Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 163
CAPÍTOL 163 : LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU
- A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l'entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà's primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà'ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa deia: "Deixa'm, Tirant, deixa'm!" E ell vos posava sobre el llit de repòs. -E Plaerdemavida s'acostà al llit, e dix: "Ai, En llit! !E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sense profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?" E paregué'm del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet. Dix la Princesa:
- Has més somiat ?
Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.
- Sí, Santa Maria!-dix Plaerdemavida-. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: "Tirant, jo t'he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t'he." E Tirant dubtava de fer lo que l'altesa vostra lideia. E vós dèieu: "Si tu ames a mi, per res no deus estar d'assegurar-me els dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d'Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d'Estefania." "Per l'extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d'amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent." "Calla, Tirant, deia l'altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor." E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: "E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable." E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava, volia-us posar posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: "Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu." Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. "Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar." E Tirant que li deia. "Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?" E ella prenia lo llançol e posava´l-se a la boca, e ab les dents estrenyia´l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: "Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me." Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia´m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d´amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d´amor que ignorava, e doblà´m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d´Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué´m que prenguí un poc d´aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: "Vés-te´n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t´ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda... ", cridà la Princesa e a Tirant e mostrà´ls la camisa e dix: "Aquesta sang mia ha força de reparar amor." E tot açò deia ab les llàgrimes als ulls. Aprés dix: "¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d´una cosa: que no he res fet que perjudique l´honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s´és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m´han pujada al llit per força, car jo m´hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit." D´estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s´acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l´altesa vostra pregava humilment a Tirant se'n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l'altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se´n foren anats, despertí´m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l´aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m´augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d´amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m´ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m´ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.