Síbaris

Síbaris
—————

Quan tot obrintse pas a cos d'espasa
a Síbaris s'acosta l'enemich,
en la ciutat, reclós dintre sa casa,
aixís exclama'l ciutadà mès rich:

—Ressonen les trompetes enemigues
ben prompte l'ariet tustarà'ls murs:
si a n'ells la guerra hi du mortals fatigues,
aquí, companys, podem gosar segurs.

¡Mirèu! està adornat l'ample triclini
y ab arracades d'eura'ls capitells;
y'l vent que'ns du de lluny crits d'extermini,
aquí amanyaga roses y clavells.

Ab tendres brots de verda pampolada,
y ab fresca murta engarlandèmse'l front
y dintre aquesta sala perfumada
pensèm, oh amichs, que's tanca nostre món.

Dels pebeters lo fum se descapdella
tornassolantse al bes del sol ponent,
formant núvol d'olors hont una estella
podría abrigallarse castament

¡Oh quin perfum de festa que s'exhala
de tants joyells de l'art y tantes flors!
ja pot vení'a escomètrens a cops d'ala
l'exàm rialler d'enjogassats amors.

Fèm esclatar frenètica l'orgía
vessant lo most de Xipre y de Corint,
per ofegar les quexes d'agonía
que'l vent nos du de tants que van morint.

Ben lluny de nostre seny tot núvol negre;
buydant la copa, la tristesa's fon:
cantèm l'amor, cantèm la vida alegre
tot repetint dictats d'Anacreon.

Qui tinga'l pols segur y mà lleugera,
fàci estremir la lira ab plectre d'or
y formin delitosa primavera
cantars y llum y flaires y color.

Llancèu la que us cobreix glassa boyrosa,
esclaves que lluhiu àtich perfil,
y aixís fent remolí de marbre y rosa
entretexiu la dança més gentil.

Vora'l portal la lluyta arriba forta:
¡depressa, esclau! ofèga inútils plors!
cobreix la sanch que surt sota la porta
ab devassall de dssfullades flors.

Una fulla de rosa doblegada
a sota de mon colze'm fa sufrí';
arrégla'l llit de flors d'una vegada
que vull estar á pler en lo festí...:

Y tu qu'ab ta hermosor mon sér domines,
déxa onejà'l torrent de negres rulls,
déxa admirar tes formes tan divines
que fan glatir mon cor dintre'ls meus lls.

Donante un bes los deus varen dexarte
la magestat olímpica en lo front:
si'l món de genollons no vé a adorarte,
donchs ¿perquè hi baxa la bellesa al món?

¡Oh Cinthia! hi hà en tos ulls la melangía
y la negró'y misteri de la nit;
ells tenen lo secret de ma follía,
d'aquesta set d'amor que'm crema'l pit.

Vull ab mon braç cenyir ton còs d'abella;
per maneja la espasa no he nascut:
mentre en la torre vetlla'l centinella
gosèm, gosèm l'esclat de joventut...
 
La por que't fa'l ressò de la batalla
la distrauré ab mes besos y mon cant;
si ve la Mort, que'ns faci de mortalla
la calitja d'olors que'ns va voltant.

Mes, no esperèm qu'arrenqui nostra vida
de l'enemich lo ferro matador;
verí emmelat qu'a morir junts couvida
nos partirèm en una copa d'or.

Y si ell no té prou força ab ses glopades,
ofègam en tos braços de marfil;
crémam, si pots, al foch de tes besades
y ab dolç somriure moriré tranquil.—

Més tart, un rotllo d'ubriachs cantava,
y fent per aguantarse viu esforç,
entre esclafits de riure entorn dançava
de dos cadavres coronats de flors.