Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 163

Sou a «Capítol 163»
Tirant lo Blanch (vol. II)
Joanot Martorell
(1905)
CAPITOL CLXIII.
Conort que la Princeſa fa a Tirant.


S
I la fortuna ha comanat a tu eſſer jutge de la mia ſalut, la vida e la mort mia en la tua ma ſta. E lo poder que tens de deſtruir a mi deu eſſer a tu gloria ſi tal poder te plau. Major virtut ſera ſi yo ſo reſtaurada per a tu en premi de tos treballs. E com pots tu penſar que la mia real perſona ſe pogues ſotſmetre a hun moro? ni lo meu cor tan alt e generos ſe inclinas a eſſer amiga de hun perro de moro qui tenen tantes dones com volen, e neguna no es muller, car poden les lexar tota hora ques volen? Com de tants magnanims Reys com ha en lo mon quim deſigen hauer per muller, e yo toſtemps ho he denegat, perque ara es demeſiada coſa penſar en tal cars, car moſtraria que ſo tornada folla o he perdut de tot lo ſentiment ſi res de aço per lenteniment me paſſaua. E ſi has dubte que mon pare nos concorde ab los del Conſell, no tingues tal temor, car tota la fermetat del Emperador ſta en la mia lengua en yo dir ſi o no. Mas la tua amor e ſperança es laugera e de poca conſtancia, car la aduerſa fortuna toſtemps dona afliccio als miſerables qui tenen poca fe y ſperança en les enamorades qui ſon de preu e de valor. E yo not conech mes benigne en lo principi que en la fi. Remou donchs de tu caualler virtuos tota natura de penſaments, e fia de la tua Carmeſina, car aquella ſera a tu ſegura defenſa de tots los drets, axi com tu defenſes e has defeſos los ſeus, e pots manar per manera de ſenyor de mi totes aquelles coſes que a tu en grat ſeran. Eſtant en aqueſtes rahons vench la Emperadriu e torbals que no pogueren mes parlar, e demanals de que parlauen. Reſpos Tirant: Puig a la mageſtat voſtra li plau ſaber de que parlam, noſaltres parlauem de aqueſts embaxadors com han tenguda tan folla preſumpcio en demanar que la ſenyora Princeſa ſia muller de vn perro fill de ca que ha renegat ſon Deu e ſenyor, no renegara a ſa muller ſi la te? cert ſenyora, ſi fara: e com la tingues en la ſua terra e li donas mala vida, qui ſeria aquell que la defenes ni li pogues ajudar? a qui recorreria ni demanaria ſocors? a ſon pare? nou pora fer, que la ſua edat no loy conſent. Si la demana a ſa mare ja molt menys, que temor tendra de paſſar la mar tremoloſa ab tanta dolor com les dones la goſen paſſar. Daltra part, qui poria vedar que algun turch per força no faſſa a ſa voluntat de la excellencia voſtra, e per vna ſenyora ne perdriem dues? Com pens en aqueſtes coſes la mia anima plora gotes de ſanch, e freda ſuor gela tot lo meu cors, e ſols lo hoir ofen tant les mies orelles, que deſige ans morir que veure hun cars tan nefandiſſim de amar mes hun moro renegat que hun caualler de la ſua terra: coſa vergonyoſa es daci auant parlar ne mes, ſino que deſige que la mia anima fos en lo repos celeſtial, e lo cors fos en la foſſa. No tarda la Emperadriu ab animo ſforçat fer principi a hun tal parlar per dar conort a Tirant.