Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 58

CAPITOL LVIII.

Lo rahonament que lo rey darmes com a jutge de la batalla feu als dos cauallers.

Y

O ſo jutge per lo poder per voſaltres a mi dat, e per dret de mon offici ſo obliguat de amoneſtar e preguar vos, e a vos primer qui fou requiridor, que us placia de no voler venir en tan ſtret pas com es aqueſt: hajau Deu dauant los voſtres ulls, e no vullau morir axi deſeſperats, car be ſabeu que lo home qui la mort ſe procura, de juſticia noſtre Senyor no li perdona, e es eternament damnat. Dexem per ara aquexes paraules, dix lo caualler, car caſcu coneix en ſi lo que val, ni pot fer axi en lo temporal com en lo ſperitual: feu venir a Tirant açi dauant mi e per ventura pora eſſer quens concordarem. Nom par que demanau raho, dix lo jutge: voſaltres ſou eguals en lo camp, com vendra aquell a vos? empero ves tu, Hieruſalem, e digues a Tirant ſi volra venir açi per parlar ab aqueſt caualler. Hieruſalem ana a Tirant e dix li, ſi li ſeria plaſent de anar fins alli. Reſpos Tirant: Vos qui ſou fel entre noſaltres, digau me ſi lo jutge m' ho mana que yo hi vaja, e yo de bon grat hi ire: per lo caualler que alli ſta no volria donar un pas auant ni altre atras per quant ell val. Hieruſalem dix li, com lo jutge per dret de ſon offici era obliguat de fer ſon poder de concordar als cauallers que no vengueſſen en tan gran perill. Parla Tirant e dix: Hieruſalem, digau al caualler que yo no ſe cauſa que yo deja anar a ell: ſi ell vol res de mi, que vingua açi. Aquell torna la reſpoſta, e dix lo jutge: Bem par que Tirant fa lo que fer deu: pero caualler, vos podeu venir fins en mig del camp, e Tirant vendra alli: e axi fon fet. Com los dos foren preſents lo hu del altre, lo ſenyor de les Viles ermes feu principi a tal parlar.