Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 128

CAPITOL CXXVIII.

Lo conſell que Abdalla Salomo dona a Tirant capita.

D

Eu es gran, Deu es gran, Deu es ſobre totes coſes: e aquell deu eſſer amat e temut ſens neguna error ni fiƈtio. Egregi Capita e caualler inuençible, not admires de mi com tingua ſenyal de creſtia, ço es dos bons quartes de voſaltres, car mon pare fon moro, e la mia mare fon de la generacio voſtra, e de aqueſta part me ve amar vos. Magnanim Capita, ya veig que a la fi la fe venç infidelitat, e liberalitat venç auaricia, e la humilitat a la ſuperbia, hoy fa loch a caritat, e ſperança a deſeſperacio: e ſots lo mal de virtut trencada es la perſeuerança de falſia e dura obſtinacio dels contraſtants a ta intencio. Immortal batailla es entre enueja e gloria, e entre maldat e virtut: empero gracies ſien fetes en aquell qui es Senyor de virtut e Rey de gloria, que a preſent vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triumphat, jatſia ſouint vejam lo contrari. Aras veu que laltea de la majeſtat imperial, confuſa tota enueja, cobrara les honors de que era deſpoſſehit. E los peccadors o contraſtators vehent ho ſe dolran, e ab ira cruel moſtraran la intrinſeca furor ab ſtrenyiment de llurs dents per magrea de viceral corrompiment. E tu, Capita valentiſſim e poderos mes clar e reſplandent e repoſat que en lo paſſat temps tots los altres ſtats no ſon, en la imperial cadira faras tornar lalt Emperador: gitaras tots nuuols de triſtor e de pluja de lagremes e eſclariras tota la Grecia: e ſubjugant ab la tua gran virtut la noſtra partida de lengua moriſca, don ſeras mereixedor de portar corona de ſtelles, car per tu ſera reſtituhida al Imperi la pau que li era tolta, e als pobles lo deſijat repos: per hon de tu ſera manifeſt al mon lo teu notori enginy, ſegons has fet en lo paſſat e tant mes en lo preſent. Com quant de major lahor es juſtament e temprada regir vn regne, que guanyar e aconſeguir lo benauenturadament. Certes ara es temps que culles e replegues enſemps totes les virtuoſes forçes de ton coratge, e quet prepares a grans e infinits negocis ſi en tu ha res de real coſtum. Tots tos paſſats treballs ſon no res ſi leixes los molts que encara te reſten a paſſar. La tua gran gloria requer en ton eſſer dreturera la tua ma: ja hauem viſt com altament e glorioſa has batallat contra la fortuna aduerſa e conexem te vençedor: mas guardat que ſouent la fortuna encara que ſia vençuda retorna pus manſa en ſon ſguart, e pus ſuau, quaſi reſplandent ab elm o cuberta deaurada. Tu has vençuda la aduerſa, guardat ara, car la proſpera torna a encontre de guerra. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix de la gloria del cor mundanal e eternal, e not penſes que perço com ha mudat armes te ſia benigne ne pus flach, ans te ſera be meſter quet abilles de nouelles armes: e not penſes hauer menys a fer perço com lo enemich es pus blan e pus ſuau, ans ſies cert que la guerra es pus enganoſa com la crehença es ab legots, o ab affabilitats combatuda en lo ſtret de la fortuna aduerſa. Hauem viſt com altament te eſt portat en util de la coſa publica, ara veurem com te comportaras en la plenitut de la fortuna proſpera, car molts en tribulacions e lochs ſtrets han reſiſtit ſens cauſa, e molts qui foren en llurs aduerſitats forts, foren per la fortuna proſpera enderrocats. Anibal fon vençedor en la batailla de Cannas: apres que hague exiuernat en Capua ab menjars delicats delitas en dormir repoſant en banys plaſents, per oçi e luxuria fon vençut en la batalla per Marcell: e axi la ardor del gel del riu de Crebia hon primer hauia haguda viƈtoria en Lombardia, fon apaguada en Capua per la calor dels banys e altres delits. E ſouint es la pau pus perilloſa que la guerra, car a molts virtuoſos ha nogut no hauent aduerſari contra lo qual la virtut hagues exercici, la qual ſe es per oçi e repos amaguada e a veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch del aduerſari per lo qual la virtut ſe moſtrara e ſeſforçara han ſuccehits delicaments: e a veritat no pot eſſer guerra pus greu que es ab ſos propis coſtums e coratge, car lauors hi pot hauer menys treues puix la guerra es tota dins lo mur, ço es dins lom mateix, e aqueſta guerra flaqua de batailles acoſtumant, la qual venint ab mantell de pau ha major goſar que quant ve ab bacinets armada. E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amanſa los romans, no amanſats ni trencats james per batalla e vençedors de totes gents. E ſegons alguns han ſcrit los delits de luxuria vençents los romans, per veure Cipio, hom reduptat altament bo per tot lo ſenat de Roma, com de ſon poder vedaua la deſtruƈtio de Cartayna, jatſia contra lacort del molt ſaui vell Cato, ho vedaua Cipio ſegons diu Florus, perque perduda los romans la temor de Cartayna llur enemigua, la ciutat de Roma no començas donar ſe a delits e a repos: e Deu hagues volgut quel conſell de Cipio fos ſtat ſeguit, car millor fora fos reſtada guerra dels romans ab los enemichs e ab Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor ſtament foren ſtats los fets de Roma, e ſegons yo crech hauria hagudes menys batailles e pus continues viƈtories. E ſim demanes perque aço, com pens molts ſien e ſeran als quals par ja temps de repos, puix Deu te ha portat a proſperitat de fortuna, ſapieſ los eſſer de aduerſa intencio a ells. E dich a tu e a tots los grans ſenyors vna deu eſſer la fi de la vida del treball, e toſtemps deuen eſſer en guerra de enemich veſible e inueſible. E veges mes auant quant diſcorde yo de comuna opinio, car dich que daçi auant ſentiras doble treball mes que en lo paſſat, e ten alegraras: james no tes ſtat meſter leuarte ab tant ſforç, e lo animo deu en tu ſobre pujar ſi mateix, car vengut eſt als ſobirans combatiments, e axi entengua tot lo mon quin e quant gran eſt ſtat en caſcuna fortuna, ço es proſpera o aduerſa, e no tu ſolament, mas aquells qui ſeguexen tos conſells. Tu has ſenyor vell e antich lo qual la fortuna hauia lançat per terra, lo qual forçant la fortuna la portat en molts cayments a la altea del ſtament humanal: moſtra li per quins graus es pujat en aqueſta triumphant de viƈtoria e ab quin ſaber ſi deu refermar: ja nos deu ſforçar de pujar mes alt, ſino en cobrar lo que te perdut, car deu ſe tenir per content de la dignitat que Deu la poſat e del ceptre hereditari qui li es degut per deute de ſanch mes que per la propia virtut, car la ſenyoria no fa lome, mas deſcobrel, e les honors no muden les coſtumes nil coratge, mas moſtren ho. E amoneſtal que ſapia eſſer ſenyor, car lo primer es per merits, lo ſegon per fortuna: moſtra li que honre Deu e ame ſa terra, ſerue juſticia ſens la qual lo regne jatseſia rich o opulent nos pot conſeruar. Aprengua que negu aƈte violent no pot eſſer de longua durada. E millor e mes ſegur es al princep eſſer amat que temut. Acoſtum no deſijar ſino bona anima, bon ſeny e bona penſa: e que no ſper ſino bona fama, e no tema ſino deſonor. Penſe com pus alt es, pus clarament es viſt e menys ſe pot amaguar lo que fa. E com major poder te, menys te licencia de abuſar ne. Sapia lo princep no deure mes deferir de poble per abit que per coſtums. E ſtudie partir ſe de totes ſtremitats per egual ſpay ſeguint la virtut ſitiada en mig. Seſſe en ell prodigualitat e luny ſe de auaricia, car la primera conſuma les riqueſes, la ſegona la gloria e lahor. Sia conſeruador e amador de ſa fama propia e mes de ſa honor. E ſia auar de temps guardant nol perda. Sia larch de moneda, e toſtemps tingua en lo cor la reſpoſta del ſaui Emperador animoſa dient: No voler lo or, mas voler ſenyorejar a quil poſſeheix. Mes val tenir los vaſalls richs que no lo fiſch, e ſapia que lo princep de rich regne no pot eſſer pobre. E ſia en recort de les calamitats, miſeries e treballs que la meſquina terra ſua ha ſofert en aqueſt temps paſſat, e lauors ſe repute benauenturat que ha complit ſon vot. Juſtificat princep ſera aquell com les miſeries en ſa terra meſes per crims daltres naura lançades o departides per la virtut propia, e haura reſtituhits los dans e reparats los enderrocaments, e fermada pau, e opreſſa tota tirania, e tornada libertat en ſa terra. Poſes en lo cor amar los que ſenyoreja, car amant creix lo amor: e no pot eſſer regne mes perillos o incert que ſenyorejar als qui no volen. James no ixqua del cor al princep la real doƈtrina de Saluſti, dient que gent darmes ni treſors no ſon defenſio del regne, mas los amichs tals, empero que no ſien a amor forçats per armes ne haguts per diners, mas per benifets, merits e fe. E ſegueix ſe que lo princep deu viure ab los ſeus ab concordia, car concordia fa crexer e augmentar les coſes poques, e per diſcordia ſe perden es deſtroexen les grans. De que tenim exemple de March Agripia qui treballa molt per la dita concordia, per la qual ſera a caſcu germa o companyo, amich e bon ſenyor. E apres Deu e veritat ſia li la pus cara coſa amiſtat: e lom que vna veguada haura fet digne de ſa amiſtat nol lançe de negun conſell. E ſeguint lo conſell de Seneca, totes ſes coſes acorde ab aquell que ſapia eſſer ſon amich. Mas primerament acorde del amich que pugua fiar de ell, mas no de molts: studiar que ſapia conexer lo amich del lagoter o ſuau enemich, plaent li verdaderes lahors, eſtimols, o peticions de virtuts, auorreſca legots axi com a veri. No ſia lauger en pendre amiſtat, mas pus tart desque les haura preſes les deix: e ſi poſſible es, no les deix james: e ſi les ha deixar nou faça preſtament ſino ab diſcrecio poch a poch, axi com diu lo prouerbi: Deſcuſa, e no ſquinçes lamiſtat antigua, per ferm, que ſegons que ell es amich dels altres, axi los altres li ſeran amichs, nes fenya eſſer amat de algu que ell no ame, ſegons ſol eſſer error dels grans ſenyors. E deu guardar que les voluntats de caſcuns ſon molt libertes, e no comporten jou daltri en qui axi mateix nol coneixen. Amor no pot eſſer james forçada ſino per amor, e per aquella es forçada, puix la conegua en laltre. No haja preſumpcio alguna de mal en lo amich antich. E no cregua improuidament o ſens cauſa a algu: gite de ſi ſoſpites, no pare la orella a acuſadors, o a malmeſcladors daltres, e ſi hi perſeueren ab pertinacia reprengals ne, e encara los poneſca ſi no ſen leixen. Paraula es del Emperador, que lo princep que los deladors o malmeſcladors no caſtigua, a ſi mateix irrita. Lo gran Alexandre jatſeſia joue e molt poderos ſenyor, menyſprea vn acuſador ab molt gran e bona fama e fiança, e ſegui lin be ſegons deuia: com ſtant ell malalt degues pendre per medecina vn abeuratge a ell aparellat per Phelip metge ſeu, rebe les letres de Perminio en les quals lamoneſtaua que Phelip metge, corromput ab molts diners per Darhi enemich ſeu, li hauia promes quel faria morir: axi que guardas ſos aguayts e ſon mortal abeuratge. Les quals letres legi Alexandre, e cela e diſſimulant calla fins que entrat lo metge, e ell hauent begut labeuratge, lauors gira los hulls al metge e dona li les letres de la acuſacio, pero fehia tart e inutilment ſi vera fos, mas prou les hi dona preſt e be, puix la acuſacio era falſa: menyſprea altament los mals parlants, e almenys per callament los reprengueren e moſtraren hauer mentit. Recorda li lo que lo emperador Oƈtauia ſcriui a Tiberi dient que nos deuia enfellonir que algun parlas mal de ell, car prou era que negu no li pogues mal fer: en altra manera mes auantatge hauria lom que Deu, al qual jatſia nos puixa acoſtar injuria ni offenſa, empero ſouint lo enſagen les gents de injuriar de paraula. Donchs lo princep emprengua o exerceſca la penſa e les orelles en aço, en que no ſolament es loada la paciencia del dit gran Emperador, mas de Pompeu gran e ſolenne ciutada de Roma, e del Rey de Partia, e de Piſiſtrat tiran de Atenes. Nos agreuge lo princep ſi alguns inquiren ſaber ſos ſecrets, mas ell no cur ſaber ſecrets daltri, car de valeros cor proceheix no curar de tals coſes: e lo contrari es en caſcu que ha poca confiança. Mes auant faça lo princep que ſia tal com volria eſſer reputat per les gents, e lauors no volra que los ſeus aƈtes ni ſecrets ſien amaguats: ne mes ſe guardara queu veja ſon amich que ſon enemich, ni curara mes ſa deliberacio en conſell quel teſtimoni dels que mal li volen. E ab tal confiança feu portar Cipio les ſpies dels cartagineſes per la oſt dels romans: e ab ſemblant magniminitat Julius Ceſar ſolta Dominici, pres vn gran caualler de Pompeu enemich ſeu, feren lo fugitiu, menyſprea e no ſen cura que ſabia molts ſecrets ſeus: encara com vna veguada hagues trobat ſcriptures hon eren los ſecrets de ſos enemichs, cremals e no volgue quels legiſſen. E no pens lo princep que ſolament a la ventura li ſia poſat en ſon titol ſereniſſim o molt clar, mas per tal que en lo ſeu animo, proiſme a Deu e pus alt que totes vanes paſſions no puixa pujar negun nuuol de dolor, ne algun plor de triſtor, ne negun gel de temor, ne fum algu de mals deſigs terrenals. Sapia que ira en princep es fort leja coſa, e nomenar ſolament crueltat en princep es coſa illicita e peccant, e tant pijor, com ha ſots ſi mes maneres de noure que altri. E ſenta eſſer veritat ço que dix Seneca en la ſegona tragedia: Tot regne es ſots major regne: e axi leuada tota ira e temor ſe retra comu a ſos ſotſmeſos: e tot aço que en ells ordonara eſ per a ſi mateix com siu fos de la ma de ſon ſuperior, ço es Deu. Superbia ni enueja no haja, que no ſon vicis de princep, mas de gent comuna. Quina raho ha lo princep en hauer ſuperbia al qual Deu ha fet tant de be, e es deutor de tants grans dons a Deu tot poderos, creador ſeu? O com pot hauer enueja lo qui no veu ſobre ſi negu e veu ſi mateix ſobre tots? Entengua lo princep que veritat li deu eſſer fundada de tota fe. A qui diu falſies esdeue que nol creu hom de les veritats, e grans veritats ſe gaſten ab poca falſia: e qui deſija que hom lo cregua prengua en caſcun parlar toſtemps veritat, axi acoſtumant ſa lengua que no ſapia mentir, car no pot eſſer pus abſorda coſa ne mes perilloſa que princep mentidor, ſots lo qual la coſa publica de ſon regne incerta e tremoloſa per ſes falſies haura a vacillar. Molt deu eſſer ſtable e ferma la paraula de aquell en lo qual es fundada la ſperança e ſeguretat de tants pobles: e james no deu mentir als altres aquell al qual es meſter ſi fer ſe pot que negu no li menta: e per que ſeria legoter lo qui no deu hauer temor ni deu ſperar hauer res daltri, les quals dues coſes me paren propis agullons de lagoteria? Guart se encara que no lohe ſi mateix, ſa lahor per fets la deu moſtrar e no de paraula. No menace a negu nis enfeloneſca, car no ſta be al princep que ſol ab leſguart pot ſpantar, e ſtant repoſat ſe pot venjar, hoc encara perdonant pot caſtigar, e es la mes noble venjança que eſſer puxa. Guart aſi mateix de alegrar ſe maſſa, guardant ſobre manera les ocupacions inmortals del regiment de ſon regne: ne tanpoch nos deu entreſtir ſi guarda les grans honors, e la diuinal magnificencia que ha en ſi. Nos negue a negu, car Deu la fet neixer no per a ſi ſolament, mas per a la coſa publica, e ſapia que tota hora fa ſos fets quant ajuda a ſos ſotſmeſos. Tempre la rigor de la juſticia ab egualtat, e la crueltat ſia meſclada ab clemencia, en la prudencia ſia alegria, en la celeritat madurea, en la ſeguretat auiſament, en la temprança haja plaer, en la laugeria aƈtoritat, en lo menjar, nodriment, en los conuits temprança, en lo parlar ſuauitat, en la reprenſio caritat, en lo conſell fe, en juhi libertat, en riure tarditat, en lo ſeure manera, en lo anar grauitat, haja ſperons en remunerar, fre en punir, fira a ſon enemich ab cara alegra, e ſon ciutada ſiu mereix ab triſta. E per exemple del gran princep los deliƈtes de ſos ſotſmeſos li ſien axi com nafres propies que nos poden guarir ſi no ſon tocades o curades: e ſegons diu Titus Liuius deu los punir ab gemechs e lagremes axi com taillas les ſues entramenes: e poſes al cor quel princep deu eſſer de tot ſemblant a Deu per miſericordia, e que del tot erraren los philoſophs que dampnaren miſericordia. Magniminitat es propia virtut de los princeps, ſens la qual no ſon dignes de hauer regne ne nom de rey. E ſi ha humanitat natura es dom e no virtut, ſi no la ha mes es coſa no acoſtumada que vici: mes pertany humanitat a princep o a rey que a altri, perço com mes ſobrepuja los altres e ell te entre los altres homens lo primer loch. Deu hauer caſtedat lo princep, la qual es bellea en tots homens, mas en princep ha ſingularitat de bellea: res no es mes bell que princep caſt, ne mes leix que princep luxurios. Gratitut que es memoria de ſeruis e de beneficis ſolen hauer los bruts animals, e es leja coſa ſi fall als homens; es ornament de bellea e als princeps ajuda: e ingratitut ſol corrompre los niruis e força del regne, per tal car caſcu ha perea de ſeruir als qui obliden los ſerueys e omplir la pregonea ſens fons del ingrat coratge de dons que pereixen. A la fi confes lo princep que es ple de honor carregoſa e de carrech honrat: e lo que ans era franch e liure ſapia deſque es fet princep ha preſa ſeruitut treballoſa, ſolicita e honeſta ſots la qual ſta la libertat de la coſa publica, e de alli auant ha viure per exemple eſſer als altres, car per exemple dels Reys e dels princeps ſe regeixen los regnes, e les corades del poble ſolen exir de les coſtumes dels ſenyors e regidors. Lo princep no deu voler res propi a ſi ſino lo ceptre e la corona, e ço que de aquells es. E perço hi es la ſalut de tots los ſeus ſotſmeſos glorioſa, mas dificil e de molts caps ſemblants a la ſerp de Ercules, a la qual naixen molts caps per hu tallat. Haja lo princep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a la edat e virtut a ſon linatge e a ſon real ſtament. Tingua majeſtat pertanyent, menyſpreu porpra e pedres precioſes e delits fent burla de totes les coſes que paſſen e fugen: ſolament guart altament les coſes eternals e de aquelles ſe admire. Haja per real exercici armes e caualls e los arreus de ſon palau, e pau e guerra en totes coſes ſegueſca. En ſon regnar les arts e maneres dels romans que ſon ſeruar manera en la pau, perdonar als ſotſmeſos, e guaſtar e aflaquir als ſuperbioſos. A la fi ſapia la vida preſent eſſer taulell de gran perill e treball. No deu ſeure a joch o a plaer ni repos pereos, ne a vil delit, ne alre donat per Deu als homens, ſino que ab poch e breu merit ſe obre cami a la eternal gloria e fama perpetual. E axi altra veguada moſtres auinent a apendre ab gran voler, lija e hoja los nobles fets dels antichs: e ſia ſolicit e feruent demanador no de bens temporals, mas dels exemples dels antichs e princeps illuſtres. Haja continuament en memoria ço que aquell princep magnanim, lo darrer princep africa, deſtroydor de les ciutats enemigues, feu e ſerua en la oſt ſobre Çamora, que apres fon exemple de militar diſciplina a molts romans princeps, que axi com aquell gita de la oſt totes maneres de delits e dauol luxuria, e dos milia auols fembres, axi lo teu princep lançe de totes les ſues ciutats tots inſtruments de luxuria, e corregeſca les coſtumes de les gents que per gran plaer ſe ſon afollades: e ſens aço no haja ſperança no ſolament de viƈtoria, mas de ſalut, e aço per exemple haja del dit princep e daltres coſes per les quals ſe faça acabat e perfet. E tants noms de homens inſignes per virtut com trobara eſſer ſtats ſanƈts ne ſapia eſſer donats a ell per meſtres de ſa vida e per endreçadors ſeus a gloria. E ſouint ſesdeue que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules e ſtatues poſades en recordacio dels antichs. Gran plaer es com hom pot egualar ſi mateix als antichs qui ſon loats: e bella enueja es al qui ſe ſtima de virtut, e non fretura perdre temps en enquerir daltres antichs, car exemple ſingular es que negu qui no ſtima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuoſament. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy es ſtat profitos, axi com voler ſe lunyar de mal ja deu eſſer reputat bo quis ſtudia en fer bondats. Moltes coſes he dites, mas a veritat poques ſon ateſa la magnitut dels hoynts, e mes ſon encara les coſes quey reſten a dir. E tu, molt egregi Capita qui ſents e ſaps que totes les coſes ſtan a carrech ſobre los teus muſcles, empero a la gran amor noy es res dificil o greu ſino eſſer no amat, aço no pots dir tu que per les tues infinides virtuts te fas amar a tot lo mon, e los teus juhis e conſells conſeruen la amor de aquells quit ſerueixen, e no fon mes accepte Chiron a Anxilles, ne Palominus a Enea, ne Philoteçes a Hercules, ne Lilidi a Cipio africa, que tu eſt al teu Emperador. Donchs dona compliment al que be has principiat, car la caritat porta tot treball e amor venç totes coſes: e axi mateix qui vol part de la honor e gloria raho es que porte ſa part dels penſaments e carrechs. Les coſes grans a coſtar han: lo or ſe caua del pregon de la terra: les ſpecies ſe porten de luny: lo ençens ſe cull de arbres que ſuen en Sabea: en Cidonia ſe peixquen les mucites: lo vori ſe ha en India, e les perles en la mar oceana. Ab gran dificultat ſe han totes les coſes grans e precioſes, e la virtut que entre totes coſes es molt precioſa noſ obte laugerament. Bona fama es pus reſplandent que or, la qual ab gran ſtudi ſe denega, e ab gran diligencia ſe guarda es ſuſte. La roſa ſta entre les ſpines: la virtut entre les dificultats, e entre les cures ſolicites ſta la gloria. En lo collir de la roſa ſofir lo dit afany e perill, en la virtut e gloria lo coratge del hom. Donchs tu ſiny lo teu coratge ab principis glorioſos, car com penſaras hauer acabat, lauors començaras: exercital ab bones cures del princep, e de la coſa publica: e exercitant ab aquelles fara deça pus benauenturadament ſos fets. E la anima apres que ſera partida del ſeu cors mes laugerament volara e millor a les eternals cadires, ſegons openio de Cicero, e nos ho ſabem. A Deu coman honor de la tua ſenyoria e noſtra.