Rondayes de Mallorca (1895)/Sa Rondaya d'es Boch

Sa Rondaya d'es Boch.

(Palma.)

Axò era un rey que se volia casá y li digueran que hi havia una atlota molt etxerovida y molt trempada que seria bona per ell.
El rey tot d'una qu'heu va sebre sen aná á ca-seua y li digué:
Bon dia; y are que feyas?
—Cuynava capamunts y capavalls.
El rey queda un poch sorprés y li torná demaná:
—Y ta mare ahon es?
—Á fé lo que li feren á vosa magestat quant era petit.
—Y ton pare?
—A treure gent de ca-seua.
—Y es teu germá?
Es meu germà és á cassá y deixa sa cassa morta y torna sa viva.
Mentres el rey estava com estorat arriba sa mare.
Oh senor Rey! tan bones visites per ca-meua. Diga que vol de mi.
—Voldria me diguesseu que son capamunts y capavalls que cuyna sa vostra fiya, d'hon veniu are vos y heu fet lo que me feren á mi quant era petit, y ahon son es vostr'homo y es vostro fiy.
—Ja'u val, ja'u val. Axò l'hey deu havé dit sa meua fiya. Es capamunts y capavalls son es ciurons que quant bullan pujan y devallan, jo vench de dú á batiá un infant, perque som comare, es meu homo es á treure rebases y es meu fiy tengué una malaltia y esclatá en poys y are sen vá derrera una paret y mata tots es que pot y es que no mata son es que torna.
—Está molt bé digué el Rey; idó tú dema ja m'enviaras á n'es meu palau un pané de riayes.
—Quedará servit, respongué ella.
Quant el rey no hi va essê arribá son pare y trobá sa mare que se llamentava de s'atreviment de sa seua fiya. Meèm com heu farás are per dú á n'el rey un pané de riayes; Ja'u val!; ja'u val!
—No tenguêu pó de rês. Mon pare, agafau es filats, anauvosnê á cassá y duysmê tots es aucells qu'agafarêu.
Son pare sen aná á cassá (allá se feya tot lo qu'ella deya) y torná s'horabaixa carregat de gorrions. Ella lligá una cama á un, plomá es cap á s'altre, á un li tayá sa coua, á s'altre li plomá sa panxa, á un altre s'esquena y quant en tengué un pané plê digué à son pare qu'el dugués á n'el Palau per cumplí s'orde del Rey.
El Rey el fé trabucá demunt una taula y ja'u crech que tot varen essê riayes. Llavó digué á son pare:
—Digau à sa vostra fiya qu'está molt bé y que vat' aquí aquesta dotzena d'ous (y los hi donava esclafats á dins un olla) que los fassa cová á una lloca y que quant es polls ja serán náts que los me duga.
Ay! ay! aquesta fiya meua, pensava son pare, com heu fará are? Pero ella quant va sebre s'encomanda del rey de lo mes fresca.
—Jau, mon pare, anau á moldre aquesta barcella d'ordi y quant será molt duysló á n'el rey y digaulí qu'el sembri y que quant será segadó es polls estarán pera picarló. Aixi heu va fé son pare y el rey quant heu sentí li digué qu'anás á sa seua fiya y li digués qu'ell havia dit qu'anás á veurêl p'es camí y fora des camí, ni vestida ni despuyada.
Son pare tot apurat digué á sa fiya li havia dit el rey, y ella tan fresca, s'abrigá ab una xerxa de pescadó y se posa demunt un boch. Es boch comensá á corre y axuxí anava pes cami, axuxí per defóra.
El rey quant va veure que no la podia capturá la demaná per casá pero ab sa condició que no podia doná conseys ni remeys, y si'n donava sen aniria del palau.
Está bé digué ella, pero també ab sa condició que quant men vaja m'en tench de poré dú lo que mes m'agradará у estimaré.
El rey hey consentí y se casaren. Á ses noces hey comparagueren molts de cavallés de moltes bandes y mentres berenavan una ego d'un des cavallés va fé una pollina, y sa pollina se posá devall un cavall. Acabat es berená es cavallés trobaren sa pollina pero l'amo des cavall deya qu'era seua y no la volia doná á l'amo de s'ego que tenia com podreu comprende tota sa rahó y que sen aná â doná parta la reyna.
Vos no digueu res, li digué la reyna, are el rey y aquell cavallé sen anirán á pasetjá, anau á tal cami per hon han de passá quant tornarán y just es mitx des cami feys fé un clot molt gros que casi no pugan passá. El rey vos demanará que feys y li heu de contestá que treys sardines y si vos diu res mes li contestareu axó y axó.
Aquell cavallé va fé lo que la reyna li havia dit; sucsehi qu'el rey li demaná que feya, qu'ell li contestá que treya sardines y qu'el rey digué:
—Com es posible d'un lloch tan sech treure sardines?
—Mes posible es d'un lloch tan sech treure sardines, li contestá es cavallé, qu'un cavall fassa pollines.
Axó es sa meua dona que vos ha donat aquest consey. Are mateix li vaig á di que sen vaja á ca-seua.
—Está molt bé li digué sa dona quant el sentí pero te deman que me dexes sopá ab tú abans d'anarmên.
El rey ley concedí y ella li posá dorm-y-só dins sa copa. Quant el tengué ben adormit el fé posá dins un sach y ab un carretó el s'en dugué á ca-seua y el colgá demunt un jas de paya dalt es sostre.
El sen demá dematí quant el rey se despertá y se trobá tot revoltat de tereñines no sabia que li passava. Ella qu'estava devora ell li digué qu'havia cumplit ab ses condicions qu'havian posades abans de casarsé; que s'en havia anat á ca-seua y qu'el sen'via duyt á ell qu'era lo que mes estimava.
El rey li digué que podia fé tot lo que voldria, que donás tants de conseys

y remeys com li aparegués y s'en anaren tots dos á n'es palau y si no son morts son vius.