Sanch Nova/Llampegueig
—Veu? aquí no tenim el mar com á Barcelona, ni grans planures de conrreu com á la terra baixa, mes sense això disfrutem també de bones vistes.—
Y en efecte; en el moment en que'ls convidats se sentavan entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposantse á assaborir l'aromática beguda que reclosa en antiquada cafetera de plata servía la nina major, les bromades de llevant, esquinsades, retudes y desfetes pel vent de Segarra, anavan á rossegons per les montanyes, deixant ensá y enllá despulles y rebuigs de ses humides y blanques vestes que, enganxades per les copes dels pins y faigs, s'anavan fonent als raigs del sol que s'obrían pas per entre les runes d'aquell cel desballestat. L'atmòsfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una transparencia tal, que deixava veure ab tot son esclat els tons perlats de les singleres y els esmeragdins dels opulents boscatges que's destacavan negrosos sobre'ls matisos més tendres y riallers dels artigatges y pastorims. La terra xopa á desdir, s'escorría ab bellugadissos regalims que juntantse's convertían en impetuosos torrents, desbocats vers les rogenques y grosses aygues de la riera de Vall de Pedres.
—Verdaderament, això no's veu en lloch més, —digué per fi'l jove Montbrió, ullprès per tant hermós panorama.— Jo he viatjat poch ò molt per Espanya y fora d'ella y tinch molt conegudes les conques del Pirineu; però'ls hi asseguro que una vall més encantadora que aquesta no sabría pas hont anarla á buscar. Aquí s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins la poca industria humana que s'hi veu es de lo més rudimentari.—
Don Eudalt, que seguía molt platxeriós el curs del enrahonament del jove, semblá no quedarho tant de sa conclusió y digué:
—Ja veurá; me sembla que aquí's fa tot lo que's pot fer y la terra dona tot lo que pot donar, á menos de corsecarla.
—No ho cregui pas, don Eudalt; Aquí (y quan dich «aquí» no creguin que'm circunscriga á n'aquesta vall) lleva la terra lo que li dona la gana, y la terra per fèrtil que sia es precís ajudarla y obligarla pera que dongui lo que pot y no lo que vol, que això es lo que constitueix l'art del pagés ò l'agricultura. Ab la particularitat de que, convenientment ajudada la terra, no sols no's corseca, com vostè diu, sinó que cada vegada es més pròdiga excedintse á si mateixa, que per alguna cosa es el símbol del agrahiment.
—¡Vatje vatje! —insistí don Eudalt,— aquí sempre s'ha fet aixís y no convencería pas á ningú del contrari. Y sinó, digui ¿què faría ara vostè aquí; ¿tallar els boscos y rompre'ls herbeys pera ferne artigues? Això no sería més que trencar la guardiola y ab quatre anys sería tot acabat. ¿Que's creu que aquí es al plá? Si trech els boscos, faré una dinerada; mes acabat ¿què? Com que, gracies Deu, per ara no ho necessito, be val més que quedi per un mal tránzit, ò pera treure tal volta d'apuros á un hereu menos afortunat. Altrament, la montanya está mancada de brassos, y per lo tant ¿quí conreuaría les noves tretes? qui extrauría l'excés de productes sense camins? Vatje, que si vostè conegués la montanya, no diría lo que diu. Apart d'això, no sab vostè que aquí tenim un enemich irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vullho que això li dongués resultat; encara aixís no faría sinó treballar pel Govern que sempre está á la mira de qui guanya una pesseta.
—Don Eudalt, —digué reposadament en Montbrió,— sento haverlo de contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del Govern, del que ja'n parlarèm també; mes ja que estem posats en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrá á mal.—
Seguí una curta pausa al exordi, y'l jove Montbrió continuá:
—Me pregunta qu'es lo que faría jo en el cas de proposarme variar la explotació d'aquesta finca, qu'es com qui diu de tota aquesta comarca. En prirner lloch procediría á un estudi detingut que, de segur, sería obra de molts mesos, ja que'l cas sería de suficienta gravetat pera no procedir pas de lleuger; però de moment, vaig á trassarli les línies de un plan, sols pera darli idea de si soch radical ò millor dit revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (Y de pas, observi al meu senyor onecle quína mitja rialleta fá, per que no es pas la primera vegada que'm sent pronunciar aquesta paraula)... De primer, recullint la idea de vostè de que aqui'ls productes no tenen valor per falta de medis d'estracció, procuraría abans que tot, tenir una via còmoda de comunicació que'm portés á la carretera més pròxima á Vall-llosell, per exemple. La faría, encara que hagués d'alsapremar la comarca en pes. Procuraría obtenir l'auxili del Govern ò de la Diputació, per més que no tinch gayre fè en els recursos governamentals, perque crech com vostè que l'Estat es el nostre primer enemich, però en darrer cas, me valdría de mos propis medis, anch que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut això, aquestos boscos, sens destruhirlos, sinó millorantlos, esplotant sols aquella riquesa que avuy se pert miserablement per aquestes aubagues, me produhirían un aument de renda suficient pera cubrir els interessos de les hipoteques, y considerant que la riquesa de les montanyes, en general, però d'aquesta en particular es la pruducció pecuaria, al desenrotllo d'aquesta tiraría á tot tirar. Un de mos primers cuydados sería obtenir una cantitat ilimitada de forrtges, y per això lograr, procuraría convertir en prats de regadíu, no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeys y artigatges de les montanyes ¿Còm?
La constitució d'aquest terrer argilench y la configuració d'aquestes vessants, plenes de petites fondalades ò conques que no tenen desguás més que per un lloch, se prestan admirablement pera, ab relatiu poch cost, convertirles en immensos dipòsits hont s'hi recullirían, en temps de pluges, fabuloses cantitats d'aygua que, com serían colocats á diferents nivells, me permeterían, per medi de senzilles canalisacions, tal com se practica en diferentes comarques, convertir en prats de regadíu lo que avuy son artigatges abandonats y ab prous feynes donen quatre brins d'escanyolida xexa. Això me donaría herba de cinch dalls, pel cap baix, que convenientment emmagatzemada me suministraría recapte pera mantenir mils y mils de caps de bestiar durant los mesos de hivern. Afegiré que destinaría á pastures les dues terceres parts de la terra més ò menos plana avuy destinada á conreus, y com me sobrarían adobs pera les restants, llevarían aquestes soles doble de lo que avuy en conjunt produeixen. Com en els díes bonancibles de l'hivern, tiraría als redalls el bestiar, y com en la època dels calors, tindría l'estiuatge de la montanya ¿sab vostè el número immens de caps de bestiar que podrían mantenirse en aquesta sola encontrada? Y ara no li dich res de les diverses industries que's derivan de la cria de bestiar y que podrían ser explotades, com son la fabricació de formatges, concentració de la llet, extrets de carns, fabricació de adobs, etc.
Que això suposaría la construcció de grans cabanyes pera dipòsit d'herba, de grans corrals pera'l bestiar, moltes habitacions pera'l personal que deuría ser numerós y part d'ell molt instruhit y fins tècnich, y per lo tant una gran acumulació de capital; ¿quin dubte te? Però es això lo que se'n diu agricultura, es això lo que se'n diu cria de bestiar, es això lo que se'n diu esplotació de la terra.
—¡Válgam Sant Eudalt gloriós! —feya don Eudalt posantse les mans al cap;— ¡y quín modo de fantasiar! Se coneix que vostè es jove. Vostè faría com l'heureu de Rodés, que va venir fet un sabi de no se quína escola de Perpinyá y, tot fent innovacions, si no li prenen dels dits, aviat hauría fet net del patrimoui.
—Fets aislats res proban. Ademés, dech advertirli que tot lo qu'he esplanat no es cap miracle ni cap invent perque tal he vist y tal pot veure vostè quant vulgui en molts llochs de Fransa, Suissa è Inglaterra, hont los hi lluheix un altre pel. Y si això ho fan uns, no hi há rahó perque no ho puguin fer altres en iguals condicions.
—¡Vatje, vatje! Això aquí no es factible. Ja caldría que'ls propietaris ens convertíssim en capatassos y ens trenquessim el cap nit y día barrinant...
—¡Angela! á això es á lo que anava y vostè m'escursa'l camí. Els propietaris dels paissos que li he citat son persones enteses, ab títol moltes d'elles y que dirigeixen personalment ses esplotacions, y's compren que aixís deu ser. Y sinó, vegi lo que fan els fabricants ¿no son ells que dirigeixen personalment ses industries? ¿no envían á sos fills á estudiar en els grans centres industrials pera apendre tots aquells avensos que la contínua evolució social fan necessaris? Donchs ¿perquè no han de ferho els agricultors, ja que es la agricultura com una fábrica ò gran laboratori, hont hi entran primeres materies, funcionan máquines, se pagan jornals y s'elaboran gèneros pera donarlos al comers?
—Lo que hi há y aquesta es nostra desgracia, que nosaltres, propietaris, no volem considerarnos com á industrials, sinó com á simples rentistes, ab gran depreciació de nostres propies rendes. Arrendem les terres á qui no te capital pera treballarles, qu'es com si un fabricant arrendés els telers als obrers sense recursos. Y que ha de succehir? Que'ls pobres apenes ne treuen la vida, després de salvar la escassa renda del amo, qui per sa part, s'acontenta ab poch, ab tal que pugui vagar. Si les rendes no li bastan, acut á la usura si no te seny, ò sinó rebaixa sos gastos reduhintse á una vida poch millor que la de sos masovers, salvo anar ab la esquena dreta.
—Vostè ho ha dit: com que no necessita fondos, no vol explotar els boscos perque puguin servir de puntal á un hereu tronat. Aquesta historia's repeteix sovint. El propietari que té'ls ronyons coberts, deixa que's pudreixin els arbres al bosch, y, en lloch d'emplear els sobrants de ses rendes en mellorar ses finques, prefereix enterrar les unses ò adquirir noves terres, que descuyda com les altres, si no comet l'error major de folrarse de paper del Estat. Aquest es l'hereu Arreplega. Després ve l'hereu Escampa, que dona bon compte de les unses y del paper, y, com les rendes no li bastan, ataca'ls boscos, fentne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges que les aygues cuydan d'aixarroncar, deixant la penya núa. Ell encara va tirant be ò malament, mes ve son fill que, trobant morta la gallina dels ous d'or, no té més remey que malvendre y fugir.
Ressegueixi la montanya y ho veurá: aquí'ls boscos morint de plètora, més enllá les serres repelades arreganyant els òssos descarnats que, coberts un temps d'atapahida gleva, foren hermosos vergers. Enlloch un camí tranzitable; per tot l'apatía, la incuria y, com es natural, la pobresa, quan no la miseria.
—¡Però si això s'ha vist sempre, si aixó es la montanya! ¿Qué's creu qu'aquí es com per avall, que la primavera dura tot l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pochs mesos y no dona lloch als esplets de la terra.
—Está en un error, don Eudalt; hi há climes molt més frets qu'aquest, ahont hi veurá la agricultura més floreixent que la nostra. Ademés, ja he dit qu'hauríam de convèncens de que nostre país es més apropòsit pel desenrotllo de la riquesa pecuaria que de la purament agrícola.
—¡Bah, bah, bah! —feu don Eudalt, que no sabía per ahont eixirsen;—be n'anomena prous de pobles, però no'm convencería pas. Jo tinch la missió de trasmetre á mos fills el patrimoni tal com l'he rebut de mos pares, y això ho cumpliré, ab l'ajuda de Deu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt antich que diu: «Cols plantava l'avi...».
—Un altre erro —interrompé en Ramon,— ó, mellor, dos erros en un sol concepte. En primer lloch, no es cristiana la máxima que limita sa obligació á llegar íntegra á sos fills la herencia qu'ha rebut de sos pares, y sinó'l senyor Rector pot esplicarli la parábola evangèlica d'aquell senyor qu'entregá á varis de sos criats un taleguet d'or á cadahú y que lo mateix recriminá á n'aquell que li retorná intacte que á n'aquell altre que'l dissipá, alabant únicament al que li retorná aumentat. També es un altre error inconcebible l'adagi que diu: «Cols plantava l'avi, cols planto jo sabi» ab lo qual se vol suposar que no devem separarnos de lo que teren nostres passats. Es evident que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina, avuy aniríam nosaltres encara vestits de fulles de figuera. Aquest adagi no pot esser molt antich, perque repugna al carácter de nostra rassa, que practicá idees essencialment progressives. En alguns llochs de la montanya, avuy herms y abandonats, he reconegut jo restos de cellers, que denotan una explotació vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals d'estacions pecuaries que fa vergonya de compararles ab les que avuy s'hi troban; explotacions mineres desaparegudes, regadius abandonats, etc.,etcétera, proban eloqüentment un grau d'avensament del que avuy no'n tenim sisquera idea.
¿Y vol qu'ab tan estúpida máxima hagués Catalunya, per espay de sigles, marxat al cap del món civilisat? Jo crech qu'aquest adagi no es altra cosa que'l crit de gracia d'una generació vensuda, embrutida per la tiranía d'un poble que, á cambi de lo que li llevava, no podía darli sinó... lo que tenía, y una de tals coses fou aquesta falta d'esperit práctich, aquesta passivitat mussulmana, aquest fatalisme polítich que tot ho confía á l'administració que tot ja ho té escrit.—
Aquest llarch discurs lo pronunciá ab veu clara y accent fogós y rápit. Ningú l'interrompé, y si be tothom estava pendent de sos llavis, per la mateixa actitut del auditori comprengué ab pena que son llenguatge era nou per tota aquella gent.
—Perdonin que'ls hagi amohinat ab aquestes cabories que sovint me fan eixir de test; —digué somrient y aixugantse la suor del front.
—¡Vol callar! Nó, nó, al contrari; —feren varies veus.
—Cregui que m'agrada molt de sentirlo, —afegí don Eudalt,— mes ab tot això no veig encara'l per què del terrabastall que'm proposa.
—¿El per què? —reprengué'l jove per quals ulls passá com un llampech al mateix temps que per un rápit mohiment cambiava de postura dirigint tot el cos vers son interlocutor.— Aviat ho sabrá don Eudalt: perque això es la mort ò l'agonía pitjor que la mort encara; perque la societat se disol baix tots conceptes y es precís comensar á pensar què es lo que ha de náixer de sota de ses runes. Els procediments y'ls organismes que han paralisat ò entontit la vida de nostra regió, també han atacat la moral de la societat, despertant mil concupiscencies y convertint la vida civil en un femer. Vostè ho ha dit; l'Estat que deuría ser nostre pare, es la cuca que se'ns menja'l pá y això com atentatori á les lleys socials no pot durar y vindrá la revolució de baix si abans no fem la de dalt. Aquesta revolució deurá consistir en desfer l'obra de dues ò tres centuries tornant al temps en que Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per l'interés comú, y governats cada un d'ells per lleys filles de sa propia essencia. Aquí s'ha format un estat artificial confonent llastimosament la unitat ab la uniformitat y convertint en dogals els llassos de germanor. Esmortuhit l'esperit nacional de les regions, la governació de l'Estat ha caygut en mans dels polítichs d'ofici que d'aixo viuen y tenen interés en acabarlo de matar.
Donchs, la reconquista de nostra personalitat es la única taula de salvació que'ns queda. Ens caldría revenirnos, fernos superiors á nostres adversaris en cultura, en moralitat, en riqueses y en tota mena de virtuts morals y polítiques, y d'aquesta manera podríam, si no evitar el cataclisme que s'atansa, esperarlo sense temensa y fins desitjarlo y provocarlo segurs de trobar en nosaltres mateixos suficienta forsa pera regenerar la societat.—
El concurs seguía ab creixent interés la disertació del jove, que afegí.
—¿Compren ara vostè perquè jo somnío ab aquestes grans reformes? En les vessants del Pirineu catalá hont avuy s'hi compta una població escassa y pobra, hi há elements pera nodrir un milió d'habitants vivint d'industries montanyenques, es á dir desenrotllant riqueses esclusivament propies del terrer. ¿Y sab vostè lo que podría esperarsen d'una tant respectable massa de població rural, en sa major part, de sanch montanyenca pura, regenerada y vivificada pel antich esperit de nostra rassa?
—¡Sants del cel, quín cap de trons! —exclamava don Eudalt ab les mans al cap, tan bon punt hagué'l jove acabat sa carretilla llensada ab venemencia de frase y casi sense respirar,— vostè enrahona molt be; mes si segueix per aquest camí, parará boig. Mals anem, però me temo que aixís encara aniríam pitjor. ¡Vatge, vatge! sòrt que vostè mateix ho confessa que somnía.
—Es clar que somnío, —feu en Ramon somrient y com mitg arrepentit de sos esclats,— però déixinme somniar, que no poques vegades son els somnis que'ns posan sobre la veritat y somnis hi há que valen més que aquesta.—
Y reprenent son ayre de broma, afegí vegent que son oncle s'alsava disposantse á marxar:
—¡No's cregui pas que soch sol, nó! ¿Veu? al senyor oncle'l tinch ja mitg conquistat y si logro convèncer á vostè ¡quín triumvirat formarèm! Ell representará'l bras eclesiástich, el poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador y moderador, es á dir la dreta; y jo la esquerra revolucionaria; y veurá com entre tots alsapremem la montanya.——Ja veurá, feu l'altre ab posat calmós, ara les presses son sols per vostè, perque á mi ja m'han escapat. Vagi, donchs, en nom de Deu, qu'en quant á mi, no poguent arribar á Vich, á Vall-llosell ab quatre salts hi, seré qualsevol hora que monti á cavall.
—Com vulgas, —feu Mossen Joan comensant á despedirse d'uns y altres. Un moment després, la fina discreció de la familia, deixá aislats oncle y nebot y com desapercebuts en un recó de la sala.
—¿Per què no tornas á la Rectoría? —deya l'oncle ab posat d'humil pidolayre.
—No pas tant com crii aquell drach. Cregui que arribaríam á males. Y li asseguro que es més per vostè que per mí que m'hi enfado. Pensio y reflexioni, y veurá qu'es una situació que li convé dominarla.—
Bona estona estigueren sols, y les mosses que'ls espiavan de cua d'ull pogueren apreciar una nova facies de la peculiar idiosincracia d'aquell jove escepcional. A peu dret y els brassos passats al coll del seu oncle, li conversava carinyosament á ran de cara, sent curiós de veure la facilitat ab que de les fogositats de suara havía passat á les més tendres manifestacions del amor filial, vegentse humitejar els ulls del pobre vellet baix el pes de ses caricies de nena mimada. Per fi's desferen, després de besarse mutuament, y'l jove's dirigí vers la familia exclamant alegrement:
—Queda en principi firmada la pau, deixant in statu quo la qüestió de la Felissa que's tractará oportunament.—
Encara Mossen Joan conversá breus moments ab donya Dolors, y sortiren tots á despedirlo fins á la escala.
Retornats á la terrasa, feren des d'allí'l darrer adeu al bon Rector que s'allunyava. En quan se perdé de vista, en Ramon que se l'havía contemplat pensativament, se retorná de sobte vers les senyores, exclamant seriosament:
—Aquesta dona li escursa la vida ¿Creurían que'm venen tentacions de donarli la bola com als gossos?
—¿Y ara? ¡quíns disbarats de dir vostè també! —contestá donya Dolors rient y tocantli la esquena ab tal familiaritat com si'l conegués de náixer.Els nens se revoltaren tots, fent un embull ab l'ordre d'ensellar el cavall del qual resultava que'l cavall era mort, qu'era fugit ò que els mossos se negavan á ensellarlo perque tirava cosses, y altres mil ignoscentades, moltes d'elles sugerides per les mateixes senyoretes.
Per fi'l mateix don Eudalt li pregá alegrement que's quedés y tornarían á parlar dels seus somnis. Els demés s'hi adheriren, pretextant que'ls hi agradava tant de sentirlo; donya Dolors, l'ánima de la casa, acabá de fer el pes.
—Miri, Ramon, —digué ab aquell posat afable que tant li esqueya,— ara ja sabem lo que eran totes le presses y les ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest cantó ja no te escusa. Fássins el favor de quedarse quant menos tot demá, que podrèm obsequiarlo ab una fontada, sinó, creurèm que no aprecía la bona amistad que li oferím.
Nostre jove, que cada vegada's defensava mes debilment y, se sentía de més en mès atret envers aquella familia tant simpática, se sentía inclinat á cedir. Mes li mancava encara una invitació y aquesta era la que no venía.
Girá'ls ulls envers la Montserrat que restava silenciosa y com capficada. Ell no desplegá els llavis, mes sa mirada fou rápida, expressiva é interrogadora.
«¿Què faré?» semblava preguntar.
Tampoch se desclogueren els llabis d'ella, més son esguart no fou menos rápit, expressiu y precis.
«Quedis».
Y's quedá.—No ho cregui, nó, —afegía reposadament donya Dolors, procurant rebaixar quelcom dels beneytons elogis del seu marit.— Les hi mancan estudis y les hi sobra gandulería. Si no fos aixís, ja tocarían alguna cosa.
—Som d'opinió que's fassi la proba, —afegi'l jove complacentment.
Efectivament, després d'una brega que durá llarga estona, s'assegueren al piano successivament, la petita de primer, executant les llissons més escullides del mètodo de Charpentier. La Montserrat picava més alt, contant entre les pesses de son repertori, La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta moribundo y altres rancions per l'estil, que executava ab relativa facilitat y algun sentiment, mes ab tots els vicis del mestre assalariat que's guanya la vida fent música com un altre fent sabates. Això no impedía pas que don Eudalt se les escoltés entusiasmat y que en Montbrió's desfés en elogis de les pianistes, tot lamentantse interiorment de la rutina que fa á voltes mal-lograr excelentes disposicions.
Á n'ell no l'hagueren de pregar gayre pera sentarse al piano. No era pas pianista, si be coneixía bastant la nota, però, dotat d'una poderosa retentiva musical y d'un enginy y habilitat especials que'l feyan surtirse de tot, executava casi de cor, ab més ò menos fidelitat però ab ver sentiment y delicadesa, algunes estimables melodíes, que deixaren ab la boca badada als oyents.
Tampoch era cantor ni possehía una veu ben caracterisada y cantá ab afinació y gust alguns fragments d'òperes, apresos durant sa vida d'estudiant. Però ahont triomfá, fou executant algunes cansons catalanes, ab les que deixá sorprès á tothom. No sabían compendre com aquelles melodíes, que coneixían degenerades y malmeses per boca dels jayos del poble, cantades ara ab verdadera devoció y coneixement, tinguessin el dò de remòurelshi fins les entranyes, com si'ls despertessin dormides ansies y vells recorts, qu'afluían com abundoses dèus d'entre mitj de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.
Per fí, portat per son entusiasme de missioner y posant á contribució sa felís memoria, comensá á recitar, ab entonació vígorosa, tirades de versos, triades poesíes dels mestres del renaixement catalá.
La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant patria, clamant justicia y remembrant gestes de nostres passats, oblidades, desconegudes ò desvirtuades per les histories, produhí sobre aquell curt auditori de catalans inconcients, els efectes de sempre en tals cassos. S'adonaren de que aquells accents un la propia parla'ls hi arribavan al cor, comprengueren qu'allò anava per ells é identificantse ab l'ánima del poeta, sentiren remoure dintre'ls cors quelcom que fins allavors hi era com adormit.
Aquelles mascles notes, llensades á boca plena pel nou jotglar que s'havía emprès la noble tasca de ventar les cendres del oblit pera revifar el caliu de la patria, rodolant per les amples sales, semblavan revetllar l'ánima esmortuhida de la vella llar catalana, que se sentía bategar fins per darrera les mal closes portes, ahont, atret per lo desusat del cas, s'hi apilotava'l servey, marxant de puntetes, aixamplades les fesomíes y com responent á la veu de la trompeta que cridava resurrecció.
Aixís transcorregué la vetlla, breu y platxeriosament, y aixís anava infiltrantse en l'ánim d'aquella bona gent l'esperit joganer y sèrio, arrauxat y discret, fogós y candi, d'aquell jove escepcional que, unes hores abans, passava desconegut per davant de la porta que la hospitalitat li obría y semblava ara l'amich de tota la vida.—Bon día, Montserrat; —exclam'l jove alegrement allargantli la má.— ¡Uy... que matinera! ¿Ha descansat?
—¡Jo ray, gracies á Deu..! —feu ella en el mateix tò.— Vostè sí que no haurá descansat que's llevi tan d'hora. ¿Que no ha estat be, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?
—Molt rebé, sinó que... —baixant la veu y matisantla ab intenció,— desitjava reveure'l sol d'aquestes montanyes.
—Perxò si que no tenía pas d'apressarse tant, que bona estona estará visible, —digué la noya, entre riallera y enrogida, copsant la floreta qu'ab petulancia d'estudiant l'altre li dirigía, y baixant els ulls afegí: —Ademés, que'l nostre sol deu esser com el de per tot arreu.
—¡Oh! No ho cregui pas, senyoreta; ò per lo menos enlloch com aquí havía sentit la influencia de sos raigs encantadors.—
Y alsant la veu, com per no forsar més el símil, afegí:
—Enlloch com en la montanya trobo aquestes frescals matinades que revifan els esperits.
—Y estenent el bras vers l'horitzó— ¡Míri que deliciós! ¡Vegi! Vegi'l plá, com dels conreus y prades s'alsa una boyrina blavosa, tan tènue, que sols arriba á entelar els obgectes, com pera suavisar llurs tons, tornantlos més fins y delicats. ¡Míris aquells arbres de taca carminosa que'l sol bat ara per darrera, dibuixant llurs siluetes com ensarrellades d'or! Y aquelles masíes, de parets rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes ferratgeres, ¿veritat que semblan tasses de plata vella, descansant sobre graderíes de marbre vert? ¡Y més amunt la tofa obscura de les terres bosques, fent de repisa á les grans cingleres! ¡Y aquesta flayre lleugerament salabrosa!... es la rosada que s'evapora als primers raigs del sol. ¡Que n'es de grandiós, d'atractívol y de bell tot això! Tot riu y tot se fon, formes, sons y colors, en una nota única de suprema armonía. ¡Míri, míri, aquell gropet de roures de la collada, de quín modo més fantástich progecta sa ombra gegantina, en forma de cono colossal, sobre les calitges del plá, y aquell estol de coloms que vola formant espirals, destacantse ara per clar ara per fosch, á mida qu'entra y surt de les faixes lluminoses que devallan dels crenys de les serres! ¡Quánta llum, quánt color y quánta vida! Això es la Naturalesa. “¡Salve, oh sacra natura!„. Que diría'l meu oncle. Això es viure y gosar. ¿No ho troba aixís, Montserrat?—
La pobra xicota, tota ulls y tota orelles, contemplava embadalida, aquell hermós panorama, com si no l'hagés vist en sa vida. Ella, qu'allí havía nascut y crescut, qu'estimava aquell país com á part d'ella mateixa, no l'havía may vist esplèndit y rialler com ara, ni se havía cregut may capassa d'assaborir un conjunt de sensacions com les qu'en aquell moment la corprenían. Ara comensava á compendre perque la estimava tant á n'aquella terra y fins trobava qu'encara l'havía estimada poch.
Res contestá, mes sa fesomía dilatada y encesa y la precipitació dels batechs de son cor, denunciavan per clar que sa ánima's deixondía, com la nota armònica que jau dormida en la corda's desperta al refrech del dit del artista que sab polsarla.En Ramon, ab son trajo de campanya, botes y jipijapa y ab son ayre pagesívol, que li donava una distinció un poch arcayca, seguía al estol de senyores y senyoretes, nens y nenes, ara endavant ara endarrera ara en mitj de elles, recordant els pastors de Wateau voltats de florides sagales.
Si be no's cansava de mirar de cua d'ull á la pubilla, per delicadesa y per no abusar de la confiansa ab que l'honrava la familia malgrat lo fresch de la coneixensa, no s'atrevía á particularisar ses atencions, que procurava distribuir per un igual.
La comitiva, caminant per entre herbeys deliciosos y per sota boscatges ombrívols, arribava á la font del Faig, obgecte de la matinera expedició.
El refresch fou frugal y apropiat al cas. Fiambres de pernil y altres conserves y fruytes del temps y, per beguda, á més de l'aygua cristallina, la blanca llet de les cabres que per allí pasturavan, munyida dintre'ls mateixos gots de campanya. Els nens, joganers y atrevits, la xumavan abocantse als molsuts braguers de les besties complacentes.
Á la tornada, havent el sol dissipat la boyrina, els obgectes se presentavan més franchs y més potents de color. Les senyores y senyoretes, ab ses matisades vestimentes y ab ses ombrel-les de brillants colors, esclatavan ab flamejantes notes en mitj del vert de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol. Escampellades assí y allá, joguinejant y cullint flors, se reunían en pinyochs, que seguidament se desfeyan pera formarne d'altres més enllá, sempre bellugoses y alegres, sempre cantant, xisclant y rient.
En Ramon y la Montserrat, com frissosos, apenes may se mantenían prop l'un del altre, igual que si una forsa'ls atragués pera repellirse en quant arribavan al contacte. Aixís, quan semblan no preocuparse l'un del altre, s'aproximan, y al trobarse junts ella enrogida, dissimuladament s'aparta, y ell... com entontit fa'l mateix.
Á les envistes de la casa, 's dirigeix ell á n'ella, en un moment en que ha quedat á rerassaga:
—Escolti, Montserrat: ¿voldría donarme un cabell?
—¿Y es cert que'l necessita? ¿Pera lligar un ramellet potser?
Me fa falta pera lligar voluntats.
—¡Oydá! ¿Y quínes son aquestes voluntats qu'ab tan poch se lligan?
—Les d'aquestes dues flors ¿veu? —Atansantshi una mica més, parlant ab veu baixa, y ensenyantli les flors:— El pensament boscá y la margarideta, voltats de companyones. ¡Míri com se volen! El pensament posa'l cap de cayrell y sembla que's daleix, guaytántsela ab sos ulls d'enamorat... y ella... ¡còm baixa'l caparró!.. ¡Tan hermosa!.. No'n dubti de que s'estiman... Fins me sembla sentir en mos dits els batechs de llurs cors enamorats; però estan desjunyides y no's tenen... Les hi falta un quelcom que les ajunti... —tot lligantles,— ¿veu? un... res... ¡un cabell!—
Tot presentantli'l ramellet se creuan d'ulls, s'entrebancan y tremolan; ella's separa tota confosa.
En lluyta ab sí mateix, en Ramon, sempre volguent y dolguent, sentía mancarli totes ses energíes y renáixerli tots sos escrúpols en quant se veya sol ab aquella virginal aparició. Mancantli la llivertat que li donava la presencia d'altri, de desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replechs de sa fesomía, semblantli, veure'l cel obert cada vegada que, ab una de ses ignocentes tonteríes, lograva ferli descloure'ls llavis y marcarse els sotets de ses xamoses galtes. La trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa.
Y ella, encongida, sentintse baix la inquisitorial observació del jove, ni s'atrevía á alsar la vista de la feyna de ganxet que tenía entre els dits.
De sobte, interrompé ell el silenci, diguent ab afectada naturalitat:
—¿Creuría, Montserrat, qu'anit l'he somniada?
—¿De debò? —feu ella sense cambiar de postura y mostrant ses dents com pinyonets menuts y apretats.
—Sí, l'he somniada y... he somniat que la estimava.—
Aquí aixecá ella'l cap y tirá sobre'l jove sa mirada apacible, com una ullada de sol de primavera, mentres que ses galtes, fresques y daurades, se tenyían del color de sa pagesívola senzillesa. Animat el jove, se feu més atrevit y afegí:
—He somniat més encara. —La veu li tremolava lleugerament y per moments s'engrandían les roses de les galtes d'ella.— He somniat... que vostè també m'estimava.—
¡Benchit sía'l Senyor, qu'ha permès que ses criatures percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna alenada del Paradís! Perque l'amor, quan no está tacat per l'alè del món, té quelcom de les sublims delectacions dels predestinats. La donzella no torná rahó, mes ell, veyentla transformarse, interpretá á son plaher el cayent de sa cara embadalida y copsá á plè cor les corrents de dolsa simpatía que de tot son ser s'irradiavan.
Son rostre, mitj somrient, presentava totes les tintes del cel al trench de l'auba, y ab sos grans ulls somniosos y d'una ficsesa estranya, y ab sa boca mitj desclosa, tenía un tal posat de candor bíblich, que verament,emblava altra Ruth encisada al escoltar, sobre'ls rostolls de Betlem, les dolcíssimes paraules de Booz.
Mes la revelació, que's produheix clara en les interioritats del esperit, s'entela á vegades rápidament al topar ab les vulgaritats de la vida práctica. El respecte á les conveniencies socials, la falta d'ubicuitat de nostres potencies, que'ns impedeix exteriorisar les impressions agenes y la mesquinesa de la inteligencia humana, exposada á confondre la revelació ab la alucinació, son factors suficients á congriar el dubte, pera proba de la vocació.
Aixís se trobavan en Ramon y la Montserrat desde'l moment de sa coneixensa. Ell, ab son carácter enemich de nebulositats y dubtes, lluytant contra les propies inexperiencies y curtedats en una materia que, ben cert, li era nova, com se diu vulgarment, volía y dolía. Ella, feble y temorosa, resant Salves á la Verge sa patrona, desitjava, esperava y temía. Ell era'l martellet perfidiós del analista, que pugna pera avalorar la bondat de la mena descoberta, tot tement destruhirla; ella, la enclusa que para y calla.
Y aixís batían son destí, atents abdós á les espurnes que creuavan l'espay.—Té, una visita: una senyora pregunta per vostè.
—¿Una senyora? —feu el jove sorprès.— ¿Quí es ella?
—¡La Felissa! —exclamá la noya mitj esclatant.
—¿La Felissa? —repetí l'altre, més sorprès encara.— ¡Vatualisto! ¿Y què vol, la infelissa?
—No ho sé; diu que'l vol veure.
—Donchs, qu'entri, ¿no li sembla, donya Dolors?—
Y vegent que la dama hi assentía, se separá del rotllo y aná corrents á sentarse en el sofá de l'altre extrem de la sala, prenent una actitut comicament ceremoniosa y tossint ferm. Entre tant la Loreto, trayent mitj cos fora de la porta, cridava:
—Veníu, Felissa, entrèu; es assí'l senyoret.—
Se sentí acostarse'l pausat refrech d'unes soles d'espardenya. Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto, aparegué una figura cendrosa, alta y escardalenca, que mirava esparverada com si temés un malencontre. Se pará un moment pera saludar als presents ab un «Bon díes tothom, ab la companyía», qu'apenes se sentí, y ficsantse ab en Ramon, avansá fins al mitj de la sala, probant de fer una mitja rialla, tot diguent ab veu confosa:
—Bon díes, senyoret, ab la companyía. ¿Còm ho passa? ¿Está bò?
—¡Hola, Felissa! Jo be, ¿y'l senyor oncle? —digué aquest ab tò bastant sech.
—Tots be, gracies á Deu. —Y s'aturá.
—Y donchs, ¿què tenim de nou? —digué'l jove, vegent qu'ella no's desenfangava.
—El senyor Rector me fa venir, perque... —altra pausa,— vamos... perque m'ha dit que vostè está molt enfadat ab mí, y jo... venía pera desagraviarlo.
—Y ¿de què li ha dit qu'estava jo agraviat de vostè?
—S'ho sab; perque diu que no l'he tractat com se mereixía.
—Y vostè ¿què'n pensa d'això qu'ell li ha dit?
—¿Què vol que li digui, pobra de mí? Sinó que, á vegades, un hom peca per ignorancia y sembla que fassi lo que may ha pensat fer. Si l'he agraviat, haurá sigut sense volerho fer.
—Felissa, ¡ja n'hi há prou de camándules!— exclamá, per fí, en Ramon, que ja's comensava á impacientar.— Sense necessitat de que ningú li digués ò, mellor dit, perque vaig avinentarli jo mateix, sab vostè prou be, còm y de què estich jo agraviat, com ho estaría fins el glos del vehí si s'hagués vist tractat com jo. ¡Miri que tirarme al carrer en dejú y ab un temps com aquell..!—
Palplantada al mitj de la sala, la Felissa semblava una d'aquelles munyaques que'ls pagesos posan al mitj dels sembrats pera espantar als pardals, y al sentirse increpada per en Ramon, ab indignació més afectada que real, creuá les mans per sos dits anantles pujant fins á l'altura dels llavis, en tant que sa boca desequilibrada, se contreya tan desigualment que, mentres els espectadors de la dreta creyan qu'anava á riure, els de l'esquerra presumiren qu'anava á esclatar en plors.
—¡Verge Santa del Roser! —exclamá.— ¡Diu que'l vaig tirar al carrer en dejú! ¿Quí som jo, pobra de mí, pera poder fer semblant cosa á la Rectoría? ¿No va esser vostè que se'n va anar, sense acceptar ni un plat de sopa? ¡Y encara les que'm vaig haver de sentir, Deu meu!—
El jove comprengué qu'aquella dona obrava á la forsa y sols obehint un manament imperiós del senyor Rector, quí havía volgut donar una proba de virilitat ordenantli aquella satisfacció. Sa humiliació, donchs, era imposada, nó sentida, y ell no sabía si indignarse de debò per tanta farsa ò si bromejar davant de lo orginal de la escena, á lo qual hi convidava fins la predisposició del auditori, exitat per les diablures de la enfutimada Loreto que, colocada darrera la dona, li feya grips y gonyes. No obstant, se repensá y, comprenent qu'allò era portat per son propi oncle y tal volta en connivencia ab donya Dolors pera procurar una solució al conflicte pendent, decidí agafarho (ò suposarho al menos) per la tremenda, per veure si aixís lograva dominar aquell carácter empedrehit, fent que's donés per la pell.
—¡Ja n'hi há prou! —exclamá ab veu forta y redressantse.— ¿S'ha cregut vostè que, després de tenirme á casa del meu oncle, com qui diu á pa y aygua, després de traurem materialment de la casa, que més es meva que de vostè, oferintme per tot refrigeri l'emplasta de pa que tenía preparada pera'l seu amo, encara té dret, per tota satisfacció, de venirme á tirar á la cara lo fet com un benefici? Sápiga y entengui que no li estimo per res. Vostè, qu'esclavisa al pobre senyor oncle, abusant de la seva bondat; vostè, que's complau en mortificarlo, fentli representar papers ridículs davant del poble; vostè, qu'ab sa coquinería l'indisposa ab la familia y ab sos feligresos, escursantli la vida ab privacions y disgustos, no té dret á parlar davant meu sinó de genolls. Y jo, que havía donada paraula de no posar més els peus á la Rectoría mentres vostè hi fos, li dich ara que m'he repensat, que hi entraré demá y que vostè'n surtirá per la finestra si abans no ha procurat surtirne per la porta.—
La pobra dona, al sentir aquella pedregada, se posava les mans al cap, s'estirava les grenyes y picava de peus, fent la fatxa més estrafalaria del món. Fins, com els antichs faritzeus, feu acció d'esquinsarse les vestidures, contenintse sens dubte per lo que li costaría després d'apedassarles.
La escena anava tornantse per demés extravagant, perque, mentres las dona's desesperava, plorant y tremolant, mitj en brassos de les senyores majors, que tractavan de consolarla, tots els demés se desfeyan de riure sense miraments.
—¡Ja sé que he pecat, pobra de mí, ja sé que tinch culpa! Díguinme: ¿què tinch de fer? —exclamava per fí, menos exitada, però més esporuguida per l'amenassa, qu'acabava de sentir.
—Fassi lo que li ha dit el senyor Rector, —li bufá á l'orella donya Dolors, com pera tornarla al camí.
—Donchs, el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó y li pregués de tornar á la Rectoría, y jo li prometo que'l serviré ben be.—
Les senyores oficiaren d'intermediaries y protectores. En Ramon, després de ferse ben pregar, otorgá'l perdó.
—En quant á tornar á la Rectoría, —afegí,— hi tornaré de bona gana, mes no pas sense condicions. ¿Què li ha dit, sobres això'l senyor oncle?
—Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes serán acceptades.
—Donchs, tornaré á la Rectoría, però vull, per bona entrada, una festa de desagravis, un galan dinar de convidat. ¿Ho enten bé?
—Tot se fará com vostè vulga; mani y disposi, —feu la Felissa, un poch més arrebeixinada.
—Esperi: jo no vindré sol; també vull portarhi els amichs. Será convidada tota la familia de Serra Bruna, aquesta incomparable familia, —afegí ab un accent sentimental,— que quan jo passava per davant de sa casa, llensat de la Rectoría, perseguit pels elements y mitj decaygut de fam y de fret, m'obrí piadosament la porta y m'oferí l'escalf de la llar que á casa del germá del meu pare se'm negava.—
La Felissa va desferse en plors y singlots, no se sab si tocada al cor per lo patétich del parlament ò si assustada per la invasió que's veya en perspectiva.
Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del cástich que imposava l'agraviat jove, mes aquest se mostrá inflexible, y com, per altra part, ab expressions y signes exitava al jovent á secundarlo y aquest no's feu pregar gayre, adherintshi ab entusiasme, el programa de la funció de desagravis quedá acordat y acceptat.
—Aixís ho manifestaré al senyor Rector y tot se fará com vostè vol; —digué, per fí, ab veu compungida la Felissa.
—Essent aixís, no'n parlèm més y fins á demá passat; —feu en Ramon; y allargantli la má afegí: —Y ara pax vobis; toquèmla, Felissa, y lo qu'hagi estat, hagi estat.
—Gracies, no acostumo; —feu la majordona amagant pudorosament les mans sota'l davantal.—
En Ramon quedá uns moments ab la má enlayre y desconcertat ab aquella surtida que no esperava. Hagué de posarse á riure y afegí, ab còmica gravetat, dirigintse á les senyoretes:
—Ho sento, perque m'ha espatllat el quadro final.——¡Vaja, Pascal: avuy sí que sembla que la gasofia va reventa! —exclamá en Montbrió, al toparse de bones á primeres ab el recader, qu'anava tot atrafegat.
—¡No me'n parli, home! ¡Si sembla que casem la pubilla! No sé pas quín dimontri de vent empeny la rutlla, que va més llatina que un puday. —Parlant baix y guinyant l'ull, afegí: —Jo'm vull pensar que les malediccions del altre día han llevat.—
En essent á dalt, surtí á rèbrels mossen Joan ab cara de Pasqües y felícitantse de les circunstancies que li portavan tant de be de Deu á casa.
—¡Però, senyor Rector! —exclamá donya Dolors, sorpresa de veure una gran taula parada, ab una restellera de plats que feya por.— ¿Que se creya que nosaltres havíam d'aixecar la casa pera venir á la Rectoría?
—Déixim, donya Dolors, que cadahú s'enten y balla sol. Soldat previngut val per dos. Minus feriunt jacula quae praevidatur, deyam á Cervera, —feu mossen Joan, tot fregantse les mans com qui amaga alguna sorpresa.
La Felissa, desconeguda per lo endressada, anava d'assí d'allá com una llensadora y apenes hagué barbotejat algunes paraules de benvinguda, s'esmunyí cap á la cuyna.
En Ramon y les senyores surtiren á fer temps rondant pel poble, en tant que don Eudalt y mossen Joan s'entretenían conversant y fumant en la cambra despaig. Seguidament anaren arribant fins á mitja dotzena ò més dels principals feligresos, pagesos tots y propietaris de la rodalia. Al fí don Eudalt no pogué abstenirse de manifestar sa sorpresa, exclamant:
—¿Y donchs, mossen Joan, qu'hem de celebrar capítol ò es que's tracta de refer la confraría del Sagrament?
—De tot se pot tractar, —contestá complascentment el Rector,— però'l cas es que m'ha alegrat tant la surtida del plaga del meu nebot, exigintme aquesta festa qu'ell ne diu de desagravis, que l'he volguda fer extensiva á altres agraviats que puguin haverhi, convidant per mon compte á tots aquests senyors y altres que s'han excusat per causes atendibles.
Fa molts anys que, per debileses meves, se han anat afluixant una mica massa'ls llassos que deuen unir el pastor ab ses ovelles y he volgut aprofitar aquesta ocasió pera restablir antigues costums. Perque, lo que diu en Ramon: la societat decau per falta de vida en la gent bona y es precís que'ns revetllem, que'ns unim y que'ns recontem. Diu que fa falta sanch nova...
—Ja es bona sanch la que porta'l seu nebot, —interrompé don Eudalt, com si comensés á molestarlo la importancia qu'anava adquirint el seu hoste, ò com si temés un altre esclat de les seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis.
Perque es el cas que, si be de primer don Eudalt buscava'l cos al jove pel gust de sentirlo discursejar, ara ja més aviat ne fugía, després de notar que les garrotades que, á tall de cego, aquell repartía, li escohían, moltes de elles, á la esquena. En Ramon, no cal dirho: els cuydados que li mereixía la dimosel-la que tenía al seu costat, no'l privavan d'atendre á les demés dames ni de sostenir conversa ab tothom, no oblidantse d'aplaudir y corejar les ignocentes xulades de don Eudalt.
Els convidats rurals, llevat d'en Llissás, un subgecte de més de mitja edat, alt, escardalench y tot un nervi, que parlava més que no menjava, estant sempre á l'altura de la conversa, se manifestavan atents, més que á altra cosa, á fer els honors á la cuynera. El jovent, fora de la Montserrat, que no's despenjava dels llavis del seu vehí, no parava de xiuxiuejar, riure y fer bulla de tot y de tothom, malgrat els avisos que sovint els hi enviava ab la mirada donya Dolors.
En quant á la Felissa, fa de mal dir si gosava o si rabiava ab aquell espectacle. Els que la coneixían suposavan això darrer. Veritat qu'allò era una disbauxa com no se n'havía vist d'altra á la Rectoría desde que'l món roda. Ab lo que malbaratava cada una de aquelles llameques de senyoretes y ab lo que malmenjava cada un d'aquells farts de pagesos, n'hi hauría hagut prou, ben companatjat, pera fer vida bona ella, la Felissa, y mossen Joan una setmana de carrera.
Fos com fos, lo cert es que tothom s'admirá de lo be que sabía cuynar aquella dona, més de estranyar encara atés el temps que no ho practicava. En Ramon no s'oblidava á cada passada de ferla cridar pera donarli pública enhorabona, y fins donya Dolors, persona ben competenta en art culinari, hagué de manifestarli desitjos de conèixer l'enginy de determinades salses y ella's comprometé á compláurela, malgrat les desinteressades indicacions d'en Ramon, qui li aconsellava no's desprengués dels secrets professionals. —¿Es á dir que á montanya també'n saben de tapar ab unses els ulls dels investigadors? —saltá en Ramon, qu'estava frisós pera entrar ab son tema.— Jo'm creya que sols s'estilava per avall.
—¿Y de quína altra manera ho vol fer pera viure pagant el vint per cent de contribució? —exclamá picat don Eudalt.
—Es veritat; però aixís no's queixi pas de que'l govern el roba, ja que també'l roba vostè á n'ell.
—Es que qui roba al govern guanya perdons, —respongué per tota contesta don Eudalt.
—També está be, —feu l'altre;— mes tingui per ben entès qu'al capdevall vostè res li roba al govern, perque aquest cobrará sempre'ls diners que necessiti, y lo mateix li té arrencarlos de la pell d'en Pere que de la d'en Pau, y quan no'n tingui prou ab el vint demanará'l trenta ò'l quaranta per cent y si'ls propietaris grossos ò ben apadrinats poden comprar per una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en sa immensa majoría, uns per honradesa, altres per falta d'amparo ò de medis, poch ò res poden ocultar y fins tenim als més petits y desamparats á quins se'ls fa declarar lo que no tenen. Aquests son els que portan tot el pes de les cargues del Estat, y es á aquests á quins roba l'ocultador. Per això veyem les petites finques caure per centenes en mans del fisch.—
Don Eudalt quedá com entontit sota'l pes de aquesta acusació y, com ningú obgectés, el jove continuá:
—L'Estat es un lladre, ho reconech, y no seré pas jo qui defensi als governs que tenim desde... fa molt temps, mes no es precisament ò solzament per lo que roba que jo'l criticaré, perque això no es més qu'una conseqüencia lògica d'una pila de premises en malhora sentades. L'aborreixo principalment perque ab ses tendencies, ab sos sistemes y ab sos procediments, ha malejat els carácters y fet degenerar les rasses, fins al extrem de lograr que els expoliats se converteixin en lloques dels expoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem d'esperar res; som nosaltres mateixos que'ns hem de valdre, qu'hem de regenerarnos.
—Sí, però mentres tant paga y recorra, —digué don Edualt.— ¿Què hi farèm si les coses van aixís? ¡No s'espavili y veurá com dintre de poch les terres no li donan ni pera pagar les contribucions!
Miri, —replicá'l jove ab calor y cambiant el tò de la veu,— el meu pare, qu'al Cel sía, no volgué may formar part d'una associació de propietaris qu'allí hi havía pera sobornar als investigadors de la propietat. ¡Pròu li deyan de mal vehí y l'amenassavan de carregarli un exés de cupo!, però ell, qu'era home de pit, els deya: «Tinch denunciada fins la darrera quartera de terra y tot lo que'm trobeu ocult vos ho dono. Carreguèume tot lo que sía de lley, mes guardèuse de propassarvos, perque'm coconeixerèu». ¡Y plá que s'hi atreviren!
Encara feu més: cridant y amenassant, lográ disoldre aquella conxorxa de compares, afront de la comarca, y ab l'ajuda d'uns quants propietaris de bona voluntat, que may ne mancan quan hi há qui'ls anima, lográ confeccionar un nou catastro, que si be no es tot lo just que fora de desitjar, es el més equitatiu que may s'havía fet, reparant una pila d'injusticies que afligían als petits terratinents, qu'en realitat eran els que duyan la lliura.
—¡Això sí que no ho faré pas may! —exclamá don Eudalt tot rondinant.— Que cadascú s'arregli com pugui y jo faré'l mateix.
—¡Perxò anem tan bé!, —saltá en Llissás, cassantlo al vol.— Jo estich ab lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens ho perdèm. Soms pochs y mal avinguts, y per això quatre empleadots que venen, fugint de la fam de llur terra, fan de nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen á ciutat y altres prefereixen emplear son valiment y son prestigi pera sí propis, deixant desamparats als quatre ximples (mellorant lo present) que ni esma, tenim pera resistir al secretari si á má ve. Això si no fan pitjor, com es ab ses ambicions y mesquineses portar conflictes al poble.—
La embestida era de les bones, perque encara que l'home parlá ab naturalitat y afectant termes generals, el pobre de don Eudalt no deixá de compendre que la vergassada anava per ell. Se li conegué per la cara arrufada que posá, majorment al adonarse de que tots els presents assentían á lo dit per en Llissás.
No cal dir qu'en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell revolucionari desenfrenat, que semblava complaures en posarho tot en renou. Ja hi convenía ell també en que les coses no anavan pas com devían anar, y també se'l reservava'l dret de bescantar al govern, però ¡què'n farèm de tocarhi res si encara potser ho espatllarèm! Val més anar tirant com se puga y qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti y en paus. Aquesta era la seva teoría.
Però les doctrines qu'en Ramon predicava anavan per altre cantó, y ell s'esferehía al sentirli posar els dits en totes les llagues, ab una cruesa d'estil y ab una barruería á les que no estava acostumat, y l'esferehía més encara al observar que'ls parlaments del jove trobavan ressó en aquells temperaments enèrgichs, si be encongits per les influencies ensopidores dels diferents règimens polítichs que, durant el curs de poques generacions, hem vist anar amunt y avall, desde l'absolutisme més brutal fins á la llicencia més desenfrenada, però sense que, com á absolutisme, s'acostés may á les virils iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com á llibertat, tingués que veure ab les que disfrutavan els antichs estaments, gremis y ciutadans de la incomparable monarquía catalana-aragonesa.
Sembla increible lo qu'ha arrelat en nostres pagesos el sentiment de sa propia abgecció. Tenen tan profonda convicció de llur petitesa é impotencia y son tan avesats á veure per sos propis ulls les més grans injusticies y les impunitats més encandaloses, qu'han caygut en una mena de fatalisme ben dificil de destruhir. Per ells el govern no es may un organisme protector, sinó una especie de fantasma famolench, que té cent ulls pera espiar ahont hi há una pesseta y cent ungles pera férsela seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris públichs no'n coneixen sinó l'escribá que'ls empapera, el cobrador que'ls escorxa y'l sargento que'ls hi talla'ls fills. Si volen camins, se'ls han de construhir ab la prestació personal; si beneficencia, se l'han de pagar; y si seguretat personal s'han de fer del Somatent. Fins pera acabarlos d'atuhir, això que'n diuen el Govern parla un llenguatge del que no n'entenen més que les injuries y les amenasses.
Aixís s'esplica qu'un pagès, un arcalde, home honrat y de representació en la rodalia, qu'haurá contribuhit tota sa vida á llevar les cargues del Estat ab sa suor y ab sa sanch ò la dels seus fills, ab prou pit pera fer cara á un ós y prou brasó pera aterrar un roure, tremoli com fulla al arbre al sentir quatre ronchs d'un empleadot de mala mort, arrencat de les aceres de la Puerta del Sol y sovint d'un cul de taberna, per la munificencia del ministre A, ò del diputat B; com també s'esplica, per les mateixes rahons, que quan el tal empleat, prenent ayres de protector, insinúa al aterrat pagès la idea de surtir de sos apuros mitjansant un grapat de pessetes, aquest s'hi aferri com á sa taula de salvació y fins besi aquelles mans, dignes d'un grillet.
Aquesta era la exposició d'antecedents que, ab veemencia de llenguatge, feya en Ramon davant de son auditori embadalit.
—¿Que succehiría això —afegía— si'ls propietaris grossos y acabalats, en comptes de retirarse á ciutat, ahont res tenen que ferhi, se mantinguessin ferms davant de sos hisendes y eduquessin als fills de conformitat ab llurs interessos, enrobustintlos ab coneixements adeqüats, ab mira sempre á fer prosperar les industries rurals? Y si, en lloch de tancarse dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir ab sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públichs majors facultats, avalorant de moment en lo possible la ombra d'autoritat, de que ab prou feynes disfrutan, ¿no trobeu que podría esperarse bona cosa més? Ells serían allavors els advocats naturals, convensuts y prestigiosos, del proletariat agrícola, al que defensarían y salvarían, malgrat les deficiencies de les lleys y dels procediments actuals y en despit de la desmoralisació dels encarregats d'aplicarles.
—¡Que sí, que sí! —exclamava en Llissás, en representació de sos convehins, igualment convensuts.— Mes, desgraciadament, anem per camins molt diferents.
—¡Tan diferents..! Com que sembla que caminem de cap per avall. Però com més malament anem, més s'apropa'l día en que caurá tot, fins les lleganyes dels ulls de molt que hi veurán quan ja no tindrán remey. La fusta corcada un día ò altre ve que cau per poch que se la empenyi, y de que no mancará qui ho fassi no'n dubteu gens ni mica, y sota les runes de lo que caygui s'hi enterrarán fins els babaus qu'ab sa criminal apatía avuy ho sos tenen.
No hi há exemple en la historia de que una societat prostituhida no hagi desaparegut al seu día, y la qüestió está en fer que siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra, els catalans de lley, que si be també, quin més quín menos, tenim sanch corrompuda en les venes, podem encara, fiblantla y exprementla sense pietat, substituhirla per sanch nova y trasmètrela rejovenida á nostres fills. Els que podem encara redimirnos, fent confesió de nostres culpes ab ferm propòsit d'esmena, hem d'aixecar la llebra y, si més nó, ensinistrarèm á nostres fills pera que l'agafin. Aquest es el meu pensar.
—¡Oh! ¡Quín home n'hi há de vostè! —deya nerviosament en Llissás, encarantse ab en Montbrió.— Tant de bò vingués á nostra terra, qu'encara faríam quelcom de profit. Jo comenso á esser vell y valch poca cosa, mes ab vostè encara hi arriscaría una valenta campanyada, y aquí té un floret de minyons que jo li jur que ja dansarían darrera seu.—
Era ben hora de que'l senyor Rector, ab bons modos, posés fí á n'aquella funció, perque'l pobre senyor de Serra Bruna, batut y rebregat, ab vertrígols y rodeses de cap, no sabía ja de quín món era. Sense que ningú l'esmentés pera res, semblava que tots l'havían pres á n'ell per enclusa, sobre la que hi batían sense pietat. Ell no tenía pas arguments contra lo exposat y fins, sense volerho confessar, reconeixía qu'eran veritats evidentes, però... ¡vaja! ell no hi estava pels rebomboris, trenca caps y fins disgustos que tot allò implicava. Prefería un mal conegut á un be per conèixer. Després de tot, aqueix estat de coses, míca més mica menos, era lo que s'havía vist sempre y no sería pas tant dolent, per quan la gent be creixía,'s casava,'s divertía, s'engreixava y, per fí,'s moría, tot igual com de segur succehiría si les coses anessin de l'altra manera. Tot está en saberse manejar un hom pera passarho lo mellor possible. ¿Son ángels, els homes, per ventura? deya com argument final.
¿Sabs que't trovo filosoph y poeta com cap día? —feu Mossen Joan somrient al sentir els esclats del seu nevot.— No gastis pas tants embuts, digas que n'estás enamorat y... llestos.
—¡Es que val molt aquesta minyona! —insistí'l jove com si l'altre li digués lo contrari,— però sobre tot, val per son cor senzill y noble. ¡Quína diferencia del seu pare! ¡Ella sí que'm compren! ella sí que s'identifica ab mos propis sentiments que copsa en l'ayre com les llors la rosada matinal. Quan á mi la intensitat de'ls afectes de l'ánima me sobrix per la boca, la miro á n'ella tota tremolosa y transportada, nudrintse de la mateixa substancia; y, allavors, m'apar que son cor batega al compás del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatía, al sol ressò de la nota germana.
—Donchs, home, —reprengué son oncle bromejant encara,— si tant be vos aveniu, animat, que al cap y á la fi un y altra esteu per merèixer, y ja sabs que diu l'adagi: «una nina es pera un rey».
—Sí, còm ho diu vosté! —contestá'l jove seriament.— ¿Quí som jo pera propassarme sense més ni més? Quatre díes fa, que passava jo desconegut y fugitiu com un ca encalsat, de vant d'aquella porta que la Providencia me obrí de bat á bat. Allí vaig trobarhi atencions, afalachs y carinyos que no podré oblidar may. Aquella bona senyora'm mimá com á un fill, y'l mateix don Eudalt, ab qui per lo demés no 'ns entenem gayre, está ab mí correcte y atent com un gentleman inglès. Donchs ¿tinch jo de correspondre á tantes fineses ab una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor á la filla l'endemá que m'han recullit com qui diu del fanch de la carretera? ¿Quín dret tinch jo pera pertorbar aixís inconsideradament la pau d'un familia que m'ha cobert d'atencions, de les que podrían tal volta arrepentirsen demá?
De cap manera. Mes com no tinch prou confiansa en mi mateix, perque sento flaquejarme les forses y vacil-lar mos propòsits en quant me trobo en presencia d'aquella divinitat, vull fugir y fugiré demá mateix; vull anarmen á remugar en la pau y solitut de casa meva, les impresions que tinch rebudes. Perque es tan intern lo que sento, es en tal manera aquesta dona la personificació dels meus somnis, que fins arribo á sospitar si puch ser víctima d'una alucinació ò si estich somniant encara.
A adquirir, donchs, la certitut de la realitat vaig; si per bondat de Deu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en la vocació y dintre un any tornaré; igual que si ella creu de veres ab mi, m'esperará y allavors ab més confiansa y mellor dret, me donaré á conresar aquesta flor de l'ánima, esperant cullirne sos fruyts. Si, al contrari, el temps esborra sa imatge de mon cervell, creuré qu'he estat víctima d'una follía y no hi pensaré més.
—¡Ets un sabi, fill meu! y obras com á tal, —prorrompé mossèn Joan ab veu commoguda,— ¡ets un sabi! y permet que t'ho digui ara sense riure. Tos propòsits mereixen ma plena aprobació y ademés te remercío del fons de l'ánima la prova de confiansa que m'has donat obrintme ton cor. Vestén demá mateix; no seré pas jo qui't retinga, per més que senti aquesta separació com cap altra desde que per primera vegada vaig rèbret en mos brasos. Vésten ab la pau de Deu, mes nó sens despedirte d'aqueixa familia, y sápigas que deixas aquí un vigilant fidel que sense ser vist estará al aguayt del teu tresor.—
Y oncle y nevot se confogueren en un abrás.Sols dues persones semblavan no participar del general desori. La una, la Montserrat, que ab la darrera encaixada rebé com una commoció eléctrica que li robá la serenitat. L'altra, don Eudalt, qui's sentía tot espinat de semblant apoteosis que no havía lograt may per ell ab tot y ser el senyor de Serra Bruna.
Ja n'havía vistes d'altres de manifestacions en la comarca; per exemple les espontánees ovacions dedicadas als seus padrins, aquells senyorassos de Madrid que's passejavan pel districte de cent en quaranta (es á dir quan hi havía temor de competencia en l'ofici de fer felissos als pagesos) qu'ell y en Basi preparavan per sota má, precisant fins els moments en que aquestos havían de tirar la barretina en l'ayre; ja ho eran de fressoses y boniques, mes no eran pas això, sinó un altra cosa diferenta.
Aixís, ab el corch de la enveja dins del pit, se retirá tot rondinant:
—Dimontri de xicot! si está quatre dias més aquí, alsaprema la comarca.