Sanch Nova/La desfeta
Heus'aquí com un home de be, inofesiu en el fons practicava la infame teoría de que les qüestions d'amor propi estan per sobre'l dret y la justicia; això sense perjudici de fer el ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm.
No trigaren pas gayre'ls del poble en adonarse de la pedregada que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos, diligencies, informacions y altres andròmines que'ls caygué damunt.
El Cerdá, com á secretari del poble, erigit resoltament en manifassor de la defensa dels drets del comú y protector del vehinat, no desaprofitá pas la ocasió de donar la veu d'alarma, procurant concitar els ánims dels terralloners contra'l senyor de Serra Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat que ja d'antich hi havía. Es á dir, comensá á descobrir les bateríes que temps feya qu'anava emplassant.
Aixís pensava l'infelís de don Eudalt revenjarse del hereu Montbrió, probantli, sobre les costelles de sos convehins, que també ell tenía un home dins de la pell.
Els qu'hi reyan eran els curials, ab el greix que'ls donavan el senyor ab els cabals propis y'l Cerdá ab els del poble.Les senyores, era ab tota recansa que se'n abstenían, pera no tirar més llenya al foch. Aixís, acabats els oficis, no feyan més que atravessar la plassa, en mitj del retraiment cada día més accentuat dels vehins, que semblava temessin encomanarse l'ayre de tristesa que tota la familia respirava, y montar de nou á la tartana que'ls reconduhía al más. Sols les noyes á voltes se retardavan, retingudes per ses companyes del chor de les Filles de María y, si'l temps s'ho aportava, avegades tornavan al más á peu.
Un día li semblá notar á don Eudalt que l'aislament se convertía en hostilitat manifesta. Abans d'acabarse la missa, en Pascal li doná'l recado de que'l senyor Rector li suplicava's deixés veure. La contesta de don Eudalt fou molt atenta però freda. Li pregava que'l dispensés, però qu'al más l'esperavan y... ja's parlarían un altre día.
Contra les costums respectuoses del poble, al atri hi hagué continuats xiu-xius y rialles durant tota la missa. Algú que tractá de posarhi correctiu, no lográ sinó esbombar més la cosa.
Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri la estufada figura de don Eudalt, tan enfardat ab la capa que no se li veyan les orelles, de distints punts arracerats de la plassa se sentiren veus de xicots que cridavan «¡ara, ara!» y de prompte, com obehint á una consigna, ressoná una mena de chor, si de tal podía calificarse un conjunt inarmònich è ingrat de veus destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada general, però de lletra d'ocasió, de que's val el poble pera satirisar als personatges locals que li son antipátichs y en la que hi aboca de malicia tot lo que li falta de enginy. Si be no s'anomenava á ningú, la intenció era desvergonyida y anava de plè contra don Eudalt. En unes estrofes se'l ridiculisava sense pietat, motejantlo de panxampla y fart de sopes, aludint á sa figura; en altres se l'amenassava de que ja que tractava d'aixafar al poble ab dobletes, no'n mancavan al torrent de ben revingudes pera tornarli la contesta, y, per fí, en una's prenía peu de donar una incensada á la senyora pera fer més punyenta la fiblada contra'l marit.
Aquella manifestació de desvergonyiment inusitada y sense precedents en les costums senzilles y morigerades del poble, deixá consternada á la familia Serra Bruna, qu'atravessá la plassa escorreguda, sense que ningú, ni alguns dels mateixos vehins que semblavan tan afectats com ells, tingués esma pera formular la més lleugera protesta, ni tan sols de acostársels pera fer menos desayrada la seva situació. Don Eudalt, plè de coratge y una mica revingut de la sorpresa, volgué fer l'home y, tornant enrera, intentá plantar cara; però allavors, com plogut del cel, vingué un tronxo á tombarli'l barret, promoguent una riota general.
Donya Dolors procurá arrancarlo d'aquella situació, cada vegada més trista, é imposantse á n'en Basi que, atret per la xanès, havía corregut á fer costat á sos amos, tractant d'abrahonarse ab els insolents, prengueren la tartana y surtiren del poble casi sense saber lo que'ls passava.
—¡Això es una infamia may vista! —cridava don Eudalt.—¡Aquí hi há qui vol jugar ab mí, y jo't juro que me la pagará!
—¡Això es lo qu'havía de succehir! —s'atreví á contestar donya Dolors, no menos indignada.— T'empenyas en donar tortura á tothom, y aquí tens les conseqüencies de la teva obra. Potser sí que't pensavas que pledejántelshi á tort y á través uns drets que, justos ò injustos, els venen disfrutant de pares á fills per espay de cents anys, encara t'havían de portar sota tálem.
—Míra, Dolors, no m'acabis d'exasperar. ¿Es á dir que no seré jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare? Ja no faltava sinó que vinguessis tu á defensar á n'aquesta bretolaya sense fè ni lley, precisament quan se propassan fins á faltar al respecte al que per tots conceptes es més que tots ells junts.
—Jo no defenso res, —replicá ella coratjosament;— jo no faig sinó esplicar les coses, y al cap y á la fí no dich res que no ho hagi repetit cinquanta vegades. ¡Jo hagués sabut fer miques aquests malehits papers que't treuen de tino y que'm temo qu'han d'esser la desgracia de tots! ¡No hi deus tenir pas tanta fè en la justicia del teu dret quan te veig remoure cel y terra buscant padrins y prometent l'oro y el moro pera surtir ab la teva, cueste lo que cueste, que fet y debatut, per be que't vagi,'t costará tará dèu mil vegades més el mall que la enclusa..! Y si ells no tenen els teus cabals y'ls teus puntals pera ferte foch, ¿què té d'estrany que s'esbotzin per aquest cantó, majorment no mancántelshi un venta-fochs com aquesta mala púa del Cerdá, á quí, ab tots els teus padrins, no has pogut arrencar may de la secretaría?
Don Eudalt, aclaparat per la crudel lògica de la seva esposa, esbufegava y suava d'angunia, però sense desdir ni un pèl de son emmarranament.
—¡Be, be! ¡Ja ho sabía que no tinch pas tots els enemichs á fora casa! —grunyí entre dents.
Fou una punyalada terrible pera la pobra esposa, que degué fer esforsos per no esclatar.
—Aquesta es una de tantes injusticies que estás cometent, —exclamá.— Ja pots buscar entre aquests advocats y procuradors que t'aconsellan y't xuclan els diners, entre aquests polítichs que't respallan pel compte que'ls hi té y entre'ls amichs que't donan llustre per davant y per darrera t'estisoran, á veure si al día de la desgracia hi trobarás l'amor de la familia que, peti com peti, no't mancará may. Vés fent vía, vés congriant odis y sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de la familia y dels que, sense esserte parents, t'han ofès per dirte la veritat, qu'un día ò altre la farás la justicia qu'avuy negas.
Com si busqués altres espatlles ahont descarregar ses ires, al sentir don Eudalt les darreres paraules de la seva muller, tot se redressá cridant:
—¿De quí vols parlar? De segur que't refereixes á n'aquell ximple qu'ha vingut aquí sembrant vents de revolució. Á n'ell, encara més qu'al Cerdá, donch jo la culpa de lo que está succehint. ¡Mala negada..!
Aquesta altra bofetada vingué á ferir á la pobra Montserrat, qu'esdevingué groga com la cera, tapantse la cara ab el mocador. Donya Dolors, apesarada, capolada y agotades ses energíes, resolgué callar, trobant més dols devorar en silenci ses penes. Allavors don Eudalt, una mica tocat de la violencia de la situació, comensá á garlar per son compte, donant esplicacions que ningú li demanava ni li contradeya.
Ell ja ho reconeixía que, tal volta, abusava un poch del seu poder, però ¡fillets! estem en un temps que la justicia costa cara y si no's fa pas aixís no s'obté res. També reconeixía qu'era un mal negoci, qu'obtenir una aglá li costaría un roure, ¡però si l'havían picat del honor y ell no era pas home pera deixarse passar la má per la cara, ni la dignitat dels Serra Brunas podía tolerarho! En fí, que teninthi l'honor empenyat, no cediría per res del món. «¡Déixa qu'hagi guanyat, déixa qu'hagi fet entendre á n'aquests brètols qu'ab el senyor de Serra Bruna no s'hi juga, y veurás còm els probo que no'm mou el miserable guany! Si he comès alguna injusticia, ja sabré jo repararla per mí mateix, tot imposant el cástich á quí'l mereixi, sense necessitat de que ningú'm senyali la lley; mes, ara com ara, es això y res més...».
Y aixís, ab semblants antífones, arribava la familia Serra Bruna al más, ab un ayre tan concirós y desolat que talment semblava que vingués d'un enterro.Aquell matí havía retornat el senyor, després de prop d'un mes d'ausencia. La cartera que se n'havía dut, botaruda y pesanta com un plom, tornava... com una bufeta esventada, mes ¿què importava això, si tancava'l preciós y tan glatit document, el patracol, tot plè de segells, timbres y firmes esgarrapades, que, ab llenguatge xurrigueresch y macarrònich, venía á dir que don Eudalt tenía rahó y que's guardés tothom de tocar á sos drets, que si un día pogueren esser entelats y discutits, quan encara la justicia no havía parlat, ara, ab aquella xanfayna de lletres grosses y ab aquelles empastifades de tinta y sorra, venían á quedar més lluhents que'l mateix sol.
Don Eudalt estava encantat, perque ¡oh poder de la justicia humana y admirable providencia tutelar de la gent encarregada de sa administració! ell demanava que se li reconegués el dret de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma y la sentencia li reconeixía'l senyoríu del mateix. Es á dir reclamava les herbes sobrantes després d'apeixats els remats vehinals y la justicia'l feya senyor de tot. ¿Què més volía?
Però, sobre tot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense mácula, després de tan brillant triomf. L'honor! qu'era per lo únich qu'ell havía treballat. Perque está clar qu'ell no volía pas més de lo qu'havía demanat; lo demés li era sobrer. Donchs, de primer pendría solemne possessió de tot pera que tothom el reconegués; després, si's portavan be, retornaría'l dret de pastura al poble, per lo menos provisionalment, no reservantse més que'l dret de gallorsa, qu'era'l que disputava, y aixís veuría tothom que no era pas cap tirá.
Vès si no n'hi havía pera estar content y tirar la casa per la finestra. Mes el cas es que, llevat dels xicots de les masoveríes, que s'ho prenían ab gatzara, y dels mossos y criades que, per obediencia y, per curiositat, l'ajudaren en la tasca de celebrar la gran gallarda, ningu més s'associava á la seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes que tant la torturavan, se guardá de manifestar son greu disgust, no sols pel resultat de la sentencia, que li obría'l cor á tota mena de temenses, sinó més encara per aquell trágala ab que'l desventurat l'acompanyava.
—Ja't passará la murria, —li deya encara ell, afectant el mellor humor del món y pretenent interessarla en ses estúpides manifestacions.— Mira, veus? el pobre Peret del Payré s'hi assocía expontáneament áles alegríes del amo; míra, míra quínes lluminaries fa. ¡Oy!, y á ca'l Blaset també, ja veus que no ho es pas tothom de sorrut com vosaltras.
Efectivament, en la foscor de la nit s'oviravan dues foganyes en l'indret de les masoveríes indicades, fogueres qu'anavan creixent, creixent. Á poca estona n'aparegué una altra, y una altra, y totes creixían, tant y tant, que don Eudalt comensá á esglayarse, callantse com un mort ab la vista fita en aquells misteriosos punts. El cor comensá á bategarli ab forsa y acabá per donarli un salt. De la tenebrosa buydor del espay n'eixían veus confoses; á poch sonaren alguns trets y, les veus fentse més clares, s'entengué be que cridavan ab accents esgarrifosos, plens de desesperació: «¡Socors! ¡Necessitat! ¡Foch! ¡Foch!».
«¡Foch! ¡Foch al Payré, á ca'l Blaset, al molí! ¡Sants del cel, que tot crema!», repetían les veus més properes dels vehins que, plens de terror, corrían d'assí d'allá, sense saber lo que es feyan ò, mellor dit, que més que pensar en socórrer les necessitats agenes, sols se preocupavan de les que á n'ells poguessin venírloshi, ja que ni per un moment dubtá ningú de que's tractava d'una terrible venjansa dels terralloners despitats.
Donya Dolors, que desde'l primer moment s'havía abocat al catxapit, cercant frissosa l'enigma d'aquelles insòlites foguerades, en quant hagué conciencia de lo que significavan, se regirá ab el seu marit, que restava clavat com una estátua, y atraguentlo ab forsa pel bras li cridá á cau d'oreya ab veu sibilítica:
—¡Vínam aquí, desventurat! ¡Mírales les expontánies lluminaries dels teus masovers! Son les seves pobreses que creman, en honra y gloria del amo victoriós. ¿Ho veus be ara ab quí te les has d'heure, home obcecat?Un escamot de persones estona há trescava grau amunt. Era comanat pel senyor de Serra Bruna, quí, fardat ab una bufanda de dins la qual ne treya sols els ulls sota una gorra de pell, y montant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel ronsal, anava á pendre possessió de sos drets al empriu, tan gloriosament guanyats un mès enrera, per sentencia ferma del tribunal Contencioso Administrativo.
L'acompanyavan en Jaume Pòbul, Jutge de Pau, portador del document possessori, quí devía representar la forsa del dret en aquella jornada. Els demés eran quatre indivíduus y un cabo de la Guardia Rural, cos de flamant creació, especie de lleminedura ab que'l darrer govern d'Isabel volgué engalipar als pagesos quan sentía que'l terreno comemsava ja á mancarli sota'ls peus. Aquestos representarían el dret de la forsa; y uns y altres eran els encarregats de tráureli del foch, al bò de don Eudalt, les castanyes que'ls terralloners del poble, aixecats en creuada, en tal día com avuy, Sant Antoni de Juny, de temps immemorial senyalat pera pujar les remades á la montanya, volían disputarli, anch que fos á caixalades, com deya son capitost el Cerdá, l'altra bona pessa qu'oficiava de redemptor dels infelissos, als que feya bestretes al mòdich interès mensual de ralet per duro.
Ben considerat, ja hi posava'l coll també don Eudalt. ¡Mirèu que passejar sos anys y xacres per aquelles altures á tals hores de la matinada, ab aquella blanor de broma que li rosava l'abrich, ab aquella fosquetat que casi no bastava á mitigar la lluna al plè y respirant les emanacions salabroses de la boyrada, qu'era d'aquelles que, com dihem á montanya, els gossos no s'oviran la cua..! Y tot per arribar primer á la jassa de Cortils, guanyant per má als del poble.
Quan collavan á la Guixosa, ja la lluna havía cedit la preeminencia als primers resplandors del llustre matinal: una darrera y curta pitrada'ls posá á flor de la broma cayguda, sobre la qual tragueren els caps com els nadadors á flor d'aygua, dominant sa superficie que s'extenía al lluny llisa y mate, com la de un mar mort, sense vibracions ni reflux de cap mena, sota un cel d'un blau intens en que encara hi brillava algun qu'altre estel tot batentse en retirada. Les serres més alteroses apareixían com illots y motes desgafats del massiu de Serra Calma y ses derivacions. De les profonditats d'aquella massa gasseosa,'n surtían remors mitj apagades, com per la opacitat d'un medi ambent sense vida. Les aygues de les torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formavan un confós brugit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de veus humanes, corrandes de fluviols y repichs de esquelles y campanes, afònichs ressons de festa que semblavan eixir de sota terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, qu'anyalment remembran als esferehits pagesos la sacrílegalega orgía d'aquells sarauistes que no's deturavan ni per respecte al Sant Sagrament. Bels d'ovella y bramuls de vaca repetits y desficiosos, recordavan els estranys bruels que encara avuy ressonan sota les llotoses aygues de les llacunes de Pals.
Á part d'Orient una llista de broma estrática, més macissa y negrosa que la boyra que per allí's perdía en els límits del horitzó, poch á poch anava prenent tons d'un moradench verdós com la mena de coure al caldejarse al gresol. Á poch comensá á clivellarse y de les escletxes semblava anés á traspuarne foch, tant n'eran de vermelles. Els cantells s'enrogiren més encara, fins al blanch, y, á la fí, per ses crestes, comensá á espurnejar una llum blavenca, irresistible, y l'estratus, esmicolat, se desfeu en enceses boyrines que, unes aprés les altres, morían aniquilades pels resplandors del astre rey que triomfava, inundantho tot ab sos raigs de foch.
El sol es la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boyra dormida's despertava, comensant per inflarse com el llevat al forn: després s'esquinsava á grans floques que, empeses per l'aura matutina, se revolcavan, cargolantse per les comes, gambant pels barranchs y les cingleres y produhint, al tapar y destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoría fora de tota ponderació. Á lo bò, allá ahont semblava haverhi sols per límit l'infinit, comensavan á insinuarshi vagament siluetes d'arbres y penyals, qu'anavan prenent cos, acabant per tornarse feréstechs espadats solcats de capritxoses cascates; y, á lo mellor, els macissos, tossals y rases desapareixían, esfumats, engolits per remolins de boyra que naixía reinflada dels avenchs, com pels escotillons d'un escenari colossal.
Y'l sol anava enviant sos raigs de foch, sempre ab més forsa, y la broma retuda, desfeta, se disolía com sucre en l'aygua, se tornava tènue y lleugera, fins á transparentar la blavor del cel, y acabava per liqüarse en cristallines gotes, que perlejavan arreu pels matolls de boixerica y herba-tora. Allavors la vegetació á son torn se deixondía, esplajantse en delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la campana de la hermita de Sant Antoni del Biern senyalava'l Llevar Deu.Per més que l'animació era gran part de fora de la capella y que'l jovent puntejava corrandes al sò dels fluviols y jugava á la virolla ahont s'hi rifavan coques ensucrades, y que'ls bels de les ovelles y'ls bramuls de les vaques eran corejats per les esquellotades de manyachs y guíes y pels alegres repichs de la campana de la hermita, y per més que tot somreya ab aquell esplet de vida montanyenca que tant plavía al esperit senzill del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents y milers de besties que rodejavan la hermita, no obehían pas, com antany, á un sol majoral, ni eran guiades per uns mateixos rabadans ni remaders. Ben al contrari, perque'l contrapunt del senyor de Serra Bruna ab el poble capitanejat pel Cerdá, havía dividit les voluntats, sembrant rencunies y mals averanys.
Uns, de bona ò mala gana, restavan á l'ombra ensopidora del poder, vell y rutinari, representat per don Eudalt; però'ls demés, menestrals y terralloners en sa gran majoría, buscavan la perduda, enlluernats pels esclats de valentía ò, mellor dit, de poca vergonya, del poll ressucitat que'ls engalipava ab parlaments de redempció y llibertat, parlaments dels que aquells infelissos sols n'entenían les paraules que feyan bon sò. Alguns, els prudents, se reservavan, quedantse á casa, disposats á fregarse les mans de goig, fos quí fos el qu'anés de morros per terra. D'una part y altra s'havían concertat llurs remades y reclutat les gallorses á qualsevol preu y, més ò menos endimoniats, anavan uns y altres al empriu tot dihentse: «Veurèm quí podrá més, si'l xavo ò la peseta».
Els del Cerdá, més matiners, ocuparen tot l'herbey enfront de la capella; els del senyor, arribats més tart, tractaren de trobarhi plassa, mes foren rebuts ab els garrots alts y les fones armades, estiguent de poch com ja no esclatá la lluyta abans de la missa. Més prudents aquests, decantaren per la dreta avall, passaren el Biern y s'arremolinaren á la solana, resignantse á ohir la missa desde lluny, igual que'l cá (per mala comparansa) espera'l rosegó de pá á respectuosa distancia de la taula d'ahont l'han rebutjat. Mentres tant aquells, ab passades dels fluviols y repichs de les esquelles, galejavan alegrement lo que'n deyan son primer triomf.
Y'l bondadós mossen Joan, gastat son prestigi després de desficiarse inutilment pera conciliar els interessos de tots, demanant seny als esbojarrats y amaynant les passions de sos aymats feligresos pels que no havía plangut may salut y estalvis, mirava esglayat á sos peus la mina á punt de reventar, impotent pera apagarla, retut per la tossudería, aparentment bondadosa y campetxana, de don Eudalt, la pillería, tapada ab fums de redemptor, del Cerdá, la ignorancia dels terralloners y la indolencia, estúpidament interessada, dels que podían y devían imposarse á tots.
¡Contèu, donchs, si'n tindría de fel al cor! Y, en tant celebrava'ls divinals misteris oferintse per la salut de sos amats feligresos, no podía sustrèures de fer historia retrospectiva, sugerintli ben amargantes reflexions.
Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calses, com deyan els vehins, pera socórrer agenes miseries, d'exercir de pare-pedás del poble, rosegant tots els mals òssos que la miseria deixava al descobert, respirant tots els mals olors acumulats en vivendes infectes y en conciencies més infectes encara, sovint no tant per la propia dolentería com per la incuria y l'abandono de la societat, l'havían cobert de mèrits y de beneciccions, es cert; mes ¿perquè no li havían donat autoritat pera imposarse, sisquera com á árbitre, en el gran conflicte esdesvingut entre sos feligresos?
Certament que circunstancies de forsa major han malmenat la terra, tirant á destruhir tot lo qu'era ingènit y tradicional, no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la llengua, qu'es l'ánima del poble; però, aixís y tot ò precisament per això, lo escepcional y dolorós de les circunstancies portavan al bon Rector á fer exámen de conciencia, com pera depurar quina responsabilitat podía cábreli en aquella desfeta ò quíns medis havía posat en práctica pera servar aquell recó de terra de la ponentada demoledora, y allá, al fons de sa conciencia, pura com la d'un noy, entre tranquilisadors recorts de sacrificis, privacions y bons desitjos, no hi mancava quelcom que'l punyía com un crim, que l'avergonyía com una profanació, petites causes, com deya en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorría als necessitats, no planyent la sotana entre les immundicies en que vivían molts de sos feligresos, ni'ls sentits á les bravades de tota mena que per les finestres del confessionari li entravan, ni refugía les mil molesties y penalitats que l'exercici de son ministeri li imposava, al contrari, les buscava y desitjava, ab l'ascètica fruició de l'ánima abrusada de amor de Deu; mes, aixís, encara sa conciencia, alarmada pel desengany, exitada per la contrició, trobava peu pera fernhi cárrechs. En la mortificació y domini de les burgeses rebeldíes de sa naturalesa ¿no hauría pas buscat més la propia perfecció que la salut agena? ¿No s'hauría pas preocupat ab preferencia de assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la feyna en la vinya del Senyor? Perque l'obra més penosa de la caritat podrá esser la més meritoria, però no sempre es la més fructuosa. Y sinó, donchs, ¿perquè refugía la intimitat de llurs feligresos, quan aquests, felissos y contents, se creyan no necessitar de sa almoyna esperitual ò corporal? ¿Quín excés de delicadesa l'havía retret d'immiscuirsc en les qüestions comunals, en els llogarets més que á ciutat fortament lligades ab les intimitats de la vida? Tothom el benehía, es cert, tothom ponderava ses inacabables bondats, de les que, vingut el cas, tothom usava y abusava; mes, es aixís, com d'arrera enllá y sense que se'n hagués adonat sinó quan ja no tenía remey, se havía congriat aquella tempestat d'odis y rencunies, que dintre poques hores esclataría com un rem de pedregada.
«No hi há efecte sense causa» se deya ell, recordant l'escolasticisme de sa joventut. Y suant d'angoixa per virtut d'una labor penosa d'investigació, veníanli més que may á la memoria aquells esclats del seu nebot, quan ab sa demoledora eloqüencia atacava tot lo existent, clamant sanch nova pera regenerar la societat, podrida per les concupiscencies dels uns, per la indifencia dels altres y per les complicitats, més ò menos concients, de tots, sense fer escepció de son propi oncle y demés companys de ministeri.
¡Ah! que sí que'n tenía de rahó en Ramon. Ell assegurava que, essent l'esperit de nostra rassa fill d'un element humá práctich y actiu, fecundisat per l'element diví de la democracia cristiana, res deuríam tenir més en compte sos directors espirituals que servar pur y sens mácula aquest esperit, substancia de la patria, y... desgraciadament no'ns hem pas ajustat sempre á n'aquesta máxima tan cristianament filosòfica. No n'hi há pas prou de que'l Rector sigui'l llagrimatori de la parroquia, ni de que'l feligrès corri á la rectoría quan, desaparegut el darrer pa de la post, sent que la miseria li truca á la porta, ni tampoch de que aquell, ab seráfica abnegació, li dongui fins la propia camisa; sinó que deu representar quelcom de patriarcalment gerárquich, de superior, fins en l'ordre humá y social, quelcom d'essencial y complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no deu creure que'l Rector es sabi sols perque parla llatí, es á dir perque no l'enten, sinó que deu esser per regonèixer qu'efectivament sab més qu'ell, fins d'aquelles coses que fan relació ab la vida del cos y en les que tant faltat está d'una influencia protectora. Ell es avuy son almoyner, enhorabona, però més qu'això deuría esser son metge de primera intenció, son advocat, son mestre y son consultor, en una paraula, la encarnació d'aquell sentiment práctich d'agremiació y germanor, aquell esperit estalviant, previsor y progressiu, que feya en altre temps l'almoyna innecessaria. Altrament, la tasca del rector s'assembla á la d'aquell vehí que bleixa de fatiga, aixugant penosament l'aygua que cada temporal li envía per la mateixa gotera.
¡Ja tornarán, es veritat! n' estava segur; ¡ell y ningú més qu'ell sería'l cridat á surgir els estropicis de la desfeta! Els esgalábrats de la batalla correrían á estirarli la sotana, perque, si no li havían reconegut el títol d'advocata nostra, el de refugium pecatorum no li disputaría pas ningú; mes això li portava petit consol.
No era pas això sol que l'atormentava, perque en aquells moments de penediment, se li representavan com á pecats, munió d'actes de bona fe y d'una ignocencia pariona de la ignorancia, però que la veu acusadora de son nebot, retrunyintli dins de la conciencia, li senyalava com á conduhents al divorci, que ara tant l'apesarava; recordavas, per exemple, de la emblanquinada de la iglesia, feta á pretext de qu'era fúnebra y rònega, obra que tant irritá á n'aquell y que á n'ell mateix li deixá'l cor oprimit quan sentí'ls comentaris, dels vells del poble que deyan si á la iglesia havían mudat d'amo y senyor: aquell balafi de joyes veyes y ornaments sagrats, penyores de totes les antigues payrals de la rodalía, adinerades pera provehirse de quatre trastos de quincalla, cortinatges de domás de cotó y flors de roba pintada, ab els que tapava les magestuoses línies del románich temple en aquelles festes en que, ab tot son zel, pretenía enlluhernar al poble ab fastuositats de fira, fent ressonar aquella nau ab sermons de ripiosa é inflada eloqüencia castellana, plens de llochs comuns y frases emmanllevades que, (ara ho veya be) no feyan vessar ni una llágrima, ni li portavan cap penitent al confessonari; aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis y confraríes per noves associacions, estatuhides en llengua forastera y calcades en reglaments vinguts de qui sab ahont y que, passat el primer moment, queyan en desús, perque no encarnavan en l'ánima del feligrès; aquells goigs y corrandes, de melodía tan suau, que ja les criatures apreníen dels llavis de llurs mares, preterits per cansons y villancicos de música y lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni gust, que'l poble extrafeya ridículament perque ni les comprenía ni les sentía... tot això y moltes altres cosetes per l'estil, realisades de bona fè y fins al obgecte de seduhir al poble per la novetat ò, mellor dit, per la moda, se li agombolavan al cervell ab tot el pes d'una acusació, aclaparant sa ánima bondadosa Y senzilla.
La mateixa associació d'idees portávali á la memoria exemples parcials que li evidenciavan el mellor partit que podía haverne tret empleant una táctica diferenta. Recordava'l vell Rector de Prunés, mort molts anys enrera, el filosoph de la montanya, que li deyan bromejant llurs companys de ministeri, que may permeté cap influencia forastera en sa parroquia, qu'increpava personalment á sos feligresos desde la trona, avergonyintlos per sos vicis y fentlos perdonarse mútuament els agravis en públich al mitj de la plassa; que disputava ab ells, sota'l porxo de la iglesia, de economía rural y altres materies del art de la terra; qu'anava á les treballades á donarlos práctiques llissons sobre adobs y sobre'l maneig de les eynes, y que fins se constituhía en llur capítost pera defensar la gleva per la forsa, quan convenía, ab lo qual lográ mantenir el poble moral y materialment com una bassa d'oli, lliurantlo de moltes de les calamitats qu'afligiren al país durant aquells temps dificils y revoltosos. Recordava, també, la cèlebre missió qu'á Vall-llosell predicá'l Pare Claret. Aquell apòstol del poble, com li deyan, parlant clar y catalá,'s dirigía dret al cor dels oyents, cavanthi ab llurs propies eynes fins á ferne saltar llágrimes de tendresa ò clams de dolor. Al influx de sa paraula, persuasiva unes vegades, contundent y amenassadora altres, á voltes ardenta com foch, però sempre ingénua y senzilla com la d'un noy, els més durs de cor se doblegavan fins á caure de front á terra. Sovint els sanglots del auditori ofegavan la veu del orador y després tots els sacerdots de la comarca no bastavan pera atendre als penitents que demanavan la absolució.
¡Y quína esplicació podía donarse al fenòmen de seducció popular, de que li havía donat tan repetides probes aquell esbojarrat missionista de levita, qu'ell li deya al seu nebot! Molt senzilla: quan se dirigía al cor, removía'ls sentiments propis y essencials del indivíduo; y quan se dirigía al cap, fentlo raciocinar ab son propi cervell, revetllava les característiques de la rassa. Aixís, á sos accents guspirejavan els ulls, no ab lluissors de rampinya, com ab les paraulades del Cerdá, sinó alsantse noblement els cors que semblavan tancats á tota esperansa. Fins sès cansons de l'antigor, ressonant com un eco d'anyoransa, feyan venir les llágrimes als ulls dels pobres pagesos.
Per un efecte de clarividencia, propia dels desenganys, veya ara mossen Joan lo errat de son procediment, acusantse, en un excés de compunció, d'haver contribuhit á una obra demoledora. Nostre poble, se deya, ja prou perseguit y encorralat per influencies externes que li anavan llevant, l'una després de l'altra, ses virtuts expansives, renunciá de primer á sa vida exterior, concentrantse dins la intimitat de sos organismes, com un cargol dins sa closca. Però un día els seus mateixos li hem dit: «aquestos organismes no serveixen pera'ls fins de la vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni pera alabar á Deu»; y allayors, sentint faltarli allò qu'era la meytat de la seva vida, creyent potser que realment s'havía mudat Nostre Senyor, s'ha encongit encara més, adquirint una falsa idea de propia petitesa, perdent les darreres energíes y aquell esperit práctich que tan gran l'havía fet en altre temps. Aixís, abatut y sòpit, ha quedat lligat á la rerassaga de qualsevol Serra Bruna més ensopit però més culpable qu'ell y á la mercè del primer Cerdá que vingui á burxarli les orelles.
Y aquí tornava'l bon Rector á trobarse sobre la realitat del conflicte á punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses fessin més que distráurel de les oracions de la missa, allargant la ceremonia fins al punt de que ja'ls oyents comensavan á donar senyals poch respectuosos d'impaciencia; y al considerarse impotent pera un remey, el cor se li oprimía y'ls ulls se li negavan en plor.
Al ofertori, volgué donarse com á víctima expiatoria, no sols per els propis pecats, dels que de totes veres s'acusava, sinó també per els qu'anavan á cometre sos fills esperituals; però encara en aquest cas sa conciencia, fortament conturbada, vingué á ferirlo ab nova sequedat. Perque en el fons de la seva ánima sentí congriarshi un altre sentiment que pugnava ab la magnitut del sacrifici de la vida; perque sentí desitg de viure, es més, sentí recansa de joventut y de fortalesa pera aplicarles á la obra de regeneració proclamada per son nebot, extremintse son cos de greu amargor al sentir com un presentiment de que aquella regeneració de la sanch de nostre poble ell no l'assoliría pas. Allavors, ab un suprem esfors de resignació, s'enfonzá en deprecació ardenta, sense paraules, reconcentrant tot son esperit, en Deu primer, en son nebot després y, per fí, en sos amits feligresos. Y dues llágrimes, quinta essencia dels puríssims sentiments que l'embargavan, lliscantli per la cara, vingueren á caure dins del cálzer que tenía á flor de llavi.
Com si aquella mística conjunció de les llágrimes del creyent ab la sanch puríssima del Fill de Deu segellés un prometage de redempció, sentí, allavors, que'l sacrifici de la vida's tornava lleu y petit y que un bálsam de consolació li anava endolsint, endolsint l'amargantor de fel de qu'estava negat son cor.Á mitja missa comensaren á talayarsen els del Cerdá de la jugada, y allavors s'aná formant aquell rum-rum d'impaciencia mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribá al peu mateix del altar, ahont el ministre bevía per ells els set cálzers d'amargura.
—¡Per això no'ns calía pas sortir á mitja nit de casa! —deyan els terralloners, embotits contra'l Cerdá que, tot picántseles d'aixerit, s'havía deixat burlar tan senzillament per els de la banda del senyor.
—¡Ja ho deya jo que la copsessim nosaltres desde la solana, la missa! ¿que't creus que no hi arriba? tan llarga com es...
—Prou que sí; —deya l'altre,— á la Portella y tot. Ja't dich jo que'ns ha ben pulit en Panxampla.
—¿Que't creus qu'es cosa d'ell? N'es pas tan llarch. D'en Basi pú, qu'es més murri que bonich.
—¡Y ara, Cerdá del dimoni, podeu félshi un nus á la cua.—
Acabada la missa,'l Cerdá petava de dents, al contemplar com brillavan á la llum del sól ixent els lloms de les besties del senyor que, formant atapahides masses, pujavan solana amunt, cantant els pastors y tirant xanxes alusives al cas, ab veus de xiscles que se sentían d'una hora lluny.
Tothom cridava y ningú s'entenía. Hi havía qui proposava marxalshi sobre'ls talons y pujar al empriu, mal que fos á, tomballons per sobre d'ells. Com si hagués estat gayre difícil á n'aquests, reforsada l'arrera guarda, tenirlos á ratlla y, un cop á la Portella, barralshi'l pás anch que fos á cops de pedra. Altres, més capboigs eneara, volían senzillament recular cap al pla y entrar ab els remats á sach en els conreus de don Eudalt, allavors á punt d'espletar. Y tot eran ordres y contraordres que feyan anar el bestiar d'assí d'allá, amunt y avall, formant remolins y pedrejantse més de dues besties. Per fí, en mitj d'aldarull de crits, renechs, bruels de vaques y lladruchs de gossos, aná prenent cos la solució més práctica, la única possible, que consistía en seguir baral del Biern amunt, bosch á través, y guanyar l'espadat pel grau de la Guixosa. El tragecte era llarch, mes á forsa de gent y ab els bons cans que duyan, apretarían de valent, y, ja que no arribarían primer á la jassa de Cortils, per lo menos ningú'ls aturaría pas d'entrar al empriu per part de tramontana y un cop dins... «allá'ns veurèm les cares».
—¡Apa, donchs; Biern amunt y fòra!—
Y xisclant, udolant y aquissant als gossos que, com esperitats, caixlejavan les cames de les besties díscoles ò tardanes, remassaren la vacada, arriantla per davant, deixant enrera les ovelles, que no podían seguílshi'l pás.
Quan mossen Joan surtí á fòra ab l'escolá, provehit del perolet y l'isop, pera tirar les benediccions, ja no vegé arreu més qu'esquenes que fugían. El planell havía quedat desert de calsas Sols hi restavan quatre veyes esferehides, encomanantse al gloriós Sant Antoni y á tots els Sants del cel, y les mosses desolades de trobarse sense balladors y sense músichs. Per falla de postors no pogueren encantarse les ofrenes ni rifarse á la virolla les coques ensucrades.
Per altres coques estavan els mansos vallde—pedrenchs, servint ells mateixos de virolla als dos escanya—pobres de la comarca.Se feu alto pera bufar y esperar als que, pretextant cansanci ò altres necessitats, s'havían endarrerit ò fet fonedissos alguns d'ells.
Á mida que s'acostava'l perill y l'animació de la conversa feya rebullir la sanch d'aquella colla de caps calents, s'anavan dibuixant ses intencions. Casi tots portavan armes de foch ò de tall y molts no parlavan sinó de fer mal. Sols alguns, més pacífichs, senyalaren temperaments de prudencia, que prompte foren esvahits pels folgosos parlaments del Cerdá, qui exposá son plan, qu'al moment fou aprobat.
Se formaría una pinya ben compacta ab totes les besties grosses, avansant dret á la jassa; essent á convenient distancia se llensarían com un allau y á tall de boig contra les remades enemigues, empenyentles fins al terme.
Veritat es que la vacada del senyor era més nombrosa, componentse de més de sis cents caps y la llur no arribava be á cinch cents, mes en cambi disposavan de doble número de gent y més decidida, y de mellors cans pera mantenirla ben collada, com també en ella hi eran els toros en major proporció. Se refiava, donchs, de la major cohessió y resistencia y de lo qu'ell ne deya justicia de la causa, qu'en realitat devía traduhirse per l'atreviment de la agressió, pera sembrar el terror en les files enemigues, en les que contava ferhi disbarats. Aixís comensaren á marxar á bon pás.
Al esser á les envistes de la jassa de Cortils, vegeren com s'atansavan tres homes qu'aviat reconegueren per en Pòbul, el Jutge de Pau, acompanyat de dos Guardies rurals. Portava un paper á la má, que mostrava desde lluny alsant els brassos, vegent que'ls terralloners, sense ferli cas, arriavan més la vacada, apretantla dins d'un arch de cèrcol obert per davant.
La paperada que'l Jutge s'escarrassava en fer voleyar, no era altra cosa que l'auto d'investidura á favor de don Eudaldo de Serra Bruna, del señorío y derecho de pastos del término conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del Tribunal Contencioso Administrativo etc., mes els terralloners, que ja això ho tenían descontat y no estavan pas per ceremonies, l'atabalavan á crits y renechs, tot alsant els garrots y armant els mandrons. La compacta massa de besties y persones surtí corrents pla enllá per entre mitj dels sègols de les rompudes.
—¡Tassa, Jaumet, tassa! Endréssa'ls patracols y féste enllá, que pendrás mal! —li cridavan alguns, quan ja la remada, exitada per l'aldarull de crits, clachs de fuets y mandrons y lladruchs dels gossos aquissats, comensava á pendre direcció precisament filant dret á la autoritat y llurs estaferms.
Aquestos, comprenent la inutilitat de la resistencia, se retiraren á un costat á tot córrer, procurant posarse fòra de la tragectoria del bestiar, mes el pobre jutge, trastornat, no sapigué fer sinó fugir en la propia direcció dels que l'embestían y, com les besties corrían més qu'ell, prompte fou assolit, volcat y trepitjat, no morinthi per un patent miracle de Sant Antoni del Biern, á qui s'encomaná, segons consta en un exvoto qu'encara's veu avuy en la propia hermita.
«Quan la pedra surt de la má ningú sab ahont va» y la pedra havía ja sigut llensada y corría brunzenta per la Calma: ja havía fet el primer esboranch, ja s'havía comès el primer pecat dels que per endavant plorava poques hores feya mossen Joan y sols Deu era sabedor de ahont s'aturaría. Dret com una bala corría la vacada, empesa per les rehires d'aquells desanimats, per les fonades que rebotían damunt de sos lloms y pels ahuchs dels cans que la flanquejavan, atents á que ni un gra's desfés d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de son pás per la sucosa gleva.
El pánich que s'apoderá de les hosts de don Eudalt, al veure venir aquell allau desfet, fou gran. Valga la energía d'en Basi, que feu treballar á tothom pera ajuntar el bestiar gros, adoptant la propia táctica dels contraris. Aixís se formá una altra pinya, darrera la qual s'ampararen pastors y rabadans, vaquers y garrots enlayre, resolts á presentar tota la resistencia possible. Les vassives y'ls orris fòra de tot amparo é incapassos de resistencia, reberen la primera topada: ovelles y moltons corrían adalerats, y belant de pahor davant d'aquell torp bestial. Prompte foren conseguits y per dotzenes comensaren á caure potejats per les vaques, que saltavan enfonzantse en mitj de la blanquinosa massa de carn y llana, com les cobles batadores damunt les garbes de la era.
Un moment aquella resistencia passiva semblá enfangar al bestiar bohí, que ja ruflava de fatiga, mes allavors alguns baylets, als qui devía plaure molt aquella escena de carnatge y destrucció, comensaren á brunzir ab la boca, imitant la terrible mosca bouera. Allò fou el delirium tremens.
Ja prou esverada aquella massa, se llensá, cega de terror, á la desbocada, alts els caps y les cues planes, fent retrunyir la gleva ab ses potades, dret al esquadró contrari, del que les besties, impedides de recular, esperaren la topada empernantse y ab els caps jups. Aquesta fou estrepitosa: moltes besties quedaren ferides del pit y algunes, redressantse sobre les potes traseres, llensant bruhels d'agonía y girant els ulls en blanch, apuntavan al cel els morros babejants, que lluhían als raigs del sol com si fossen capsats de plata. Ab això la massa no cedía, perque les besties, tinch que tindré, se empernavan més, allonsantse fins á tocar de ventre á terra, y com els contraris tampoch desdeyan, els dos terribles esforsos encontrats produhiren, en les capes de contacte, un moviment de tangencia com el de dues rodes dentades que's trasmeten la forsa. Se formaren, dos remolins que, capolantse y ab cruiximent d'ossades, s'empenyían mutuament pel suau declivi, vers l'avench del espadat.
Allavors fins els més desanimats comensaren á esgarrifarse de les conseqüencies de la seva obra. Se probá de desfer la pinya. Les primeres capes s'esgranavan facilment, y entre elles s'hi veyan brassejar els pastors, verts de terror, com náufrechs entre les desferres del bastiment que s'enfonza. Per lo demés, era ja massa tart: els remolins avansavan sempre vers l'abim y prompte comensaren á estimbarse les besties, per més que lluytavan desesperadament pera arraparse al terreno que'ls faltava sota'ls peus. Llurs bramuls y esbufechs desesperats, la brahó sorda dels cossos que s'estimbavan y de les roques que feyan seguir en sa lluyta per la vida, els escataynets de les grayes y esparvers que á volades fugían de les cingleres, junt ab els renechs y malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels quals, arrencantse'ls cabells, ploravan á clams com dones enviudades al contemplar aquell be de Deu que's pedrejava, feya un chor d'una grandiositat esglayadora, com de segur no n'havía ressonat d'altre per aquelles comes desde que allavors, en el gènessis del món, s'enfondrava la crosta de la terra y les montanyes deixavan al descobert llurs feréstegues carcanades.
Y no era encara prou. No apayvagat aquell vèrtich suicida que dominava á les besties, foren les persones que comensaren á heureseles elles ab elles. Negats els cors de rabia y desesperació, comensaren á recriminarse uns als altres, titllantse de lladres, de borts de mala dona y de fills de qualsevol cosa. Brandejavan els garrots y les fones, xiulavan furients els rocalls y si no venían més prompte á grapats era perque ho impedía la barreja de besties que corrían d'assí d'allá esverades, moltes de elles mostrant sanchnoses la pell y les banyes. Les pedres comensaren á fer blanch, relluhiren alguns ganivets y ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres y ronyoses semblavan surtides d'un femer. Sonaren repetidament alguns trets, un guardia fou ferit d'un bras y'l cabo, que ja era ronch de tan cridar «¡Alto á la justicia!», maná foch; y dominant tots els altres gemechs, se sentí una veu esgarrifosa que cridava «¡Pare, jo som mort!». Era'l pobre noy del Payré que, botent com una pilota, aná á caure sobre la gleva, cargolantse y llensant un doll de sanch.
Fou la senyal de campi qui pugui; á la veu de «N'hi há un de mort» tothom fugí á la esgarriada Llevat dels guardes y alguns pastors vells, ben pochs foren els que quedaren allí, plorant sobre aquell camp de desolació.La seva ánima empedreida per totes les tossuderíes de la ferida vanitat, necessitava una sotregada com aquella pera obrir els ulls á la realitat. La crema dels masos l'havía remogut terriblement encara que sense vèncel, però ara comensava á penedirse d'haver fet tant camí á despit dels consells de la seva familia, de la que, per causa de son malehit punt d'honra, estava mitg divorciat. Ja la sortida del mas al vespre abans, li havía deixat al cor una amargantor estranya. Pera estalviarse les esplicacions y recriminacions de sa muller, tractá d'esmunyirse d'amagat, però á la porta's topá ab ses filles que, contristades y ploroses, li barravan el pas suplicantli que no marxés. Sols en son obstinat emmarranament pogué trobar suficientes forces pera desferse de llurs brassos y rebutjar sos desesperats prechs, ofegant en son cor l'afecte de familia, l'únich que coneixía d'aquest món. La Montserrat sobre tot estigué extraordinariament perfidiosa, y al veures per fí asprement rebutjada per son pare, li clavá una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de desesperació, d'enuig y de commiseració, que desde aleshores el tenía conturbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava'l recort d'una altra mirada consemblant. Era aquell día en que en Ramon ab sa fina retòrica y punxanta ironía, estigué, apropòsit del plet, dur y agressiu com may tirantli á la cara veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que, pronunciá aquelles paraules: «¡Infelís de vostè si may arriba á guanyal!». No s'havían disputat més desd'allavors, però aquella sentencia y més que tot la mirada ab que fou acompanyada no s'esborrá més de son magí.
Ara la seva filla li havía renovat al viu el recort d'aquella superioritat estranya, aplanadora, que li produhía'l temperament fogòs y descobert del jove enginyer, que li semblava surtit d'una altra generació. Aquelles dues mirades semblavan germanes, com filles d'una mateixa situació d'ánim y d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferencia en sos efectes. La del jove l'havía revoltat de sanchs, espolsantli sa natural apatía y avivantli aquella tossudería de criatura antoixadissa y viciosament afalagada que constituhía'l fons del seu geni, mentres que la de la Montserrat l'avergonyía dolorosament com un reny.
Però la profecía del jove s'havía complert, perque desde'l seu triomf judicial era cada día més infelís: ara, á la pèrdua d'aquella tranquilitat vegetativa, goig de la seva vida, devía afegirhi la de la esperansa de recobrarla may més.
Incapassa sa ánima de grans volades, se donava á desesperarse per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per medi de tercera persona, li havía fet el Cerdá. Quedá pel regateig d'algunes dobletes, ell que pera guanyar el plet escampá les unses á grapats.
Aquest seu digne contrincant, tampoch en aquesta jornada havía desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa s'encaminava á encararlo ab la justicia, s'esguitllá també per l'altre cantó. ¡Quín mestre més hábil pera fer obrir els ulls als obcecats es el fracás dels plans concebuts! Es verdaderament admirable la clarividencia que illumina'ls esperits més enterchs, tan bon punt les esperanses fallides deixan al descobert les fatals conseqüencies de la propia conducta. Aixís, aquest il-lustre salvador del poble veya ara clar que, com á capitost dels menestrals y terralloners, s'havía tirat á sobre tota la responsabilitat d'aquella fatal subversió. El dilema era curt y ras: ò fugir ò caure en mans de la Justicia. Una cosa y altra representava, apart de les naturals conseqüencies, deixar esmersat en mans dels seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no fos per ell mateix; això á més del dany sofert per la destrucció de la vacada, ahont hi tenía bon nombre de caps á mitg guany, molts dels quals blanquejarían més tart ab llurs ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.
També ell se dolía ara amargament d'haver resistit al regateix d'unes poques dobletes.— ¡Què més volía, bestía de mí, —exclamava,— que comensar á explotar la beta del senyor, ja que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!
Els camins que duyan abdós personatges se creuavan á la hermita del Biern y allá's toparen, absorts cada hú ab llurs cabories. Magnífica situació pera dirimir personalment á tall d'Hector y Aquiles el plet qu'entre mans duyan tan famosos capdills. El baral del Biern trontollaría al ressò de sa terrible escomesa, la sanch engroixiría la mansa corrent de la riera y'l vencedor en la darrera y heroyca brega, després d'arrossegar el cadavre del vensut, donant tres toms entorn del santuari, johiría l'apoteosis de la victoria, proclamant sa indiscutible hegemonía sobre la delitosa comarca de Vall de Pedres.
Res d'això: no eran pas homes d'aquesta fusta. La posa aclaparada d'un y altre trahía les respectives disposicions. Cada un, al estudiar sa propia situació, medí la del contrari y seguidament se comprengueren, com se comprenen les ánimes petites. Abdós calcularen que una mútua inteligencia podía encara mellorar les respectives situacions. Don Eudalt tenía bons padrins y podía amparar y salvar la situació compromesa del Cerdá. En cambi aquest podía tornarli á la cleda els mansos moltons del poble y assegurarli la pacífica possessió de sos drets al empriu. Tot sería qüestió d'alguns grapats de les grogues, que encara sobravan en les caixes de Serra Bruna, pera tapar la boca als més desatinats. Del contrari'l Cerdá era perdut, mes també el senyor era enfonzat per sempre davant del país que'l miraría ab horror y no mancarían altres Cerdans pera amargarli la vida.
El Cerdá s'apropava, balancejant el cap y don Eudalt lo mirava venir procurant imprimir intencionadament á son posat de jutge sever é irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons de llurs ánimes egoistes se n'alsés cap veu de protesta pel contuberni que meditavan sobre la terra fumejanta encara ab els dòls que havían sembrat.
Mes no contavan ab un tercer personatge, el mosso del senyor, representant del esperit senzill del poble que, incapás de compendre la baixesa agena, jutja solzament á impuls de sos sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la ignorancia y la malicia. Per ell, aquells dos homes sintetisavan dos pols oposats, com si diguessim els esperits del be y del mal, entre'ls que no hi cab componenda de cap mena. Cregut, donchs, de que anavan á abrasonarse, se interposá noblement entre'ls dos, ab el garrot alt, dispost á jugarse la vida, per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdá trencá de camí, y un y altre seguiren sa via sens tornarse á mirar.
Aixís també l'infelís poble de Vall de Pedres devía seguir encara son calvari.Els espeuetats de la jornada, curaren als vuyt días; els cossejats y capolats per les bestius, als quinze días deixavan les untures de melassa y d'oli de lluert y sortían al trebal curats uns y altres ranquejant qualque mica. Als vint días els de pell trencada per les fonades, per les eynes de tall ò pels nuosos garrots manejats á tall de cego, comensaren á destapar sos verdenchs y nyanyos, arreconant draps y venes. Els foradats pe'l plom ò ab traus al cos, d'aquells que no demanan cusidora, á la mesada deixavan llurs crosses y endressavan les xarpes provant d'empunyar de nou les cynes de la terra. Alguns de més mala pelladura ò afectats per lesions internes, cansonejavan més, perque, com deyan llurs parents, tenían el llop tancat á dintre, mes á la fí també comensavan á treure al sol llurs cares esgroguehides; fins en Jaumet Pòbul qu'havía quedat com una coca y'l pobre noy del Payré ab el pit atravessat de part á part, després de lluytar setmanes y setmanes entre la vida y la mort, també reeixían á la fi y com si's despertessin d'un somni, preguntavan si era ahir que se les havían al empriu. Es á dir que més ò menos rápidament tots havían curat ò tiravan per bé. Mes lo que no havía curat, ni per bé tirava, era'l mal de cor, la quimera que covava dintre'ls pits de terralloners y menestrals, tan fonda, que al grirar la cara cap al casal de Serra Bruna, instintivament clovían els punys y petant de dents mastegavan una maledicció.
També allá, com antany, havían florit les clavellines y violers que fistonejavan els ampits de les mirandes y torratxes. Les liles del jardí se tenyiren á son temps de la tinta moradenca de llurs flors que á poch morían ofegades per l'esclat de vert de ses fulles gemades y lluhentes que ara ja groguejavan; les satalíes y rosses garlanderes dels ombráculs per llarch temps endiumenjades ab els colors de la celistia, després d'espargir al vent y rossejar el sol ab les despulles de llur gales, comensavan á tòrcer els colls com preparantse pera la dormida de l'hivern; les lloques havían tret ses pollades que ara ja mostravan les crestes, y fins els canaris de les cries s'havían multiplicat com anys enrera baix la providencia de mossen Isidro qui, com sempre,'s planyía de que sols li havían anat aixís, tau, tau... Lo que no havía rehixit poch ni molt era'l bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou á mal borrás. Mes que may semblava allò ara'l casal de la mort.Verdadera encarnació del esperit decadent y malmès de nostra terra, avesat sols als esbrossats camins de la fácil vida de ricatxo emperesit, al toparse ab un geni com el d'en Montbrió, que representava'l revers de la medalla, s'hi entrebancá, perque en sa petitesa de sentiments no'l sapigué compendre. En les lucubracions biològiques del jove, s'hi veya sempre aludit fins quan aquest no feya més que generalisar, y rebelde á tot tractament, no feu sinó empernarse contra la realitat de les coses, igual qu'una mula guitant contra'l rascle. Son carácter vanitós y tossut no li havía permès tastar les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant qui, si be es cert se complavía sovint en excitar les llagues velles y fredes, era sempre pel gust de vèureles reaccionar. Ell sols havía sentit les fiblades del bisturí despitat, negantse al consol de la curació. Aixís, impulsat per mòvils mesquins, y sense'l contrapès de la presencia d'esperit y la fortalesa d'ánima, propia dels grans carácters, havía rodolat miserablement fins al peu de la ruina de la carn y del esperit.
Y la pobre de donya Dolors, quan el mirava debatentse ab els desficis de la febre, prorrompent en incoherencies que trahían son estat d'ánim, manava desembrassar l'arcova, perqu'ella sola, lliure de testimonis indiscrets, volía esbrinar, aprofitant les ingenuitats de la inconciencia, la situació d'aquella ánima més malalta que'l cos, y al sentirli expressar anyoranses del escalf de la familia que abans li alegrava la vida é insinuar remordiments de haverla sacrificada á sos capritxos, allavors, comprenent que aquella infelíssa víctima d'un fals pundonor que li havía empedrehit les entranyes, estava en camí de donarse per la pell, sentía aixamplarse un poch son cor d'esposa desolada, percibint al lluny y entre foscors com un raig d'esperansa.
Desgraciadament, quan ell comensá á veures les oreyes, ella hagué de rendirse aclaparada per la tensió moral y l'excés de fatiga; y quan, una mica refeta pel descans, torná á alsar el cap, era ell que s'ajeya de nou, postrat per una invencible passió d'ánim. Y aixís, ara l'un, ara l'altre, com els catúfols d'una sinia, s'anavan alternant en salut y en malaltía, fent cada día més complicada la situació de la familia.Desohint els consells de la familia y del servey, ni una sola festa deixá d'assistir á la parroquia, acompanyada sols de la Loreto y de una criada vella, ocupant sempre son setial en el banch de la familia, y acabats els divins oficis, després de visitar al vell Rector y alguna familia de la seva intimitat, atravessava sense temensa ni afectació la plassa, casi sempre ocupada per rotllos de jugadors y de garlayres, pera muntar en el carruatge, sense que per un may ningú li faltés directa ni indirectament al respecte. Semblava com si la cubrís l'ombra protectora de son enamorat, qual recort, si cada día era més fondo en son cor, tampoch s'havía esborrat del tot de la memoria dels valldepedrenchs, donchs eran molts els que, al vèurela á n'ella, exclamavan: «¡Si fos aquell nostre senyor, no passaría lo que passa!...
Y ¿quín dubte té qu'era l'amor d'en Montbrió que l'havía transformada, infunditli la seva ánima coratjosa y genial? Pera tothom les breus estancies del jove en la comarca havían sigut causa d'impressió més ò menos fonda. En un ò altre sentit, tothom havía experimentat la especialíssima commoció qu'el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produhía en qui tingués ánima y fins en molts que semblavan no tenirne ò tenirla de suro. Però en ningú aquesta impressió havía sigut intensa, y trascendental, si bé en diferent sentit, com en don Eudalt y la Montserrat.
Aquesta, á diferencia de son pare, havía sabut copsar á plè cor les dolceses virils d'aquella ánima apassionada, y de sos esclats de feridora franquesa n'havía comprès la noblesa de sa ingenuitat y de sa bona intenció. Sovint les embestides que, á tall de boig, donava á son pare, com á bona filla l'havían ferida al mitj del cor, mes, impregnada com estava del esperit del jove y segura de la bondat de sa doctrina, les hi perdonava, com se perdonan al metge les tortures que fa sofrir al malalt pera tornarli la salut perduda.—Ja veurá, mossen Joan, es que qui pert lo seu pert el seny. ¿No era ben trist de veure qu'aquest home s'apropiés lo qu'es ben nostre?
—No tinch pas d'abonarlo á n'aquell deulofassabò, que més merescuda que vosaltres té la pena que passa, —responía'l Rector, sempre ab inflexions d'aspresa en ell desconegudes;— però ¡ánimes de canti! ¿era per tals camins y portats per un esquirol com l'altre, qu'havíau de surtir á vores?
—¡Ay, Senyor! —exclamavan ells ab la seva ingenuitat bosquerola.— ¡Prou qu'ho veyam que'l Cerdá es un janfosca que no més mira per ell, mes... ja veurá... pensavam que ningú com ell fer la guitza al altre janfosca..!
—¡Just y cabal! Y entre'ls dos janfosques vosaltres n'heu sigut tornadors, pagant també la vostra part de janfosquería. Perque, diguèmho clar, vosaltres, els que teniu poch ò genss de bestiar, poch vos dona ni vos quita que l'empriu sía d'en Pere ò d'een Pau. Llevat d'alguna rompuda, ahont hi deixeu la salut á cambi de quatre sachs de mastall magre y que igual explotaríau d'un compte com d'un altre, per lo demés tant tindrèu com tindríau. Sinó que á n'aquell brètol li va convenir, ell sab perquè, alsar la llebra, y vos va pendre per gossos, aquissantvos perque l'ajudesseu á conseguirla, y vosaltres corríau com ximples, pensant menjárvosla primer. Vosaltres vos heu trencat el coll, mentres que'ls més interessats en la cosa s'han quedat al agoyt. Lo cert es que tots, desde'l senyor al darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de ganyó. Fins jo mateix confesso qu'he pecat de descuydat y mandrós, no creguent may que hi hagués tanta falta de bon seny. Quan vaig adonarmen, encara que tart, tot era avisarvos, pregant y suplicant, però ¡cá..!, tothom anava á la boja. Si la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo que no gemegaríau lo que gemegueu. Però está vist qu'al Rector no'l busqueu sinó per necessitat.
Els infelissos se quedavan admirats de la tornada del Rector, que per ells era ben nova, mes com sentían la escoyssor del dit sobre nafra, acotavan el cap y callavan.
Cal regonèixer que mossen Joan no era'l mateix d'abans. Havía desaparegrut aquell capellá mansuet, de cor irreflexivament tendre, que's fonía, com la cera, davant de les miseries agenes, enternintse fins á llagrimejar ab les canteules d'una beata, sacerdot de melodrama, apropòsit pera fer plorar sobre les págines de una novela, pera fer pás al filosoph práctich, en qui el cap sempre domina'l cor, figura més humana, més montanyenca, menos angelical tal volta, però més apta pera desempenyar ab fruyt la complexa missió parroquial que requereix, com prevé l'Evangeli, no desapareyar may la candidesa de la colonia de l'astucia de la serpent.
Era una conseqüencia de la revolució d'idees que forjava en son enteniment d'ensá de la reaparició del seu nebot. Els exabruptes d'aquest, ab ses grans síntesis sociològiques é històriques, ab sos realismes crusos però lògichs y sos entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció'l cabal de ciencia dormida ò estática, per dirho aixís, qu'ell possehía, portantli una nova orientació en sos ideals. Els terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els que no hi pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren d'obrirli'ls ulls á la realitat y comensá á formular una serie de conclusions, fruyt de la conjunció de les genials intuicions de son nebot, ab el gran sediment de filosofía escolástica de qu'estava impregnat son esperit.
Y, mentres, la Justicia, rodejada de son estat major d'escribans, procuradors y agutzils y apoyada per un estol de Guardies Civils y Rurals, s'afanyava á omplir fòlis y més fòlis, citant testimonis, dictant providencies, evaquant diligencies, subgectant á llarguíssims y capciosos interrogatoris á una dotzena d'acusats, ab tot lo qu'enfosquía cada día més els lets, els dos verdaders coautors quedavan inpunes. El Cerdá perque, fet fonedís, no li arribavan les requisitories, que pròdigament el Jutjat expedía. Don Eudalt... ¡oh, don Eudalt!.. estava perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador l'havía presentat com una víctima de la onada revolucionaria que, ab son creixement, justificava d'una manera plena la necessitat de la política repressiva que, ab tan bon acert, havía emprès el ministre Gonzalez Bravo.
Y dels infelissos ferits ¿quí se'n recordava? ¡Pobrets! prou haurían quedat abandonats de tothom si mossen Joan, malgrat ses rebufades, no s'hagués encarregat encara de cumplirla, sa eterna missió de pare-pedás, missió ben sobrera si un home d'empenta y de seny s'hagués proposat á temps ferne posar als que no'n tenían, com excusada sería la dolorosa tasca de la Germana de la Caritat si's carreguessin els canons ab serradís y borres en lloch d'engorjarlos de pòlvora y de plom.Estimat Ramon:...
¡Bé te n'he escrites de tristeses desde nostra separació! Particularment desde la feta de la diada de Sant Antoni, no faig, més que comunicarle dòls y llágrimes Però considera que aquestes cartes són l'únich desguás de mon cor, perque altrement la meva vida es sols un dolorós fingiment. Ab la mamá fingeixo un coratge que no tinch, per no amargarli les propies penes; ab el papá dech fingir indiferencia, perque conech que l'apena molt qu'una's mostri afectada pels contratemps, dels que comensa á compendre n'es ell el causant; ab la Loreto, alegría, per no enfosquirli més encara els ja prou tristos horitzons de nostra soletat; ab el servey m'es precís mostrarme superior á les circunstancies, perque ja massa que comprenen que som jo la única persona que queda á la familia pera fer cara á la situació. Sols ab tu, qu'estás per sobre de tot, m'es donat esplatjarme y donar surtida á la intensa pena que m'ofega y que sense aquests esplays me mataría.
¡Quín estiu més trist! Fins la naturalesa hi ajuda, donchs una terrible secada, qu'ha perdut les cullites, fa rossejar els herbeys y esfulla'ls arbres ans d'hora. Ademés, malaltíes, soletat y abandono de tothom. De tants parents que'ns visitavan, apenes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat ocupacions, altres contratemps y alguns la inseguretat de la cosa pública. Potser aquests eran els més franchs, perque'l papá, que devora'ls periòdichs, fa temps que li sento dir que á la madurada dels préssechs tindríam la terrabastada. Y ja hi soms á la madurada dels préssechs.
Donchs, á més de les circunstancies especials que'ns rodejan y que per sí soles sobran pera entristir mon esperit, hi há encara aquest no sé què de pahorós que's respira en l'atmòsfera y que fa presentir temps encara més difícils que'ls presents. El primer síntoma de que tenim la tempestat á sobre, l'han donat els destacaments de Civils y Rurals que teníam guardant el poble y que, com les aurenetes á la primera fredorada, han desaparegut de cop. Al rebre el papá aquesta noticia, va tenir mitja obehina.
Avuy he estat al poble y he notat cert enrenou que m'ha sorprès. He vist fesomíes noves y he sorprès mirades que relluhíanin ab expressions de malicia. Aquest poble, abans tan pacífich y senzill, ¡còm es desconegut!
He visitat á mossen Joan. ¡Pobre home! Si'l vegessis, el trobarías envellit de dèu anys. Estava més afectat que may y m'ha dit:
—Filla, meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauría donat cuydado, perque aquest poble era un país de benaventurats, però avuy... ¡què sé jo! ¿No podríau pas allunyarvos, fins á veure això en què la dona?
—Res desitjo més, —li he dit jo,— però ¿ahont anirèm ab la mamá malalta y'l papá que no val gayre més?—
Ahir, al llegir el papá una carta, tirá la gorra per terra ab desespero, cridant: «¡Ja s'han desfermat altra volta'ls dimonis del infern!». La carta era de la tía monja, esplicant qu'han sigut llensades del convent, vegentse precisades á refugiarse á una torreta de les Corts de Sarriá, que'ls hi oferi interinament una bona persona Demana hospitalitat, cercant entre nosaltres la pau qu'allí han perdut. ¡Buscar la pau á casa, que fa temps que no la coneixem!
Avuy hem sentit tritllejar al poble y aquells ressons de festa copejavan mon cor com tochs de funeral. ¿Què dirías que repicavan? Donchs, la solemne entrada al poble del Cerdá, acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabaté y altres qu'eran presos ò fugits desde la feta de Sant Antoni. Els hi donava escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que són voluntaris de la llibertat.
Els terralloners els han rebut ab palmes; acte seguit s'han apoderat de la casa del comú, destituhint al arcalde, al jutge, al campaner y tins al enterramorts. S'han constituhit en Junta Revolucionaria, essentne president ell, el Cerdá, que fa discursos á la plassa, cridant: ¡Abajo lo existente! y ¡Viva la libertad!
Això diuen qu'es la Revolució, y jo no sé si té res que veure ab el daltabaix que tu predicavas allavors que demanavas sanch nova, si bé que si hem de jutjar per l'esverament de la gent pacífica y per l'aspecte de certes figures noves qu'arreu se veuen y que semblan escapades de presiri, més bé crech qu'es aquell cataclisme que tu profetisavas, en vista de que'ls que devían vetllar no feyan sinó dormir.
El papá ho enten d'altra manera y fa alusions á la teva persona, que'm fan sofrir molt.
¡Ja tenim exèrcit! El Cerdá ha constituhit el cos de Voluntarios de la Libertad, ahont s'hi ha allistat lo bò y mellor de cada casa. Ell n'es el coronel, com ja ho es tot al poble. Pera sufragar els gastos, ha fet una derrama entre'ls propietaris. Á nosaltres ens han tocat cent duros, per comensar.
¡Però no es possible saber lo que passa! ¿Es que s'ha enfonzat la societat y ha desaparegut tota idea, de govern racional? Lo cert es que no's nota senyal d'altra autoritat que la del Cerdá, qu'es omnímoda y está per sobre de tot y de tothom. Sé que s'ocupa de nosaltres y temo que'ns fará patir.
El papá está tan concentrat y displicent, que dóna angunia de vèurel. Passa les hores al estudi, ahont en Basi l'acaba d'entavanar, tractant de sostenirli les poques energíes que li quedan. Li aconsella la resistencia á les exigencies del Cerdá, però ¿còm ho hem de fer sense més defensa qu'una dotzena d'homes del vehinat, tenint á tot el poble en contra?
¡Prou en Basi s'ha basquejat pera posar la casa en estat de defensa! Un guayta no pert may de vista'l camí del poble, á posta de sól se barran les portes y de nit tenim centinelles y reten. Però ¿què'n farèm d'això si'ns falta la bona voluntat y l'ajuda del comú? No tenim més qu'enemichs ò indiferents, y fins els pochs que per obligació ò per bondat de cor ens ajudan, de segur que cada un d'ells té un capítol de queixes y recriminacions amagat á dins del pit. Ara les toquem les conseqüencies d'un sistema d'aislament y d'egoismes.
| · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · |
| · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · |
Jo no sé pas avenirmhi ab aquesta vida de reclusió forsosa; jo, que ni ab el pensament he fet mal á ningú, no puch concebir que ningú me n'hagi de fer á mí. Per això avuy, diumenge, malgrat les advertencies d'en Basi, ab la Loreto y la Mariagna ens hem escapat al poble pera assistir al ofici com de costum.
Hem quedat sorpreses al veure al Cerdá, rodejat de la Junta, ocupant el banch del Ajuntament. Son posat de pocavergonya demostrava bé que no era la devoció ni'l respecte al acte lo que li portava, sinó més bé una ostentació d'autoritat y de despreocupació.
Acabat l'ofici, se n'es entrat á la sagristía, á demanar al senyor Rector ò, mellor dit, á manarli, que comparegués á la plassa pera benehir l'arbre de la llibertat, que solemnement amivan á plantar. Mossen Joan li ha fet de contesta que, sense voler escatirli sa autoritat, encara que ignorava qui li havía conferida, no estava pas disposat á obehirla. Que de bona gana'l benehiría á n'ell y als seus companys, que bona falta'ls hi feya, però dins de la iglesia, perque de moixigangues á la plassa no volía pas ferne.
Desde la iglesia s'ohían les veus destrempades del Cerdá, ab gran escándol de les dònes y gatzara y rialles dels homes apilotats, á la porta. Després ha surtit tot cridant, ab rialla grossera: «¡Anèm, noys; ja'l benehirèm nosaltres l'arbre; el benehirèm ab ví!». Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat, ens ha deixat á totes el cor oprimit.
De darrera les persianes de la Rectoría l'he presenciada la cerimonia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots figurarte espectacle més tristement moxiganguesch. Dalt d'un tablado hi havía tota la Junta Revolucionaria. Desde allí, en Gori y el Sabaté han fet discursos estrambòtichs, corejats per les riallades del poble. El Sabaté, que no estava gayre segur del cap, entrebancantse, ha caygut del catafalch, y válgali que l'han amparat els de baix si no s'ha romput la closca. Els de dalt l'han retingut pels peus, issantlo de nou entre tots de cap per avall, com un sach de trumfes, ab gran gatzara de tothom.
Després ha parlat el Cerdá, deixantme admirada per la facilitat ab què ho fa, á la seva manera, ja no m'estranya que se'n rossegui al poble, per més que tothom el té per un pillo. Jo m'esforsava pera ferme cárrrech de les saves esplicacions ab el desitj de entrar en les comparanses que pots suposar.
La impressió que n'he tret, encara que incompleta per rahó de la distancia, es que si be gastava moltes frases apreses de memoria que segurament ni sab be lo que significan y que semblan respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava més á afalagar á la bestia que á la persona. Tot era excitar les passions y aquissar als uns contra'ls altres. Algunes vegades li he sentit barrejar el nom del senyor, que pronunciava á tall de mofa, ab insinuacions que res tenían de caritatives, insinuacions que'l poble acullía ab verdadera fruició.
La plantació del arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el Cerdá, ha près un tany de freixe y l'ha ficat d'arrels al sot, adobantlo ab pa y regantlo ab ví, símbols, deya, de l'abundancia en que des d'avuy viurá'l poble.
Després han vingut escenes d'un gènero més bestial. El Sabaté ja ben borratxo, revestit ab una camisa, ha fet la parodia de la benedicció, ruixant ab una escombreta xopa de ví l'arbre, y fins á la concurrencia, moguent un fort escándol y provocant protestes que suposavan un principi de reacció en els qu'encara conservavan un resíduu de seny. Tal deu haver advertit el Cerdá, que ha acabat la ceremonia canant d'una garrotada la esquena de aquell infelís, sense consideració á sa gerarquía de vis-president de la Junta Revolucionaria.
Pera solemnisar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar de valent, ensemps que'ls armats feyan gales y la cobla de Prunés sonava compassos endemoniats que'ls homes ballavan ells ab ells perque les dones estavan casi totes retirades. M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdá, desde'l principi s'ha tret á la plassa un bot de ví, del que tothom tirava qui més podía. Darrerament, molts ja jeyan per terra, revolcantse en ses propies immundicies.
M'he retirat de la persiana ab l'ánima encesa de pena y vergonya. Al estudi he trobat á mossen Joan que resant plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no apesararlo més no he volgut contarli lo que havía vist y sentit. El pobre home s'oposava á la meva marxa per temor d'algun atropell, y al veure ma forta resolució ens volía fer sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal y la Felissa. Ni això he consentit.
¿Ho creurás? me sentía desconeguda y coratjosa pera qualsevol cosa. Era tal la meva exaltació d'ánim, era tant lo que m'havían afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que fins desitjava quelcom de més grave, si vols, de més salvatge, de major extravío de sentiments, però que demostrés virilitat, que fos de més carácter. Hauría volgut cridarli al poble: ¡jo som la filla d'aquell á qui més aborríu, d'aquell que, devent ser vostre amich y vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa y vos ha perjudicat por petitesa d'esprit! ¡vesèula la meva sanch y emborratxèuse ab ella abans que de ví! ¡siguèu homes, no pas besties! ¡venjèuse en hora bona del vostre enemich qui en el fons es més infelís que vosaltres, però no vos llenseu en brassos de qui vos embruteix pera satisfacció de sos instints perversos. El meu pare es vostre enemich descobert, però aquest home es vostre amich traydor.
Prenent á la Loreto per la má y seguida de la Mariagna, hem baixat la escala sense casi despedirme del senyor Rector y com desatinada. No sé quín aspecte devíam presentar al atravessar la plassa, porque la majoría dels homes al adonarse de nosaltres, semblavan sofocats y molts s'esmunyían com baylets sorpresos infraganti. Fins el Cerdá que perorava en mitj d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passarli frech á frech, ha volgut dominarme ab son esguart desvergonyit é insultant, però he trobat en mí prous forses pera sostenirli la mirada avinentantli tot el meu despreci, fins que fent el distret s'ha tombat d'esquena.
Oh, estimat Ramon, si sabessis lo qu'en aquells moments ha creuat per mon cervell; ni jo mateixa me'n se avenir. He sentit com una fosguerada del geni teu que't dona aquells esclats que fan tremolar; he tingut tentacions d'arrencar l'arbrot y bátrel per la cara d'aquell home, reptantlo devant del poble y senyalantlo com el miserable llop cobert ab la capa del pastor.
M'he detingut á temps, recordantme, de que no som més que una infelís noya sense forses ni esperiencia; y ademés ¡trista de mí! còm puch jo alsar la veu aquí, hont tenim nosaltres tants erros de que avergonyirnos, tants disbarats de que arrepentirnos y tantes culpes que purgar. ¡Ah, si no hi hagués mácula en la familia!...
En veritat, no n'es pas tothom de la seguida, n'estich segura; he tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartavan ab fástich de la plassa y molts ulls que'm miravan ab simpatía, com si'm demanessin quelcom que jo, pobra de mí, no podía donárloshi. Semblavan polls desllocats abans d'hora y'l no poguèrloshi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de pena y vergonya.
La situació s'agrava d'un modo qu'esfereeix. Aquest butxí del Cerdá, enorgullit de sa forsa y de la impunitat de sos actes, va fent derramas l'una darrera l'altra. Necessita molts diners pera ses disbauxes y pera sostenir sa companyía de sayons, diner que á la fi tot va á la seva caixa en paga de les fartaneres que'ls serveix y del ví ab que'ls emmatzina, apart del que's reté per compte de pensions atrassades de sos infelissos testaferms, la major part d'ells endogalats fins al coll, sense contar que'll es l'únich director, administrador y clavari d'aquest gremi sense fe ni lley.
Aixís ho conta en Basi que per son cantó es també á casa l'únich amo, ja que'l papá no te esma per res. Ara ha prohibit terminantment donar ni un marve més, animat per no se quines maquinacions que porta entre mans, confabulat ab alguns propietaris que comensan á despertarse per les picades que senten á la bossa. Però jo d'aquestes confabulacions no n'espero sinó noves desgracies, perque entench que no es en Basi, encara que home decidit y fidel, la persona apropòsit pera salvar la situació, ja qu'ell es titllat com á conseller del papá y'l principal culpable de les accions d'aquest.
De moment ja tenim que'l Cerdá accentúa sa inquina contra nosaltres, induhint al poble á reclamar una indemnisació pels danys suferts al empriu á més d'exigir la entrega d'aquella malehida sentencia pera ferne un foch al mitg de la plassa. Fins hem tingut avís de que s'arma un complot pera atacarnos á casa mateix.
Tu'm dius que, donada ta situació delicada envers ma familia, no creus arribada encara l'hora d'intervenir ab fums de protector. Respecto tes delicadeses, però, lo cert es, que aquesta situació s'ha fet intolerable; això no es viure ni morir. Ja fa quinze díes que no rebem el correu ni tenim noticies de fora, però ha d'esser grave lo que passa perque aquest home puga sostenirse y exercir sa autoritat fora de tota lley y rahó.
¡Deu meu! ¿es possible que sía tot el país un exemple d'anarquía desfrenada com aquest poble desgrciat? ¿No's trobará en lloch ò altre, un recó hont amagarnos y reposar tranquilament lliures de les terribles angoixes que aquí ens malmeten la salut?
Decididament hem resolt posarhi terra entre mitg. En Basi aproba aquesta resolució, perque diu clar que li fem nosa y desitja obrar ab llibertat d'acció y que's basta sol pera defensar nostras interessos. El papá y principalment la mamá no estan pas en situació de viatjar, però tots estem ansiosos de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la má de Deu.
Aquesta nit he rebut un bitllet de mossen Joan, qui sense més esplicacions ens prega que fugim. El pobre home está poch menos que sitiat en la Rectoría, donchs el Cerdá sospitant que siga solidari de les maquinacions d'en Llissás, li ha posat guardes de vista.
Escrich aquestes ratlles á correcuyta donchs tot está á punt de marxa. Ens acompanyan alguns homes armats com si haguessim d'atravessar un país de salvatges, y aquesta consideració fa plorar el cor. En Basi diu que'ns protegirá sens abandonar la casa. Mossen Isidro ens acompmyará fins á Vall-llosell, però está empenyat en tornar, perque diu que son lloch está en la masía. ¡Pobre home! es un bon amich y home de cor; ell ha sigut un dels pochs consols que aquí hem tingut.
Acabaré aquesta carta á Vall-llosell, si es que la Verge de Montserrat ens permet arribarhi. ¡Ella ens encamini!
Ramon estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No eram encara al rieral que'ns hem vist detinguts per uns quants homes comanats per el Sabaté, qui en nom de la Junta Revolucionaria volía portarnos presos á Vall de Pedres. No pots figurarte còm ens hem esglayat nosaltres, sobre tot la mamá. S'ha armat una tant viva disputa ab nostres acompanyants qu'he temut esclatés en lluyta encarnissada.
No se d'hont m'he tret les forses pera saltar del carro y pera increpar á nostres perseguidors per sa mala obra de molestar á pobres dones y malalts. Crech qu'he arribat á impressionarlos, donchs callavan y fins algúns s'apartavan confosos. En aquell moment l'arribada d'en Basi ab un refors ens ha perjudicat. S'ha renovat la disputa, y mossen Isidro y jo hem degut fer miracles pera evitar un disbarat. Ha calgut tranzigir y tornar á casa.
Quan hi arribavam s'ha sentit la veu del Cerdá que venía corrents ab un altre escamot de galifardeus y tronava desde lluny contra'l Sabaté perque'ns deixava entrar quedantse ell fora. Jo abans qu'ells he de lo que's
tractava y he fet senya á n'en Basi perque fiqués el carro á la entrada sense acabar de descavalcar. Ha vingut just, perque quan ells han sentit que'l seu amo els cridava ¡á dintre tothom! ja la porta's tancava.
Allavors s'ha entaulat una lluyta terrible; els nostres han defensat coratjosament la porta á cops de puny y á culatades, batentla pels nassos del Cerdá que cridava ¡foch á n'ells! Ha sonat un espetech d'escopetades y alguna bala ha passat xiulant á través de les groixudes posts de roure; els vidres de les galeríes queyan ab estrèpit fets á miques fins que de les finestres y troneres se'ls hi ha contestat, obligantlos á allunyarse corrents.
Pots imaginarte nostra consternació en aquells moments en que'l terratrèmol semblava indici de la fí del món. La mamá s'es desmayada y'l papá sembla talment ayreferit. Ara ells estan un poch refets perque's creuen segurs, però jo que se qu'estem sitiats y tinch conciencia de la situació, estich en un trascor de mort. Penso que algú ha pres mal, per més qu'en Basi ho nega, perque en aquells moments terribles he sentit gemechs de dolor. ¡Qui'ns perdonará, Deu meu, la sanch que's vessa per nostres pecats!
Per les llagues de Cristo t'ho suplico, vína corrents, vína, si es que tes promeses d'amor no son una mentida. Tu, y sols tu pots posar terme á nostre martiri. No manca qui ha insinuat la sospita de que tes ponderades delicadeses podrían ser la tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat devant d'aquesta calumnia que ab tot deus perdonar com eixida de cors aclaparats per tots els dolors y pel desamparo en que vivim.
Ah, Ramon, si jo fos home... jo la faría la foguera al mitg de la plassa pera cremarhi'l ditxós document y ab ell tots els pecats que hem comès; y un cop donada aquesta satisfacció á la meva conciencia, acoblaría á mon entorn á tots els que secretament repugnan d'aquest estat de coses que, no ho dubtis, son més dels que sembla, y contra'l Cerdá y els que'l seguissin, m'hi jugaría la vida, mes... perdónam que semblo ximpla parlant de lo que no ve al cas.
T'envío aquesta carta per un recader de confiansa que'm promet qu'avans del vespre la posará en tes mans. Si tu ets l'home que jo conech, demá avans de mitg día serás aquí. De'l contrari, estich resolta á pendre'l darrer partit. Saquejaré la caixa de mon pare y cubriré d'or al infame; que'ls deutes del egoisme ja poden saldarse ab el miserable or.
Y encara me tindré per ben ditxosa si á tal preu puch comprar nostra llivertat y fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.
- ↑ Aquest quadro y'ls quatre subsegüents formavan el fragment que meresqué'l premi de la Copa d'or en els Jochs Florals de Barcelona, l'any 1899.