Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 22

CAPITOL XXII.

Lamentacio que feu la Comteſſa com hague lexat lo fill.

O

Cosa deſrahonable ſi dir ſe pot, que la grauitat de les mies dolors e totes les altres auançen. O doloroſes lagrimes, qui la deſtruccio e miſeria mia repreſenteu, tranſportau los hoynts entriſtits en la preſencia de la mia gran perdua. O ſino conſiſtis ſino ab gemechs, triſtors e ſoſpirs e ſanglots eſſer hoydes. Aqueſtes ſon dolors de mare, qui no te ſino un fill, e aquell per força li es leuat, offerint lo a la cruel, ſpantable e doloroſa mort ab ſenyals de molta amiſtat e amor. O mare ſemblant a ouella fecunda qui has parit lo fill per a eſſer mort e trocejat en la cruel batalla. Mas quem aprofita dolre ſobre cas inremeyable: puix lo Rey no pot hauer pietat de mi ni de mon fill. Lo Rey mogut de compaſſio de les adolorides paraules e lementacions de la Comteſſa, corrent dels ſeus ulls ſpeſſes lagrimes, apartas un poch, e dix als parents de la Comteſſa que la portaſſen a la ciutat. Dos cauallers qui parents eren de la mare e del fill, leuaren la adolorida Comteſſa de terra e en braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconortant la en la millor manera que podien. Heus penſau voſaltres, dix la Comteſſa, aconortar la mia grandiſſima dolor? car com mes paraules me dieu de conſolacio, mes me turmentau e major pena ſent la mia atribulada anima. E per aqueſt ſol fill que a mi reſta yo ſo dita mare, e ſi aqueſt mor en la batalla, que ſera de mi triſta deſauenturada que haure perdut marit e fill e tot quant be tenia en aqueſt miſerable mon? E no fora millor yo fos morta ans que veure tanta dolor dauant los meus ulls, e hagues hagut vida lo meu marit e ſon fill? Quem valen a mi los bens ni les riqueſes, puix ſo deſtituhida de tot goig, plaer e conſolacio? E tot mon fet no es ſino abundar en lagrimes doloroſes e viure en continues lementacions. Almenys me fes Deu gracia que pogues atenyer a la vert e delitoſa riba del gran Riu, hon, oblidant los meus paſſats e ſdeuenidors mals, paſſes eterna e repoſada vida. Acabant la Comteſſa ſemblants paraules, lo fill feu principi a tal parlar: Senyora, yous ſuplich que ſia de voſtra merce que no ploreu, ni vullau fatigar la voſtra virtuoſa perſona per mi, e yous beſe les mans de la molta e ſtrema amor que en la ſenyoria voſtra tinch coneguda. Mas deueu penſar que ſo ja en tal edat, que dech exir dejus les ales de ma mare, e ſo per a portar armes e entrar en batalles per moſtrar de qui ſo fill ni qui es ſtat mon pare. Car ſi ſera plaſent a la diuina Mageſtat, ell me guardara de mal, em lexara fer tals aƈtes, que ſeran plaſents a ell: e la anima de mon pare ne ſera aconſolada alla hon es, e la merce voſtra ſen alegrara. Com la Comteſſa li hohi dir tals paraules, giras deuers ſos parents que la portauen, e dix los: Ara dexau vos morir per fill nengu: yo penſaua que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant ſe de voſaltres, e ſamagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perque es de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari. Be es veritat lexemple vulgar qui diu: per natura caça ca. Com foren al portal de la ciutat, los cauallers prengueren comiat per tornar al camp. Lo fill dona dels genolls en la dura terra, e beſa los peus e les mans e la bocha a la mare, e ſuplica la que li volgues donar la ſua benediccio. E la Comteſſa lo ſenya e dix li: Mon fill, noſtre ſenyor Deu te vulla tenir en la ſua proteccio e cuſtodia, et guarde de tot mal: e beſal moltes voltes al departir, e dix la Comteſſa: Tant triſt comiat es aqueſt per a mi, que altra coſa nom fallia per aumentar la mia miſeria. Com lo fill fonch partit, la Comteſſa ſen entra dins la ciutat, fent molt grans lamentacions: e moltes honrades dones de la ciutat la acompanyauen aconortant la en la millor manera que podien.