Tradicions religiosas de Catalunya/La cinta Santa
AIXÓ va passar en la nit del 25 de Mars del any 1179 en la catedral de Tortosa.
Antiguament hi havia per costum en la dita ciutat cantar las matinas á mitja nit. Veuse aquí ara donchs que, segons contan, un canonje en una fresca nit de primavera se despertá al só de las campanas de la iglesia major. De moment se va creure que eran matinas aquell toch y si be li paregué que no podia ser que se n' hagués oblidat, va atribuhir sa distracciò á haver dormit mes enllá de la hora acostumada. Mes tot vestintse, tornanthi á pensar se convencé de que no era dia de matinas y estranyant los repicaments eixí de sa casa, dirigintse á correcuyta envers la Catedral. Al arribarhi trobá las portas obertas de bat á bat y, cosa mes estranya encara, lo dins del temple tot resplandia com si hi haguès lluminaria en tots los altars. Lo canonje entrá y 's dirigí cap á la pica de l' aigua beneyta. Al costat de la pica hi havia una dama d' una bellor estrema acompanyada de dos cavallers enmantellats. La dama al véurel arribar prenguè aiga beneyta y ab lo dit pols va fer una creu sobre la pica de marbre, la dama aprés se dirigí cap al altar major, fent senya al canonge de que la seguís. Aquest obehí. Quan la dama, sos acompanyants y lo sacerdot foren al altar, que resplandia com una gloria, llavors aquella se traguè una cinta que li voltava lo cos y donantla al canonge que, pres de santa admiraciò, flectá 'ls genolls, aixís li va parlar:
—Eixa cinta l' han teixida las mevas mans. Te la dono perque la veneréu; perque sia llas d' unió entre 'l cel y la terra; perque tú la mostres al poble y anunciis per tot lo miracle que s' está obrant en eix moment, donchs jo sò la Verge.
Y al mateix temps caiguè lo mantell de la dama y los dels dos cavallers y 'l canonge embadalit contemplá al seu davant, en mig de raigs llums de brillantor suprema, á la Verge y á San Pau y San Pere, que ab lo mig riure als llabis se 'l guaytavan.
Lo canonge al cap d' un rato, refentse de la seva sorpresa alsá 'ls ulls y murmurá :
—Senyora ¿quí 'm creurá?
—Ves, predica lo qu' has vist—li responguè la Verge—lo monjo qu' en lo chor s' está atmirat com tú, dará fé de lo que aquí passa.
Pararen de sonar las campanas que fins llavors á festa repicavan, y desapareguè la Verge y 'ls Sants Apóstols al mateix temps que la viva resplandor que 'ls havia rodejat fins en aquell punt.
Ixquè lo canonge afal-lerat y aná á contarho al Bisbe; mes ja va trobarlo pel camí acompanyat de molta gent que com á ell mateix havia estranyattan bell repich de campanas. Arribaren á la Seu quals portas encara eran obertas y dins del chor hi trobaren á un monjo que maravellat va contarlos lo que havia vist.
Lo senyor Bisbe y altres ciutadans admiraren la cinta sens que poguessen dir de que era feta, donchs ni era d' or, ni de plata, ni de seda, ni de estam, ni de fil, ni de cotò y no obstant semblava que de tot aixó participès. Lo seu color tampoch era ben definit, puig qu' encara que pareixia rogenca, tota lley de colors en ella 's descobrian.
Dugueren la nova á Madrit y la reyna va manifestar desitjos de tindre la meytat de la cinta que tan maravellosament la Verge havia davallat á la terra. Ab l' objecte de satisfer lo desig de la reyna uns quants cavallers eixits de la cort arribaren á Tortosa y al palau del Bisbe 's dirigiren pera durli la nova y 'l motiu de sa vinguda.
Lo Bisbe volguè complaure á la reyna y mig partí la cinta y una de las meytats la posá en mans del mes vell del missatgers de la cort.
Mentres tant la reyna feya disposar una capellaen son palau per la divina joya qu' esperava rebre de un moment á l' altre.
Los cavallers per sa part aixís que tingueren la cinta se posaren en camí cap á Madrit acompanyats del senyor Bisbe y molts tortosins que 'ls volian honrar no deixantlos fins á haver passat lo pont del Ebro. Mes veuse aquí que tantost hi foren, lo cavall del palauher que duya la santa cinta, parantse en sech no volguè avansar per mes esforsos que son amo y acompanyants feren per lograrho. Probaren de ferlo recular y en aixó dócilment creguè la ma del primer que va manarli; mes ferli tirar avant y passar lo pont, aixó si que ningú va poder alcansar que ho fes. Llavors lo qui duya la penyora, va allargarla á un dels altres cavallers; pero 'l cavall d' aquest imitá en tot y per tot al del primer. Admirat tothom de semblant miracle fou demanat al senyor Bisbe que no traguessen la cinta de Tortosa, ja que manifesta 's feya la voluntat de la Verge en aquest sentit y 'l Bisbe accedinthi torná á la Catedral la sagrada joya. Los missatjers retornaren á la Cort é innovaren á la reyna lo cas , la qual, si be ab greu va respondrerloshi:
—Mal me sab que de aytal penyora no puga jo reservarne la meytat en la capella que d' exprès en mon palau havia fet obrar; mes ja que la voluntat divina tan clarament demostra sa intenciò, respectemla. Sols si, espero mereixe de la Verge que si may per may, en algun cas de ma vida la meva devociò 'm cridès á demanarla, no 'm negará lo consol de tíndrela aprop meu encar que no sia sino per un instant.
Y la Verge li concedí tal mercé. Y desde llavors cada cop que las reynas d' Espanya voreras se troban de donar á llum un primpcep, la cinta es enviada á buscar á Tortosa y lo cura[1] de la Seu en persona le porta á Madrit, al palau; y un pich allí, es posada en la capella fins y á tant que la reina ha deslliurat. Y sol esdevenir casi sempre, que lo dit cura quan se 'n torna á Tortosa hi revè ab la dignitat de canonge que la reyna li otorgá graciosament.
Sobre eixa tradiciò hi ha escrits un poema llatí «De sacro cíngulo» fet per Joseph Beltran y Rius, publicat á Barcelona l' any 1735, y una llegenda en vers castellá titolada : «El cíngulo de María» escrita per D Eduart d' Arévalo y Lledó.
- ↑ Nom que donan los tortosins al capellá que te per encarrech cuydarse de la cinta.