La Societat de l'Espectacle/Temps i història
Capítol 5
Temps i història.
"Oh, cavallers, la vida és curta... Si vivim, vivim per a marxar sobre el cap dels reis."
125.
L'home, "l'ésser negatiu que és únicament en la mesura que suprimeix l'Ésser", és idèntic al temps. L'apropiació per l'home de la seva pròpia naturalesa és també la seva comprensió del desplegament de l'univers. "La història mateixa és una part de la història natural, de la transformació de la naturalesa en home" (Marx). A l'inrevés, aquesta "història natural" no té existència efectiva més que a través del procés d'una història humana, de l'única part que retroba aquest tot històric, com el telescopi modern l'abast del qual recupera en el temps la fugida de les nebuloses a la perifèria de l'univers. La història ha existit sempre, però no sempre sota la seva forma històrica. La temporalització de l'home, tal com s'efectua per la mediació d'una societat, equival a una humanització del temps. El moviment inconscient del temps es manifesta i esdevé veritable en la consciència històrica.
126.
El moviment pròpiament històric, tot i que encara ocult, comença en la lenta i insensible formació de "la naturalesa real de l'home", aquesta "naturalesa que neix en la història humana - en l'acte generador de la societat humana -", però la societat que ja ha dominat una tècnica i un llenguatge, encara que producte de la seva pròpia història, no té altra consciència que la d'un present perpetu. Tot coneixement, limitat a la memòria dels més ancians, sempre és dirigit pels vius. Ni la mort ni la procreació són compreses com una llei del temps. El temps roman immòbil, com un espai tancat. Quan una societat més complexa arriba a prendre consciència del temps, la seva tasca és sobretot negar-lo, doncs el que veu en el temps no és el que passa, sinó el que torna. La societat estàtica organitza el temps segons la seva experiència immediata de la naturalesa en el model del temps cíclic.
127.
El temps cíclic ja domina a l'experiència dels pobles nòmades, perquè es retroben davant les mateixes condicions a cada moment de la seva travessia: Hegel assenyala que "el vagar dels nòmades és només formal, ja que es limita a espais uniformes". La societat que en establir-se localment dóna a l'espai un contingut mitjançant el condicionament de llocs individualitzats es troba per això tancada a l'interior d'aquesta localització. La tornada temporal a llocs semblants és ara la pura tornada del temps a un mateix lloc, la repetició d'un seguit de gestos. El pas del nomadisme ramader a l'agricultura sedentària és el final de la llibertat mandrosa i sense contingut, el començament del treball. La forma de producció agrària en general, dominada pel ritme de les estacions, és la base del temps cíclic plenament constituït. L'eternitat li és interior: és aquí sota la tornada del mateix. El mite és la construcció unitària del pensament que garanteix l'ordre còsmic sencer al voltant de l'ordre que aquesta societat ja va establir de fet dins les seves fronteres.
128.
L'apropiació social del temps, la producció de l'home pel treball humà, es desenvolupen en una societat dividida en classes. El poder que s'ha constituït per sobre de la penúria de la societat del temps cíclic, la classe que organitza aquest treball social i s'apropia la plusvàlua limitada, s'apropia igualment la plusvàlua temporal de la seva organització del temps social: posseïx per a ella sola el temps irreversible del vivent. L'única riquesa que pot existir concentrada en el sector del poder per a ser materialment malbaratada en festa sumptuària s'hi troba també gastada com a dilapidació d'un temps històric de la superfície de la societat. Els propietaris de la plusvàlua històrica posseïxen el coneixement i el gaudi dels esdeveniments viscuts. Aquest temps, separat de l'organització col·lectiva del temps que predomina amb la producció repetitiva de la base de la vida social, flueix per sobre de la seva pròpia comunitat estàtica. És el temps de l'aventura i de la guerra, on els amos de la societat cíclica recorren la seva història personal; i és igualment el temps que apareix en el xoc entre comunitats diferents, la pertorbació de l'ordre immutable de la societat.
La història sorgeix doncs davant els homes com un factor estrany, com allò que no han volgut i contra el que es creien protegits. Però per aquest desviament torna també la inquietud negativa de l'humà, que havia estat a l'origen mateix de tot el desenvolupament que s'havia adormit.
129.
El temps cíclic és en ell mateix el temps sense conflicte. Però el conflicte s'instal·la en aquesta infància del temps: la història lluita abans de res per ser història en l'activitat pràctica dels amos. Aquesta història crea superficialment a partir de l'irreversible; el seu moviment constitueix el temps mateix que aquest consumeix a l'interior del temps inconsumible de la societat cíclica.
130.
Les "societats fredes" són les que han ralentit en extrem la seva part d'història; les que han mantingut en un equilibri constant la seva oposició a l'entorn natural i humà i les seves oposicions internes. Si l'extrema diversitat de les institucions establertes per a aquesta finalitat, testimonia la plasticitat de l'auto-creació de la naturalesa humana, aquest testimoniatge no apareix de manera evident més que per a l'observador exterior, per a l'etnòleg que torna des del temps històric. En cadascuna d'aquestes societats una estructuració definitiva ha exclòs el canvi. El conformisme absolut de les pràctiques socials existents amb les que es troben identificades per a sempre totes les possibilitats humanes, no té altre límit exterior que el temor de tornar a caure en l'animalitat sense forma. Aquí, per a romandre en l'humà, els homes han de romandre iguals a ells mateixos.
131.
El naixement del poder polític, que sembla estar en relació amb les últimes grans revolucions de la tècnica, com la fosa del foc en el llindar d'un període que no coneixerà més trastorns en profunditat fins a l'aparició de la indústria, és també el moment que comença a dissoldre els llaços de consanguinitat. Des d'aleshores la successió de generacions surt de l'esfera del pur cicle natural per a esdevenir un esdeveniment orientat, successió de poders.
El temps irreversible és el temps del que regna; i les dinasties són la seva primera mesura. L'escriptura és la seva arma. En l'escriptura el llenguatge arriba a la seva plena realitat independent de mediació entre les consciències. Però aquesta independència és idèntica a la independència general del poder separat com a mediació que constitueix la societat. Amb l'escriptura apareix una consciència que ja no és duta i transmesa en la relació immediata dels vius: una memòria impersonal, que és la de l'administració de la societat. "Els escrits són els pensaments de l'estat; els arxius la seva memòria." (Novalis).
132.
La crònica és l'expressió del temps irreversible del poder i també l'instrument que manté la progressió voluntarista d'aquest temps a partir del seu traçat anterior, doncs aquesta orientació del temps ha d'esfondrar-se amb la força de cada poder particular; recaient en l'oblit indiferent de l'únic temps cíclic conegut per les masses camperoles que, en l'esfondrament dels imperis i de les seves cronologies, no canvien mai.
Els posseïdors de la història han assignat al temps un sentit: una direcció que és també una significació. Però aquesta història es desplega i sucumbeix en part; deixa immutable la societat profunda ja que ella és justament el que roman separat de la realitat comuna. És per això que la història dels imperis d'Orient connota per a nosaltres la història de les religions: aquestes cronologies convertides en ruïnes només han deixat la història aparentment autònoma de les il·lusions que les embolicaven.
Els amos que posseeixen la propietat privada de la història, sota la protecció del mite, la posseeixen ells mateixos en primer lloc sota la forma de la il·lusió: a Xina i a Egipte van tenir durant molt temps el monopoli de la immortalitat de l'ànima; així també les seves primeres dinasties reconegudes són l'organització imaginària del passat. Però aquesta possessió il·lusòria dels amos és també tota la possessió possible en aquest moment d'una història comuna i de la seva pròpia història. L'ampliació del seu poder històric efectiu va acompanyada d'una vulgarització de la possessió mítica il·lusòria. Tot això deriva del simple fet que només en la mesura que els amos es van encarregar de garantir míticament la permanència del temps cíclic, com en els ritus estacionals dels emperadors xinesos, van poder alliberar-se'n relativament.
133.
Quan l'eixuta cronologia sense explicació del poder divinitzat parlant als seus servidors, que no vol ser compresa sinó com execució terrestre dels manaments del mite, pot ser superada i convertida en història conscient, és menester que la participació real en la història hagi estat viscuda per grups extensos. D'aquesta comunicació pràctica entre aquells que es reconeixen com a posseïdors d'un present singular, que han experimentat la riquesa qualitativa dels esdeveniments com la seva activitat i el lloc que habitaven -la seva època- neix el llenguatge general de la comunicació històrica. Aquells per a qui ha existit el temps irreversible descobrixen en ell, alhora el memorable i l'amenaça de l'oblit: "Heròdot d'Halicarnàs presenta aquí els resultats de la seva investigació, perquè el temps no esborri els treballs dels homes..."
134.
El raonament sobre la història és, inseparablement, raonament sobre el poder. Grècia va ser aquest moment que el poder i la seva transformació es discuteixen i es comprenen, la democràcia dels amos de la societat. Allà es donava l'invers de les condicions conegudes per l'Estat despòtic, on el poder mai arregla els seus comptes més que amb ell mateix en la inaccessible foscor del seu punt més concentrat: per la revolució de palau, el triomf o fracàs del qual posen igualment fora de discussió. Tot i això, el poder repartit de les comunitats gregues no existia sinó en el consum d'una vida social la producció de la qual quedava separada i estàtica en la classe servil. Només aquells que no treballen viuen. En la divisió de les comunitats gregues i en la lluita per l'explotació de les ciutats estrangeres s'ha exterioritzat el principi de la separació que fundava interiorment cadascuna d'elles. Grècia, que havia somiat la història universal, no va assolir unir-se davant la invasió; ni tan sols unificar els calendaris de les seves ciutats independents. A Grècia el temps històric es va fer conscient, però no conscient d'ell mateix encara.
135.
Després de la desaparició de les condicions localment favorables que havien conegut les comunitats gregues, la regressió del pensament històric occidental no ha anat acompanyada d'una reconstitució de les antigues organitzacions mítiques. Amb el xoc entre els pobles de la Mediterrània, en la formació i l'enfonsament de l'Estat romà, van aparèixer religions semi-històriques que passaven a ser els factors fonamentals de la nova consciència del temps i la nova armadura del poder separat.
136.
Les religions monoteistes han estat un compromís entre el mite i la història, entre el temps cíclic dominant encara la producció i el temps irreversible que s'enfronten i recomponen els pobles. Les religions sorgides del judaisme són el reconeixement universal abstracte del temps irreversible que es troba democratitzat, obert a tots, però en l'il·lusori. El temps tot s'orienta cap a un únic esdeveniment final: "El regne de Déu és aprop." Aquestes religions van néixer sobre el sòl de la història i allà es van establir. I encara s'hi mantenen en oposició radical amb la història.
La religió semi-històrica estableix un punt de partida qualitatiu en el temps, el naixement de Crist, la fugida de Mahoma, però el seu temps irreversible -en introduir una acumulació efectiva que a l'Islam podria prendre la figura d'una conquesta o al cristianisme de la Reforma, la d'un acreixement del capital- s'inverteix de fet en el pensament religiós com un compte regressiu: l'espera, en el temps que disminueix, de l'accés a l'altre món veritable, l'espera del Judici final. L'eternitat va sortir del temps cíclic. És el seu més enllà. És l'element que introdueix la irreversibilitat del temps, que suprimeix la història en la història mateixa, col·locant-se com a pur element puntual que el temps cíclic ha tornat a entrar i és abolit de l'altre costat del temps irreversible. Bossuet dirà encara: "I per mitjà del temps que passa, entrem en l'eternitat que no passa".
137.
L'edat Mitjana, aquest món mític no conclòs que tenia la seva perfecció fora d'ell, és el moment que el temps cíclic, que regeix encara la part principal de la producció, és realment corroït per la història. Es reconeix una certa temporalitat irreversible a tots, individualment en la successió de les edats de la vida, en la vida considerada com un viatge, un pas sense tornada per un món el sentit del qual és a una altra banda: el pelegrí és l'home que surt d'aquest temps cíclic per a ser efectivament aquest viatger que cadascú és com a signe.
La vida històrica personal troba sempre el seu compliment a l'esfera del poder, a la participació en les lluites empreses pel poder i en les lluites per la disputa del poder; però el temps irreversible del poder està dividit fins a l'infinit, sota la unificació general del temps orientat de l'era cristiana, en un món de la confiança armada, on el joc dels amos gira al voltant de la fidelitat i de la contestació de la fidelitat deguda. Aquesta societat feudal, nascuda del xoc entre "l'estructura organitzativa de l'exèrcit conqueridor tal com es va desenvolupar durant la conquesta" i "les forces productives trobades en el país conquerit" (La ideologia alemanya) - i cal considerar el seu llenguatge religiós en l'organització d'aquestes forces productives - ha dividit la dominació de la societat entre l'Església i el poder estatal, al seu torn subdividit en les complexes relacions de senyoriu i vassallatge de les tinences territorials i de les comunes urbanes. En aquesta diversitat de la vida històrica possible, el temps irreversible que comportava inconscientment la societat profunda, el temps viscut per la burgesia en la producció de mercaderies, la fundació i l'expansió de les ciutats, el descobriment comercial de la terra - l'experimentació pràctica que destrueix per a sempre tota organització mítica del cosmos - es va revelar lentament com el treball desconegut de l'època quan la gran empresa històrica oficial d'aquest món va fracassar amb les Croades.
138.
En declinar l'Edat Mitjana, el temps irreversible que envaeix la societat, s'experimenta per la consciència vinculada amb l'antic ordre sota la forma d'una obsessió per la mort. És la malenconia de la dissolució d'un món, l'últim que la seguretat del mite encara equilibrava la història; i per a aquesta malenconia tot el terrestre s'encamina solament cap a la seva corrupció. Les grans revoltes dels camperols d'Europa són també el seu intent de respondre a la història que els arrencava violentament del somni patriarcal que havia garantit la tutela feudal. És la utopia mil·lenarista de la realització terrenal del paradís, en la qual torna al primer plànol el que estava a l'origen de la religió semi-històrica, quan les comunitats cristianes, com el messianisme judaic del que provenien, en resposta als problemes i a la dissort de l'època, esperaven la realització imminent del regne de Déu i afegien un factor d'inquietud i de subversió a la societat antiga. Havent arribat a compartir el poder a l'imperi, el cristianisme va desmentir en el seu moment com a simple superstició el que subsistia d'aquesta esperança: tal és el sentit de l'afirmació agustiniana, arquetip de tots els satisfecit de la ideologia moderna, segons la que l'Església establerta era des de feia molt de temps aquest regne del que s'havia parlat.
La revolta social de la pagesia mil·lenarista es defineix naturalment en primer lloc com una voluntat de destrucció de l'Església. Però el mil·lenarisme es desplega en el món històric i no sobre el terreny del mite. Les esperances revolucionàries modernes no són, com creu mostrar Norman Cohn a La persecució del mil·lenni, seqüeles irracionals de la passió religiosa del mil·lenarisme. Tot el contrari, és el mil·lenarisme, lluita de classe revolucionària parlant per darrera vegada el llenguatge de la religió, el que constitueix ja una tendència revolucionària moderna a la que encara manca la consciència de no ser històrica. Els mil·lenaristes havien de fracassar perquè no podien reconèixer la revolució com la seva operació pròpia. El fet que esperessin per a actuar un signe exterior de la decisió de Déu és la traducció en el pensament, d'una pràctica en la que els camperols revoltats segueixen caps armats fora d'ells mateixos. La classe camperola no podia arribar a una consciència justa del funcionament de la societat i de la forma de dur la seva pròpia lluita: degut al fet que li mancaven aquestes condicions d'unitat en la seva acció i en la seva consciència, va expressar el seu projecte i va conduir les seves guerres segons l'imaginari del paradís terrenal.
139.
La nova possessió de la vida històrica, el Renaixement, que troba en l'antiguitat el seu passat i el seu dret, duu amb ell la ruptura joiosa amb l'eternitat. El seu temps irreversible és el de l'acumulació infinita de coneixements, i la consciència històrica sorgida de l'experiència de les comunitats democràtiques i de les forces que les destrueixen tornarà a prendre amb Maquiavel el raonament sobre el poder dessacralitzat, a dir el que no es pot dir de l'Estat. A la vida exuberant de les ciutats italianes, a l'art de les festes, la vida es coneix com un gaudi del pas del temps.
Però aquest gaudi del passar hauria de ser ell mateix passatger. La cançó de Lorenzo de Medicis, considerada per Buckhardt com a l'expressió "de l'esperit mateix del Renaixement", és l'elogi que aquesta fràgil festa de la història ha pronunciat sobre ella mateixa: "Que bella és la joventut - que se'n va tan de pressa."
140.
El moviment constant de monopolització de la vida històrica per l'Estat de la monarquia absoluta, forma de transició cap a la dominació completa de la classe burgesa, fa aparèixer en la seva veritat el que és el nou temps irreversible de la burgesia. És al temps de treball, per primera vegada deslliurat del cíclic, al que la burgesia està lligada. El treball s'ha convertit amb la burgesia, en treball que transforma les condicions històriques. La burgesia és la primera classe dominant per a qui el treball és un valor. I la burgesia que suprimeix tot privilegi, que no reconeix cap valor que no derivi de l'explotació del treball, ha identificat precisament amb el treball el seu propi valor com a classe dominant i ha fet del progrés del treball el seu propi progrés. La classe que acumula les mercaderies i el capital modifica contínuament la natura modificant el treball mateix, desencadenant la seva productivitat.
Tota la vida social s'ha concentrat ja en la pobresa ornamental de la Cort, abillament de la freda administració estatal que culmina en "l'ofici de rei"; i tota llibertat històrica particular ha hagut de consentir la seva pèrdua. La llibertat del joc temporal irreversible dels feudals es va consumir a les seves darreres batalles perdudes amb les guerres de la Fronde o l'aixecament dels escocesos en favor de Carles Eduard. El món ha canviat de base.
141.
La victòria de la burgesia és la victòria del temps profundament històric, perquè és el temps de la producció econòmica que transforma la societat de manera permanent i de dalt a baix. Durant tant temps com la producció agrària segueix sent el treball principal, el temps cíclic que continua present en el fons de la societat sosté les forces lligades de la tradició, que aturaran el moviment. Però el temps irreversible de l'economia burgesa extirpa aquestes supervivències a tota l'extensió del món.
La història que havia aparegut fins aleshores com el moviment dels individus de la classe dominant únicament, i per tant escrita com a història d'esdeveniments, és ara compresa com el moviment general, i en aquest sever moviment els individus són sacrificats. La història que descobreix la seva base en l'economia política coneix ara l'existència del que era el seu inconscient, però segueix tot i això sense poder treure'l a la llum. És solament aquesta prehistòria cega, una nova fatalitat que ningú domina, el que l'economia mercantil ha democratitzat.
142.
La història que es troba present a tota la profunditat de la societat tendeix a perdre's a la superfície. El triomf del temps irreversible és també la seva metamorfosi en temps de les coses, perquè l'arma de la seva victòria ha estat precisament la producció en sèrie d'objectes segons les lleis de la mercaderia. El principal producte que el desenvolupament econòmic ha fet passar de la raresa luxosa al consum corrent, ha estat per tant la història, però només en tant que historia del moviment abstracte de les coses que domina tot ús qualitatiu de la vida.
Mentre que el temps cíclic anterior havia sostingut una part creixent de temps històric viscut per alguns individus i grups, la dominació del temps irreversible de la producció tendeix a eliminar socialment aquest temps viscut.
143.
D'aquesta manera la burgesia ha fet conèixer i ha imposat a la societat un temps històric irreversible, però negant-li el seu ús. "Va haver-hi història, però ja no", perquè la classe dels posseïdors de l'economia, que no pot trencar amb la història econòmica, ha de també rebutjar com una amenaça immediata tota altra ocupació irreversible del temps. La classe dominant, composta per especialistes de la possessió de les coses que són ells mateixos, per aquesta raó, una possessió de coses, ha d'unir la seva sort al manteniment d'aquesta història reificada, a la permanència d'una nova immobilitat en la història. Per primera vegada el treballador, en la base de la societat, no és materialment estrany a la història ja que ara la societat es mou irreversiblement per la seva base. En la reivindicació de viure el temps històric que fa el proletariat, troba aquest el simple centre inoblidable del seu projecte revolucionari; i cadascuna de les temptatives d'execució d'aquest projecte aniquilades fins ara, marca un punt de partida possible de la nova vida històrica.
144.
El temps irreversible de la burgesia ama del poder, va començar per presentar-se sota el seu propi nom, com un origen absolut, l'any I de la República. Però la ideologia revolucionària de la llibertat general que havia abatut les darreres restes d'organització mítica dels valors i tota reglamentació tradicional de la societat, permetia veure ja la voluntat real que havia vestit a la romana: la llibertat de comerç generalitzada. La societat de la mercaderia, descobrint aleshores que havia de reconstruir la passivitat que li havia estat necessari sacsejar fonamentalment per a establir el seu propi regne pur, "troba en el cristianisme amb el seu culte a l'home abstracte... el complement religiós més convenient" (El Capital). La burgesia ha conclòs aleshores amb aquesta religió un compromís que s'expressa també en la presentació del temps: abandonant el seu propi calendari, el seu temps irreversible torna a emmotllar-se a l'era cristiana, la successió de la qual continua.
145.
Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s'ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d'aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l'espectacle mundial.
146.
El temps irreversible de la producció, és en primer lloc la mesura de les mercaderies. Així que el temps que s'afirma oficialment a tota l'extensió del món com el temps general de la societat, no significant més que els interessos especialitzats que el constitueixen, no és més que un temps particular.