Tres flors de la caritat
DE LA CARITAT.
POESÍAS CATALANAS
ORIGINALS DE
NUÑO MORSAL, FRANCISCO DE MAS
Y
TEODORO BARÓ
LLEJIDAS
en lo Teatro Romea la nit del 15 de Maig del present any,
ab motiu del benefici concedit
Á LAS
GERMANETAS DELS POBRES.
____________
BARCELONA.
ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH DE JAUME JEPÚS,
CARRER DE PETRIXOL, NÚMERO 44, PRINCIPAL.
__________
______
Puig que ab semblant nom s' encobre, qui guarda un cor tant bell, deu ser un ángel.
Baix sas alas desitjan amparar eixas floretas, los qui se donarán per molt contents si s' digna acullirlas ab una de sas angelicals sonrisas.
Barcelona 15 de Maig.
Ab continent humil se acosta un home
Famolench, melancólich, vergonyant,
A un senyor que passa 'l caure' l' dia
Per un lloch molt desert y retirat.
Ab accent llastimós conta las penas
Que la seva familia está passant;
Y demana un aussili en sa miseria,
Algun consol en sa necessitat.
Quant sent aquell senyor la trista historia,
Que aquell home infelis va relatant;
Se conmou, se aflijeix, y ab pena aixuga
Las llágrimas que corran cara avall:
Busca la bossa, 'n trau una moneda,
La dona al pobre que la reb plorant,
La besa humil ab mostras de contento,
Y ab gratitut respon: «Que Deu li pag'!...»
Paraula gran, paraula que demostra
De un cor agrahit la llealtat;
Paraula que en sa propia senzillesa,
Conté, no obstant aixó, llissó molt gran.
Jo no puch, diu lo pobre, pagá' al rich
Los favors que m' ha fet: ell ha salvat
Lo meu fillet qu' en llantos y congoixas
Estaba casi be per espirar...
Al arribar á casa ja no sento
Aquell crit llastimós que fa esglayar;
Aquell crit que tan sols al escoltarlo
Abat al hom' mes fort: «Pare, tinch fam!...»
Los rigorosos frets mon cos gelaban;
Ara gracias al rich, vaig abrigat:
¿Qué podré jo donarli en recompensa?
Beneficis tant grans no puch pagar.
Pero Deu tot ho pot: totas las gracias
A qui millor li plau pot regalar:
La gracia, la salut, bens de fortuna,
Tranquilitat d' esprit, goig, santa pau,
Sossego en lo interior de la familia,
Tracte amistós ab propis y ab estranys,
Amor del fills, acert en los negocis,
Abundancia, consols, prosperitat...
Plegue al Senyor donar aquestas joyas
Al home lliberal, al sant cristiá
Que m' ha socorregut en la desgracia,
Y ab sa llarguesa ha curat mos mals.
Aixó vol dir, aixó demana l' pobre,
Quant á 'n'l rich contexta: «Deu li pag'»
Doneu llimosna al que la necessita:
Donéuli, germanets, per caritat:
Trauréu á un infelis de la miseria,
Y á Deu demanará «que vos ho pag'»
«¡Set tinch!!!» cridá un jorn, aquell que á la terra
baixá per obrirnos las portas del cel.
«¡Set tinch!!!» y los homes acostan als llabis
que son font de vida, la esponja de fel.
¡Qué trista la nit! esglaya sa fosca:
no hi ha en la morada de Deu ni un estel;
lo vent rabiós salta del mont á la plana
dels arbres de secles tronxant los arrels.
Als pobres que ploran, aquells que no tenen
mes llit que la pedra, transits per lo fret;
que cuant cridan ¡pare! ningu 'ls hi contesta,
que cuant cridan ¡mare! tot mut permaneix,
y sols en son pit renaix la esperansa
cuant cridan ab llabis morats per lo gel:
¡Ay mare, mareta! ¡ay Verge María!
¡als pobres fills vostres, Senyora amparéu!
donéu la llimosna, que Deu ja la torna,
y sempre la torna crescuda per cent.
Si al cor tenint ferro, cridéu ¡Deu l' amparia!
tenint l' or á dolls, de Deu blasfeméu;
y als llabis de Cristo, segona vegada
per veurer, vosaltres, doneu amarg fel.
¡Que Deu vos amparia! á valtres, cors nobles
que llágrimas bruentas ab pler aixugéu;
si aqui en esta terra no hi ha recompensa,
mes tart ja se troba cumplerta en lo cel.
Corra lo mon una verge
De dolcíssimas miradas,
Per quí van afalagadas
Esperansa, fé y amor.
Aixís com los angels bella,
Y tant' com los angels pura;
No mes ne té de criatura
Ser á imatje del Criador.
Allí hont sa planta fixa,
Allí naix una esperansa;
Y l' que sa bellesa alcansa
Un sol moment contemplar;
Del mal que llurs ditxas roba
Sent com minvan los rigors,
Y al amor del seus amors
També la fé despertar.
Aspre, treballós y plé
Lo seu camí de malésa,
No tremola en l' asperésa
Sa ben probada virtut;
Mes rega ab amargas llágrimas
Pas á pas la seba via;
Veyent com son pas espía
Per sempre la ingratitut.
Pobre verge, no traspassa
Jamay las portas dauradas:
Ab ricas sedas brodadas
Jamay adorná son pit:
Que com lo seu nom tant pobre,
Y mes que l' seu nom hermosa;
Es la emanació preciosa
Del amor de Jesu Christ.
Pobre verge!... dins la cambra
Del mísero que agonisa,
Ab la mes tendre sonrisa
Mitiga son malestar;
Y plora prop de la mare,
Y prop de la esposa prèga,
Y ampara al orfe, que règa
Llurs mans ab lo seu plorar.
Y segueix sempre sa vía
Sembrant lo bè en sa carrera,
Tot buscant una quimera
Que aquell noy va despertar;
Y altre volta sols miserias
E ingratituts no mes ne troba,
Fins que l' desengany l' hi proba
Que sa pensa, fou somiar.
Mes segueix un altre volta
Ab lo alé de la esperansa;
Y com tot de Deu ho alcansa
Invoca al Deu de bondat;
Y aixís recobrant sas forsas,
En lo amor de Deu se inflama,
Y ampara al vell y derrama
Purs tresors de caritat.
¡Caritat! paraula dolça,
Inspiració de María;
Com ella conçol envía
Sembrantlo per tot arréu:
Paraula que sols confia
Lo cor del hom' á la boca,
Si l' que la invoca, la invoca,
Per lo sant amor de Deu.
¡Ditxós d' aquell qu' en son ánima
Afecte tant grant abona!
¡Ditxós del que amparo dona
A la trista horfanitat!
Que al aixugar una llágrima
Del pobre en son abandono;
Exclama Deu des son trono
«¡Beneyta ta caritat!»