Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 7

CAPITOL VII.

Com lo rey de Anglaterra prega al hermita.

L

A ſperança glorioſa que tinch de la tua molta virtut, pare reuerent, me dona animo de pregar te quens vulles donar ajuda e conſell en la molta noſtra neceſſitat: com te veja home de ſanƈta vida, e amich de Jeſu Criſt, que vulles conſiderar e dolret del gran dan e deſtruccio que aqueſts maluats infeels fan e han fet en lo noſtre regne, que la major part de la illa han deſtroyda, e han me vençudes moltes e diuerſes batalles, e morta la millor caualleria que en lo meu regne era. E ſi no has dolor de mi, hajes compaſſio de tant poble creſtia que es jutjat a perpetual catiueri: e dones e donzelles qui ſon e ſeran deſonides e poſades en captiuitat. E contempla que encara que aqueſta ciutat ſia ben prouehida de vitualles e de les altres coſes pertanyents a la guerra, que per aço nons porem molt ſoſtenir per la moriſma que es molta, que ja tenen conquiſtada la major part de la illa, e no entendran ſino en la noſtra deſtruccio, e majorment com no ſperam ſocors de nengu, ſi ja no de la miſericordia de noſtre Senyor per mija de ta reuerencia: perquet prech carament ſi tens amor a Deu, ni caritat en tu habita, que hajes compaſſio de aqueſt affligit regne e deſolacio de aquell: e que per ta virtut te vulles deſpullar aquexes robes que portes de penitencia, e vulles te veſtir les de caritat que ſon les armes que mijançant lo adjutori diuinal e la ſubjeccio tua, noſaltres atenyerem glorioſa viƈtoria de noſtres enemichs. Acabant lo Rey paraules de tanta compaſſio acompanyades, lermita feu principi a parlar de ſemblant ſtil.