Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 5

CAPITOL V.

Com lo rey de Canaria ab gran ſtol paſſa en la illa de Anglaterra.

S

Eguis apres que lo gran rey de Canaria, joue fortiſſim, ab la viril inquieta jouentut de nobles ſperançes guarnida, ſempre ſpirant a honoroſa viƈtoria, feu gran ſtol de naus e de galeres. E paſſa a la noble illa de Anglaterra ab gran multitut de gents, per ço com algunes fuſtes de coſſaris hauien robat un loch ſeu. Pres en ſi molt gran ira, e inflamat de gran ſuperbia perque algu hauia tengut goſar de enujarlo, ab molt gran armada parti de la ſua terra, e nauegant ab proſper vent arriba en les fertils e pacifiques ribes de Anglaterra. E en la ſcura nit tot lo replegat ſtol entra dins lo port Dantona, e ab gran ſtucia deſembarcaren: e tota la moriſma iſque en terra ſens que per los de la illa no foren ſentits. Com foren tots en terra ordenaren lurs batalles e comenſaren a correr per la illa. Lo pacifich Rey, ſabuda la mala noua de lur venguda, ajuſta la mes gent que pogue per reſiſtirlos. E dona batalla als moros hon hague molt gran confliƈte, quey mori molta gent de una part e de altra, e molt mes dels creſtians. E per ço com los moros eren molt mes leuaren lo camp, e lo angles Rey fonch romput, e ſe hague a retraure ab la gent que reſtada li era, e recullis dins de una ciutat quis nomena Sanƈt Thomas de Conturberi, alli hon jau lo ſeu ſanƈt cors. Lo rey de Anglaterra torna ajuſtar mes gent, e ſabe que los moros anauen conquiſtant per la illa fent morir molts creſtians, e desonint dones e donzelles e poſant les totes en cautiuitat. Com lo criſtianiſſim Rey ſabe que los moros hauien de paſſar prop de una ribera daygua mes ſe en un pas a la hora de la mija nit: empero tan ſecretament nos feu, que no reſta que los moros ne hagueren ſentiment, e detingueren ſe fins que fonch lo dia clar: donaren los molt cruel batalla en la qual moriren molts creſtians, e los qui vius reſtaren fugiren ab lo infortunat Rey, e lo Rey moro reſta en lo camp. Gran fonch la deſauentura de aqueſt Rey creſtia que .ix. batalles perde, una apres de altra, e ſague a retraure dins la ciutat de Londres: e alli ſe feu fort. Com los moros ho ſaberen, poſaren li ſiti entorn de la ciutat, e donaren hi preſtament un bon combat, que entraren e prengueren fins a la meytat del pont: e caſcun dia ſi fehien de molts bells fets de armes: empero a la fi lo afligit Rey hague de exir per força de Londres per la gran fam quey hauia: e feu la via de les muntanyes de Gales, e paſſa per la ciutat de Varoych. Com la virtuoſa Comteſſa ſabe que lo Rey venia fugint e molt deſauenturat, feu aparellar per aquella nit viandes e tot lo que meſter hauien. La Comteſſa com a dona de gran prudencia penſa com poria reſtaurar la ſua ciutat que nos perdes tan preſt: e com veu lo Rey dix li ſemblants paraules: Virtuos ſenyor, en gran afliccio veig poſada la ſenyoria voſtra, e a tots quants en aqueſta illa ſom. Empero, ſenyor, ſi voſtra alteſa volra aturar en aqueſta voſtra ciutat e mia, la trobareu abundoſa de viures e de totes coſes neceſſaries per a la guerra: car mon ſenyor e marit en Guillem de Varoych, qui era comte de aqueſta terra, forni eſta ciutat e lo caſtell axi de armes com de bombardes, baleſtes, e colobrines, e ſpingardes, e molta altra artellaria. E la diuina bondat per ſa clemencia quins ha dats quatre anys ſeguents molt gran abundancia dels fruyts de la terra, per que la ſenyoria voſtra pot aci ſegurament ſtar. Reſpos lo Rey: Comteſſa, a mi par que vos me donau bon conſell, puix la ciutat es tan forta e ben prouehida de totes coſes neceſſaries a la guerra: e tota hora que yo men vulla anar ho pore ben fer. Si, ſanƈta Maria, ſenyor, dix la Comteſſa: poſat cas que los moros foſſen molts mes que no ſon, per força han de venir per lo pla, que per laltra part no poden per lo gran riu quey es qui fir a les muntanyes de Gales. Molt ſo content, dix lo Rey, de reſtar açi, e us prech, Comteſſa, que vos doneu orde que la mia hoſt ab ſos dines ſia ben prouehida de les coſes neceſſaries. De continent la virtuoſa Comteſſa ſe parti del Rey ab dues donzelles: e ab los regidors de la ciutat ana per les caſes fent traure forment, e ciuades, e tot lo que hauia neceſſari. Com lo Rey e tots los altres veren tan gran abundancia de totes coſes foren molt contents, e en ſpecial de la molta diligencia de la virtuoſa Comteſſa. Com los moros ſaberen que lo Rey ſera partit de la ciutat de Londres, ſeguiren lo fins que ſaberen que ſera recullit dins la ciutat de Varoych. Los moros fent aquella via combateren un caſtell, e prengueren lo, quis nomenaua Alimburch, qui era a dues legues hon ſtaua lo Rey. E ja que hauien conquiſtat una gran part del regne, en lo dia de ſanƈt Johan lo Rey moro per fer alegria vench ab tot ſon poder dauant la ciutat de Varoych. Lo afligit Rey creſtia vehent ſe ab la ſperança perduda no ſabe que pogues fer: puja ſen alt en una torre del caſtell mirant la gran moriſma qui cremauen e deſtroyen viles e caſtells, fehent morir tants creſtians com podien axi homens com dones. Los qui campar podien venien cridant e corrent deuers la ciutat, qui de bona mija legua los podien ben ſentir los mortals crits que dauen per lo gran perdiment que feyen: per ço com los conuenia de morir, o de eſſer catius en poder de infels. Eſtant en tal manera lo Rey mirant la moriſma, e lo gran dan que feyen, de grandiſſima dolor penſaua morir. E no podent mes mirar la ſua deſolacio deualla de la torre hon ſtaua, e entraſſen dins un petit retret: e aqui comença de lançar doloroſos ſoſpirs, e los ſeus ulls deſtillant viues lagremes, fehent les majors lamentacions que un home james pogues fer. Los cambres qui ſtauen fora del retret ſtauen ſcoltant lo dol que lo Rey feya, e com hague molt plorat e lamentat feu principi a ſemblants paraules.