, noya, son pare ho mana; y després ¿que té alguna tara lo meu fill, per no poguer anarhi?
— Tu diràs; però semblarà aquella figureta del carrer de Baix.
— Déxinho córrer, — deya la Tristeta, despacientada per que no hi hagués rahons. — Lo compondrèm que semblarà una miniatura.
— Li tindràs de fer les calses obertes, per que com diu sa mare qu'es tan aturadet…
— No te l'escoltis, noya; closes, a tot rigor, com una persona gran.
— Quínes ganes de fer anar les criatures encongides. Míra, 'l meu no vull que vaja esquifit d'enlloch; vull que respiri.
— Axò va a gustos; hi hà persones que'ls hi agradan los farsellets.
— Y n'hi hà que sembla que vulguin presentar setmesons. Però'l meu va ab ram, com li pertoca.
— Donchs, lo meu ab palma, per que jo mano.
— ¡Tonta! Si perdràs la salut vigilantlo. No'n farà poca de feyna lleminejant aquell be de Deu de poncems y peres ensucrades! Prou a cops de llengua n'abolirà alguns penjoys de confitures.
— No s'amohinin, — tornava a dir la Tristeta. — Tots dos son macos, que no's pot negar. S'assemblan a les seves mares.
— Nó, per lo qu'aquesta deya; — exclamà l'una, més sossegada ab l'elogi de la Tristeta.
— Es un dir; — afegí l'altra, satisfeta igualment de l'alabansa.
— Me pensava qu'us picaríau les crestes, — digué'l manyà sortint a la porta fent un cigarro.
— Vès, dígali de què les vol aquest home; potser no té feyna a dins y volía passar l'estona. No donem greix al vehinat nosaltres.
— No t'enfadis, filla: però sortía per donarvos la rahó; vès si'n vas d'errada!
— Ja sab a qui la donan la rahó: no la necessitem; y si percàs no hi troba altre acomodo, se la pot quedar per vostè. ¿Que vens, Marieta?
— Axís jo so'l qui perdo, — replicà lo manyà; — per que, acabantse la comedia, no sé si sou vosaltres les que me quedeu a deure'l ral.
— Sí, sí, anèm Ció; 'l senyor Jaume ara haguera volgut riure una estona. Serà un altre día.
— Alante, pubilles; d'aquí qu'hi tornem: ab aquesta alegría. Ja veuràs, Tristeta, jo no so cedasser, però aqueix donàm no més fa que destorbarte; per axò he sortit. ¡Alsa, per munt, desfeynades, xarradores!… Com que tot lo día'l passan cinch amunt y cinch avall, fins los hi sab greu qu'hi haja persones treballadores. Les hi sembla que les desacreditan; voldrían que totes fossin gandules com elles. Son de les que sempre van a mitges hores per no fer rès. Al dematí esperan les vuyt per tenir l'esmorzar a punt; fins a dos quarts de dèu no saben què fer, esperant los altres dos quarts per anar al Born. A les onze també esperan la mitja hora per tirar la col a l'olla, y tot se'n va en volguer sapiguer si son les dotze ò si n'hi mancan, que se'ls hi presenta l'home en aquestes preguntes y'l dinar no està a punt y tot son dubtes y disputes y el pobre pacient ò s'escalda'ls llavis, per que li treuen tot bullint y sobtat per taparli la boca, ò's té de passejar de la cuyna al corredor, esperant la vianda y dient los psalms al inrevès. Per axò te les he tretes; ¿vols jugar qu'encara no seràn al pis ja's tornaràn a barallar? Com que tenen qui les manté, no s'hi enfondan ab les qu'aneu escarrassades. ¿Fins a quína hora vetllaràs, Tristeta?
— No'm ficaré al llit. Si tinch tanta feyna!
— Ja'm sab greu que vetllis; te faràs malbé la salut; ja ho diu la Caterina: s'espatlla la naturalesa, aquesta noya.
— ¿Còm ho vol fer?
— ¿Còm?… ¡Ah, si jo tingués un fill! axò'm pesa, que poch te rondarían en Llansa y'l Regalat: poch per ells; que foras la jove de ca'l manyà. —
La Tristeta's tornà tota roja, y quan axecà'ls ulls per donar les gracies ab una mirada al senyor Jaume, los tenía anegats de llàgrimes.

IV

No succehía rès de nou en aquexos barris, ò per lo menys no aparentava succehirhi rès.
Ja havía passat lo diumenge de Rams ab trontoll de feyna per la Tristeta, y tot retornava a son curs ordinari. Al rompre l'alba tothom acudía a sos quefers, poch a poch comensava'l concert del treball y qui més matiner, qui més peresós, los que viuen del jornal, comparexían al seu lloch y a mesura que's feya gran día aumentava l'orquesta ab nous sorolls.
Les dònes a mitja negligé anavan y venían a cercar aygua, ò ab lo gerro per la llet; alguna, ab un munt de pans sota'l bras y apoyats al costat, menjant torna, 's feya trobadissa ab les demés, se tornavan lo bon día, y desseguit quedavan entaulades aquexes converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, quan no les ocupan tafaneríes y murmuracions ò no poden bescantar a algú.

* * *

Una historia vella y de carrer, ja presenta'ls seus encontres y'ls seus costats dificultosos per que, després d'haver relatat tot allò que's manifesta a la vista y lo que s'ha sentit en converses, discordies y articulates de vehins ab los ditxos y llatinades ab que'ls anima la vivesa popular, sembla que'l relator queda desvagat, y enfonzant la ploma al buch dels perdigons, agafant la capa del penja-robes y dirigintse al Plà de Palacio a pendre cafè, sembla axís mateix que no hi hà rès que criticarli, que ja ha complert ab los lectors y ab ell mateix donantse aquexa bona estona sense perjudicar a ningú. Com lo que succeheix en lo carrer es tan a la descoberta, desseguida n'es sabedor tothom y sinó un ja ho fa avinent al curiós lector, que per axò's cuyda d'escriure histories; però lo que passa al ànim de cadascú, en lo seu interior, les penes qu'atormentan, los temors y'ls desassossegos ò les ilusions consoladores y les alegríes qu'asserenan, axò no arriba tan aviat a oidos del novatxer, y si hi arriba, ja'l fet pot ser comú y desfigurat ademés, que les veus vagues al passar de boca en boca s'empeltan de mentida.
Per aquexa rahó no pot dexar la historia al ayre, sinó indagar lo que succehí en los temps passats, en lloch d'anarsen als seus recreos, fer preguntes als vehins memoriosos per que, si hi hà may siga sinó un lector puntual, no pugue dir que'l fican en qüentos y'l dexan sense datos quan més curiós quedava.

* * *

Feya díes qu'entre'l vehinat corría ab cert misteri la nova del festeig d'en Regalat ab la Tristeta.
Aquell boca-moll d'en Llansa ho esplicava a tothom ab cert despit y desapego, per qu'ell també pretenía a la Tristeta y'l senyor Jaume'l va desenganyar de cop y volta abans que la minyona s'adonés de qu'era requerida per aquell bon mosso.
— Es la primera que'm falla, — deya posantse la mà al costat y'ls peus en escayre per pendre una posició fatxendera. — Jo no n'he estimat gayres de minyones; alguna qu'altra, molt poques; però la que he senyalat ab l'entreguart volent dir «aquí'm decanto», aquella no hi hà ningú que me la sustregui ni en mar ni en terra, ni paysans, ni de tropa, ningú, com se diu… fòra aqueix pinturero del Regalat que no s'adorm y qu'a la qüenta ha tingut més diligencia y no ha anat de refiat com jo hi anava. Per que jo a les minyones les entristexo de cert terme y m'estiman al últim; tinch lo meu sistema: me'n vaig directament als ulls qu'es la part que s'agravía més aviat, y ferexo de plè a plè; tot lo seguit de la conversa, les amoretes, les paraules dolses qu'un hom té avinentes, allí les endresso ab puntería, de fit a fit, sense misericordia, com si m'haguessen d'escoltar ab los ulls y com si jo també hi parlés; apa, allí dins, foch y fòra; que penetri la ardencia; cada mirada com una sageta verinosa, y no dexarles sossegar ni distreure ni en sol ni en ombra; hala, la vista allí, sobre dels seus ulls, amatenta, perseguidora, fins que te els inclinan enternits al rostre, demanant pietat, decantant lo coll, y després los clouen vensudes, encisades, conformantse ab la seva planeta; y en Llansa queda soberano d'aquella voluntat y del seu decoro y no s'estima a ningú més qu'en Llansa no hi vingue be, fins y a tant que la portarà al peu del Sant Cristo, ò que es renyeix de común acuerdo.
Aqueix es lo fet de la veritat, y la Tristeta no's casa ab mi per que a ella no li ve be y per mor d'aqueix fantàstich del Regalat. Ja ho podeu fer córrer per tot lo daltabaix del barri, qu'aquí no hi manca ni hi sobra una coma que no sigui verdadera. Ja me'n he rentat les mans jo. —
Y dit axò, qu'ho repetía cada vegada que trobava curioses, brandant lo còs ab garbo, fent soroll ab los llavis com si tirés escupinadetes, mirantse ab afectació en les poques vidrieres del carrer, se'n anava satisfet, descarregat de conciencia, ja que havía fet tot lo qu'estava a la seva mà per conseguir l'amor de la Tristeta, encara qu'ella no n'hagués hagut esment.

* * *

Lo Regalat, era un bon minyó també; més fantasiós qu'en Llansa y ab menos ditxos, però'l guanyava en vanitat. Era bon mosso y massa guapo per ell tot sol; axís escampava hermosura de la que li sobrava y n'ofería casi be, ab la gorreta de vellut damunt dels ulls (que li amagava la desproporció del nas) y per guaytar ab més traydoría, no perdonant ab la vista a cap minyona que li passés per la vora, mirantles ab orgull com si'ls hi digués: «¿que no ho reparan que soch bon mosso? que n'han vist gayres de la meva estampació?» Portava tots los adornos que caben a la cara; es dir, la barba repartida en patilles, bigoti y un masclet sota del llavi, ros com una papallona estesa, y, està clar qu'ab tants dibuxos y caragolillos se li veya vessar la guapesa que no podía resistirla tot sol.
Fill, com en Llansa, de les alegres voreres de la Mar Vella, nascut en lo carrer de Santelm, tenía l'ayre y'l dir y'ls dexos rumbosos ab la salabror arreplegada en aquelles festoses platges.
Tota la seva fantasía, després de la devoció que guardava per sa boniquesa, se n'anava en presumir de valent y forsut. Sempre parlava d'axecar més quintars que qualsevol altre, y'n feya juguesques y les guanyava. Ficat entre valents, també ressortía més animós que'ls seus companys, los carregadors del Tharsis y altres vapors de la Companyía, aquells que, ab certificats de tremendos, corría la seva fama anant y venint desde'l moll del carbó fins a la Llanterna vella y més enllà, quan los capitans extrangers arribavan a port y propalavan per les seves nacions les valentíes dels descarregadors de la Riba de Barcelona y la del segon cap de colla, lo Regalat.
Guanyava galans jornals de dotze y vint pessetes cada día, afanyats com a negres de Guinea, però refentse del malgasto de forses ab molt bona taula, moltes copetes, y compensant l'estragador treball ab fondes y convits en que hi corría la plata y no's quexava ningú de la generositat ni del seu paladar, ni del garbo ab que sabía llensar quatre duros.

* * *

La seva mare, antiga revenedora del mercat de la Barceloneta que se havía acostat a la mata pera exercir lo seu dò de saludadora curant ullpresos, erissipeles y espatllats de pit, va retirarse del negoci de les llegums y vingué a conseqüencia de certa cura malograda qu'acabà, com acaban moltes probatures de medicina, enviant lo pacient al cementiri, y escapantse del tole-tole d'aquelles vespes de dònes ayrades que la volían presentar a la justicia per que li examinés la llengua ò la creueta del paladar y la ceva de mar ab que persignava les erissipeles. Se confinà voluntariament en aqueix carreró de l'Argentería, y'l noy, desde petit afalagat per l'encís de les onades, per los trànguls del port, per lo tracte breu y divertit dels mariners inglesos, ab més signes que paraules y tantes copes y convidades, ab la vista del Torin anyoradora per certes sensibilitats, se quedà voreta de l'aygua calsantse en la seva escuma y salabror més qu'en cuyros y xarols, y abrassà la carrera dels fardos ficantse a la colla del Noble, y allí aumentà'l crit dels Regalats que sa mare havía dexat perdre ab aquella cura desacertada.

V

Sens donarsen compte, ni ab cap intent d'esbrinar la causa, Tristeta sentías lo cor content, més benestar, y una tranquilitat tan plascenta, que el seu viure era un'alegría seguida que no l'abandonava ni en lo repòs de la nit, ab somnis agradosos y de dolsa recordansa.
¡Que bonica era la vida y que falaguer lo món! Gosava dues primaveres: la seva y la del any. Sabía qu'aquesta tornava; de l'altra ho ignorava tot ò casibé no sabía qu'un cop passada no tornaría may més.
Son cor sentía una vaga inquietut dolsa de guardar, com si pressentís que l'alegravan desconeguts afectes; tot ho trobava gojós y la felicitat animava'l seu rostre ab l'hermosa senyal dels qu'afavoreix. Ses cansons eran més tendres y s'afectava'l seu sentiment y li venían llàgrimes als ulls quan cantava anyoranses de la ausencia, dòls de l'ingratitut, planys de la gelosía ò totes aquexes tristeses de la mussa popular, que, no havent d'unir dots ni interessos, combina entre enamorats desavinguts los uns per tanta voluntat y'ls altres per massa cruesa.

* * *

Vivía en los dos extrems de la casa; de día al peu de la volta, de nit a dalt de tot, en un quartet blanch com una esclofolla d'ou, ab vistes al cel, qu'abans havía sigut alegre morada d'uns quants parells de coloms, qu'entre nuviatges y bodes havían aumentat fins a una trentena y que quan escampavan lo vol, atiats per la canya del senyor Jaume, feyan una bella clapa que's remontava com pera esmaltar la blavor del espay ab sos colors bellugadissos.
Pot contarse si n'era de matinera en aquella estada tan curiosa, hont lo primer present que hi rebía era una ullada de sol que se'l veya venir per aquelles teulades tot just exía del mar y tant pressurós que semblava qu'havía d'arribar axamorat encara.
Abans de baxar a la volta, ja'ls seus ulls s'havían omplert de boniqueses; la llum daurava aquella habitació y per tot podía mirarshi retratada: en los vidres dels porticons, que la netedat hi blavejava com un tornassol; en los cantirets de llauna, aquexa plata dels pobres, qu'allí hont hi batía semblava com si's trenqués en mils raigs enlluernadors; en les rejoles de Valencia de la cuyneta; en lo globo ab gerro de petxinetes y altres marischs, y en lo quadro de la Mare de Deu dels Angels que la iluminava, y als serafins ab lliris y palma, y al Jesuset ab la creueta, y als núvols que'ls voltavan de resplandors tan vius, que parexía una gloria verdadera.
Treya dues cadires al terrat; en l'una hi posava'l mirall, y sentantse a l'altra, desfeya la copiosa cabellera negra, y allí a tota llum, com si mostrés sa hermosura als aucells passadissos, s'engalanava y's feya'l tocat ab graciosos moviments de brassos, passantlos per sobre'l cap ab escayenta vivesa, mirantse y somrient com si's trobés tan bonica com les festejades donzelles de les seves cansons.
Després, endressada y composta no més ab les gales de sa joventut, s'acostava al quadro, y seria, pensativa, contemplava ab fixesa l'imatge, resant ab lo pensament pera demanarli qui sab quines fresseríes; se persignava després, somreya als angelets despedintse d'aquella única companyía que tenía al món, y se n'anava al treball baxant l'escala a saltirons, ab exa vivor y alegría que donan los divuyt anys.
Algun cop qu'altre, arribava a baix tota sofocada ab los colors més vius a la cara y's distreya enfilant l'agulla; mossegava'l cap de la seda, tornava a probar y també l'errava, per que en comptes de fixarse en l'agulla que tenía a l'alsada dels ulls, seguía ab la vista a l'Andalet, lo fill de la María, vehins seus, que se n'anava carrer avall, y al trencar l'Argentería's tombava fent lo repentós y li enviava una mirada poruga.
Al baxar l'escala's trobavan de pura pensa pera anar a sos quefers; se donavan lo bon día, y ni l'un ni l'altre sabían allargar la conversa, y axís se quedavan temerosos: ella, en sent abaix, probant d'enfilar l'agulla y no conseguintho; l'Andalet, desde el cap del carrer, donant un giravol ab torpesa; y tots dos fent aquexos dissimulos pera lograr guaytarse una altra vegada.
Ben segur que's quedavan pensant l'un ab l'altre. L'Andalet fent vía dret al Vulcano, fòra'l portal de mar, al cap del moll, ab la fiambrera sota el bras, y en tota aquella llarga tirada duent en lo pensament a la Tristeta, delectantse en vagues esperanses y ilusions. ¡Oh, quína delicia era pera'l cor aquells matins que la trobava a l'escala! Tot convidava a aquestes imaginacions galanes; l'ayre de la matinada que li axerivía'ls sentits; l'hora hermosa en que tot naix y s'alegra; 'l sol despuntant allà baix, derrera'l gasòmetro, com la coronació explendenta ab que Deu embelleix cada día la terra y'ls mars y'ls espays pera que tot visqui y prosperi y s'enamori'l cor y plagui la vida y s'estimi la joventut.
Ay! quíns sospirs més enamorats li enviava tot allunyantse, y potser ab quíns sospirs de la Tristeta era contestada la rebuda, baxant lo cap damunt la feyna y trobanthi com una imatge retratada la del Andarlet!

* * *

Vinticinch duros se va gastar lo Regalat per ferse soci al envelat que s'axecà al dormitori de Sant Francesch; quarantacinch per la soguilla d'or, qu'encara no's tirava un xich endevant ja se li veya penjar aquell contra-ondeix de malles macisses que li voltavan lo coll y s'enfilavan fins a la butxaca de l'ermilla. L'agulla de llamp, qu'era un topaci y un zig-zag de diamants, ningú ho sabía'l que costava, ni sa mare, que l'havía duta a empenyar algunes vegades.
Tot aqueix gasto y'l que s'hi afegí se va fer per la Tristeta, per trèurela a ballar lo vals de socis y per publicar d'una manera pomposa que s'havía dignat baxar los ulls enamorats fins a la pobra modista.
Lo barri's sentí commogut ab aquella nova; 'ls uns se'n alegravan, les dònes hi tingueren molt que dir, y les fadrines hi perderen tot mirament, anàntselshi la llengua. No bastava qu'en Llansa n'estés agradat, n'havía de conquistar un'altre; es dir, lo millor del barri, 'ls dos bons mossos, los duenyos de les voluntats, los de la subasta del amor.
— Y potser un altre, — no faltà qui digués ab sornería.
— ¡La bordeta! ¡Trastet!
— ¡La recullida, morta de fam!
— Veyàm què té, fòra dels ulls y de certa cosa que la favoreix; — deya una.
— Es petita, morena…
— Per axò mateix; — afegían ab la rabieta que les fregía.
— ¡Los homes! psè! que'n son de capritxosos!
— ¿Aquell tapet ballarà'l vals de socis?
— Y que no pararà aquí la cosa; — deya una casada, tirant més llenya al caliu.
— ¿Què, què hi hà, què sab?
— Déxiho córrer, ja me'n tornarà la resposta. —

* * *

Lo Regalat… aquell orgullós que no se'n mirava ni una del barri, y a fè que totes eran valentes admiradores del seu garbo, de sa presencia y del seu prestigi!…
Lo diumenge a la tarde, quan aparexía mudat per anar a passeig, se quedava curts moments a l'escaleta pera encendre'l puro; ¡quàntes l'espiavan! y ell exía ab lo cap baix, distrayentse en veure si portava cap arruga ò mirantse'l calsat, sense fer cas de ningú; altaner com un soberà que nega'l saludo als súbdits que l'acatan; tivat, enlluhernador, fet una quincallería entre tumbagues y soguilla; ab lo barret alt y'ls bucles als polsos; lo pantalon negre ab trabes y tres mocadors de pita penjant de les butxaques a la moda més extremada; tirava avall fent grunyir les botes, com si's portés la música per ell tot sol. Sens dignarse alsar la mirada en lloch, com si en lo carrer no hi hagués ningú, y més de quatre noyes s'estavan al llindar de les botigues, y algunes per les finestres, per conseguir no més una mirada, y ell may decantava'ls ulls a cap indret.
¡Tan alabat, tan guapo y tan desdenyós per ses enamorades, emprendarse de la Tristeta! «Quíns miralls de món!» deyan les velles que ja eran fòra d'aquestes angunies y desenganyades per la experiencia.

* * *

La pobra Tristeta, qu'ignorava les murmuracions del barri, casibé l'estemordía qu'un galan tan desdenyós y tan alabat per tot arreu se hagués adonat d'ella; y's capficava a copia de pensar, y en lo mes que tot reviu y s'alegra, en lo Maig enamorat que tot canta, ella parà sos cants.
Lo Regalat li robava la pau.

VI

A casa'l senyor Jaume, lo manyà del costat de la volta, semblava que hi hagués consell de guerra permanent. A mitxdía, després d'haver dinat, havían tingut marit y muller llarga assentada sens poguer avenirse; al vespre, mentres la Caterina recullía les estovalles pels quatre panys y les espolsava dins lo calaix per que les molles de pa no cayguessen a terra y no's cometés lo sacrilegi de trepitjarles, la discussió s'havía tornat a animar axís qu'ells dos quedaren sols.
Lo marit, de colze damunt la taula y'l cap apoyat a la mà, s'entretenía ab los mollets que penjan de la llumenera a estiragassar los caps del blè y a igualarlos, més que per espavillar lo llum, com a excusa y entreteniment per donar una contesta cabal y rodona a la Caterina que no's dexava convèncer per cap estil.
Al últim, veyent que no li acudía la que cercava, pegà cop de puny a la taula, y ab una quimera qu'ell se sabía fer venir quan les paraules no responían al seu pensament, sortí del pas ab la rahó mestra del per que sí.
— Jo't dich que nó; — respongué la Caterina, qu'era una rossa d'ulls negres, que quan agafava la requinta no's donava a partit y era perfidiosa y enèrgica tant com qualsevol morena. ¿Còm ho sabs tu qu'ella l'estima; d'ahont ho has tret, quí t'ho ha divulgat?
— ¿Y que necessito que ningú'm vingui ab informes? — respongué'l senyor Jaume moderant la veu y prenent la que li era habitual. ¿Que't pensas que hi só desde abans d'ahir al món, per no tenir experiencia y conèxer lo tarannar de la gent y hont decantan la voluntat? Ab una mirada'n tinch prou per endurmen la sustancia de les coses. Lo qu'es lo Regalat, te dich que li agrada a la noya. ¿Què hi posem qu'al sarau, si no haguesses sigut tu, hi haguera ballat tots los balls?
— Com que no era prudent,… y després ¿ab què't guías?
— Ab què'm guio? je, je! fins tu matexa hi hagueras ballat. —
La Caterina, en lloch de respondre, li llensà una mirada altanera que'l revestí de cap a peus.
— Sí, dòna, sí; aquell xiu xiu y aquell estirar lo coll per veure ahont anava a raure cada vegada que s'acostava al rengle de les cadires per treure balladora, a totes us tenía suspeses; velles y joves.
— Y tu'n debías estar gelós..... lo fadrinet! vès a qui diu vella! No s'hi pot parlar ab tu; desseguida vas per fer alterar les sanchs.
— No es aquesta la qüestió. Y ara que me'n adono, — replicà baxant més la veu, — tart ò aviat tindràs d'anarthi fent, per que, desengànyat: quan se parla en comú de les dònes, si no son joves se'ls hi diu velles; diferent de nosaltres, que tenim lo ressopó del estiuet de Sant Martí. Mes, en aqueix contrapunt jo guanyo, que m'has vensut los trimestres y tinch creu a totes les planes del llibre. Pel ditxo de la gent, vinch a ser un home de mitja edat; a nosaltres triga més l'anomenada a donarnos los invàlits. A les dònes se'ls hi guardan altres tendencies; no t'agravíis, per axò: com que no n'hi hà cap qu'hi vulgui establirse a la mitja edat… com qu'entre vosaltres y la pentinadora us falsifiqueu lo batisme!
— Be, vaja, girèm full. Estàs al corrent de tot.
— Què! si'l primer día que vaig veure a la Layons aquí fòra'l balconet donant conversa als fadrins de la botiga, pentinant aquella mata de cabell, y tu encara no t'estavas sentada al tocador, vaig dir: ¡Ay María Santíssima! quína desgracia! hont dèu tenir lo cap la meva dòna que aquesta li pentina la cua d'aquí estant!…
— Que n'ets de liró!
— Vaja, gracies a Deu que rius.
— Sí, de rabia.
— Anèm al cas. ¿Què tens que dir del Regalat?
— Primera y principal: qu'ella no l'estima.
— ¡Y què té que veure! Son histories axò de l'estimació: vès si t'ho dich ben clar.
— ¡Ay, poca pena! Dígas qu'abans de casarte, tot allò eran histories: aquells migraments, aquells trastorns y la desgana, que se't veya contra claror… Donchs, feyas la comedia també quan deyas que volías matar a n'en Gervasi!
— Y està clar que la feya; per axò, no més li vaig donar una pallissa. Oh, si haguessiu de creure totes les ponderacions dels homes! Ell també feya'l comediant, en Gervasi; per axò's va dexar pegar. Y després, ¿per què l'havía de matar, si ell m'estalviava la feyna y a tota retura havía de morir no casantse ab tu?… ¡Quín altre exaltat m'has retret! no se'n havía donat poques de sentencies, y totes de mort! cada vegada que's veya la carbassa al damunt; y a fè que n'hi havían donades; podía mantenir tocino; quín hortolà! se les enduya primerenques, com si'n tingués l'arrendament.
Míra que tal, com se posa rissuenya la Caterina recordantli les serenitats de la joventut! ¡Que n'han passades de coses! però havem fet casa tu y jo treballant. Y si aquell fillet visqués, ¡quína gloria la nostra! Ara sería un bon mosso, ros com sa mare y treballador com jo. No tindríam aquestos afanys: que per bondat y guapesa no hi hauría Regalats que li fessen ombra y aquesta noya sería l'altra filla nostra.
— Míra, Jaume, ¿sabs lo que penso? — digué la Caterina ab accent amorós y commogut; — que la Tristeta no s'hi estiga al quartet del terrat.
— Tu matexa.
— Per que la gent té mala llengua, y ara no es decorós que s'estiga allà dalt tota sola. Fèmli aquesta altra caritat. Fins l'ombra d'una murmuració'm carregaría la conciencia. ¡La meva filla!
— Aquí manas tu, per que't sobra la rahó. A mi també m'ho semblava que feyam una caritat esguerrada tenintla allí dalt.
— Fins ara, ella ho ha volgut; es tan prudenta que s'haguera migrat de pena creyent incomodar; estem tan petits en aquesta casa… Però ara manaré jo; avuy no hi dormirà al quartet.
— Vés crídala, que torni a baxar. —

* * *

— Potser te'n anavas al llit? ¿Sabs que pensavam ab la Caterina…?
— Escólta, escólta, — saltà aquesta interrompentlo, — que a sopar no t'ho havía preguntat. Qui te'n va ensenyar de ballar?
— Que vol dir que'n sé?
— Portavas millor lo compàs tu que la música. Eh, qu'hi tornarías?
— Me va agradar molt.
— Ab lo currutaco que ballavas, — replicà'l senyor Jaume; — ja ho crech!
— Tant me feya l'un com l'altre. Aquell sarau semblava un cel; escoltant la música n'aprenía de ballar. Hi havía un jove que'm deya: «¿que's cansa si la faig voltar massa?» Jo pensava: vostè es lo qui no pot respirar; vermell… ¿S'enrecorda, senyora Caterina? Era un d'axerit, petitó.
— ¿Y'l Regalat, què't deya, que sempre anava acotat per dirte coses aprop de la orella?
— Quínes preguntes de fer! déxal estar a n'aqueix. —
Y en lloch de respondre directament, animant aquells ulls bellugadissos y plens d'alegría, digué: — ¿Vol que li canti aquell vals?
— Lo que ballavas ab lo Regalat?
— Tornèmhi ab lo ditxós Regalat.
— Nó, 'l d'aquell jove que passava tanta ànsia per que no'm cansés.
— Ah, traydorota, que no dèus volguer que se sàpiga; ¡que te'n debía dir de coses fines aquell bon mosso! per que t'estima, noya, y si no t'ho va dir, jo ho sé; per axò t'he fet cridar. Que't sembla? 's vol casar ab tu y fòra; ¿què hi dius, noya?
— Me fa por ab aqueix posat tan serio.
— Y què ha de dir la criatura! tu també. Déxal estar, filla. Míra, havía pensat que't quedessis aquí baix ab nosaltres…
— Sí, per que ara no es com abans, una noya quan la…
— Anèm, anèm, que m'ajudaràs; — digué la Caterina al veure la confusió y'l temor pintats en los ulls de la Tristeta.

* * *

¡La Santa Creu! Quína diada més xamosa per la quitxalleta del carrer d'en Malla y d'en Burgués y per lo senyor Jaume! Allí a les nou exían, bo y mudades y ab les cares curioses, al carrer, ab los plats coberts de flors y poncelles, escometent a tothom ab aquella gentil salutació: Vostè, senyor Galan, etz., ò Vostè, senyora Rosa, que té la cara tan hermosa… y'ls quartos queyan entre les flors, que ningú's fa'l cicater quan se li alaban y posan les fesomíes al indret dels diamants y entremitx de les hermosures.
Com a indivíduu examinador de la congregació de Portants del Sant Cristo, era l'encarregat de preparar y recullir almoynes per la funció solemne que's celebrava en la vehina iglesia de la Mare de Deu de la Esperansa.
En tal diada no tenía sossego, y díes abans tampoch; anava y venía, y al últim se quedava a l'Esperansa, pera arreglar l'altar y posar la Iglesia com un tabernacle, ab aquella munió de ciris y blandons, ab aquells jòchs de palmatories que semblavan un planter de llums, y les torretes ab ginesta y'ls poms de flors pels gerros y per la barana del Presbiteri… trayent d'aquell cau de sota l'altar, capses y capsetes, que tot ho tenía endressat, y eynes y cargols; ficantse allí dins acotat y exint ab nous fòtils y nous enredos que ningú, sinó ell, haguera sigut capàs de ferhi cabre tantes coses, en un lloch tan desavinent y esquifit.
Cambiava'ls caps de la creu per altres de plata macissa y l'INRI, la corona y les agafes; pentinava la cabellera del Salvador ab singular delicadesa y devoció. No volía que ningú l'ajudés; son geni bo y complascent s'exaltava axís qu'algú altre volía manifassejarhi. Feya trent'anys que la Congregació li tenía confiat aqueix càrrech, y li semblava una profanació si altres mans que no fossin les seves se posessin en la Sagrada Imatge.
— ¿Què vol que fassi, senyor Jaume? — li preguntava ab timidesa l'ajudant que tenía a la seva disposició.
— No té de fer rès vostè; ja se'n pot anar a passeig, si vol; no'l necessito.
— Es que si per cas vol que l'ajudi, per axò tinch lo nombrament, per servirlo y estar a les seves ordres.
— Tantes gracies; donchs, sègui. Nó aquí tan a la vora del Sant Cristo; allí baix, al altar de Sant Joseph. —
Y com s'avenían tan be, qu'axís que l'un manava seure, l'altre obehía, cad'any quedava nombrat lo mateix indivíduu pera servir y ajudar al senyor Jaume.

* * *

A les quatre del matí ja donava mal temps a la Caterina per que's llevés. Anava tot apressat cap a la Esperansa, qu'encara no havían obert, y carrer amunt, carrer avall, se passejava esperant les dònes de Sant Climent que li portavan los coves plens de roses per la funció. Com se frisava si a les cinch no havían arribat! Cad'any tenían lo mateix altercat y cad'any donava la cita mitj'hora més aviat per rescabalar la tardansa, y en sent lo día, li comparexían si fa ò no fa una hora més tart que la convinguda. L'entrada que'ls hi feya era per escoltar: — Alsa, toca-sons, fa un'hora que'm migro esperantvos. Ja us ne podeu entornar, les hi posaré de paper les flors. No son pera mi aquestos desassossegos.
— Oh, que daxonses, que la riera, que de mitja nit que caminem…
— No n'hi hà de rieres; fa dos mesos que no plou; no teniu punt ab rès, vèusho aquí. Entrèu, que farèu caxaló si haveu sortit a les dotze de Sant Climent. —

* * *

Posava les flors als gerros del altar y guardava les demés pels senyors del Monte y'ls convidats; omplía de ginesta les torretes del Presbiteri y se'n anava a trasmudarse, dexant la Iglesia feta un incenser d'olors boscanes.
Abans de les nou ja hi tornava a esser, acompanyat de la Caterina y dels seus convidats, a qui senyalava bons puestos; ell se sentava al banch de la junta y allí, ab goig placidíssim, sos ulls se'n anavan de la imatge a la encesa y a les flors, fins que rompía la música, comensava l'ofici, y nous goigs y pures sensacions commovían lo seu cor senzill y cristià, ab la veu del predicador, ab aquelles fragancies y aquells núvols que pujavan fins al Sant Cristo y aquella iluminació que, com estrelles de la gloria, escampavan resplandors pel temple.
Aquell any van sortir de promesos, lo Regalat y la Tristeta per assistir a la funció de la Santa Creu.

VII

No era trist lo terrat per que hagués perdut son natural aspecte…
La porta del quartet de la modista, com abans, estava tancada tot lo día. La matexa bellugadissa de roba estesa's veya en les cordes dels terrats vehins, enlluhernant ab sa blancor vivíssima axís que'l sol hi batía.
Lo panorama era'l mateix, mogut y alegre, ab los milers de colomars que's descubrían fins allí hont allargava la vista, ab lo tràfech seguit de pujar y baxar a voladetes les parelles prenent lo sol, ayrejantse, fugint dels dominis del home per cortejar a pler y dirse qui sab quantes fineses tan tendres y enamorades ab llenguatge menos cansoner que l'usat dins los llistons de la gavia y desde les finestretes dels covadors, ò estenentse magestuosos en vols espessos, fent toms, descrivint círcols guiats per la canya, y llensantse sobtadament a la barreja esferehits pels xiulets dels colomistes que feyan lo corso en virtut de guerra declarada segons los pactes establerts de teulades en amunt, que, ben segur, n'estavan ignorants los coloms que tot d'una's veyan separats de la esposa y dels fillets ab anyorament del colomar y migranses del amor perdut.
Desde aquella miranda altíssima, que com moltes d'aquexos barris hi son allunyats los pobres per sabies rahons d'economía que'ls aparta dels bens de la terra com si'ls volgués acostar als del ayre ab ses pureses sanitoses, als raigs de sol més directes, a les pluges de primera mà, y als frets y a les caldes novensanes y naturals, sense amparo de sostremort ni atemperaments de persianes, també'ls ulls podían distreures ab la vista del mar qu'estenía sa blavor fins a barrejarse ab la del cel, ab la confusió de pals y antenes que semblava qu'exissen de dins de l'aygua per que'ls barcos quedavan amagats per l'aglomeració de les cases, y més aprop, ab lo vehinat dels campanars de Santa María, que si massa sovint tocavan a morts demanant clemencia al cel y oracions als cors per algun parroquià qu'abandonava'ls encongiments d'aquesta vida, los pobres no hi podían fer més; però axís que's podían rescabalar y hi havía bones noves a fer sentir, desseguida feyan córrer la veu pels voltants del districte, ab uns axeriviments y tandes de repichs ab combinacions d'alegría que les campanes esbojarrades dels Sombrerers escampavan per tot arreu, convidant tothom a festa, fent participadors de la satisfacció a xichs y grans y als apartats que pensan de certa manera.

* * *

Lo terrat era trist per l'Andalet, que no feya cabal de totes aquexes boniqueses qu'axís eran agradoses als ulls com penetradores al cor. Ell, que l'havía embellit ab testos plens de perfums, y de flors que s'anavan obrint y ensenyant sos matisos per que al llevarse la Tristeta trobés una altra amiga que li dongués lo bon día ab present de fragancia y de colors, no trobava goig de la seva obra y li causavan enuig aquelles gales que la Tristeta ja no animaría may més ab la llum de ses mirades.
Era en và qu'hi anés al caure la tarde, axís que plegava del treball; sempre'l veya solitari. Les hores passavan; lo sol s'havía colgat; exían les rata-pinyades ab sos revols tortuosos, y morint lo día tot quedava entristit; los campanars semblava que s'agegantessin més, perdent sos contorns y ensenyant sa massa negrosa; 'l mar s'esborrava confós en la fosquedat; tot semblava qu'agonitzés al seu voltant, sols de les flors exían lleus perfums com recordansa d'una felicitat qu'afina y's va perdent.
— ¿Y donchs, Andalet, que no vols baxar? — li cridava sa mare al veure que ja era negra nit y'l noy no's movía…

* * *

Aquelles fantasíes que animava ab sa imaginació com si algun día haguessin de ser vividores, aquella companyía del seu cor, aquella imatge, la més bonica, la més estimada, que s'havía acostumat a associarla a totes les falagueríes del seus pensaments, l'havía d'abandonar al ser abandonat per ella.
Y al dematí, quan marxava al Taller, en aquell passeig del Moll animat pel tràfech y per les hermosures del sol ixent que tot ho alegrava ab los joyosos y llampants colors de la vida y de la felicitat, ab les andanes de barcos gronxantse y roncant com si volguessin petar les cadenes que'ls amarravan vora de terra, ab aquell moviment dels riberos y estivadors qu'exían de coberta y devallavan corrents, amarats, ensenyant sos pits hercúleus, fent panxejar les passeres ab la càrrega fexuga dels sachs que portavan a la espatlla per buydarlos y engroxir los munts de blat groguejants com or tocats de rellisquentes pels raigs oblíquus del sol…, aquell vayvé de gusis, de llanxes ò de barcasses atapahides de fardos ò de bocoys; l'anar y venir de reculons dels carros per atracarlos al costat dels bastiments; lo rondinar de la matxina; los crits y les exclamacions enèrgiques dels carreters; lo votar enfurismat dels napolitants del carbó; la palica dels negociants ab ses cares emmascarades, sos ulls destacats y ses dents blanques; los monosílabs dels inglesos, fantàstichs ab la negror del carbó de pedra y sos cabells rossos; la parla desentesa dels russos y noruechs dels taulons y peix salat; la dels alemanys surruts y orgullosos, roigs de mal pèl, afardellats y ab torpesa de moviments; la cantarella dels grechs, de calses esplèndides y ermilla mesquina, ab nas corbo y mostatxos revinguts y espessos, barrejada ab lo català expressiu, concís y amenassador dels camàlichs y riberos, ò'l més pintoresch dels cotxeros donats a la hipèrbole y a cobrar doble; 'l dir xaranguero dels andalusos de Motril y malaguenyos; la dolsa tonadella dels mallorquins ingènuus y regatejadors; la dels valencians de les taronges, de les xufes, y de tota cosa dolsa, atractívola y moguda, que empayta tant la vista ab los gestos que l'acompanya com a l'orella per sa híbrida galanor; tot aquell trasbals, aquella vida y neguit del tràfech y del treball qu'animava y distreya, no l'acompanyava com algun temps en sos pensaments richs d'esperanses, d'amor y de goig, que ja la Tristeta era morta per ell y li matava totes les ilusions, aquella felicitat excelsa abans gosada que possehida, y totes les candideses a que es gustós d'entregarse l'enteniment per forjar benhauranses ab dolsa companyía.
Y marxava a treballar, com si tot lo camí hagués estat desert, indiferent ò insensible al brugit y a la animació que'l rodejava. Y en les hores de vagar no s'entretenía, amorosit y ab constancia de bon estimador, a esculpir, potser en la malla de groxuda cadena, ò en l'anella de un'àncora ò en l'ornament de la cambra d'algun barco en construcció, lo nom de la Tristeta, embellit y amagat entre perfils de flors, per que fins les aygues més fondes del mar besessin la xifra de sa estimada y beguessin dolsura de la elegida del seu cor.

VIII

A casa'l senyor Jaume estavan ab los preparatius de boda. ¡Quín tràfech hi havía! tot anava revolt. Lo pis encara llensava l'antipàtica farum d'aquell líquit vulgarot que les dònes hi tenen tanta fal-lera pera fer brillar la vermellor de les rejoles.
No ho semblava a casa d'un manyà; feya dos díes que fregavan. Los vidres del balcó, com si diguessen: «prou, no'ns martiritzin, que no podem brillar més ni anar més curiosos.» Los pomets de l'escala semblavan mangales de jutge, tan lluents y polits; a la cuyna tot resplandía; la grexonera, de tons vermellosos, s'enduya la poca claror qu'entrava pel cel-obert y l'abrillantava; 'ls cantis d'aram ningú ho haguera dit que servissen pera aygua. ¡Quín luxo de netedat! un trago begut d'allí estant havía de tenir los gustos de la malvasía y la dolsor.
Lo braser, tombat de cara a la paret, ensenyava la cúpula brilladora com foch; los estalvis, les llumeneres y l'escalfeta, de tant que lluían fins feyan olor; l'olor de llimona que'ls hi havía donat lo càstich y la hermosura.
Lo balcó y l'alcova estavan guarnits ab cortines blanques, planxades y enterques com si fossen de fuyola; les cadires del recibidor y del quarto feyan un bonich cop de vista, coberta la boga ab un devantal tan blanch, qu'indirectament convidavan a estar dret.
Lo senyor Jaume ho deya a la seva dòna:
— Semblan una companyía d'hatxeros, aquestes cadires ab lo pitet. Si vols que la gent segui, tindràs de posarhi un rengle de tamborets; fan massa respecte; jo fos de tu, les tombaría de cara a la paret. Ja veuràs com te costarà algun incomodo: vindrà qualsevol imprudent, y al primer Deu te guart se t'hi assenta; 'm sembla que m'hi trobo.
— ¡Que n'ets de mofeta! ¿Y si vegesses a les cases de senyors, que'ls sillons y'ls canapès del estrado també els tenen coberts?
— Deuen ser senyors per que tenen pessetes, y pàra de contar. Axò de fer dur bata als mobles no ho trobo corrent; fa massa estalvi. Jo no les tindría tan bones, però que lluissen lo que tinguessen, al menos.
— Es una curiositat, ¿què hi entens tu?
— Tal vegada, axò ho dèu fer que no pot ploure. En coses de disfresses vosaltres esteu més al corrent.
— Be, ¿que no't tens d'arreglar? ¿què hi fas per aquí en mànegues de camisa? vína que't faré'l nús. —
Y'l senyor Jaume, prenent de repent un posat serio y enciriat, ab lo cap alt y'ls ulls al sostre, s'acostà presentant lo coll a la seva dòna que s'alsava de puntetes pera arreglarli'l mocador ab dos ò tres vols, fentli un llas molt elegant d'aurella de llebra ab los panys sobrers, y axís que'l tingué compost al seu gust, li donà de sobte — en revenja de les seves mofes — un copet de dit al nas, dient tota axerida: — ¡Bòlit! —
Lo senyor Jaume ja no podía riure; aquell enfarfech de vols de mocador y les puntes dretes del coll de la camisa no li dexavan moure la barba ni obrir casibé la boca.

* * *

¡La bona gent! tot aquell tràfech se'l donavan per la Tristeta y's sentían felissos, per que'l seu amor no s'haguera cregut satisfet fins a vèurerla acomodada.
De bon matí la Tristeta anà a confessar, y quí sab quínes memories de la seva infantesa y de la seva soletat foren retretes, ò quines preguntes del seu origen a les que no pogué donar resposta, que confés y penitenta igualment commoguts ajuntaren ses oracions y potser arribà als peus de Deu un clam fervorós demanantli amparo y benediccions per aquella sa primera felicitat que ja per endavant la satisfeya ab llàgrimes.
Després, al tornar a casa, sos ulls s'asserenaren, y ab l'alegría del senyor Jaume que a cada pas sortía ab un estirabot com per donarli exida y encomanarla als demés, logrà distreure'l pensament de tota idea trista, y la rialleta festosa aparegué als seus llavis.

* * *

A les onze del matí era l'hora senyalada per lo casament.
Al pis del senyor Jaume, qu'ab poca gent era plè, ja no hi cabía ningú més. Allí'l Regalat, vestit de cerimonia, tot negre, ab barret lluent y'l puro encès — qu'es lo complement de tota festa, y'l mastegarlo fins a la meytat passejàntsel per la boca com feya, la senyal ab que's distingexen los més rumbosos; lo Noble, 'l cap de colla, ab un altre cigarro també encès, fet un bras de mar ab lo vestit de pendonista, carregat de joyes, ab unes patilles negres y espesses tallades a ran de boca, son posat serio, y'l seu mirar desdenyós, alsant lo cap y mitx clouent los ulls; en Llansa, l'altre testimoni, que, si no pogué casarse ab la Tristeta per que li sobravan currutaques y no tenía cor per dàrleshi semblant desori, havía volgut donar aquexa proba de llealtat al seu amich; y allí finalment alguns riberos de la colla ab sos millors trajos de rigurosa, barret alt y camisa ab devants prisats y tantes tavelletes y tan espesses que l'una se encavalcava ab l'altra, ab l'agulla de xifra y'ls habanos cremant.
Ningú deya rès, tots serios, preocupats ab l'acte que s'anava a efectuar, llensant bufades plenes de fum, entretenintse algun a espolsarse la cendra cayguda ab un cop de ungla disparat ab garbo, guaytantse tot daltabaix algú altre, ò picant de talons per tirar avall les arrugues de les calses.
— Obríu lo balcó, — digué'l senyor Jaume al sortir bo y mudat, veyent aquella fumera que tot ho espessía.
— Home, si aquexos balcons de totes dues bandades de carrer estan plens de tafaners que sembla que guaytin lo panorama! — contestà'l Noble.
— Si casi be no'ns veyem les cares! mirèu que la casa es petita y lleugera; veyam si ab aquesta vaporada se'n anirà amunt.
— Be, que no sarpem? — preguntà el Regalat.
— Càlla, home; si la Caterina no s'ha mudat fins ara; no ha volgut anarsen que no ho tingués tot a punt. Pel dinar y'l refresch, ¿entens, noy? Míra, he enviat dos cops al forn de Sant Jaume. «¿Y donchs, que no n'han fet may de tortells de duro, que me'ls fan gruar tant?»
«Vàgi en nom de Deu, — ha dit la Mariàngela, — primer seràn vostès qu'a casa Larrà y a casa Castellbell.» Calcúla, Regalat, que per mor de nosaltres més de quatre nobles de Barcelona menjaràn admetlles torrades per postres, y no pendràn xocolate ab bescuyt los canonges de la Seu aquesta tarde. Té rahó la dòna; si diu que tu hi has anat ab dues paneres per que te les omplissin de melindros y sabatilles. ¿Què vols que'n fem de tantes pastes?
— Y ben natural; — respongué'l Noble, aplacant los ulls pera donar més forsa a lo que deya. — Quan jo me vaig casar, tots los pastissers de la Ciutat van treballar per mi; no me'n refio del forn de Sant Jaume. A Cuba no més, en Tomasino se'n va dur ab la seva fragata dos baguls de lleminadures: fins los negres y tota la mulatería varen fer vuyt díes de festa, menjant sempre borregos y carquinyolis. Nosaltres tenim molts compromisos en mar.
— Donchs, quan jo'm casi, — va saltar en Llansa, que no's dexava vèncer per ningú, ni pel seu jefe, — tots los negritos y'ls que tinguin tan sols la cara confosa, vull que baxin a bodes; en que's pari la feyna en dos ingenios. Vull tenir lo gust de que sàpigan què cosa es menjar tortell de duro, del día, y del forn de Sant Jaume. ¡S'ha acabat!
— Los hi tindràs de fer ab sopes; no'n volen de talls grossos a la boca; ja la tenen prou embrassada; y després, se pensan que se'n burlan pel defecte dels llavis; — li contestà un ribero que sempre li saltava al reparo de les seves exageracions per desmentirlo d'una manera dissimulada.

* * *

Al aparèxer la senyora Caterina y la Tristeta, s'acabà la conversa y la dissipació, posantse en marxa la comitiva. Los balcons estavan plens de curiosos y les portalades.
— ¡Ay, la meva filla, que va bufona! — deyan les dònes al veure la Tristeta, qu'anava entre la Caterina y la mare del Regalat, ab faldilles de seda negra, gipó de domàs, ensenyant son cosset prim y les espatlles ben modelades; mantellina blanca que li feya ressaltar la vivor dels ulls y'ls visos del seu cabell negre ab les blondes que li voltavan la cara com un guarniment per fer ressortir sa hermosura.
Tothom s'encantava mirantla: donava alegría als ulls veure aquella joya de Deu, ab son caminar menudet y lleuger, sos moviments graciosos que feyan ondejar lo satí blanch de la mantellina ab plechs y giragonses que la claror hi relliscava, donantli matisos de clar-obscur, com si hi serpentegés plata fosa. Tots los qui se la miravan deyan: ¡qu'es hermosa! Al senyor Jaume li espurnejavan les llàgrimes.
— Es mentida, Regalat, — digué'l Noble, — no'n corren de fadrines com la teva promesa. Té un còs que un'anella de toballó hi aniría baldera. Axò es una miniatura que cap retratista te la pinta; hi perdría la salut y les coloraynes. ¡Quína igualtat! Tot es bufó; desde'l peuet, que ni sembla que toqui a terra, fins al últim aguller de seda del seu cabell. Es una moreneta qu'ofega a qualsevol rossa y la fa retirar avergonyida. Has tingut gust, Regalat; t'ho aprobo.—

* * *

Repicaren les campanes en senyal de festa, axís que la cerimonia del casament fou terminada. La Tristeta, commoguda, abrassà a la Caterina, y al cercar la mà del senyor Jaume pera besarla, sa fortalesa's rendí y esclatà en plors; a ell se li trencà'l cor, y tots tres ploraren formant un grupo unit per l'amor que Deu volgué que's dividís.

IX

Tota la pobresa del manyà sortí a taula pel dinar de bodes: toballons que's tenían encarcarats guardant encara l'aprest de la fàbrica, y qui sab quants anys hà qu'eran desats al armari de la roba blanca. Coquetería de dòna endressada, qu'havían sigut comprats poch a poch, a mida que la casa prosperava, quan la vinguda d'un fill los havía omplert de esperanses, reservantlos per avuy per demà que's casés. Lo noy va morir als quatre anys! Oh, bones mares senzilles y previsores! còm cuyta y s'allunya'l vostre amor, y còm imagineu felicitats vinentes que després lo temps no us les cumpleix! Quàntes haveu esperat veure'l casament dels fills, y se us han mort com a la Caterina! y si se'n casan de fills sense que la mare'ls pugui benehir ab sa presencia!…
Dotze coberts de plata s'ajuntaren a taula, verges, lluents, brunyits, qu'encara no'ls havía entelat l'escuma de l'ensabonada, ni havían sentit lo drinch que feyan al topar ab los plats. ¡Si'n representavan d'amor y d'estalvi y d'hores de treball fatigós, que Deu l'ajudava ab dolses ilusions y l'alleugería!… La sopera de pisa, feta a tot gasto al Hospici; 'ls gots de cristall ab una sembradura de losanges d'arestes vives y tallades que la claror semblava qu'hi perdía l'esma, saltant d'un cayre al altre esbojarrada d'alegría y vestintse de colors hermosos.
¡Tot, y les estoballes adamascades, havía sigut reguardat pera ell, pera aquella quimera del món, pel seu angelet del cel!

* * *

La Caterina no sossegava, alsantse cada punt per donar ordres y fer servir a l'hora cada guisat ab lo seguiment que li corresponía.
Va ser un convit ab tots los regalos de la cuyna catalana… Estalviem descríurel, qu'avuy no suran aquexes ignocencies pels gustos moderns; que la Fransa regeix y governa'ls paladars desd'aquell temps en que els botiguers anavan a París un pich l'any a cercar barriscades de rebrechs de fantasía, portant ademés lo despreci pels nostres guisats y la fama d'aquelles mantegues mal rebedores per certs olfats, dels formatges ab colonies vividores, de la mostassa, més senyora que l'alioli, qu'aquí no més servía pels cassos compromesos de malaltía, dels purés de fasols ¡a la terra de l'escudella de caldo!… y l'arròs sense tall. ¡Miserables cicaters! arròs a palo seco!… s'hagueran perdut les cases si no'ns innovan aqueix estalvi! ¡Los patriotes! despreciar per ús de moda la nostra cuyna… aquella carn estofada, ab lo llorer de la gloria, que per poch fa perdre'l crèdit a tot un Rey aragonès de llinatge y tossut per herencia, qu'en certa ocasió que li vingué denteta per gustarla volgué rescabalarse estalviant lo dret de consums per esmersarho en les herbes boscanes y'l vi ranci que's necessitavan per posarlo a punt d'adop!

* * *

Venir de Fransa ab aquest ciri trencat! d'allí, que no tenen un sol platillet que llensi'l perfum dels nostres guisos més senzills y elementals… de la sopa ab farigola, per exemple, per retreure'l més comú; que si'ls metges la poguessen abolir, ja anirían tots ab cotxe y'ls apotecaris tindrían torre. Santo y bueno que ells, los plagues dels francesos, que sempre estan de boyra, l'alabin y la trobin superior a les demés (que no han tastat); alaban lo seu y cumplexen com a bons fills que tenen lley a la pobretat de casa, encara que guisin pastanagues qu'aquí son despreciades y no s'acostuman per que es pendría per tan delicte com menjar palla, en que fos servida a la Julienne, y per un cert escrúpol d'entrar en franqueses y comunisme ab aliments que pertanyen als sers de l'escala inferior. Qu'aquexa cuyna francesa, molt meritosa, sía posada en lloch tan empinat com vulguin; però may demunt la nostra qu'ab la sola olor retorna'ls desmayats, nodreix als convalescents y'ls hi dona forses; cura'ls llemenchs; sosté als magres y'ls habilita per major prosperitat; escampa colors que no perden; y finalment, gasta llart que no fa mala flayre com la mantegota, untura de rodes y clavies y altres moviments de maquinaria.

* * *

De la famosa Italia, que tant ha donat que dir y celebrar per sos cuyners entesos, fugiren uns quants, los més fins y ensinestrats, qu'en lo seu ordre venían a ser tenors de rebostería, escapantse del jou dels Tudeschs que se'ls hi menjavan sos millors plats, consumían a troques los macarronis indefensos y ademés los maltractavan. Y s'establiren aquí, al cor de Barcelona, y desde'l Sabre al Falcó rendían vassallatge a les mongetes ab llomillo, logrant imitarles tan finament, qu'eran millors encara que les de ca'n Tano, lo primer que les havía sapigut presentar rosses com tocades per raigs de sol. Y aquí guanyaren renom, més qu'a Italia, y'n cridaren d'altres que també comparegueren, y quan hi hagué prou fama repartida, allavors se fincaren y guàrda que'ls hi parlés ningú de tornar al paese, qu'aquí'ls hi tenían robat lo cor les perdius ab cols, lo bou a l'adoba, etz., etz., y'l primorós xarel-lo que'ls hi feya cantar enternits la Casta y'l Beviam, beviam.
La Fransa matexa, tan superbiosa y envanescuda, envià un pastisser, lo més adoctorat que tenían a les llistes, ab un poder de brévets d'invention que ni ell mateix los sabía, conseguits tots a copia d'avansaments en lo seu art; aquí vingué, ab l'orgull natural del qui sab ahont té la mà dreta, y's va fer cèlebre y rich ab lo més comú dels requisidets de la nostra cuyna fantasiosa: ab mitges qüernes amanides ab julivert y oli, que'ls nostres avis hi acudían fins a toparse y no se les treyan de la boca per que tenían criansa y eran de bon llinatge; però molts se quedavan sense berenar per que Mr. Giraudier s'errava de cuytes y per més qüernes qu'amanís, sempre dexava la meytat de la parroquia que se'n tornava a casa a pendre xocolate.

* * *

Si aquells marxantons que venían de París haguessin dit: «tenen una bona cuyneta'ls de Fransa», cadascú haguera respectat l'opinió y tots contents a casa seva. Però, que diguessen qu'era millor que la catalana y la espanyola… ¡alto aquí, heretges exaltats! Que surtin los de Valencia ab lo seu arròs, que hi entran barrejats dos regnes de l'Historia natural, que cada gra va solt que s'hi pot jugar a bales, y tendres y rossos que no ho semblan del país de la morenor. Que surtin les severes viscaines ab aquell fregit del peix, emblema de la discreció, ab los entexinats de pebrots que l'ofegan tan a pler y al seu gust, que no tornaría al mar encara que li oferissen. Víngan les mallorquines y mostrin la sopa marinesca ab totes les sustancies del Mediterrani, vella recepta d'una mora que's salvà per bona cuynera, despreciant a Mahoma y als seus parents per un atlot cristià. Ixquen los de Màlaga ab sos boquerones que ni cobert se necessita pera apreciar la finor de la seva casta, la gloria de tots los seus gustos, y la tràssa d'aquelles espines que's doblegan y s'apartan per no ferir. Pòrtin los de Madrid, no'ls ministres, qualsevol jornaler, lo més necessitat, un puchero de a dos reales, y tothom queda sorprès y sense saber què dir, trayent comptes y no atinant còm ab tan poca moneda's pugui fer un fum qu'entressenti per tots los contorns y una sustancia qu'ella sola bestreu lo viatge de ida y vuelta y canta'l poderiu de la nació.

* * *

Tothom era a taula, los toballons s'obrían com les cobertes d'un llibre nou, y uns se'ls posavan a la falda, altres al trau del gech, y algú que li feya nosa per tot, lo tornava a plegar y'l dexava al costat del plat.
Després de moltes anades y vingudes de la Caterina, aparegué la sopera dexant un rastre de fum blaviscós que s'esvahía y una olor qu'anunciava la riquesa que duya y'l bon gust per endevant.
— ¿Que no ve la noya? — preguntà'l senyor Jaume.
— Anèu prenent, ara's trasmuda, — digué la Caterina.
Lo senyor Jaume anà fent los plats y repartintlos en mitx d'un silenci respectuós. Los caps s'abaxaren, comensaren a dringar los coberts ab alegre ressò, y les fesomíes s'animavan. Lo senyor Jaume tornà a preguntar:
— ¿Y donchs, que no ve? —

* * *

Devant de l'escaparata, abstreta, s'estava la Tristeta contemplant l'imatge: totes dues semblava que's responguessin ab los ulls. L'imatge cobrintla ab son mirar amorós, y ella fixanthi'l seu enternit.
— Noya, que no vens a dinar? — digué'l Regalat entrant poch a poquet y acostàntseli.
La Tristeta no sapigué què contestar; lo vestit de seda cruxí, com una dèbil quexa, y apartantse ella de sobte tota ruborosa, digué baxant los ulls avergonyida:
— ¡Devant de la Mare de Deu! —

X

A mitx dinar, semblava com si'ls convidats haguessen cambiat lo geni y la fesomía. Tothom estava rialler y comunicatiu, parlant alhora en conversa general, menos los nuvis que, sense dir cap secret ni rès que s'hagués d'amagar, enrahonavan poch a poch y pel seu compte de coses alegres, per que si ella reya ò baxava de tant en tant la vista, lo Regalat encara l'obria més, no desamparantla ab la mirada, com si volgués ajudar la boca a dirli dolseses, y fentli festes molt tendres ab la sola virtut del blanch y'l negre dels ulls.
A n'en Llansa donava gust d'escoltarlo: tenía la murria sentimental, y era un mirall d'enamorats, fins planyentse de que per ell resultés desventura lo que per tothom era una sòrt. Ab tantes minyones com festejava, no sabía per quína decantarse, y ab prou voluntat y estimació y medis per pendre un determini, 's quedava empantanegat; no's casava ni's feya avant ni enrera, per que trobava massa desproporcionat y fòra de rahó ferne una sola de ditxosa pera que'n quedessin tantes acongoxades.
Es veritat que'l dexavan parlar sense ferne cabal, y la conversa seguía animada ab desordre deliciós. Quan no se l'escoltavan, ell sol se dolía desfogantse ab sospirs molt sentits, y bevía més sovint, com si al fons del got hagués de trobar lo remey dels seus pesars y l'oblit de tantes estimacions que li punyían al cor.

* * *

— ¿Per què no treus més vi, Caterina? — preguntà'l senyor Jaume, observant qu'ab les recanses d'en Llansa y la satisfacció dels demés les ampolles feyan molts camins, los gots s'omplían, y tan aviat eran plens com buyts.
— ¿Que tens set, Llansa?
— Ni set ni gana, — digué omplintse'l got; però no'n puch veure d'ampolles plenes davant meu; la negror del vi m'entristeix.
— Fés portarne, Caterina; sembla que't dolgue.
— No es axò, sinó que'l tenim abaix. Ara son a treuren dues garrafes més. Què volen que'ls hi digue? tenen que perdonar; estava ataleyada ab altres coses del dinar.
— Y sí, dòna; quan se menja be's té de beure; ¿que vols que s'escanyin los convidats?
— Tu dèus volguer que'ls hi fassa mal, — respongué la Caterina ab veu baxa trepitjant al seu marit. ¡Quínes esponges!
— A mi'l Regalat me va fer aborrir l'aygua. ¿Te'n recordas? — li preguntà en Llansa.
Lo Regalat alsà'ls ulls distret, y sense respondre tornà a seguir la conversa y les rialletes ab la nuvia.
— Per axò, 'm va tractar d'amich, — prosseguí; — pel nostre art, lo qui no beu es home perdut; se toca de la caxa. La matexa fortalesa del treball dissipa la malicia del vi y may nos compromet.
— Lo Regalat va ensenyarvos de beure? — preguntà la Caterina ab certa malicia.
— ¿Eh, que vas ser tu'l meu mestre?
— No me'n recordo, — feu lo Regalat, com si'l molestés aquella alabansa.
— Es un vici, axò de beure tant, com lo del cigarrot.
— ¿Què diu la mestressa? — preguntà en Llansa. — No beure y no fumar; axò es un vici. Deu me'n guart de tenirlo, no gosaría presentarme entremitx d'homes formals.
— Vèt aquí la guerra que teníam abans, al principi de ser casats, — va dir lo senyor Jaume. — Volía que me'n desvesés de fumar. Tot se compondrà, li deya; 'l diumenge, puro; 'ls díes de feyna, pacatilla; y axís ningú quedava agraviat.
— Donchs, a casa, — respongué'l Noble, aprofitant un moment que la Caterina era a la cuyna, — no'm governa ningú; ja n'hi hà prou qu'ella digui «no vull axò» per executarho de frente.
— Va a carnadures: qui més forta, qui… Cadascú té'l seu sistema; jo no vull males cares.
— Tant me fa: jo mano, y sèrio tot l'any.
— ¿Y quan rieu? fòra de casa? fugíu, fugíu; si'l sé fer més que vos lo sèrio; que'm vindrèu a contar! Hi ha hagut ocasions qu'ab la Caterina quedavam agraviats: ella ab uns bigotis axís, com una trompeta; jo tres dits més enfora de la boca y súrti'l que vulgui. Tocavan les vuyt; cap amunt a esmorzar. «¿Què tenim pel ganxo, rossa?.... ¡Ay vatúa'l món dolent, que no me'n recordava! ara sí que l'he fregida! Nada menos que l'orde de la plassa eran morros en tota la línea!» Y ella també, la sirena, anava enderrerida de memoria, trencava la consigna y me la trobava cusint y cantant. ¡Vaya un parell de surruts més estampats! No pot ser, me tivan massa les fesomíes si tinch de fer lo serio.
— Errat, l'indivíduu té de ser ferreny sempre: ab rahó ò sense. Y jo que porto al mando vint homes y la responsabilitat dels interessos, tinch d'aguantar lo golpe y ferme respectar per tot. Una veu y un mando, y entesos.
— Donchs, quan feu la festa? y'ls diumenges també teniu de fer aquest posat?
— Es lo genial de la persona. Però, si a la de casa li mancan quatre duros, ni té de piular; damunt de la calaxera se li dexa mitja dobla de quatre, y firmes, a la carrera.
— Diguèu que tot va per real ordre!
— Com a casa, — digué un dels riberos. — Quan m'hi presento, comensa'l jòch dels muts; tot va per signos. Abans, arribava jo: «Míra, Manel, què ha passat a l'escaleta; que la Vicenta y la Tuyas s'han barallat, ab un escàndol qu'hi hà hagut, y s'ho han dit tot, per que diu que la Vicenta estava agraviada ab l'altra, y l'altra diu qu'ab la Vicenta, per que diu qu'al safreig li van dir qu'era una busca rahons…» «¿Que no't dona la gana de callar? — saltava jo ab un crit y un cop de puny a la taula, que tot feya tantines. — Ansia, y a ca'l manyà que't posi un cadell a la llengua. Diu, diu, diu…, sembla que se t'escorri la conversa, poca solta; un quart hà qu'enrahonas y encara no has dit rès.»
Aquesta funció la teníam sovint; com qu'es una cedassera que tot ho sab, y ab aquella xerrameca sense aturador que ni dexava sossego per tornar resposta… «Lo día qu'en arribant me contis cap sarau dels que passan a l'escala, aquí se'n arma un altre que's pagarà mitja pesseta d'entrada, ¿tens entès? Axís que'm sentis pujar, ja pots cloure aquest bescambi, que no vull sapiguer quína veu tens; lo que tingues que dir, me ho signas; ja faré venir un catadràtich de Sant Gayetano.» «¡Ximple!» va respòndrem, però no piulà més. Dígali ximple. D'aquí endevant tindràs un sí y un nó, a tall de rey.
— Quíns dos Nerons! — digué la Caterina mitx picada.
— Y aquest altre, 'l Moreno, ¿també es dels rigorosos? — preguntà'l senyor Jaume. — Casi be't toca pegar a la dòna.
— Alto, que se la respecta; — saltà'l Moreno. — Jo la guío ab la mirada. ¿Ahont se guayta per conèxer lo temps? Al cel. Donchs, la de casa es marinera; en mirantme als ulls, ja sab com se presenta l'atmòsfera. Si està llis, calla; si està clar, me dona conversa, y acabat. No tinch de posar bàndols per les cantonades del pis.
— Donchs, allà và la meva explicació; — afegí un altre. — Jo, en sortint del Moll, sense anar a fer lo quarto de la gana, me'n vaig a casa. Sembla que arribi'l Capità General. Obren : Deu te guart, a la dòna. Tanco: barretada a Sant Sebastià, que, aplacat derrera la porta, m'està esperant tot lo dematí. Entro al corredor: cop de gorra a la dreta, saludo a l'esquerra, reverencia a un costat y al altre, als quatre quadros ab quatre personatges cèlebres al cel y a la terra, que son Sants de crèdit y d'influxo, tant pels alts com per aquí baix; ab los ulls ja'm donan les bones tardes, volent dir: apa, Noy tendre, que ja tens lo dinar a la taula. Me fico a la sala: cortesía y acatament de primera classe, y no axequis l'esquena sense haverte tombat per tots quatre vents.
Allí sembla la sala del trono y'l quarto dels edecans. Lo floret del Calendari posat en imatges. Totes tenen los tres entorxats y día de festa a sobre: Sant Joan, qu'es lo meu director y'l que'm dexa'l nom. Santa María, la Senyora de la dòna. Veyàm ¿quí axeca'l gallo davant de aquestes exquisitats?
Esperèu, ja riureu un altre día, que no estich llest. Sant Jaume, aqueix té salva de canons y gala ab uniforme nou de plumero y guants blanchs per tot estrop. Y'l Sant Cristo de Balaguer per punta y remato, qu'es més valent que la Magestat de Caldes, que'l de Piera, y ningú li replica, y lo qu'ell mana's fa, qu'es mariner que'ha navegat riu amunt ab ciris encesos, venint de qui sab hont sens errar lo rumbo fins que va tirar ancla y va dir: «Aquí m'establexo, Ciutat de Balaguer.»
A casa no n'hi hà d'estampes ab lo retrato d'en Riego, ni de Cristina ab l'amnistía, ni de Leon ò d'Espartero, ni ab boyna ò morrió. No hi tenim fè ab la classe de tropa, ni de conxorxes d'opinions ni de partits. Massa pasteleros; per mor d'ells la Espanya no porta calses. Quan faig un saludo, sé que me'l tornan y no s'agravían de que un pobre treballador hi gasti franquesa, però ab modos. ¡Com qu'un hom no'ls ha ajudat a pujar al candelero!
Me diuen fanàtich! Jo, qu'he navegat, sé de qui tinch rebuts favors, y m'aconsello tot sol. A molta gent que passan per sabis, tocant a certes qüestions, donchs, jo'ls tinch per uns necis. Aquí teniu lo meu modo de pensar y de la manera que's viu a casa.
— Ben parlat, minyó. ¿Còm us dieu que no me'n recordo? — preguntà'l senyor Jaume.
— ¿Que no haveu sentit que tinch lo meu patró en un quadro, retratat ab una jupa de pell de xay y una cabellera com un fil d'or, qu'en mirantlo no més un ja ho diu: té de ser Sant Joan per forsa, per la hermosura de la cara y pels seus tirats de noble?
— Es una veritat; perdonèu, Joan; com qu'aquí tothom bestreu, no us havía sentit del tot.
Anèm al cas, per que dels que han parlat y resulta que tenen desavinensa ab la dòna, jo dich qu'es culpa d'elles y fòra.
— Què diu aquest boig, ara! — exclamà la Caterina esverada.
— Lo que sents: a poch a poch jo me faré entendre, y al mateix temps serà una guía y un consell per la noya lo que digui.
Al marit se'l té de portar segons lo seu geni: qu'es un tabalot, prudencia y callar; qu'es un busca-rahons, callar també y que s'esbravi tot sol a tall de ximple; poques magarrufes, qu'encara es pitjor; sempre pel natural; bones respostes y acomodades, que no més crida la gent ordinaria; y la cara ni enfadada ni alegra, qu'es pitjor y's pensan que va de mofa. Y'l mètodo més segur pera conservar a un home de bon temperament, es que la taula sigui abundanta y'l menjar ben amanit.
L'home que treballa vol ser ben cuydat; dónali la vianda polida, que fassi olor, que li obri la gana y li tanqui després; ja veuràs quína alegría li compareix ulls enfora luego d'haver dinat. No hi hà ningú qu'estiga trist al axecarse de taula.
Qu'avuy un tomàtech ab quatre grills de ceba y olivetes per entrant; qu'un altre día una freginata de tomba-navíos ab coliflor confitada y la escaroleta trencadissa com vidre, etzètera; menjars de pobre, però tan complerts que treuen la satisfacció per amagada qu'estiga y la fan exir a la cara.
¿Volste jugar que les mullers d'aquexos, en arribant l'hora de dinar tot ho tenen de fer, y quan es fet surt sobtat, ò cru, ò dols, ò la sal hi ha caygut a la regalada? Míra com callan. ¿Es veritat, Noble, lo que jo he dit!
— Y persupuesto! Jo no hi menjo a casa; la meytat dels díes de la setmana me'n pujo a ca'n Miqueló, al carrer dels Ases. Que se'l mengi ella lo caldero. —

* * *

Ja eran quarts de nou del vespre, quan, acabades les converses, tothom s'axecà de taula repetint l'enhorabona als nuvis, ab l'alegría y bon semblant que, segons deya'l senyor Jaume, segueix a tot bon àpat.
La Caterina's mudava per acompanyar la Tristeta a casa seva; y allí dins, en lo quarto, se sentían veus confoses y com plors sofocats. Al cap d'una estona exían totes dues. La Tristeta, ab los ulls molls encara, 's mirà'l Regalat demanantli perdó per aquelles llàgrimes. La Caterina dissimulava, tombantse y acotant lo cap.
De mica en mica'ls convidats se despedían baxant l'escala. En Joan, desde baix, cridà:
— Noy, Regalat, qui apagarà'l llum, tu ò la teva dòna?
— ¡Tots dos! — se sentí que responían al plegat dues veus.

XI

La botiga d'un manyà, y la del senyor Jaume particularment, es sempre alegra, diguin lo que vulguin los que no hi entenen. Acàs no sían presentadores ni boniques aquelles parets fumades, que la cals s'hi desenganya, cobertes ab modelos de cenefes per balcó, gregues y encreuaments de rexes, patrons de floreyos rovellats, y fexos de barres per les reconades; ni la manxa suspesa a mitx ayre com un monstre rondinador ab la cadena penjant de l'aurella, ò com una guitarra per traure gemechs; ni aquella renglera d'estenalles que voltan la xemeneya ab les cames esteses y'l bech obert, los malls ab lo cap a terra com si fessen la figuereta arrambats vora la pica, lo torn ab la roda al sostre bridat desde baix, lo taulell ab ses restelleres de llimes, y'ls caragols ab la boca closa y apretada, pitjors que gossos de presa qu'allí ahont amarran no amollan fins que'ls hi tomban la cúa y dexan senyal.
Tot axò, bo y parat, tal vegada no siga bonich ni alegre; però quan lo treball ho anima, ja pren altre aspecte. Comensa a patir la manxa y suspira com si tingués un arreplech de melancolía molt ficat endins del cor, y aviva'l caliu de trascantó; la flama del picadís sembla que fassi tercerilles allargantse y tornantse a arronsar mentres dura'l panteig del monstre que's quexa de lluny y castiga d'aprop.
Comensa la batalla al peu de la fornal; tot creix y s'ageganta; les flames s'estiran y alguna se salva d'aquella ardencia, xemeneya amunt, esmicolada en llenguetes ò guspires de molts cayres; lo ferro sofreix la calda y cambía de color tant com lo foch l'atormenta; lo mestre li tira grapats de sorra que li allargan lo martiri; 'ls minyons estan alerta ab los brassos arremangats, malls al ayre, ab unes cares vermelloses qu'es del mateix verí que llensa'l delinqüent. Treulo de sobte'l forjador, regalant llàgrimes enceses; cauen los malls l'un derrera l'altre, y reventa ab un poder de guspires rabioses, com feix de centelles deslligat, que travessan la botiga per tots indrets y s'axafan y reboten al topar socarrimant tot lo que troban. La pessa ben masegada salta de l'enclusa perduda la rojor, abatuda, moradenca, ab les senyals lluentes que li han dexat los malls; obren ses goles los caragols, y li aplican noves tortures qu'esgarrifan los nirvis, ab les llimes aplanades amunt y avall fins que'l ferro's dona y queda vensut, domat, lluent, que la claror hi juga y'l llepa com per aconsolarlo de tan excessives crueses.
Lo canari desde'l menjador, al sentir l'espetech y aquell dringar furient, comensa a bellugarse en lo saltador, tombantse a un costat y al altre, fent anar lo cap ab desfici, y a mesura que'l terratrèmol aumenta y brolla aquell surtidor de foch, esquexa unes cobles de refilets aguts que vibran per demunt dels repichs dels malls y malgasta tota una sinfonía de notes concertades, ab lo coll inflat, les plometes estarrufades, orgullós, altiu, com si cantés l'himne del treball y ses victories.
Al peu de la botiga s'hi atura la quitxalleta y'ls aprenents que venen de la font, guardantse'ls cantis sota les cames a manera de pont, y contemplant embadalits tan pintoresch divertiment, seguint les embestides de les espurnes y esquivantles ab lo bras posat devant dels ulls.
— ¿Alsa, canalla, ¿que voleu esguerrarvos ab una metrallada?
— Senyor Jaume, — pregunta un, — ¿que'm dexaría treure la punta d'aquesta baldufa, si es servit?… —
Algun vehí, especulador de les propies comoditats, no la troba bonica, ni divertida, sinó amohinosa. A quarts de sis, al bo del hivern, potser quan ab més gust venía la dolsor d'un'altra dormideta sornanguera a rescabalar desvetllaments matiners, l'enclusa escandalisava'l barri donant lo bon día al vehinat ab aquella desaforada batussa de cops de martells, que ja no hi havía forma ni posició a pendre en lo llit per que els ulls restessin closos y en bon punt per donar allargos a la sòn que no's dexava enganyar; y'l bon home, llevantse una hora més aviat de la pactada ab la peresa, exclamava de mal humor:
— ¿Quí diastre hi pot viure a la vora d'aquest manyanot? De bon matí ell té de treballar a l'enclusa y després, en tot lo día no se'l sent. ¡Sembla qu'ho fassi per mortificar! —
¡Y'l senyor Jaume, tan satisfet que estava del seu ofici y tan enamorat de la botiga!

* * *

¡Quína novetat li va fer trobarse, als primers dies de casada la Tristeta, ab lo taulell desembrassat, sense el cobrellit de coloraynes y ridícols penjat a la paret ab aquella combinació de bluses ab les mànegues esteses, calsetes y gorres, que li semblava qu'a tot'hora tingués al costat de la botiga un rengle de criatures que s'allarguessin les mans per jugar a sardana!
A vegades, quan tenía reunida la companyía de fadrins y aprenents al voltant de la fornal ab los malls apunt y esperant que la barra surtís de la calda, tot d'una feya parar la manxa, exía al brancal de la porta, guaytava, y venía altre cop al peu de l'enclusa y ab veu resolta cridava «¡amunt!»; los malls queyan sobre'l ferro, li donava forma ab una especie de frenesí y'l sumergía a la pica com si estés inquiet per tornarsen desseguit vora la porta a donar la guaytadeta.
No sabía avenirshi; anyorava aquella companyía y aquells descans sabrosos fent lo cigarret, escoltant les converses de les compradores y bestreyenthi quan convenía.

* * *

— ¿Que'm sabría dir si està aquí una modista? — preguntà una dòna que ja's conexía qu'anava a doctorejar.
— Nó senyora, no hi es; es casada, — va respondre'l senyor Jaume.
— ¿Es casada?... me'n alegro. Volía comprar un vestidet per una nena.
— Donchs, tindrà qu'anar al carrer de la Boquería.
— Sí que dèu haver fet bon casament...
— Per ara...
— Jo li dich que me'n alegro que ho hagi ensopegat, pobre noya. Escólti... no diu qu'era bordeta?
— ¡Ansia al botavant! A sapiguer a Salamanca; ¿qu'us ho pregunto si sou borda vos? — cridà'l senyor Jaume incomodat.
— Es que no'n só; ahont và aquest home!
— Y donchs, ella tampoch: es la noya de casa.
— Perdóni. —

* * *

Passà molt temps y la Tristeta no els anava a veure. Prou ne parlavan ell y la Caterina a les hores de dinar, retrayent ses gracies, son bon gènit, y sobretot l'anyorament que'ls hi donava, procurant amagar certa inquietut que sentían per enganyarse l'un al altre.
— ¿Vols dir que dèu estar be la noya? mira qu'aquell Regalat me sembla que té cops de boig. Fa tres mesos que son casats, y no han vingut a vèurens més qu'un diumenge qu'altre.
— Y no té d'estar be! — respongué la Caterina.
— Donchs, per mi, nó. ¿Vols que la noya s'avingui a estar tant temps sense vèurens? Jo l'anyoro y tu també; y ella, qu'es més sentida que tu y jo plegats, y que'ns estima com a les ninetes dels seus ulls, ¿podría estar tantes setmanes sense donar una escapada per venir a fernos aquelles festes y aquelles amoretes qu'eran la alegría y la pau d'aquesta casa? ¿Potser no es ditxosa y no gosa clavarnos aqueix clau... Potser sufreix al costat d'aquell... ¿Per què t'axugas los ulls?
— Per que no hi puch ferhi més. Me trencas lo cor ab aquestes suposanses. ¡Ay, la filla meva! No ho mereix: tan humil, tan bona!
— Be, dína per axò; potser son cabories meves.
— ¡Què vols que't diga, Jaume!... —
Y tots dos quedaren callats, pensatius y tristos, molt entristits, sense tocar lo dinar, que feya pena de veure com lo fum s'extingía poch a poch.
Al últim, lo senyor Jaume, digué:
— No pot durar més aquesta ànsia; 'm mudo y me'n hi vaig. Potser està malalta.
— Nó, jo m'hi arribaré; val més que me'n hi vagi. —

* * *

Axís que tornà la Caterina, desde lluny ja l'interrogà ab la mirada, volent llegir més prompte les noves que li duya.
— Que l'has vista? Està bona? Dígas, per què no ha vingut?
— Sí, ja la he vista; vindràn tots dos, diumenge; ell m'ho ha promès, lo seu home.
— Be; y còm se troba?
— Bona.
— ¿Y alegra?
— Sí... be ho sembla.
— Dígas, esplícat.
— M'ha fet molt bona rebuda'l Regalat; feya festa. M'ha ensenyat la seva calaxera y'ls diners que tenen. Feya moltes magarrufes a la noya; fins s'han posat a ballar.
— Y ella, està clar, ben contenta.
— La noya'm mirava... ¡Ay, Senyor! Ell, sobretot, molt divertit.
— ¿Què vols dir?... —
La Caterina no pogué contenirse y esclatà ab un plor, cobrintse la cara ab les mans, dient entre singlots:
— ¡Ay, Jaume! que la noya no ho ha ensopegat.
— ¡Què dius ara! — exclamà'l seu marit, ab los ulls esverats. — Lo mataré.
— ¡Nó, Jaume, nó! Té un mal vici'l seu home, ¡s'emborratxa! —
Lo senyor Jaume inclinà'l cap abatut, aclaparat, y dels seus ulls anavan cayent lentes algunes llàgrimes.

XII

Com molts homes de curts conexements, sense instrucció, ab exa rudesa nativa y exagerada, esquerpa a tota cultura en lo tracte, que tría les formes y'l modo de sentir més comú y groller ab preferencia a lo suau y prudent, desdenyantlo per afectat ò fingit, tenía'l Regalat, com tots los de la seva laya, aficions extremades, orgullosa admiració per tot lo qu'indiqués virilitat grossera ò forsa brutal.
La fama de vigorós y valent la tenía adquirida, y entre'ls de la colla del Noble, en les tertulies del cafetí de baix a la Riba, en les rodones a peu dret, ab lo got a la mà, de certs establiments que fins al cor del hivern s'hi va a refrescar, ningú la discutía, sinó qu'era proclamada com exemple y mirall a copiar y tingut com home d*empenyo, per que n'havía donades probes desacreditant reputacions molt fermes y enrobustides d'alguns subgectes que al Moll feyan temensa, axís per sa fortalesa a carregarse qualsevol pes extraordinari, com per lo crit que'ls acompanyava de guapos y decidits.
No li bastava aquexa anomenada, que la demostrava ab tota presumció, en son dir breu y despòtich, com de qui no admet reparos de ningú, en son mirar altiu y dur, provocador a voltes, encara no hi havía ombra de dubte ò vacilació en creure lo que deya, tant si estés de platxeria com si parlés ab serietat.
Lo qu'a ell l'ataleyava y'l tenía envejós y ab contínues probatures y exercicis, era en guanyar a aquells altres models de testa forta de qui tothom ponderava la fermesa, fentse creus de les copes que bevían sens perdre la serenitat ni mancaments en la rahó.
Lo seu ideal, per que també hi hà vicis y passions baxes qu'en certa societat corresponen al ordre de lo extraordinari y fòra de lo comú, y per axò admirades y aplaudides; l'ideal seu, donchs, era no sols vèncer y humiliar tota fama qu'en lo Moll s'axequés de fortalesa y valentía, sinó ademés aquesta altra de no desdir ni rendirse davant de qualsevol atrevit que volgués contrapuntarse a buydar ampolles de licor.
Les probes eran rudes, les victories escarrassades; que'l conyach, la canya y la ginebra tenen traydoríes amagades y de mala mena, y quan més calor y embestida donan per exir del contrapunt, més aviat rendexen als temeraris qu'hi bregan; que la derrera copa es la perversa y la que abat tota soperbia y aniquila'l punt d'honor.

* * *

Sota un tenderol de la Riba s'estavan conversant dos companys de la colla del Noble fent la guardia de nit, rodejats de munts de sachs y paques de cotó, com túmbols feréstechs ombrejats per la fosca y per la negror de les lones enquitranades que cubrían les estives.
— ¿Còm tenim lo Regalat?
— ¿Còm?... qu'una tormenta aconsegueix l'altra; que no fa nèt. Hi hà vuyt díes que té issada la bandera turca y conto que'l faràn cònsul, per que no la vol arriar per ningú...
— ¿Es dir qu'hi té dèria?
— ¿Què dius? Dotze duros de la setmana passada y vuyt d'aquesta que'n té perduts per que no compareix a la feyna, vès quants son: tots han anat canyó avall, assecant copes y buydant ampolles.
— ¡Malaguanyat xicot! ab un pit com un toro, que podía ser lo soberano del Moll de Barcelona, y que de riu a riu no n'hi hà d'altre que rebregui la feyna ab més salero y que tombi jornal doble com ell; que no l'aplacan macos, ni l'aplacaràn may; quan los altres s'hi pensan a carregarse un sach, ell ha fet dos viatges d'anar y tornar ab la farina a la estiva ò'l gra buydat aquí dalt.
— Axò l'ha perdut, aquesta fantasía: no més respira boato y fatxenda, que sembla que digui: «sol, apàrtat.» ¡Si la gent se pensa que'ls barcos arriban a port no més per qu'ell los descarregui y gracies! que si no hi es se'n tornan a Marsella a demanar instrucció al armador, per si algú altre dels petits podem fer la feyna y guanyar un bossí de pà.
— Casi be tens rahó.
— Es un evangeli lo que jo dich, que t'ho firmaría un notari y ningú m'ho farà recular boca endins. Ara mateix hem arribat a un punt, que sense'l Regalat no's podrà treure ni una llíssara de l'aygua. Mana més que la comandancia. Ja t'hi pots estendre y ferho córrer per tot arreu: digues qu'en Manel ho diu... Malviatge aquesta Espanya de fanfarries.
— Be, no t'alteris.
— Si comensava a plantofades, aviat la tindría més nèta qu'una closca de petxina.
Jo, que fa vint anys que m'espatllo la salut doblegant palanques, embalumat com un camell, de barco en barco, alleugerintlo ò carregantlo fins que'l capità m'ha dit: «prou, Manel, que la tripulació no'm podrà fer la maniobra», ¿estàs tu? per que si no hi hà nostramo a bordo, ò que's vulgui recrear en terra, jo t'estivo la mercadería encara que siga fins a dalt de les cofes, que rès s'hi belluga com si tot fos d'una pessa, y que vinguin mals temps y cops de mar y que repassin després los fardos que no n'hi mancarà ni un fil; jo, que tinch arreplegades damunt meu totes les soleyades caygudes en aquexes rampes desde'l día que vaig tornar del servici, que no n'hi ha hagut una sola que m'hagi errat y que no la porti a l'esquena com fulls d'un llibre, que'ls vents me conexen y'm tenen tant de la seva banda que'l día qu'han reparat qu'hi havía ganes de treballar ferm, a mort, han dit: «alto, cap a casa tothom, tornèmsen en fóra y aquí no bufa ningú més, qu'en Manel; està necessitós y té criatures que li demanan pà y vol guanyarse la vida honradament,» y s'ha pogut encendre un misto fins a cremarte les ungles, que aquella flama no ha desdit ni s'ha decantat una sanabra a un costat ò altre, recta, fixa, aprimantse cap a munt com si fos pintada; que tinch lo baf de la mar tan ficat al moll dels òssos, y més salabror y sustancia d'aygua salada que'ls pexos que gandulejan aquí baix; ab tants viatges a l'Habana y a Rio Janeiro que no'ls he pogut contar; que de totes aquelles aygues he tastat l'amargantor... y, Deu me valga, veure qu'un noy, una criatura de vinticinch anys, te passi la mà per la cara, y sentirte: «¿no hi es lo Regalat? pleguèu, no hi hà feyna.» Mal viatge la mala mar!
— Per que'l Noble hi està engrescat passa lo que passa. Vèt'ho aquí.
— Oh, n'estava, qu'ara ja se'n veu lo desengany; no veus que me'l compromet!
— ¿Què'm dius?
— Ja t'ho contaré.
— Y com ell donava llustro a la colla, que de més ò menos enten als inglesos y sab articularhi...
— Que té de sapiguer!... lo mateix que tu y jo. Quan estan xirlis, allavors s'entenen: guantú cervesa..... y víngan copes. Vès l'altre día que's varen trabar de signos y no's podían entendre, que'l Janni li ventà cop de puny que si'l toca li tomba'l nas al altre cantó de galta com una mampara.
— Però no se'n va burlar l'altre, que li va fer pendre un bany de tormells entranthi pel cap, que quan lo varen treure ni se'l veya, regalant com una escorredora; fins de les butxaques se treya l'aygua.
— Persupuesto; 'l minyó es de geni: axò no li quita ningú.
— ¿No deyas que'l Noble n'està desprès?
— Y tant, que l'altre día hi va haver un desfet que'ns pensavam que'l tribunal s'hi ficava. Y'l Regalat li va demanar perdó.
— ¡Què'm dius!... Cóntamho. ¿Tens un puro?
— Sí, — li contesta l'altre, allargantli la petaca y'l llibret.
— Esplícat.
— Estavam de guardia ab en Rossendo; era'l primer quart, quan veyem venir de díns lo Regalat, fent unes escriptures que per cada esse prenía un tom com mitx torin. Va passar per aquí, y jo li dich: «¿Que anem a retiro, prenda?» De la embestida que pega, taula y tenderol me pensava qu'anava en orri. «Tén compte, no rellisquis, que m'espatllaràs la sombrilla.»
«No espatllaré rès, déxam fer;» va dir, donant caparrades tirantse endavant. M'agafa per la solapa y ab los ulls buscant los meus me diu: «Me'n vaig a fer llevar la dòna. Tenim de passar comptes.»
«Vés, vés a retiro; déxat de romansos.»
«Tan brètol ets tu com ella, si l'abonas.»
«Vaja, pleguèm, Regalat; no'm mal parlis, per que tinch la munyeca espatllada y'm tindría de dexar pegar.»
«Mentida, jo t'estimo; ets un bon noy. Me'n vaig a casa: vuy tenir disputes ab ella. So'l seu home y la governo; al que no li acomodi que surti. ¿Tens entès? Que surti'l guapo, y que se'm posi davant, que de la primera arpada li forado'l cap.»
«Míra que demà hi hà vapor; no t'entretinguis.»
«Que vinguin tants vapors com vulguin; tot sol los descarrego: no vull ningú... a passejar tothom. Encara no l'he feta la corassonada: ningú'l coneix lo Regalat... Tot sol enllestexo la descarga, y a mitxdía que's busqui lastre: tot estarà en terra.»
«¿Vols descansar aquí ab nosaltres?»
«Nó, vigilèu; jo me'n vaig a casa... tinch verbal ab la dòna.» Y se'n anà decidit, però desseguida tornà a fer los matexos adornos, que potser va estar un quart pera embestir lo carrer de Sant Joan. Jo vaig fer senya al Rossendo per que'l seguís y estés alerta.
Com de fet, encara no va entrar a casa ja's varen sentir gemechs... Aquella Mare de Deu de la seva dòna, diu que li deya: «¡Regalat! per l'amor de Deu, que matas a un altre infelís!...»
Vaja, no puch; per que tot me regiro, y'l cor sembla que'm fassi nosa aquí dins. No son per mi aquestes injuries. Una noya que tot lo carrer li besa les plantes, tan asseyada, tan festosa y prudenta, que no té un nó per ningú, que les criaturetes del barri les arregla que semblan serafins, ab una casa que li brilla com una capsa de rellotge, polida, lluhenta, que no gosas respirar per que no s'enteli!...
— ¿Y donchs, lo Noble hi va anar?
— Sí, que s'està allí al tombant; una bona ànima'l va avisar. Y, com d'efecte, s'hi presentà y n'hi va dir unes quantes que ja'l va axerivir. Y fent festes a la dòna y demanant perdó, s'agenollà als peus del Noble. Rès, una criatura.
Al sentdemà, ja tornava estar a la vela; avuy conto que també hi hà hagut mal temps. —

* * *

Cada día, abans de les dotze, lo senyor Jaume pujava al menjador a presenciar com la Caterina arreglava en un cistell lo dinar pera la Tristeta. Era un afany, una especie de coquetería, que semblava que guarnissen la palma pera una criatura. «Pòsahi més postres; té, formatge que li agrada; pòsali atmetlles y panses...; apa, que tríi: aquestes pomes...»
Tot eran requisidets, sabiduríes y exquisitats de coquesa, lo que li enviavan; ab una olor y un goig, que allò sol feya venir l'apetit.
Quan l'aprenent tornava, li preguntavan ab un'ànsia: «¿s'ho ha menjat?» Segons era la resposta, l'alegría tornava en aquella casa; se sentavan a taula y dinavan en pau y gracia de Deu; que no tastavan rès si la noya estava desganada!
Sinó que l'aprenent, a vegades, deya mentides...

XIII

Aquell tros de carrer de Lepanto de la Barceloneta semblava una petita Arcadia; les cases, totes iguals, germanes, d'un sol pis rematat ab cornisa y frontó de la matexa motllura, balconet y finestres; abaix, lo portal de la botiga, dues finestres gelosíes a cada costat, que la una era la de la cuyna, lluhenta com un mirall, coberta de rejoles de Valencia mostrejades ab cireretes blaves, y l'altra, la del menjador, molt polit també, ab rejoles de dibuix més complicat de tortellets y combinacions geomètriques, y dos armaris reconers plens de pisa de Trieste.
L'aviràm rondava'l carrer ab tota llibertat, atrafegada d'assí y d'allà ab lo cap baix, acompassat lo caminar y ceremoniós, com si cerquessen alguna cosa perduda; de sobte, esgratinyavan la terra tirant les potes enrera, trayent la brossa pel mateix indret per que no'ls hi anès cap bolva als ulls, y a cops de bech feyan la tría, regalantse'l pap y despreciant lo que no era de profit ò massa crú pel pahidor.
Les criatures terrejavan, entretingudes fent montanyetes, ò poti-poti, obrint regueronets que després l'aygua no hi volía córrer, fonentse axís que li havían abocada. Les vehines aprofitavan lo sol qu'inundava tot lo carrer, estenent roba de blau de tina y camisetes ratllades en la fusta voladissa del balcó, en les cordes lligades entre les perxes y antenes de vora la porta ò les gelosíes. Allí's pentinavan fòra l'entrada y s'ajudavan a fer lo monyo de trucador; ensà apanyavan xarxes, sentades en cadires baxes, y'l mocador del cap tirat avant a modo de dosser per no enlluhernarse; una encenía foch en lo fogó manllevadís posat al mitx del carrer per regalar ab lo fum al barri y trèuressel de casa, trinxant ab ganivet de mariner pebrots y tomàtechs y altres coloraynes alimentoses; y al fons, casibé llepant les cases, la mar que no sossegava en son neguiteig armoniós, anant y venint sense reposar, desfent sobre la platja com una immensa tapissería de jaspis de plata y escuma brilladora per ensenyar al sol los primors de la seva industria, cada vegada més polits y cada vegada ab nous mostrejats.

* * *

Les converses d'aquest petit paradís no eran, com de costum, senzilles murmuracions ò quatre paraules de discòrdia entre les dònes, que després que s'havían escafitenejat tornavan a ser amigues y's dexavan la galleda per anar a safreig, ò s'ajudavan a carregar lo cove y sortían a plassa plegades; totes parlavan de lo mateix: del Regalat, que s'havía embarcat cap a l'Habana, dexant abandonada a la Tristeta.
— Val més qu'haja fet aquest resum, — deya una que s'estava plegant roba; — al menys no la farà patir més.
— Ja'l compondràn allí a l'Habana; no'n passis ànsia. Lo meu home ja ho té dit: a la primera disbauxa que fassi, li quedaràn les barres assentades. Es un climan molt senyor aquell; ab un got d'aygua n'hi hà prou; se quedan axís, que ni'ls hi farías obrir la boca ab lo gruix d'una pesseta.
— Sí, tén compte que l'aygua'l reprengui.
— Es un dir, dòna. Quan l'aygua té aquexes repents, vès què faràn les begudes y'ls licors; lo qui s'aparta de la regleta, està llest; no hi arriba cap sagrament a punt.
— ¡Què'm dius!
— ¡Ay, filla! ¿del vòmit te fias? es com una escopetada a trayció. Tu, Madrona, vès aquexa que se'n riu.
— Desengànyat, mal'herba may mor; d'axò me'n rich. Arribarà allí dalt y desseguida tindrà companyía; se rebaxarà ab qualsevol negra, que diu que no tenen vergonya, y com aquests homenots no respectan llinatge, farà fortuna casantse ab algun encaro, y ell sí que podrà dir qu'ha anat a l'Habana. Per que n'hi hà de riques de les de color.
— ¡Sí, diu que sí! Fan tres cullites de clin l'any, que'ls ho pagan molt be: a xavo la lliura, com lo vidre trencat, y tot es per elles...
— Com si no n'haguessim vist d'americanos que se n'han anat pobres y han tornat ab cada dobla de quatre que no sabían ahont ficarles. No te'n riguis.
— Pobra xicota! ella sí que pot ben dir que si ha tingut l'home guapo, no li han mancat penes al seu costat.
— Ay, filla! malaventurada la noya que no ha conegut mare. Nó, no l'haguera dexat casar ab aqueix trapella. Prou s'haguera informat, haguera remogut la terra per sapiguer a qui entregava la noya... Un minyó que tota la Barceloneta ho sabía que era un desenganyat, que tenía la flaca de la beguda, que sa mare, la Regalaous, va haver de fugir del carrer de Santelm per que va emmetzinar a una pobra minyona fentla passar per espatllada de pit y donantli remeys qu'eran una peste pel mal que tenía. ¡Què m'esplican a mi! si ho haguessin volgut sapiguer los que la tenían encarregada, no haguera mancat qui'ls ho hagués fet avinent. Son pare era un altre gandul; tot lo día a casa la dida, que'n deya ell.
— ¿Qu'era a casa d'alguna coneguda?
— Cà, dòna! a la taberna, volía dir; com que tenía aquell parlar de terne, que totes les espressions les gastan infingides y ab dos sentits!... Se n'omplía la boca ell ab aquestes cerimonies.
— Ells a lo que debían anar era a casarla y fòra.
— Y ben natural; treures encàrrechs y un menja-pà de casa. Míra, tinch dues noyes casades, totes dues les volía festejar lo Regalat; primer la gran, després l'altra. Qu'es cas! vaig dir jo: primer son pare les matarà. ¡Vaya un natural que té'l de casa! no més haguera calgut qu'ho sapigués qu'aquell venia a fer lo burinot per aquí vora la porta. May li vaig dir qu'entrés, en ma vida; no'n vull d'escalfa-cadires. Però, ell mateix, de sa plana voluntat se'n va anar axís, a la quieta, ab molt dissimulo, per que si'l meu marit s'ensopega a trobarlo, hi hà un desfet; jo ho haguera pagat y les mosses; a n'ell no li haguera dit rès; ab la cara solzament n'haguera tingut prou. Ja't dich, per que té un mirar que fereix, y quan no vol conversa ab una persona, sembla que'l desafíi ab los ulls.
— Ben fet! abans les noyes no s'hi aficionessin, per que la voluntat costa de posar, y un cop posada, ¡ay Senyor! qu'es crú haver de desoblidar!
— Nó, filla, nó; aviat varem estar enteses; «tu, gran, fòra de la porta; y l'altra, a dins; no hi teniu de guaytar per rès al carrer.»
«¡Ave María, quína dòna!»
«A dins! torno a dir, y la que'm repliqui, d'un cop de xinel-la l'estabornexo. Ahont van aquestes pochs modos...» Després, elles matexes, la que s'hi hagués casat, m'hauría malehit.
— Y sí, per tot arreu feya'l mateix, diuen; allí ahont hi havía noyes, allí donava fondo, ab escuses del ball,... que per venir a convidarles,... després pera portar targetes,... un altre día, «¡ay! ara passava per aquí»... y una se'ls veu dins de casa, que no sab de quina manera ha entrat la conexensa. Vèt aquí com s'ingeniava: com fan tots.
— Però a casa no hi va fer carrera: encara qu'hagués vist que se'm tornavan ètiques!
— ¿Veus? Y aquesta pobra, tan aficionada que s'hi va casar. Aviat les va acabar les ditxes; y ara, ¿cóm ho faría si li visqués lo noy? Tant de be li ha fet Deu emportàntsel.
— ¡Ay, que no ho sentís ella! ¡li donarías un altre trastorn! «En que fossin sis los fills que m'hagués dexat, a tots los pujaría,» me va dir quan jo anava per aconsolarla.
— ¡Es mare, ja a saber! —

* * *

No estava de festa'l carrer d'en Burgués com aquell día en que la Tristeta va exirne per anar a casa seva. Allavores los vehins sortían pels balcons, ò treyan lo cap al llindar de la botiga, estirant lo coll per vèurela més estona quan se n'anava a casar.
Ara hi tornava, ab la pena senyalada en los ulls, en la buydor de la seva cara axugada y de color malaltís. Algun qu'altre vehí, al vèurela venir, se ficava dins y per entre les vidrieres mitx closes se la miravan compadits per no donarli més pena ab sa curiositat impertinenta.
Tampoch en aquella barana de terrat hi havía l'Andalet, lo cap entremitx dels testos que la seva mare hi havía anat posant, per una delicadesa de sentiment, endevinant lo amor del seu noy per la Tristeta, y volguent omplir de flors y d'aromes lo lloch hont potser havía sentit les primeres dolceses de sa passió malograda. L'Andalet no hi era tampoch, guaytant com un altre se li enduya aquell tresor de felicitat que'l creya seu, com tots dos se n'anavan, rient, acostantse'l cap per dirse més aprop quí sab quínes falagueríes que tan gustosos se les escoltavan.

* * *

La Tristeta entrà al carrer acompanyada de la Caterina, totes dues prou macilentes. ¡Què s'havía fet aquella frescor y galanura!...
— Senyor Jaume, — va dir l'aprenent qu'estava a la manxa, — ara venen la senyora Caterina y la noya.
— Apa, minyons, — digué'l manyà picant a l'enclusa, — que's refreda. — Y un repich de martells dexats anar alhora y un espetech de guspires omplí la botiga, y'l senyor Jaume atrafegat pogué dissimular l'esclat de dolor que sentí al veure la Tristeta, qu'allavors, ab la Caterina, entravan ploroses, y se'n pujaren a dalt voltant pel taulellet.

XIV

¡Quíns comptes alegres treya'l senyor Jaume! La Caterina se l'escoltava sense dir rès, alsant los ulls al cel y sospirant per tota resposta.
— Axís que vingui'l bon temps, — deya, — llogaré una caseta a la Bona-nova ò per aquells encontorns, y'ns en hi anirèm tots tres a passar l'estiu. Jo cada día pujaré allí a les cinch, y soparèm plegats, al mitx del hort, sota quatre canyes qu'arreglarèm com una glorieta ab pàmpols, ab un emparrat que no veurà'l cel y's veurà en pesses menudes; y'l sol hi baxarà garbellat, sense malicia, dexant la xafogor entremitx de les fulles y una ombreta matisada y frescal demunt la taula. Ja pots tenir la gana a Filipines, que't compareix si li presentas aquest acompanyatge. L'escaroleta, 'ls créxems, les olives confitades ab lo seu regustillo de fonoll y sajulida, que la olor no més ja desperta'ls badalls, y córre a ferte creus a la boca com per dirli: prepàrat, qu'ara entra'l senyoriu y vol ser ben rebut... Desseguida entrarèm ab aquells requisits que tu sabs fer y que no hi hà desgana que no s'hi rendexi. Un día pujaré molls, ò llenguado, ò llussets, que tu'ls fregexes y'ls presentas com rosquilles, fentse postures ab la cúa al morro, rossos, que tot s'aprofita y n'es gustós... L'ampolla del vi dins la galleda, al peu de la taula, que no més sobrixi'l tap de cristall com una bombolla que sura demunt de l'aygua. ¡Quína frescor! ¡Quín regalo! L'endemà, altre cop a la glorieta, a pendre xocolata tots tres, com si també estiguessim llemenchs; ab una plata d'albercochs ò maduxes, que jo no'n tastaré per que l'olor ja mes prou grata y no tinch gosar pera menjarne: ¡una fruyta tan noble y tan senyora! ¡l'olor de Primavera, qu'a mi m'alegra'l cor y m'enterneix los ulls!... No'n feya pochs d'anys que portava aquesta deria al cap!
— Be, ja ho farèm axò que dius; però ara'l seu dalè es posarse bona pera pujar altre cop al quartet del terrat. «Allí tornaré a ser ditxosa, me diu, quan menos ab lo recort del temps qu'ho vareig ser». La sentisses com tot ho retreu y de tot se recorda: del jardí de ca'n Laforge, que cada día, ans de baxar, s'abocava a guaytarlo, y'm pregunta si encara hi son aquelles estàtues tan hermoses, ab lo pentinat amunt, los canyissos plens de verdor y de floretes, y'ls baladres, y'l pavo real... Còm s'anima al recordarho! Per tot hi veu ditxes y alegría: 'ls noys desde les torratxes fent volar grues, los contrapunts dels colomistes, aquelles barreges de coloms qu'ocasionan tantes disputes, y'ls xiulets y aquell picar a la post... los ulls li brillavan com si ho vegés...
Míra, Jaume, probèmho tot; pugèmli al quartet; ja hi cabré jo per cuydarla; y després, la María està a tocar; pugèm tots a dalt, y encara que siga a casa nostra, tindrèm de ser recullits: Deu nos ho pagarà. Està tan sola, sense'l seu fill, que no l'amohinarèm massa. ¡Ay, si ella ho sentís! pobra dòna, dormiría a terra per que nosaltres estessim ben servits. Quín mal punt va ser aquell, tant que la estimava a la noya! Per ella, navega y es fòra, l'Andalet, de la companyía de sa mare!
— Si axò la té de compondre, ray! Anèm a dalt; tornèm a pujar la escala... com algun temps qu'eram més felissos. ¡Ab quína alegría muntava en sent les dotze! Allí varem estalviar la primera pesseta, y anarem aumentant, y després del quint pis, un per un, los havem baxat tots a mesura que prosperavam; ara que som los propietaris, tornèmhi; però, ja ho veig, Caterina, que tots los díes no poden ser bonichs ni ditxosos... Lo sol d'aquell temps era més xamós que'l d'ara; tots dos teníam joventut y alegría per bestreure... Tornèmhi al pis de la María, al nostre camaril d'enamorats. ¡Còm lo trobaría hermós si la noya s'hi posés bona! ¡Còm tornaría a pujar, empàssantme'ls grahons a parells! me semblaría que torno a ser jove! —

* * *

A la tendeta, algunes dònes del barri s'estavan enrahonant:
— ¿Què ha dit la consulta? — preguntà una.
— Què té d'haver dit! que no hi entenen rès tots plegats. Què la treguessen a fòra.
— Justa; quan no saben què ferhi, me'ls atrassan a la montanya ab los terrossos.
— Y aquesta gent, que tenen una vena posada als ulls! No volguer escoltar a ningú!... Per mi, que s'arreglin... la Tristeta'm dol! Però si jo els hi atrassava un curandero que ha fet miracles! una coneguda del altre pis qu'estava m'ho va dir: «Crègui, dónguils entenent de que'l vagin a cercar; díguilsho, que si aquest home no la cura, no's cansin a ferla visitar pels metges. Que vagin a pendre informes, si per cas, a la casa que'ls hi va curar un minyó de vintidós anys; al carrer del Príncep, al costat d'un borrayre, no n'hi hà d'altre, a dalt de tot; que demanin la Tecla: allí li diràn com se trobava aquest minyó; qu'es cas de medicines! encara no les hi acostavan a la boca, puf! prenía tan be la puntería per sota, que xicra, plat y cullera, tot anava enlayre. No conexía a ningú, filla, que ja tenían la roba amanida esperant, ara, ara, com un llum que s'acaba. Arriba aquest home: fòra medicines; ¿aviàm? les olora, y a llensar; no'n va respectar cap. ¿Veyàm les receptes? no més ne tenían una; 's posa les ulleres, la repassa tot daltabaix d'una cara y de l'altra, y'n fa trossos desseguida.»
«¿Què li donavan per menjar?» preguntà a sa mare.
«Aygua panada.»
«Y per beure?»
«Axò mateix servía per tot, y de medicina.»
«Dochs, que prengui caldo, y per menjar, la matexa gallina.»
«Què li donarem vi, per beure?»
No ho va volguer, però si tant l'haguessen pregat, també haguera donat permís. Com sempre va ab aquell rigor... Lo cas es qu'ab quatre untures rancieres y certes herbes bullides ab vi de pesseta, 'l noy està bo, y tan gras, qu'ara té de pendre altres aygues per rebaxarse les sanchs. Va volguerhi quedar massa be ab aquella casa.
— Però díguili vostè tot axò al senyor Jaume, que se la treu del devant ab un rebufo.
— Jo aniría a trobar la Caterina.
— No mana ningú més qu'ell a casa seva. Pobra Caterina! no hi sufreix poch ab aquell llunàtich, surrut! per que té quatre quartos... dèu sapiguer de fer panys y claus; però de cuydar malalts, que's desi y'n nombri un altre, que no hi enten.
— Jo ho veig, y ells ho fan a fi de be.
— Però no's separan de lo que diu lo metge...
— Si hi tenen prou confiansa...
— Y la malalta, més aviat mal que be! No soch axís, jo no me'n fio de la dita d'un home; jo per mi, que fassan lo que vulguin, però aqueix curandero ja l'haguera anat a trobar. Ja veurà, fora una probatura... —

* * *

— ¿Còm te trobas, filla?
— Tot me plau y m'alegra; estich contenta. He vist los campanars de Santa María... de bon matinet, com en aquell temps: lo sol los comensava a tocar, semblavan d'or. Després, la meva mare ha vingut a vèurem... Encara plorava! fa molts anys que els ulls no se li axugavan... ¡Pobra mareta meva! Los cabells desfets com una Magdalena... jo'ls hi apartava per vèureli la cara... y no podía, no podía! no més que'ls ulls... hermosos, plens de llàgrimes, ab un mirar més acondolit!...
— Be, no't cansis, ja m'ho esplicaràs.
— Totes dues nos contemplavam; jo la volía ben conèxer y'ns acostavam... y la he besada y he begut de aquelles llàgrimes... ¡quína dolsor!... Jo li apartava la cabellera, y s'anava espessint, y tornava a apartarla... ¡quín fatich sempre!... ¡Mare! volía cridar; tampoch podía, y'm mirava més apiadada!
— Càlla , filleta, que't cansas molt. —

. . . . . . . . . . . . .

Lo sol tocava als campanars de Santa María; la ciutat comensava a dexondirse; 'l moviment y sorolls del tràfech pujavan fins a aquell quartet, ahont, poch a poch, suaument, sens esfors, s'extingía una existencia.
Al costat del llit, la Caterina, ab les mans de la Tristeta entre les seves; la mare del Andalet donantli cordial; lo senyor Jaume, abatut, la contemplava ab mística adoració.
La pobra Tristeta delirava.
— ¡Ara qu'havíam d'esser felissos!... senyor Jaume... Caterina... aviat nos trobarèm... veig venir una llum... qu'es llum de gloria... ¡Quín món més trist y de culpes!... Es llum de gracia... son los serafins que'm cercan. ¡Còm resplandexen ses ales! ¡Ja veig a Deu! ¡oh, quína llum de gloria! ¡Mare meva, que no us he conegut may!... ¡Sentiu com s'aplegan los angelets y'm cridan: ¡Tristeta!... —

* * *

Molts anys després, corría pel carrer d'en Malla y d'en Burgués, un home molt corbat, miserablement vestit ab despulles d'altres, los ulls sempre térbols y vagorosos, y alelat lo mirar. Quan estava serè, les dònes li feyan guanyar algun quarto traginant cantis d'aygua.
Les criatures l'atormentavan y s'hi divertían: per un quarto li feyan ballar l'os; y fexuch, aclaparat, caygut lo llavi, ab un llistó sobre la esquena apoyanthi les mans, ballava; volía riure y no'n sabía.
Solía posarse en lo taulell, com esperant a la maynada qu'anés a ferli vituperis, y ab cordillots y un'agulla matava les hores cusint los estrips de la roba. Quan passava algú, allargava la mà demanant caritat, y tornava a la feyna d'embolicar punts a tòrt y a través.
— Té, — li deya alguna dòna, — vèt aquí un quarto; ¿què'n vas fer de la Tristeta? —
Allavors, un mitx riure estúpit passava per los seus llavis, y ab una especie de gemech responía:
— S'estava aquí; era la meva dòna. Pobreta! jo la vareig matar. La gent ho diuen, ho diuen, ho diuen. —
Y reya y plorava, saltava del taulellet, y ab lo cap baix y'l còs acotat, se'n anava murmurant seguidament:
— Ho diuen, ho diuen... —