Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 104

CAPITOL CIV.

Rahons de conort que fa Diafebus a Tirant perquel veu pres ab lo laç de amor.

N

Atural condicio es a la natura humana amar, car diu Ariſtotil que caſcuna coſa apeteix ſon ſemblant. E encara que a vos aparegua dura coſa e ſtranya eſſer ſubjutgat al jou de amor, podeu verdaderament creure que no es en potencia de negu poder hi reſiſtir: perço, Capita ſenyor, tant com lo home es mes ſaui, tant deu mes ab diſcrecio cobrir los naturals mouiments, e no manifeſtar defora la pena e dolor que combat la ſua penſa, car la bondat del home apar que caygut per contraris caſſos ſapia ſoſtenir les aduerſitats de amor ab virtuos animo: perque alegrauvos e deuallau de aqueix loch de penſaments hon vos ſou aſſegut, e lo cor voſtre manifeſte alegria, puix bona ſort vos ha portat quen tan alt loch hajau mes voſtre penſament, e vos de una part e yo de altra porem donar remey a la voſtra nouella dolor. Com Tirant veu lo bon conort que Diafebus li daua, reſta molt aconſolat. Leuas empeguit de vergonya, e anarenſe a dinar, lo qual tenien de molta ſingularitat, perço com lo Emperador lo hauia trames. Empero Tirant menja molt poch de la vianda, e begue molt de les ſues lagremes, conexent ab viua raho que era pujat en mes alt grau que no deuia: empero dix: Puix aqueſta queſtio ha hagut principi en aqueſt dia, quant a Deu ſera plaſent que pore obtenir viƈtorioſa ſentencia? Tirant no pogue menjar. E los altres ſe penſauen que per lo treball de la mar ſtaua deſtemprat. E per la molta paſſio que Tirant tenia, leuas de taula e poſas dins una cambra acompanyat de molts ſoſpirs, car vergonya per temor de confuſio li fehia paſſar aquell treball: e Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgue un poch repoſar. Diafebus pres ab ſi un altre caualler, e feren la via del palau, no ab cor de veure lo Emperador, mas per veure les dames. Lo Emperador ſtaua en una fineſtra aſegut, veulos paſſar, trameſlos a dir que pujaſſen lla hon ell era. Diafebus ab laltre pujaren en les cambres hon Emperador era ab totes les dames. Lo Emperador li demana que era del ſeu Capita, e Diafebus li dix que ſtaua un poch enujat. E com ho ſabe deſplagueli molt, e mana que los ſeus metges lo anaſſen de continent a viſitar. Com los metges foren tornats, feren relacio al Emperador com ſtaua molt be, que no era ſtat lo ſeu mal ſino mutacio dels ayres indigeſts. Lo magnanim Emperador pregua a Diafebus li recitas totes les feſtes que en Anglaterra ſe eren fetes en les bodes del Rey ab la filla del Rey de França, e de tots los cauallers qui armes hauien fetes, e quals eren ſtats los vencedors del camp. Senyor, dix Diafebus, a molta gracia e merce hauria a la majeſtat voſtra yo no hagues a dir aqueſtes coſes, perço com no volria que voſtra alteſa hagues a penſar per yo eſſer parent de Tirant, li hagues a donar lahor neguna, ſino, axi com realment es paſſat: e per major ſeguretat que la majeſtat voſtra no tingua de creure lo contrari, yo tinch açi tots los aƈtes signats de la propia ma del Rey, e dels jutges del camp, e de molts duchs, comtes e marqueſos, de reys darmes, de erauts e porſauants. Lo Emperador lo pregua quels hi fes portar en lo inſtant, que ell recitaria les coſes. Diafebus hi trames, e apres recita larguament al Emperador totes les feſtes per orde axi com eren ſtades fetes, e per ſemblant les armes: apres legiren tots los aƈtes, e veren per obra Tirant eſſer lo millor caualler de tots. Molta fon la conſolacio que lo Emperador hi pres: molt major la de ſa filla Carmeſina e de totes les dames, qui ſtauen ab gran deuocio ſcoltant les ſingulars caualleries de Tirant. Apres volgueren ſaber lo caſament de la Infanta de Cicilia, e la liberacio del gran Meſtre de Rodes. Com totes les coſes foren explicades, lo Emperador ſen ana per tenir conſell, lo qual caſcun dia acoſtumaua tenir demati mija hora, e apres veſpres una hora: e Diafebus volguel acompanyar, e lo valeros ſenyor nou volgue, ſino que dix: Coſa acoſtumada es que los cauallers jouens llur delit es ſtar entre les dames. El ſen ana, e Diafebus reſta, e parlaren de moltes coſes. La Infanta Carmeſina ſuplica a la Emperadriu ſa mare que paſſaſſen en una altra ſala, perques pogueſſen un poch ſpayar, car molt temps hauia que ſtauen tancades per lo del germa. Dix la Emperadriu: Ma filla, ves hon te vulles, que yo ſo contenta. Paſſaren tots en una gran ſala molt marauelloſa, tota obrada de maçoneria per art e de molt ſubtil artifici: totes les parets de jaſpis e de porfirs de diuerſes colors lauorades, ymatges que fahien admirar als miradors, les fineſtres e les colones eren de pur creſtaill, e lo payment, lo qual era fet tot a centells, qui lançaua molt gran reſplandor: les ymatges de les parets diuiſauen diuerſes hiſtories de Beorç, e de Perceual, e de Galeas, com compli la ventura del siti perillos, e tota la conqueſta del Sanƈt Greal ſi demoſtraua. La ſubirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los Reys de chreſtians, caſcu ab ſa bella corona al cap, e en la ma lo ceptre, e dejus los peus de caſcun Rey hauia un permodol, en lo qual hauia un ſcut en que ſtauen figurades les armes del Rey, e lo ſeu nom en letres latines ſe manifeſtaua. Com la Infanta fon en la ſala, apartas ab Diafebus un poch de les ſues donzelles, e començaren a parlar de Tirant. Diafebus, qui veu tan bona diſpoſicio que la Infanta parlaua de Tirant ab tanta voluntat, pres ſe a dir: O quanta gloria es per a noſaltres hauer traueçada tanta mar e eſſer ateſos ab ſaluament al port deſijat de noſtra beatitut: e per gracia ſpecial hauem obtes que los noſtres hulls hajen viſta la mes bella ymatge de humana carn que de noſtra mare Eua ença ſia ſtada, ni crech que james ſera, complida de totes les altes gracies e virtuts, gracia, bellea, honeſtat, e dotada de ſaber infinit: e nom dol dels treballs que ſofferts hauem, ni los que ſon per auenir, per hauer trobada voſtra majeſtat qui es merexedora de ſenyorejar lo uniuers mon, e en aço no ſi deu entendre ſino voſtra alteſa. E tot lo que he dit ni dire preneu ho com de ſeruidor afeƈtat, e eſtojauho dins los lochs mes ſecrets de la voſtra anima, com aquell famos caualler de Tirant lo Blanch ſia vengut per ſola fama hoint recitar de voſtra celſitut, tots los bens e virtuts que per natura podien eſſer comunicats a un cors mortal. E no penſe la voſtra alteſa que ſiam venguts per les amoneſtacions del valeros Rey de Cicilia, ni menys per les letres del Emperador pare voſtre qui ha trames al Rey de Cicilia: ni penſe voſtra celſitut que ſiam venguts per experimentar les noſtres perſones en fet de armes, com ja les tenim molt be experimentades: ni menys per la bellea de la terra, ni per veure los imperials palaus, car les caſes propies de noſaltres qualſeuulla de aquelles ſtaria be per temple de oracio, tan grans e tan belles ſon, e caſcu de noſaltres preſumeix eſſer un petit rey en ſa terra: e pot creure la celſitut voſtra, que la venguda de noſaltres no es ſtada altra cauſa ſino per veure e ſeruir voſtra majeſtat: e ſi guerres ni batailles ſe fan, tot ſera per amor e contemplacio voſtra. O triſta de mi, dix la Infanta, e que es lo quem dieu? pore yo gloriejarme que per amor de mi ſiau tots açi venguts e no per amor de mon pare? Sobre aço poria yo fer ſalua ma fe, dix Diafebus, com Tirant quins es germa e ſenyor de tots, nos pregua que volgueſſem venir ab ell en aqueſta terra, e li volgueſſem fer tanta de honor, perque pogueſſem veure la filla del Emperador, la qual ell deſijaua mes veure que a tot lo reſtant del mon, e de la primera viſta que de voſtra alteſa ha hagut, tant es lo grat que te de voſtra excellencia, que ha dat del cap en lo lit. Com Diafebus preſentaua aqueſtes coſes a la Infanta, ella ſtaua alienada e poſada en fort penſament, que no parlaua, e mig fora de recort, e la ſua angelica cara mudant de diuerſes colors, car la femenil fragilitat la hauia compreſa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia, e vergonya de altra part lan retrahia: amor la encenia en voler lo que no deuia, mas vergonya loy uedaua per temor de confuſio. En aqueſt inſtant vengue lo Emperador e crida a Diafebus, perque li plahia molt lo ſeu comport: e parlaren de moltes coſes fins a tant que lo Emperador volia sopar. Pres licencia dell e acoſtas a la Infanta, e dixli ſi la majeſtat ſua li manaua res que fes. Si, dix ella; preniu abraçars de mi, ſtojaune per a vos, e feune part a Tirant. E Diafebus ſi acoſta, e feu lo que ella li hauia manat. Com Tirant ſabe que Diafebus era anat al palau e que parlaua ab la Infanta, ſtaua ab lo major deſig del mon que vingues, perque pogues ſaber noues de ſa ſenyora. Com ell entra per la cambra, Tirant ſe leua del lit, e dixli: Lo meu bon jerma, quines noues me portau de la que es en virtut complida e te la mia anima encatiuada? Diafebus vehent la ſtrema amor de Tirant, abraçal de part de ſa ſenyora, e recitali totes les rahons que hauien paſſades. Tirant reſta mes content que ſi li hagues donat un regne, e pres en ſi molt gran ſforç, que menja be es alegra, deſijant quant vendria lo mati perque la pogues anar a veure. Com Diafebus fon partit de la Infanta, ella reſta en molt fort penſament, que li fon forçat de leuarſe del coſtat de ſon pare hi entrarſen en la ſua cambra. La filla del Duch de Maçedonia hauia nom Stephania, que era donzella que la Infanta tenia en molt gran amor, perço com ſe eren criades de poca edat enſemps, no hauent mes temps la una que la altra. Com veu que la Infanta ſen era entrada en la cambra, leuas preſtament de taula e anali detras. Com fon ab ella, la Infanta li recita tot lo que Diafebus li hauia dit, e la extrema paſſio que paſſaua per la amor de Tirant: e dichte que mes me ha contentat la viſta de aqueſt home tot ſol, que de quants ne viſts en lo mon: es home gran e de ſingular diſpoſicio, e moſtra be en lo ſeu geſt lo gran animo que te, e les paraules que de la ſua boca ixen acompanyades de molta gracia: veiglo cortes e affable mes que tot altre, e donchs tal com aqueſt qui nol amaria? e que ſia vengut açi, mes per amor mia que de mon pare: certament yo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots ſos manaments, e a mi par, ſegons los ſenyals, que aqueſt ſera la vida e conſeruacio de la mia perſona. Dix Stephania: Senyora, dels bons deu hom triar lo millor, e ſabudes les caualleries ſingulars que aqueſt ha fet, no es dona ni donzella en lo mon que de bon grat nol degues amar e ſubjugarſe a tota ſa voluntat. Eſtant en aqueſtes delitoſes rahons, vengueren les altres donzelles e la viuda repoſada, que tenia gran part ab Carmeſina per la raho ja dita, que la hauia de llet criada, e demanals de que parlauen: dix la Infanta: Noſaltres parlam de quens ha recitat aquell caualler de les grans feſtes e honors que feren en Anglaterra a tots los eſtrangers que ſi trobaren: e parlant de aqueſtes coſes e de altres axi paſſaren la nit, que poch ni molt la Infanta no dormi. E lendema Tirant ſe fon veſtit ab un manto de orfebreria, la deuiſa era tota de garbes de mill, e les ſpigues eren de perles molt groſſes e belles ab un mot brodat en caſcuna quadra del manto qui dehia: Una val mill e mill no valen una: e les calces e lo capiro liguat a la franceſa de aquella deuiſa matexa, e en la ma portaua lo baſto de or de la Capitania. Tots los altres de la ſua parentela ſe abillaren molt be de brocats, e de ſedes, e de argenteria, e axi abillats anaren tots al palau. Com foren a la porta major, veren alli una ſingular coſa de gran admiracio: que a caſcun lindar de la porta de part de dins al entrant de la plaça hauia una pinya tota de or, de altaria de un home e molt groſſes, que cent homens no les porien alçar: les quals en temps paſſat hauia fetes fer lo Emperador en lo temps de la proſperitat per una gran magnificencia: entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons ab cadenes de argent molt groſſes que ſtauen ligats: pujaren alt en una gran ſala tota obrada de alabauſt. Com lo Emperador ſabe que lo ſeu Capita era vengut, mana quel dexaſſen entrar, e trobal ques veſtia, e ſa filla Carmeſina quil pentinaua, e apres li dona ayguamans, car caſcun dia ho acoſtumaua de fer. E la Infanta ſtaua en gonella dorfebreria tota lauorada de una erba que amor val, e ab letres brodades de perles que entorn eren, e dehia lo mot: Mas no a mi. Com lo Emperador ſe fon acabat de veſtir, dix a Tirant: Digaume, Capita, quin era lo mal que ahir la voſtra perſona ſentia? Dix Tirant: Senyor, la majeſtat voſtra deu ſaber que tot lo meu mal es de mar, car los vents de aquella terra ſon mes prims que los de ponent. Reſpos la Infanta ans que lo Emperador parlas: Senyor, la mar no fa mal als eſtrangers, ſi ſon aquells que eſſer deuen, ans los dona ſalut e longua vida, mirant toſtemps en la cara a Tirant, sotsrientſe, perque Tirant conegues que ella lo hauia entes. Lo Emperador ixque de la cambra ab lo Capita parlant, e la Infanta pres a Diafebus per la ma e detinguel, e dixli: De les paraules quem digues ahir no dormi en tota la nit. Senyora, voleu que us digua, noſtra part ne hauem haguda: empero molt reſte aconſolat com haueu entes a Tirant. E com penſau vos, dix la Infanta, que les dones gregues ſien de menys ſaber ni valor que les franceſes? en eſta terra be ſabran entendre lo voſtre lati per ſcur quel vullau parlar. Perço, ſenyora, es major gloria per a noſaltres, dix Diafebus, praticar ab perſones qui ſien molt enteſes. Per auant ho veureu, dix la Infanta, en lo praticar, e veureu ſi coneixerem les voſtres paſſades. La Infanta mana que vengues Stephania ab altres donzelles per tenir companyia a Diafebus, e preſtament ne vengueren moltes. Com la Infanta lo veu ben acompanyat, entraſen dins la ſua cambra per acabarſe de veſtir. Tirant en aqueſt ſpay hague acompanyat al Emperador a la gran ſgleſia de sanƈta Sophia, deixal dient ores, hi ell torna al palau per acompanyar a la Emperadriu e a Carmeſina. Com fon en la gran ſala troba alli ſon coſi Diafebus en mig de moltes donzelles, lo qual los ſtaua recitant les amors de la filla del Rey de Cicilia e de Phelip: e Diafebus era tan domeſtich e tan pratich entre les donzelles, com ſi tota ſa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a Tirant, totes ſe leuaren de peus e diguerenli que ell fos lo ben vengut: feren lo ſeure en mig de elles, e parlaren de moltes coſes. Ixque la Emperadriu tota de vellut burell veſtida: apartas ab Tirant e demanali de ſon mal, e Tirant li dix que ja ſtaua molt be. No tarda molt que la Infanta ixque veſtida ab una roba del ſeu mateix nom, forrada de marts gebelins feſa acoſtats, ab manegua oberta, e al cap portaua una petita corona ſobre los cabells ab molts diamants, e robins, e pedres de gran ſtima. Be moſtraua lo ſeu agraciat geſt ab la bellea infinida, que era merexedora de ſenyorejar del mon totes les altres dames, ſi la fortuna li hagues volgut ajudar. Tirant pres del braç a la Emperadriu, perço com era Capita major e precehia a tots los altres, car aqui hauia molts comtes e marqueſos, homens de gran ſtat, e volgueren pendre a la Infanta del braç. Hi ella dix: No vull negu vaja prop de mi ſino mon jerma Diafebus. E tots la dexaren, e aquell la pres. Mas ſap Deu que Tirant ſtimaua mes ſtar prop de la Infanta que no prop de la Emperadriu. E anant a la ſgleſia dix Diafebus a la Infanta: Mire voſtra alteſa, ſenyora, los ſperits com ſe ſenten. Dix la Infanta, Perqueu dieu? Senyora, dix Diafebus, perço com voſtra excellencia ſes veſtida de gonella de chaperia brodada de groſſes perles, e lo cor ſentit de Tirant porta lo que li fa meſter. O com me tendria per benauenturat ſi yo podia fer que aqueſt manto yol pogues fer ſtar ſobre aqueſta gonella: e perque anauen molt prop de la Emperadriu, pres del manto de Tirant: e Tirant com ſenti tirar del manto, detingues un pas atras, e aquell poſal ſobre la gonella de la Infanta, e dix: Senyora, ara ſta la pedra en ſon loch. Ay triſta, ſou tornat foll o haueu del tot perdut lo ſeny: tan poca vergonya teniu que en preſencia de tantes gents dieu tals coſes, dix la Infanta. No, ſenyora, que negu nou hou niu ſent niu veu, dix Diafebus, e yo ſabria dir lo pater noſter al reues, que negu nol entendria. Certament yo crech, dix la Infanta, que vos haueu apres en la eſcola de honor, lla hon ſe lig de aquell famos poeta Ouidi, lo qual en tots ſos libres ha parlat toſtemps de amor verdadera: e qui fa ſon poder de emitar al meſtre de la ſciencia, no fa poch: e ſi vos ſabeſſeu en qual arbre ſe leua amor e honor, e ſabeſſeu la pratica de eſta terra, com ſerieu home de bona ventura. Acabades aqueſtes rahons foren a la ſgleſia. La Emperadriu entra dins la cortina, e la Infanta noy volgue entrar, dient que fahia gran calor: e nou fahia ſino perque pogues mirar a tot ſon plaer a Tirant. E Tirant poſas prop lo altar ab molts duchs e comtes quey hauia. E tots li donaren la honor que ſtigues primer, per ſguart del offici que tenia. E ell toſtemps acoſtumaua hoir la miſſa agenollat. Com la Infanta lo veu ab los genolls en terra, pres un coxi de brocat de aquells que ella tenia alli, e donal a una de les ſues donzelles quel portaſſen a Tirant. E lo Emperador qui veu fer aquella gentilea a ſa filla, preſ hi molt gran plaer. Com Tirant veu lo coxi, que la donzella loy adoba per ques agenollas, leuas de peus e feu gran reuerencia de genoll a la Infanta, ab lo capiro fora del cap. No penſeu que en tota aquella miſſa la Infanta pogues acabar de dir ſes ores mirant a Tirant e a tots los ſeus, molt ben veſtits e abillats a la franceſa. Com Tirant hague molt be contemplada la bellea ſingular de la Infanta, e lo ſeu enteniment diſcorregue fantaſiant quantes dones e donzelles ell en ſon recort hauer viſtes, e dix que james hauia viſta ni ſperaua de veure una altra tal qui fos dotada de tants bens de natura com aqueſta: car aqueſta reſplandia en linatge, en bellea, en gracia, en riquea, acompanyada de infinit ſaber, que mes ſe moſtraua angelica que humana. E mirant la proporcio que la ſua femenil e delicada perſona tenia, moſtraua que natura hauia fet tot lo que fer podia, que en res no hauia fallit quant al general, e molt menys en lo particular: car ſtaua admirat dels ſeus cabells qui de roſſor reſplandien com ſi foſſen madexes de or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu paſſant per mig del cap. E ſtaua admirat encara de les celles que paria foſſen fetes de pinzell, leuades un poch en alt, no tenint molta negror deſpeſſura de pels, mas ſtant ab tota perfectio de natura. Mes ſtaua admirat dels hulls que parien dues ſteles redones relluints com a pedres precioſes, no pas girantlos vigoroſament, mas refrenats per gracioſos ſguarts, parien que portaſſen ab ſi ferma confiança. Lo ſeu nas era prim e afilat, e no maſſa gran ni poch, ſegons la lindeſa de la cara, que era de ſtrema blancor de roſes ab liris meſclada. Los labis tenia vermells com a coral, e les dents molt blanques, menudes e ſpeſſes que parien de creſtaill. E ſtaua mes admirat de les mans que eren deſtrema blancor e carnudes, que no ſi moſtraua os negu, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades, que moſtrauen portar alquena, no tenint en res negun de defalt de natura. Com fon la miſſa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant pres comiat del Emperador, e de les dames, e tornaſen a ſa poſada ab tots los ſeus. Pleguant a la poſada ſen entra en la cambra e lanças ſobre lo lit penſant en la gran bellea que la Infanta poſſehia, e lo ſeu geſt tan agraciat li feu tant augmentar lo ſeu mal, que de una pena que ſentia lauors ne ſenti cent, acompanyat de molts gemechs e ſuſpirs. Diafebus entra en la cambra, e veu ſtar a Tirant en molt triſt e adolorit continent, dixli: Senyor Capita, vos ſou lo mes deſcominal caualler que yo haia viſt de ma vida: axi com altres farien feſta de nou liçons de ſobres de alegria de hauer viſta ſa ſenyora, e les feſtes e honors que us ha fet mes que a tots quants grans ſenyors hi hauia, e trametreus lo coxi de brocat lo qual ſe leua e trameſlo a vos ab tanta gracia e amor, que feu en preſencia de tots, quant deurieu reſtar lo mes glorios home del mon, e vos feu tot lo contrari ab molt gran deſorde, que moſtrau eſſer fora de tot recort. Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahia, ab veu doloroſa li dix: