Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 199

CAPITOL CXCIX.

Parla Plaerdemauida.

C

Apita ſenyor, com ſou nafrat de la virtut de paciencia! e no ſab la ſenyoria voſtra que apres de peccar ſe ſegueix penedir? vos ſou vengut en les cambres de ma ſenyora, qui ſon ſepultura per a vos puix no trobau miſericordia, yous ſuplich per merce no ſia de perdre la ſperança, car Roma nos pogue fer en hun dia: e per hun no res que ma ſenyora vos ha dit ſtau ja ſmayat? En les forts batalles ſou vos .j. animos leo e toſtemps ſou vencedor, e temeu vna ſenyora ſola que ab ſforç e ajuda noſtra vos darem della vencedor? A la gent darmes dau gran ſforç e a noſaltres toleu lo poder: mas yo veig temor e pietat contraſten als cruels ardiments: par me que Deu vos paga ſegons voſtres merits. Sou en recort de aquella plaſent nit del caſtell de Maluehi que yo ſomiaua, e lo que vos dieu ab quanta miſericordia en aquell cars obras? E perço ſe diu en la noſtra terra hun exemple vulgar: Qui es piados e puys ſe penit, no deu eſſer piados dit. Ja no vull mes dir de aqueſta raho, ſino que totes vos ajudarem per que la ſenyoria voſtra ſia contenta, e lo darrer remey yo loy ſe quin es, que ſi te a meſclar vna poca de força, car la temor qui ve de poch ſaber vos aparta de ſi, car coſa es leja a les donzelles con ſon requeſtes de amor, no hagen a dir aquell ſpantable mot: bem plau. O com me par mal mot per a donzella! E perço yous promet a fe de gentil dona e per la coſa que mes ame en aqueſt mon, encara que yon ſapia la creu al coll portar, en dar hi tota aquella endreça que yo pore. En aquell cars yo ſere dita juſta remuneracio menor quel treball, perque ſenyor faça la merce voſtra que yo ſia conſeruada en la amor del meu Ypolit: mas gran duptem fa que com yo comence a veure los ſeus rebordonits paſſos hon volrien amar, nom contenta molt ſon fet, e perço me tem yo del ſdeuenidor perill, car conech que ell ſera bon ſgrimidor que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap, mes ſab que yo no li he moſtrat. Tirant ſe alegra hun poch ab les burles de Plaerdemauida, e leuas en peus e dix li: Donzella, ſegons me par vos no amau encuberta a Ypolit, ans voleu que tots ho ſapien qui ſaber ho volran. Quem fa a mi, dix Plaerdemauida, que tot lo mon ho ſapia, puix Deu me ha dat lo bon grat ab la ſperança enſemps? E perço voſaltres homens moltes voltes ſou deſconexents, que volrieu cobrir la culpa voſtra ab diſſimulacio de honeſt parlar, penſant que ſom donzelles e no tendrem atreuiment de dir ho. E teniu de propietat que en lo principi ſou bons e en la fi ſou mals, axi com es la mar qui entrant hi troba hom laygua ſuau, apres com ſon molt dins es fortunal. Axi es en lo principi damor que ſou blans, apres aſpres e terribles. Eſtant en aqueſtes rahons vengue lo Emperador, e pres per la ma al Capita e tragel de la cambra, e parlaren molt ſobre la gracia. Com fon hora de ſopar Tirant ab los ſeus ana a la ſua poſada. E venint la nit que la Princeſa ſe volia en lo lit poſar, la repoſada Viuda li feu principi de ſemblants paraules: Senyora, ſi la mageſtat voſtra ſabia la ſtrema paſſio que Tirant paſſa per cauſa de voſtra alteſa e les coſes que ha dites a totes enſemps, ne ſtarieu admirada. Apres a mi, apartant me a vna part, les coſes que me ha dites de la excellencia voſtra que tinch faſtich de recitar les vos, moſtrant en les ſues vils paraules lo poch be queus vol. E la ſua ficcio a manifeſtar ſe tenia, que la diuina Prouidencia no permet que les coſes mal fetes ni mal penſades ſien de longa duracio. La Princeſa ſe altera molt del parlar de la Viuda repoſada: deſijoſa de ſaber ho tornas a veſtir la gonella e poſaren ſe dins un petit retret perque de negu no foſſen hoydes: e primerament li recita tot lo que Tirant hauia dit a totes, e com les volia totes collocar de matrimonis honoroſos, ab les promeſes precioſes que los donadors acoſtumen de fer. Apres ab gran maldat e decepcio feu principi a ſa malicia la mala Viuda.