Triümfo de les dones
Del principi del mon les orelles tenim ofeses dels superbos homens, de vosaltres, homils, castes, piadoses, misericordes, indignament blasfemants, e ab yrada lengua vomitant; y en rims y en proses molts cuerns tnen de leigs e viciosos actes, los quals mes propiament dells escriures porien; e la follia de sos volers, ab la contrarietat de lur desigar, a dan de vostra fama atribuhir volen, y ensemps honestat, ab acabament de apetits desonests, en vosaltres çerquen. E si vostra sobrexçellent *[M 40 v] bellea, vallejada e detesa del mur de honestat, a ells se presenta, de cruels vos infamen, e si benignament uostra afabilitat los remunera, de no castes vos inculpen, e cascu dells en tan alt grau de follia se constituheix, que penssa alguna singularitat pessehir, sol per la qual, e no per altra, vostra honestat se deu perdre. O, inefable demençia, passant comu estil de paraules! Si de vosaltres viciosament desigen, prenguen de les no bones exçellençia de gran bellea. Si virtuosament uos amen, inclites senyores sens nombre trobaran, que, ab acabament de virtuts, los faran de verdadera amistat graçios present.
Pero ells, com inssenssats alquimistes, los vils metalls de la legea de lurs desigs, en purissim or conuertir assajen; don es forçat la sua desordenada benuolença en fum de vanitat prengua son darrer terme; e, de enteniment fallits, ab fantasia de folls penssaments, com a poch discrets infants, los athomes del sol afectadament estrenyen.
Mirant apres, de tan inutils treballs la gran perdua, de vostra noble condiçio, sino de propia virtut indefesa, no meritament blasfemen; tant, que aquell ingrat, de reprensio digne, fill de Versabe, gosa sens temor escriure que: de mil, vn home bo trobat hauia, e, de les dones, no alguna.
O, justa sentençia, condempnant al qui injustament la dona! O, certera fleixa, meritament tornant contra aquell qui follament la tira! O, vera mostra de [la] gran follia dels homens! Al qui Deu, sobre tots los altres, hauia fet saui, abominable ydolatre, per la legea de innumerables peccats, encorregut en tenebres de tant gran ignorancia que li fon inpossible en tot loniuers trobar vna dona de virtuts acompanyada! O, gran prudençia de nosaltres, abssentant nos de la presençia de aquest seguidor de la senssualitat, que sol trobaua aquelles que al desorde de sos apetits satisfer podien! Don, es rahonable creure, dins en lo mes fons dels inferns pague aquella penitençia que en aquest mon uoluntaria de sos crims lo dexara inmunde; ni raho acompanya la sua peruerssa vida fos esmenada, puix larch temps apres ques deixa de viure, lo bon rey Jozies, zelant ia ley diuina, destrohi aquells abominables temples que ell, rey poderos, destrohir podia, si ab lagremes de ver penediment hagues lauat la sutzietat de la legea de ses culpes.
*[M 41] E ab tot que molts illustres doctors, de la feminil condiçio blasfemat hagen, la lengua dels quals lo Sant Sperit sempre endreçant, no entenien de nosaltres mansuetes mal dir, segons quels poch auisats maliçiosos glosar sesforçen; ans, moltes vegades, en lo nom de dona, la humana sensualitat entenen, ho a les no bones lur parlar endreçen. E si de totes parlen, amonesten als senssuals homens, de occasio de mal uiure se guarden; car per los grandissims delits que en elles se atenyen, souint tots sos desigs los endrecen, per los quals acabar, innumerables mals assagen, elles restant sempre bones. E axi, los gloriosos doctors, blasfemar del be acostumen, si de mal occasio porta; e al mal, encara que en estrem sia gran, benauenturat nomenen, si per ell algun grandissim be nostre Senyor, infinit bo, nos presenta. E per ço, aquest estil seguint, malaheixcha aquell bell arbre, portant lo fruyt en lo qual lo fill de la terra comes lo primer crim, e la culpa, remuda per lo vniuerssal Redemptor, benauenturada nomenen.
Çessen, donchs, mal dir aquells qui, sens fonament de raho, de nosaltres piadoses parlen; als quals respondre, seria, a tan vanes paraules donant autoritat, en vila desonest parlar a ells esser contrasembles. Mas, per informar als qui, ab afeccio de honesta amistat seruint, nos amen, no pendrem a gran fatigua allargar en blanch paper nostra verdadera escriptura, en estil de gentils paraules mostrant egual es nostra perfeccio a la dels homens; e, si es ver desegualtat si trobe, essent nosaltres mes perfetes, nostra valua sens algun dupte la dells en perfeccio auança.
Publicha e verdadera sentençia, ab consona veu, entona lo nostre antich criat Aristotil, que, çercant de dos coses qual era mes perfeta, deuen esser acompar[a]des en aquella perfeccio que en qualseuol delies mes exçellent se troba. E per ço, tots los animals de raho exhempts, menors quel home sestimen, per que lanima, que en ells es la mes noble cosa, a la del home acomparada, de neguna valor se jutga. E ab tot que en altres *[M 41 v] propietats al home auançen, no per tant de major perfeccio lesser dells pren nomenada, ans, lo leo mes fort, lo çeruo mes corrent, laguila pus alt mirant, al home acomparats, en no res quasi tomen. Donchs, encara que en algunes condiçions, lo que no atorgam, los homens a nosaltres auançen, callen enuergonyits los maliciosos ignorants, que menys perfetes nos aposenten; que si les animes, per qui perfeccio e viure los cossos atenyen, en llur creacio eguals son creades, ¿don ve als homens aquesta gran follia, que majors de nosaltres sestimen? E, si en lur creacio les vnes a les altres en perfecçio sobrepujen, no totes les dels homens a les nostres auançen, ni totes les de nosaltres de major perfeccio son dotades.
Venint a les altres perfeccions que en elles [ells] mes habundant, segons la major part, se troben, gloriense que son mes animosos, forts, ab eleccio pus ferma, a comport de treball mes aptes, prudents, de major estatura. Oblidense de nostra misericordia e pietat, castedat, ma[n]ssuetut, afabilitat, promptitut a perdonar, vergonya començ de virtuos obrar. E axi, lo vniuerssal Creador, en proporcio de egualtat ab ells nos ha creades, que si alguna cosa perfeta en ells se troba, alguna altra mes perfeta a nosaltres atorga. Si de esser animosos atenyen gloria, lo defalt de tal animo, quanta humilitat, fonament de virtuts, en nosaltres causa! Si de mes forts prenen estima, per minua de aquesta fortalea, manssuetut, misericordia en nosaltres tenen posada. De ellecçio ferma se lohen: nosaltres ab promtitut de perdonar atenyem la darrera gloria. Elacio prenen de major estatura, a sosteniment de treballs mes apta: miren nostra delicada forma, quanta major bellea nos presenta! De mes prudençia parlen: e nols recorda que nostra condicio vergonyosa, a ben obrar, mes que a ells, nos amonesta. Veurien en qualseuol altres condicions que singulars en ells se troben, altres semblants ho de major perfecçio, de nosaltres nos abssenten.
E, per que los maldients homens, quant la justicia tenim fauorable, no vull per nostra part portar freuols rahons, que alguns, indignes de lohar, nos han escrites, de les quals dos, al present, la mia memoria ateny. Dieu que Deu omnipotent, creant lo *[M 42] primer home de la terra, a nosaltres forma de la sua carn e costella: ignorants natural filosofia, no saben que mouiment, no de hon comença, mas de on termena, ateny la sua noblea; e axi, de cada dia, de nosaltres e dels homens se fan inperfets animals, que sol nomenar grandissim fastig porta. Dien, encara mes, aquests inutils defenssors de nostra condicio, lo esser de nosaltres hague principi en lo ter[re]nal Parahis, lo primer home en lo camp damaçe; oblidant se quel loch a la essençia de algu neguna perfeccio porta, ans, tots jorns, lo infinit Senyor sembra purissimes animes en los cossos per
lo primer crim infectes; los quals la bellea de lanima no ensutzien, encara que a ben obrar dificultat li porten.
Dexem, donchs, paraules de fonament de raho desacompanyades, e, ab alta veu, cridem los homens tots, los passats, presents hi esdeuenidors, hi estant del Aristotil la ja escrita sentençia, elegixquen de tots lo pus noble, per que, ab la que mes val de nosaltres, comparaçio sia feta. E, si per sa profunda humilitat no refusa venir, per part nostra, la Verge ensemps e Mare, de Aquell qui, eternament hauent la eleta, essent Deu infinit, volgue esser creatura per naixer de tant perfeta dona; volent esser factura de aquella a qui ell hauia fet; e axi afectadament desiga son fill esser, que, essent Deu tot poderos, no solament li plague morir, mas ignominiosament, ab exçes de inefable dolor, en loch abominable deixa la vida en mans de aquells qui en ell e per ell viuien.
O, misteri de profunde exçellencia, passant huma e angelich entendre! O, perfeccio acostant se al infinit, de tant excellent creatura, quel esser son fill compras tan car lo quil hauia creada! Ajudadora de nostra redempcio, companyona de Deu lo Pare, qui en son Fill, creant lo mon, li ha plagut ella ab son Fill lo recreas: Ell, Deu omnipotent, crea lome; ella, Mare del tot poderos, la restaurat. ¿Quin profit era hauer fet lo humanal linatge, per sa culpa en general catiueri encorregut, si, ab closa e tancada nau del seu verge ven*[M 42 v]tre, ella [de] nostra redempcio no hagués portat lo tresor, pagant tan abundant lo rescat, que infinits mons bastantment sen podien rembre? Archa de Nohe; verdadera restauracio nostra; de tot peccat exempta, estaluiant nos la vida del general diluui, en lo qual mort encorriem per lo peccat del primer pare! Mereix, donchs, esser dita vida e redempçio nostra, aquella, la perfeccio de la qual sola, basta engendras Aquell per qui, no solament remuts viuim, mas fets quasi deus esperam eternament reuiure.
Aquesta sobrexçellent de Deu Mare, en linstant de la sua conçepçio acabadament organizada, vs de raho mes singularment ates, que alguna altra creatura en edat perfeta. Y encara, en aquest mon uiuint, lo seu munde e delicatissim cos a la gloriosa anima axi obehia, que la vista e praticha dels angels no li empachaua, ab los quals benignament conuerssant, com ha dexebles instruhia; essent dells sempre guardada hi seruida, e adorada com a senyora Mare de Aquell de qui ells eren factura. E, passat lo çinquanten any de la sua perfeta vida, encara la çelssitut de la sua bellea en tan alt grau resplandia, que a Dionis, mestre de la ciutat de Atenes, en raho natural mes sabent dels altres homens, de tan gran admiracio fon causa, que, sens temor, conffessa, com a Deu, latria adoracio li presentara, si la santa Fe noi amonestas del que deuia adorar era mare. Don, clarament se mostra, la sua sobre totes bellissima e proporcionada persona, de Deu infinit era ymatge; essent la pus noble e bella figura que, ab venustat de color, a nostres vlls presentar se podia, apres, sobrels serafins en tan alt loch collocada, que, sobre tot lo que no es Deu, com a emperadriu senyora trihunfa; e son fill es sol qui en perfecçio lauança, de tanta graçia e, per premi, de gloria tan excellent dotada, que, si tota la de tots los sants, en hu sol ajustant se, fos vnida, encara menor sens comparacio sestimaria.
Cessen, donchs, mal dir los inpiadosos homens, ho porten per sa part creatura que, no essent Deu, tanta perfeccio posseheixcha; que gran marauella es penssar don han pres elacio de tan gran superbia, menyspreant les manssuetes dones; per la part de les quals volem encara mes nostra ploma estendre.
*[M 53] No duptosa mas determenada sentençia, la senyora de totes les sciençies, sacra Teulogia, canta, aquelles coses esser millors, que per Deu, infinit bo, mes son amades. Lo ver de aquesta raho los morals filosofs en estil de semblants paraules amonesten: que la uoluntat diuina, essent sobiranament recta, de ver johi del enteniment no pot los seus passos torçre; e axi, sens alguna passio regida, mes ama ço quel enteniment, digne de mes esser amat jutja. Los sobtils teolechs, pus altament aquesta sentencia prouant, determenen que la voluntat diuina, vniuersal causa de totes les creatures, aquelles coses fa millors les quals ell mes ama. E, propiament parlant, la sua amor es causa de nostra bondat, e no lo nostre be causa de ell mes amarnos; axi com, aquells qui ab los grans reys en alt grau priuen, les graçies que de lurs senyors reben no son causa de ells esser amats, mas, per que primer son amats, aquestes gracies liberalment los atorguen.
Essent, donchs, certa cosa, la comunitat de les dones per Deu omnipotent mes que la dels homens amada, que sien millors no sofir disputa. Mas, prouant que la diuina bondat a nosaltres mes que als homens ama, sens temor determenam: aquelles coses per Deu, sobiranament bo, mes son amades, les quals la sua inefable prouidencia axi ordena, que pus facil atenyer poden la vltima fi de la eterna gloria, per a la qual la sua benigne magestat les racionals creatures, de no res, ha creat; essent la major que ell, Deu infinit, donar nos pugua. E com sia pales als qui defalt dentendre no tenen, les dones, segons lurs complexions, pus façilment poder acabar aquells actes de misericordia, ab los quals, segons lo vniuersal Redemptor determena, la vltima feliçitat atenyer se deixa, clarament se mostra elles, misericordes, del omnipotent Creador mes amades, e axi mes perfetes. Ni estimam sia mester prouar major promptitut elles tinguen per acabar aquestes obres, de les quals, en la trista vall, lome Deu Jesus corts generals celebrant, johi irreuocable, nos demanara lo derrer comte, sient en lo tribunal de magestat infinida. Per que, es superflua cosa portar rahons, hon la esperiençia clarament testificha.
E no solament en acabament de aquestes *[M 43 v] virtuts, per lur corporal composiçio, promtitut mes quels homens tenen, ans encara la vanitat e follia de aquest mon, que souint lo be vituperant lo mal exalça, ab lur ben obrar han fet concorde, atenyent en la present vida inclita fama, y, en esdeuenidor, felicitat eterna; que als homens, per la follia de ses leys, es inpossible que tart ho nunqua gloriosa fama alcanssen, sino de actes que al seruir de Deu e a tota virtut contrasten: com de sangonoses batalles, les quals, si contra justiçia vencen, mes animosos sestimen.
O, insenssat[s]! ¿per que vn poch espay del temps de vostra vida no penssau en la crueldat e follia de vostres pomposos actes, e veureu que no solament al nostre cap e mestre Jesus son no conformes, mas encara natural raho los condampna? Considerau los inichs castells ho sepoltures d Espanya: que algu a si mateix e als seus no pugua fer estalui; per restaurar quatre parts de vil terra compostes! ¿Don prenen fonament les çerimonies superbes de vostres batalles, de vltrança nomenades, en les quals, com a inssenssats, baratau la vida per mort, parahis per infern? Ab estils plens de popular pompa, [e] al orde dels Sants Apostols comparau la desordenada regla de la Garrotera, oferintuos, no solament a raho tota contraris, mas de esser tenguts inpossibles; que portau dupte a les discretes dones, sia ver, en vostres cossos, raçionals animes tinguen posada.
O follia, passant totes les altres, que no solament vos fa obrar actes que de enteniment tenen tanta fretura, mas encara, entre vosaltres, fallits de seny, no voleu atenyer gloriosa fama! E si vn poch mal vostra persona assombra, metges de gran prudençia, ab innumerables medecines, sotliçitut no pocha, çercau; e, atesa la tant desigada sanitat, per cosa de neguna valua, com animals de raho exhemps, oferiu la vida, e, ab molts perills e treballs, guanyar lo trist carçre del infern afectadament treballau. E ja en aquest mon, vostra inquieta vida es ymatge de la que, en esdeuenidor, infemada us espera.
O, colomes humils, manssuetes, pudiques e castes dones! Com a *[M 44] destres guerrers, les parets de vostres murs forrant ab blanor de humilitat, fent estaluis vostres animes e persona, resistiu a les espantables bombardes, aturant les pedres en la mollea de vostra manssuetut, a les quals, les grosses e altes parets dels superbos feroçes homens, resistir no porien.
E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de nostra perfeccio, a la mia memoria se presenten, dels quals tenyir lo paper deixe, tement prolixitat que, souint, a gentil estil es enemigua; mas, ¿qui pora tenir la ploma no pinte la casta honestat de Susanna; lo fort virtuos animo de Judich; lo zel de la fe de la martir, dels Machabeus mare; e, sobre totes en la ley perfeta, aquella Magdalena, les lagrimes de la qual aromatizants, tan abundants de les fonts dels sseus vlls corrien, que pogueren lauar los polsosos peus de aquell Deu e hom, qui, per la erra de nostres culpes, descalç calçigaua lo mon? Lo qual, de no res creat, hauia basta encara la odorifera licor de tant destillants lagremes, lauar la sua contrita anima, en grau de bellea tan alta, quen la celestial posada li preçeheix sola aquella, del mon, dels çels, dels angels Reyna, a la qual no li desplau, per semblança de homilitat, de semblant nom se nomene; y encara, en aquest mon viuint, mereixque tenir aduocat aquell Deu infinit, a qui afectadament ella seruia, ab rahons, inpossibles a resposta, fent callar als qui lasajauen rependre, com ha enamorat espos de la sua enbellida anima, responent a la germana Marta, al enuejos fariseu, al auar ladre dexeble.
¿Qual lengua pora callar de Lucia, Catharina, Vrsola, e altres quasi infinides, les virtuts e merits de les quals, de la eterna gloria per a sempre premiades, poch la popular fama freturen?
Deixe parlar de les infels, gregues e romanes, les quals, ignorants la ley diuina, a la mundana la fi de ses obres endreçant, neguna verdadera virtut james obraren.
Si algun enuejos home, ab molestia de tanta perfeccio nostra, a nostres escrites rahons asajaua respondre: que en alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben tots los mals, dels quals *[M 44 v] en la present als homens enculpe, major crueldat de animo, mes gran feroçitat, estrem de gran superbia, bandeig de tota vergonya, y en exces altres mals, que a la femenil condicio no conuenen; aquestes paraules atorgant, no volem ignorar en estrem es pijor quel mal home, la no virtuosa dona. E aço esser senyal de nostra major perfeccio mostra, com aquell naturalment sia millor, que, mal obrant, pot esser pus mal; e axi langel, en legea de abominable peccat ha pres major cayguda, per que, sobre les creatures, en mes alta perfeccio era sobiranament creat; car lo mal, per si no tenint esser, tant es mes gran com de major be es abssencia, que si, per inpossible, Deu mal se trobaua, la sua maliçia en infinit les altres sobrepujaria. Donchs, si axi es que la maliçia de les no virtuoses dones a la dels homens auança, que lur natural perfeccio sia mes perfeta clarament se mostra.
Es encara de nostra gran exçellencia manifest senyal, quels pochs mals a nosaltres mes enlegeixen, e de major infamia dignes nos mostren; e les erres que als homens no ensutzien, a nosaltres en fort manera infamen. Que la singularitat e bellea de nostra natural condiçio, fa nostres taques mes esser mirades; per que es propietat dels contraris que, ensemps posats, pus clarament se manifesten; e vna pocha negror, enlegint la bellea de vna gentil e neta vestidura, als vlls dels que la miren abominable sens tarda se presenta; la qual, sobre uil roba posada, sens esser vista moltes vegades passa.
E, si tant es la feminil condiçio perfeta — dira algun maliçios home, — ¿per que Deu omnipotent, assumint natura humana, no fon dona? O, inutil demanda, mostrant les tenebres de lur maliçiosa ignorançia; que no penssen ell, Deu infinit, per nosaltres incarnat, no pres totes les perfecçions que poguera pendre, mas aquelles ab molts defalts acompanyades, que a nostra redempçio eren mes acceptes. E axi, per a sostenir la sua aspra per nostres peccats penitencia, e per a conuerssar ab multitut de diuerses inpiadoses persones, mes *[M 45] li conuenia esser home. Ni la femenil honesta vergonya li comportaria alt en la creu, en mig de ladres, per les ofensses dels quil ofenien esser clauat, e altres profundes misteris, per los quals acabar, volgue esser home; encara que esser dona sens angelica asumpta, no per ço de menor perfeccio pren estima; ans ell, nostre Deu e senyor, exemple de nostra vida, les menors coses, per a ell, infinit perfet, ha preses; la sua sobres gran humilitat singularment mostrant. Hi encara conuenia, aquell qui eternament tot poderos era, fill nouament en lo mon prenent natura humana, no fos filla; mas era deçent, couenint, en la terra singular dona tingues mare; e axi, essent home, la sua purissima carn haja pres de verge dona.
Callen daçi auant los superbos homens, e ans virtuosament viure que follament rependre aprenguen; e responguen a les rahons que en la present se contenen, a les quals yo, Veritat, per qui tot parlar a força acompanya, que si les homils perfetes dones eren tals com, en mostra de gran maliçia e obtenebrat entendre, moltes vegades ells pinten, ¿quina escusa prenen que a nosaltres, axi fallides, los bens, la persona, la vida, cada dia nos ofiren, endreçant nos la fi de tots los seus ponposos actes? Eguals a Deu sestimen, si nosaltres, inperfetes, dells tan perfets los treballosos seruirs acçeptam. E continuat viçios viure, en tenebres de tant escura ignorançia los asombra, que aquells qui de nosaltres mes legament blasfemen, [qui] per nosaltres majors treballs sostenen. Per als quals respondre, si de paraules tenia fallença, mostrant la perfecçio quen les dones mes habundant quen los homens se troba, la mare de aquell Deu Jesus, en qui totes les perfeccions infinidament termenen, a ells maldients confonen[t], alt sobre los çels trihunfant, per nosaltres parla. A la qual la present escriptura, Trihunfo de les dones nomenada, en estil de semblants paraules humilment presente:
Mare d Aquell — qui de la creu en larbre,
En mig del mon, — acompanyat de ladres,
*[M 45 v] Puja, per fruyt — a si mateix acçepte;
Quenfinits mons — bastaua tots a rembre,
Tenyint de sanch — aquell dur pal de çedre;
En estret lit — decanta les espatles;
Deixant lo fust — cubert de bella porpra,
Reme lo crim — del qui mori sens naixer;
A uos present — lo meu escrit Trihunfo.
Que sobrels çels — vostre valer trihunfa,
Puix volgue Deu, — dins en los vostres talems,
De verge carn — pendre la vestidura
Dom verdader, — mes bell dels altres homens,
En tot semblant — a uos que li sou mare.
Mirau del çel — les vostres homils dones;
Que dona sou, — mare ensemps y verge,
Parint aquell — qui lo mundanal çercle
Ffeu de no res; — y a uos, quel engendrasseu.