Tradicions religiosas de Catalunya/La pota de porch
EN lo mateix poblet d' Horta hi estava una pobre dona que tenia 'l seu marit malalt de una forta desgana. Tant arrivá á creixer aquesta que l' home se moria y la trista de sa muller no feya sino plányer-sen' ab tothom que trobava, sens que ningú li donès lo tan desitjat remey que havia de posar fi á son desconhort.
Un dia, tot passant per un camí, va trobar á Fra Salvador y pregáli que anès á veure al pobre malalt. Lo sant home li prometè que ho faria.
Hi aná y li diguè:
—Que teniu? Que 'us fa mal?
—Res; pero no tinch gana y 'l defalliment me mata:—va respondreli 'l malalt des del llit del dolor.
—Voleu dir—li feu lo pare—que no 'us menjaréu lo que 'us durè?
—Cá! ja fa molt temps que res me crida la gana: lo meu desmenjament es mortal.
—Voleu dir—repetí 'l frare—que si jo 'us duya una pota de porch no vos la menjaríau?
—Pot ser que sí!—esclamá llavors lo malalt tot animantse.
Lo frare ixquè de la casa y se n' aná cap al convent. Tot ananthi troba un remat de porchs que un home 'ls menava. S' hi acosta y lleva la pota á un dels de la ramada. Lo pastor tot ayrat crida des de lluny; mes ell ni se l' escolta. Se 'n torna á la casa de la desconhortada muller, cóu la pota y la du despres al malalt que, tantost la veu, tan menjador se torna que ni 'ls ossos n' hauria deixat.
Mes lo pare Salvador no 'ls hi deixa pas; los arreplega un per un, los fica al sarrò y 's despedeix de aquella bona gent que plora d' alegria.
Se 'n torna cap al convent. En lo portal, aixis que hi arriba, ja hi troba al pastor tot alterat y encés de cara haventselas ab lo prior. Lo porcaire volia que li paguessen lo cap de bestiar malmés per un dels frares.
—Bon home—diguèli'l pare Salvador tocantlo per la espatlla tantost arrivá.— Sosseguéuvos. Jo he sigut qui ha tallat la pota al vostre porch y ho he fet per guariment de un malalt que estava morint. No cridéu tant: aixó que tanta pena 'us dona, á la fi no es res: ja veuréu. Portáume lo porch.
Lo pastor rondinant y de mala gana acostá la pobre bestia que apenas podia aguantarse dreta.
Lo frare traguè 'ls ossos del sarrò y posantlos ab molt cuidado un sobre l' altre en lo lloch que 'ls corresponia, va dir al porch tot donantli una patacada á l' anca:
—Ves, camina.
Y 'l porch caminá, deixant admirats als que contemplavan lo miracle.