Donya Isabel de Castilla
Aquest text tracta sobre una versió de 1909. Per a altres versions, vegeu Las dos germanas.
a cullir roses m'envien
en un jardí que tenim
a la vora de marina.
Més ai! de l'oliva,
de l'oliva n'he nascuda;
més ai! de l'oliva.
El caçador de la reina
ja n'ha caçat nit i dia;
no'n troba llebre ni daina,
ni de morta ni de viva,
sinó'n troba una arboreda
que granava i no floria,
i sota de l'arboreda
un ginjoler n'hi havia,
i sota del ginjoler
una dama molt bonica.
Els vestits que ella portava
n'eren d'or i plata fina,
i la camisa d'holanda
més de cent ducats valia.
Ja la presenta a la reina,
a la reina de Turquia.
—Veli-aquí, senyora reina,
una molt bella captiva.
La reina, quan la va veure:
—D'ont has tret dama tant linda?—
Ja mana an els seus criats
que la tirin al foc viva,
que quan la veuria 'l rei
d'ella s'enamoraria:
ella seria la reina
i jo fóra la captiva.—
Quan va dir eixes paraules
una vella responia:
—Reina, li daré un consell
d'aquells pocs que jo sabia:
més val que la faci anar
a rentar a la marina;
mentres anirà i vindrà
sos colors blancs ne perdria—
El rei se la va quedar
per fer-li cuidar ses filles.
Un dia estava volcant
la més petita que havia.
—Ai, filla, la meva filla,
a ma terra te voldria,
i't posaria per nom
donya Isabel de Castilla,
que tenia una germana
que per nom aquest tenia.
—Sentiu vós, lo meu senyor,
lo que ara diu la captiva?
—Si això no voleu que diga,
jo la faré cremar viva.
—Això sí que no ho fareu
perquè a mi me matarieu,
que, si això fos veritat,
germanes les dos seriem
i juntes al palau erem
de les terres de Castilla.