Tres herois

Diuen que un capvespre va arribar un viatger a Caracas i, sense ni espolsar-se la pols del camí, no preguntà ni on es menjava ni on es dormia, ans com anar fins a l’estàtua de Bolívar. I diuen que el viatger, sol enmig dels arbres alts i flairosos de la plaça, plorava davant l’estàtua, que semblava que es movia com un pare quan se li acosta un fill. El viatger feia bé, perquè els americans ens l’hem d’estimar com un pare, Bolívar. Sí, Bolívar i tots els qui lluitaren com ell perquè Amèrica fos de l’home americà. Tots, l’heroi famós i el darrer soldat, que és un heroi desconegut. Fins es tornen bells de cos, els qui lluiten per veure la pàtria lliure.

Llibertat és el dret que té tothom a ser honrat, i a pensar i a parlar sense hipocresia. A Amèrica, no se n’hi podia ser, d’honrat, ni pensar ni parlar. L’home que amaga el que pensa, o no ho gosa dir, no n’és, d’honrat. L’home que obeeix el mal govern i no fa res perquè sigui bo, no n’és, d’honrat. L’home que es conforma amb obeir lleis injustes i permet que trepitgin el seu país de naixença els homes que l’hi maltracten, no n’és, d’honrat. El nen, des que pot pensar, ha de pensar en tot el que veu, ha de patir per tots els qui no poden viure amb honradesa, ha de treballar perquè tothom pugui ser honrat. I n’ha de ser. El nen que no pensa en el que passa entorn seu, i s’acontenta amb viure sense saber si viu honradament, és com l’home que viu del treball d’un brivall i va camí de ser-ne tant com ell. Hi ha homes que són pitjors que les bèsties, perquè a les bèsties, per a viure bé, els cal ser lliures: l’elefant no vol tenir fills quan el tenen pres; la llama del Perú es deixa caure i es mor, si l’indi li parla rudement o la carrega amb més del que pot dur. L’home ha de ser, almenys, tan digne com l’elefant i com la llama. A Amèrica es vivia, abans de la llibertat, com la llama amb un excés de càrrega. Calia treure’s la càrrega de sobre, o morir.

Hi ha homes que viuen contents encara que sigui sense dignitat. I n’hi ha que pateixen, com en agonia, de veure com els homes entorn seu en viuen sense. Al món n’hi ha d’haver un mínim, de dignitat, així com hi ha d’haver un mínim de claror. Quan hi ha molts homes sense dignitat, sempre n’hi ha d’altres que tenen la de molts homes. Són aquests els qui es rebel·len amb força terrible contra els qui roben la llibertat als pobles, que és robar als homes la dignitat. En aquests homes hi ha milers d’homes, hi ha un poble sencer, hi ha la dignitat humana. Són sagrats, aquests homes. Aquests tres són sagrats: Bolívar, de Veneçuela; San Martín, de Riu de la Plata; Hidalgo, de Mèxic. Els hem de perdonar els errors, perquè el bé que feren fou molt més que no les seves faltes. Més perfectes que el sol, els homes no ho podem pas ser. El sol crema amb la mateixa llum amb què escalfa. El sol té taques. Els malagradosos només parlen de les taques. Els agraïts parlen de la llum.

Bolívar era petit de cos. Els ulls li llampeguejaven, les paraules se li escapaven dels llavis. Semblava com si sempre esperés l’hora de muntar a cavall. Era que el país, el seu país oprimit, li pesava al cor i no el deixava viure tranquil. L’Amèrica sencera s’estava com desvetllant. Mai l’home sol no val més que el poble sencer; però hi ha homes que, quan el poble es cansa, no es cansen i decideixen la guerra abans no ho facin els pobles, perquè només han de consultar amb si mateixos, mentre que els pobles tenen molts homes i no es poden consultar tan ràpid. Fou aquest el mèrit de Bolívar, que no es cansà de lluitar per la llibertat de Veneçuela quan semblava que Veneçuela se’n cansava. Els espanyols l’havien derrotat, l’havien fet fora del país. I se’n va anar en una illa a veure la seva terra de prop, a pensar en la seva terra.

Un negre generós l’ajudà quan ja no el volia ajudar ningú. Un dia tornà amb tres cents herois, amb els tres cents alliberadors. Alliberà Veneçuela. Alliberà la Nova Granada. Alliberà l’Equador. Alliberà el Perú. Fundà una nació nova, la nació de Bolívia. Guanyà batalles sublims amb soldats descalços i mig nus. Tot s’estremia, tot s’omplia de llum al seu voltant. Els generals lluitaven al seu costat amb valor sobrenatural. Era un exèrcit de joves. Mai s’havia lluitat tant ni millor, al món, per la llibertat. Bolívar no defensà amb tant d’ardor el dret dels homes a governar-se com el dret d’Amèrica a ser lliure. Els envejosos n’exageraren els defectes. Bolívar morí de pena al cor, més que no de mals del cos, a casa d’un espanyol, a Santa Marta. Morí pobre, i deixà una família de pobles.

Mèxic tenia dones i homes valents, que no eren gaires però valien per molts: mitja dotzena d’homes i una dona preparaven la manera d’alliberar el país. Eren uns joves valents, l’espòs d’una dona liberal i un capellà de poble que s’estimava molt els indis, un capellà de setanta anys. Des que era infant, el capellà Hidalgo fou de la raça bona, dels que volen saber. Els que no volen saber són de la raça dolenta. Hidalgo sabia francès, que llavors era un mèrit perquè eren pocs els qui en sabien. Llegí els llibres dels filòsofs del segle divuit, que parlaven del dret de l’home a ser honrat i a pensar i parlar sense hipocresia. Vegé els negres esclaus, i s’omplí d’horror. Vegé maltractar els indis, tan pacífics i generosos, i s’assentà entre ells com un germà vell a ensenyar-los les arts fines que l’indi aprèn bé: la música, que consola; la cria del cuc, que fa la seda; la cria de l’abella, que fa la mel. Tenia foc, a dins, i li agradava fabricar: creà forns per a coure rajols. De tant en tant se li veien lluir molt, els ulls verds. Tothom deia que parlava molt bé, que sabia moltes coses noves, que feia molta caritat, el capellà del poble de Dolores. Deien que de vegades anava a la ciutat de Querétaro a parlar amb uns pocs valents i amb el marit d’una bona senyora. Un traïdor digué a un comandant espanyol que els amics de Querétaro tractaven d’alliberar Mèxic. El capellà muntà a cavall amb tot el poble, que se l’estimava com el cor; se li anaren ajuntant els caporals i els servents de les hisendes, que eren la cavalleria; els indis anaven a peu, amb pals i fletxes, o amb fones i llances. Se li uní un regiment i prengué un comboi de pólvora que anava pels espanyols. Entrà triomfant a Celaya, amb músiques i visques. Un altre dia reuní l’Ajuntament, el feren general, i començà a néixer un poble. Fabricà llances i granades de mà. Féu discursos dels que escalfen i treuen guspires, com deia un caporal de les hisendes. Declarà lliures els negres. Tornà les terres als indis. Publicà un periòdic, El Despertador Americano. Guanyà i perdé batalles. Un dia se li ajuntaven set mil indis amb fletxes, i un altre dia el deixaven sol. La mala gent volia anar amb ell per robar en els pobles i revenjar-se dels espanyols. Avisava els caps espanyols que, si els vencia en la batalla, els rebria a casa com a amics. ¡Això és ser gran! Gosà ser magnànim sense por de la soldadesca, que el volia cruel. El seu company Allende en tingué gelos, i li cedí el comandament. Anaven junts cercant empar en la derrota, quan els espanyols els caigueren damunt. A Hidalgo li tragueren d’un en un, per ofendre’l, els vestits de sacerdot. El dugueren rere una tàpia i li ventaren trets de mort al cap. Caigué viu, amarat de sang, i a terra l’acabaren de matar. Li tallaren el cap i el penjaren en una gàbia, a l’Alhóndiga mateixa de Granaditas, on havia tingut el govern. Enterraren els cadàvers escapçats. Però Mèxic és lliure.

San Martín fou l’alliberador del Sud, el pare de la República Argentina, el pare de Xile. Era fill d’espanyols, i els pares el feren anar a Espanya perquè fos militar del rei. Quan Napoleó entrà a Espanya amb l’exèrcit per a treure la llibertat als espanyols, lluitaren tots contra Napoleó: lluitaren els vells, les dones i els infants; un nen valent, un catalanet, féu fugir una nit una companyia disparant-los trets i més trets des d’un racó de muntanya, i després el trobaren mort, de fam i de fred; però tenia a la cara com una llum, i somreia com si estigués content. San Martín lluità molt bé a la batalla de Bailén i el feren tinent coronel. Parlava poc, semblava d’acer, mirava com una àliga, ningú el desobeïa, el seu cavall es movia pel camp de batalla com el llamp. Quan sabé que Amèrica lluitava per alliberar-se, vingué a Amèrica; ¿què se li’n feia, d’abandonar la carrera militar, si complia amb el deure? Arribà a Buenos Aires, no féu discursos, alçà un esquadró de cavalleria, a San Lorenzo tingué la primera batalla: sabre en mà se n’anà rere els espanyols, tots segurs tocant el timbal, i es quedaren sense timbal, canons ni bandera. Els espanyols vencien en els altres pobles d’Amèrica, Morillo el cruel havia fet fora Bolívar de Veneçuela, Hidalgo era mort, O’Higgins havia hagut de fugir de Xile, però allà on era San Martín Amèrica continuà essent lliure. N’hi ha, d’homes així, que no poden veure l’esclavatge. San Martín no podia; i se n’anà a alliberar Xile i el Perú. En divuit dies travessà amb l’exèrcit els Andes, altíssims i freds; avall, molt avall, els arbres semblaven herba, els torrents rugien com lleons. San Martín trobà l’exèrcit espanyol i el desféu a la batalla de Maipú, i el derrotà per sempre a la batalla de Chacabuco. Alliberà Xile. S’embarcà amb la tropa i alliberà el Perú. Però al Perú hi havia Bolívar, i San Martín li cedí la glòria. Se’n tornà a Europa tot trist, i morí en braços de la seva filla Mercedes. Escrigué el testament en una quartilla de paper, com si fos un comunicat de batalla. Li havien regalat l’estendard que el conqueridor Pizarro duia quatre segles enrere, i el donà, en el testament, al Perú.

Un escultor és admirable, perquè de la pedra bruta en treu una figura, però aquests homes que fan pobles és com si fossin més que homes. De vegades volgueren el que no havien de voler; però el fill, ¿què no li perdonarà, al pare? El cor s’omple de tendresa en pensar en aquests enormes fundadors. Aquests són els herois: els qui lluiten per alliberar els pobles, o els qui pateixen pobresa i desgràcia per defensar una gran veritat. Els qui lluiten per ambició, per esclavitzar altres pobles, per tenir més poder, per robar les terres a un altre poble, no en són, d’herois, són criminals.