Tercera serie de cançons populars catalanes/Bach de Roda
Ai, adéu, ciutat de Vic!
Bé 'n mereixes ser cremada!
N'has fet penjâ un cavaller,
el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bach
i al terme de Roda estava.
Valeu-nos, Mare de Déu,
la del Rosê i la del Carme,
¡Sant Domingo gloriós!
Mare de Déu, ajudau-nos!
A nou ores de la nit
el destacament marxava.
Se'n van dret al Colom-gros:
al terme de Roda estava.
Quan n'arribaven allí,
ells a la porta trucaven.
—Està aquí un cavaller?
Voluntaris el demanen.
—No està aquí aquest cavaller:
al Mas-nou de Roda estava.—
Quan ne foren en el Mas,
allí a la porta trucaven.
—Està aquí un cavaller?
Voluntaris el demanen.
—No està aquí aquest cavaller,
que al Torrent té la posada.—
Quan ne foren al Torrent,
allà a la porta trucaven.
—Dieu an el Bach que surti,
que'l Vallfogona 'l demana.
—Déu los guard, els meus amics:
benvinguts sigueu vosaltres.
—No som, no, els vostres amics:
ben contraris vos som ara.—
Quan en Bach va sentî això,
—Trist de mi! Penjat som ara.—
Tant prompte com va sê a baix,
fortament l'agarrotaven,
i a la cua del cavall
ciutat de Vic el portaven.
Quan a Vic el van tenir
la sentencia li dictaven.
—Anem a avisâ'l domer,
el domer de Santa Clara,
que vingui a confessâ en Bach,
que sigui al peu de l'escala.
Aneu a avisâ 'ls fusters,
fusters i mestres de cases,
que vagin a fer les forques
al cap de les Davallades.—
El domer fa de resposta
que'l seu cor no li bastava.
Ne responen els fusters
que no tenen fusta obrada.
Va respondre'l general:
—Farem aterrar les cases.—
Espatllen molts candeleros,
també les llanties de plata.
Ja respongué lo Noi-Ros:
—No'i aurà prou fusta encara.—
Ja'n respongué'l Xirinola:
—Veniu-ne a buscar a casa,
que tanta com n'hi aurà
tota serà per vosaltres.—
Van a visitâ 'l domer,
domer de les Davallades,
que vingui a confessâ en Bach,
que la vida se li acaba.
Ja'n varen fer unes crides
que tots els portals se tanquin.
Quan els portals són tancats
el perdó ja n'arribava.
Ja l'emprenen, i el lliguen
i a la forca l'en portaven.
Quan es al peu de la forca
ja'n va dir aquestes paraules:
—Del que't suplic, general,
si'm daras terra sagrada.
—No te n'espantis, no, Bach,
que ja te'n serà donada.—
Quan es a dalt de la forca
treu una capsa de plata.
diu que la facin a mans
del pare Ramon del Carme.
—Ell era 'l meu confessor,
la tindrà per recordança.
A mi no'm raca'l morir
ni 'l ser la mort afrontada,
sinó tres filles que tinc:
totes tres són encartades
i no poder-les deixar
totes tres emmaridades!—
Les tres filles que tenia
als peus se li agenollaven.
—Aixequeu's, les meves filles:
de Déu sigau perdonades.
No'm maten per ser traidor,
ni tampoc per ser cap lladre.
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma patria!