Rondalla de rondalles/Carta a Carlos Ros

CARTA

A CARLOS ROS,

QUE POT SERVIR A UN
matéix temps de Dedicatoria,
y Prolech.


AMich y Senyor méu. Encara que la Llengua Valenciana sia capás de tota aquella perfecció y primor, que pot tindre qualsevol altre Idioma, no obstant, es cosa certa, que primer déu netejarse de mes de quatre taques, que la fan ridícula, lleja, y plena de llunars. Perque Vosté nom pot negar, que té móltes expresións indignes y grosères, y molts modos de parlar, que directament sopossen á lo civíl y polítich de les Génts. Y sino, digam: Qué vol dir fer figa, y fer la pruna? Gastar les olives, portar bona randa, y péndre la barcella, són frasses pera usar davánt Persones?

Puix qué dirém dels que se les ménjen folgades? Tota ma vida vaig darrere de saber, qué son estes folgades, y no hiá forma de poderho averiguar.

Dir, que hú no es de Déu, ni del Diable, es dir mentira; perque ha de ser precisament de hú, ó de altre.

Pera alabar á algú de gran discurs, dihuen, que te un enteniment, que li vola? Quí ha vist volar enteniments? Y quán nhaguera dells ab ales, no seríen mólt millòrs los que sestiguèren en lo cap recullidets, pera discurrir ab mes acer, quels que sen anaren per los ayres á possarse en lo perill, de quels bolcáren ab una escopetada?

No tindre pels en la llengua es comú á tots: y així es simplicitat volerho dir tan solament daquells, que són desvergonyits. Quedarse dací, no deixa de ser cosa de véure; pero fins al dia de huí ningú la ha vista. Per mes senyes, quan enans no sen ha donát alguna, es per demés; y cada dia ens ixen en senyes y mes senyes, com si forem muts. Puix quin altra tallarli à hú el melich? Qué qui nol té tallat? Amés, que sería llevar lofici á les Comares.

Traure such de les pédres, no mes es perals Quimichs, y han pegat en aplicarho á mes de quatre, que no tenen tal ardit. Tindre la ma en la farnera, dihuen, que es tindre valiment. Yo no he probat en mólts molins, y no es mes, que embrutarse de farina.

Puix quin altra picardia, fer á la plata capatoréra de qualsevol comparació? No es pense que em burle, que ben de vères parle: y sino, obriga els ulls, y advertirá, que Fulá menja com una plata, Sutá canta com una plata, èste dasí beu com una plata, aquell dallá juga com una plata, y no hiá ningú, que no ho faça tot com una platá. No es prou desgracia de la plata, que no shan de contentar de ferla, correr de má en má, acaçantla tots y perseguintla, sino que encára lhan de portar entre llengues sens deixarli fil eixút? No sé, com puga tindre lor pacencia, pera sufrir aço; y mes oint, que á una dona hermosa, dihuen, que es bonica com una plata, no fent mes cas del or, que de una pinya. Y á fe mehua, que ho fan mal; perque si ell senfada, be sè yo que haurá grapats.

Pagar lo pato per morir, y compondre la estamenya per rependre, ó castigar à algú, tampoc són mólt del cás. No sè, á que vé anar diènt, per gran ponderació, que sen torná en la cúa feta, qui no ha obtingut lo que volía. No sería mólt pijor, que lai desfèren, y tornára desgrenyat?

També es cosa de riure, veure á una Senyora ferse ayre, y dir, una que men cap, com si á les altres en cabéren dos.

Puix qué aquestes veus perdentjeret, fure de Deu, giquirrijach, ya ho dia yo, sense such ni much, en un sopóls, á burrubarra, con qué, diu, menten, y tal se moquen en la manega? Aço de mocarse en la manega, y tindre la paella pel manech, tambè val lo que pesa. Y així de móltes altres manères de esplicarse, que si volguera referir, sería començar y no acabar.

No es la nostra Llengua á soles la que está compressa de aquest mal, perque es tan trascendent, que no hiá Idioma en tot lo Mon, que shaja escapát déll. Pera no buscar eixemples estrangérs, digaho la Castellana, que es una de les mes plagades y plenes desta escoria, de qui sha apegat no poch á la nostra Valenciana. Tot prové de no tindre una y altra una Gramatica ó Vocabulari ben copiós hon se faça crisi de les veus, que podém usar en les materies series, y de les que devèm abandonar de les conversacions polítiques; fent al mateix temps un escorcóll ben rigurós, de quines expressions y maneres de parlar són circunspectes y dignes de homens sabis, y quines són vulgars y proporcionades solament pera la Gent mes baixa y ordinaria.

Considerant esta gran falta el célebre Quevédo, li vinguè al cap lo pensament de fer un Cuento, hon ajuntá les vulgaritats de la Llengua Castellana, pera ferles despreciables y ridicules. Enaprés lo séu Deixeble Torres, com á fel imitador de les sehues invencions, arreplegant les badomíes, que es deixa Quevédo en lo tinter, y les que ha inventat lo Vulgo anant lo temps, ha compóst y publicat la Historia de Histories, que tots saben. En estes dos Obretes tingueren sos Autors la mira de afrontar á aquells, que usen de les veus y modos de parlar, que en elles se contenen; pero si ells haguéren dat eixemple en tots los seus Escrits, parlant mes seriament, y no gastant tanta bufonada, sens dubte haguéren fet al Comú matjor servey; y si en aquest, de qui tratám, així com mostraren lingeni que teníen, hagueren descubert matjor juí, no fentlos tan inverosimils y confusos, seríen mólt mes dignes de llaór.

Vent yo tan bona idéa, pera fer abominables les baixées de la llengua, he volgut fer mona de hú y de altre, recullint les jabacánes expressions de la nostra Llemosina, y fent una Rondálla de Rondálles, á imitació del Cuento de Cuentos de Quevédo, y de la Historia de Histories de Torres: exceptat, que yo he possat matjor cuidado en fer mes verosimils los llanços, que en ella es referixen, procedint ab claritat, y acomodant á les Persones lo geni y modo de parlar, que es propi de cascuna; no perque aquells dos homens grans no hajen sabut fer lo mateix, sino perque crèen, que quant mes vulgaritats ensartaríen, tant mes sería el Tratat graciós y digne de acceptarse, feren una calça de Diable ab tanta confusió, que casi casi no es vol deixar compendre. Be que Torres no ha caigut tant en esta falta, com Quevédo. Tambè he sigut escrupulós en no tornar á repetir segona volta una mateixa frasse ó locució; cosa que tampoch han fet los dos Autors yá dits, y que es mólt mes dificultosa de lo que es pot imaginar. Pero entengamse, que en quant als estrivillos y particules, que á cada pas se repetixen en les conversacions del vulgo, no guarde este rigor; perque sería no ajustarme al intent, que he tingut en la formació de la Rondálla.

Ultimament dech advertir, que encara que he procurat possar ensemps en este Escrit tots los modos de esplicarse rustichs; no vullch yo, que ningú entenga, que em fisgue y burle de totes les maneres de parlar, que en ell sencontren: perque nhiá moltes, que pareixent á primer vista vulgars y condenables, no són sino mólt bones, encara que figurades y plenes de metafores. Y així sería bo, que es treballára un Diccionari ab mólta critica, y gran discerniment, tan de les veus bones y castiçes, com de les ruins y bárbares: perque deste modo no sols se llograria la ensenyança del Llemosì millor; sino també perque mólts preciats de cults sabstindrien de burlarse de mes de huit vocables, que per no saber que son Valencians per tots los quatre quartos, los ahuquen á cara descuberta.

Per tant yo bé conech, que aço de desterrar los modos vulgars, que hiá en lo Mon, y de apartar les veus castíçes, de les novament introduides, demana Obra mes seria, y de mólt matjor treball: pero yá que al present no puch desempenyarme en esta empressa, no tinga ningú á mal, que pera ara matrevixca á traure á la vergonya les grosseres expressions, y les vulgaritats indignes de la Llengua Valenciana; perque tal volta deste modo mourè á algun altre de mes habilitat, y millor us del Idioma, á que prenga este treball ab lo teçó que es necessita. Vosté be em pot satisfer este desíg, per lo mólt versat que está en la Llengua, como ho donen á coneixer les Obres, que té impresses: y per aço he pensat en dedicarli ésta, confiant, que es tè de moure á tratar de aquest assumpt, ab matjor satisfacció del Publich, y gloria de la Patria, que la que de mí es pot esperar. No el canse mes, y Deu lo guart. De la Torre de Paterna, á 3 de Juliol de 1767.