Romeu i Julieta/Acte primer
ESCENA I. — Verona: una plaça
Entren Samsó i Gregori, armats d'escuts i espases
Per aquesta (l'espasa), Gregori, et dic que no portarem pes.
No, car llavors seríem bastaixos.
Vull dir que, si em puja la mosca al nas, caldrà treure... (signant l'espasa).
Sí, tant que visquis, procura treure... el coll enfora.
És que jo pego de pressa, quan em sento mogut.
Però no t'hi mous de pressa... a moure't.
Un gos que vegi dels Montagut, ja em remou.
Bé, també moure's és anar-se'n, i els valents es queden: vol dir que quan et sents mogut... t'esmunys.
Et dic que un gos Montagut em fa restar: aniré ran de paret amb tot home o dona dels Montagut.
Doncs seràs un covard poltró; car és de fluixos l'arrambar-se a la paret.
És veritat: per això les dones, essent els càntirs més fluixos sempre s'adossen a la paret. Jo, doncs, trauré de la paret els homes Montagut, i llurs dones les hi empenyeré.
Les qüestions són entre els amos nostres i no entre els servents.
És tot u: seré un tirà; després de batre els homes, seré cruel amb les minyones, i els tallaré el cap.
El cap de les minyones?
Sí, el cap de les minyones, o de llurs minyonies, pren-ho com vulguis.
Elles ho hauran de pendre tal com ho sentin.
Doncs ho sentiran mentre em pugui tenir ferm, i ja se sap que só un bon tall de carn.
Sortosament no de peix; car si fossis peix series un pobre lluç. Treu l'eina que vénen dos de la casa Montagut.
Ja és fora nua; cerca'ls la boca, que ja em tens darrera teu.
Com, darrera! Per córrer?
No temis res de mi.
Jo téme't?
Tinguem la llei de nostra banda: que comencin ells.
Arronçaré l'espatlla quan passin prop, i que ho prenguin com vulguin.
Que és cas! Com s'atreveixin a pendre-ho: jo em mossegaré el dit gros mirant-los, i si ho aguanten la befa serà per a ells.
Us mossegueu el dit per nosaltres, cavaller?
Em mossego el dit, cavaller.
Us mossegueu el dit per nosaltres, cavaller?
(A part a Gregori) Tindrem la llei de nostra banda si dic que sí?
(A part a Samsó) No.
No, cavaller; no em mossego el dit per vosaltres; però em mossego el dit.
Cerqueu raons, cavaller?
Raons, cavaller! No, cavaller.
És que si en cerqueu aquí em teniu. Servesc un amo tan bo com el vostre.
No millor.
(A part a Samsó) Digues «millor»; ací ve un parent de l'amo.
Sí, cavaller: millor.
Mentiu.
Desembeineu si sou home. Recorda't, Gregori, de ton cop famós. (Es baten)
Detureu-vos, folls! (Els fa abaixar les espases) Prou les espases: no sabeu el que feu.
Com és? L'espasa nua entre eixos rústics?
Gira't, Benvolio, i de ta mort pren cura.
Sols volguí posar pau: guarda't l'espasa,
o aida'm amb ella a aconseguir que es calmin.
Armat parlar de pau? Eix mot l'odio,
com a l'infern, als Montaguts, i a tu:
covard, defèn-te! (Es baten)
Garrots, llances, destrals! Feriu! Tombeu-los! Capulets! Montaguts! A fora! Morin!
Què és eix soroll? Deu-me l'espasa llarga!
Les crosses, sí: què n'has de fer, del ferro?
L'espasa et dic! En Montagut s'acosta
i brandeja l'acer com insultant-me.
Vil Capulet! — Deixa'm anar, no em servis!
Ni un pas faràs per afrontà el contrari.
Enemics de la pau, súbdits rebels,
que amb la sang dels veïns taqueu les armes.
No m'oïu? Ep! vosaltres, homes feres,
que el foc vos apagueu de vostra ràbia
en roges fonts que vostres venes brollen,
sots pena de turment, llencin a terra
vostres sagnoses mans les feres armes,
i oïu el ban de vostre aflicte Príncep. —
Tres baralles civils, alimentades
per frèvols mots, per vós, vell Capulet,
i per vós, Montagut, per tres vegades
han torbat la quietud dels carrers nostres;
i els ciutadans d'eixa Verona antiga
s'han vist forçats a despulles les robes
de tan noble escaiença, i a rependre,
amb velles mans, les partisanes velles
que la pau rovellà, per separar-vos
i aturar vostres ires rovellades:
si altres cop pels carrers feu turbulència,
seran càstig de pau les vostres vides.
Per aquesta vegades, tots, aneu's-en;
vós, Capulet, amb mi mateix veniu's-en;
i aquesta tarda, Montagut, espero
que em veureu al Jutjat, a Vila-franca,
per a conèixer ço que al cas disposo.
I ara, pena de mort qui no se'n vagi.
(Ixen tots llevat de Montagut, Senyora Montagut i Benvolio)
Qui ha encès de nou eixa rancúnia vella?
Parla, nebot: t'hi vas trobâ al principi?
Aquí eren els servents de l'altra banda
i els vostres, lluitant ferm, quan vaig juntar-m'hi:
traguí l'acer per despartî'ls; llavores,
Tibald, espasa en mà, es presenta bròfec,
em repta a cau d'orella, i de seguida
comença a brandar l'arma, tallant l'aire,
que, com no talla res, se'n riu xiulant-lo;
i entrenant que jugaven nostres fulles,
s'aplega gent i gent, escometent-se,
fins que el Príncep acut i a tots domina
I on és Romeu? L'has vist avui? Sort és
ben grata de debò que ell no hi sigués.
Senyora, una hora abans que el sol diví
passés els vidres d'or de l'Orient,
un mal de cap em va fê eixir per fora;
i allà — sota el bosquim de sicomors
que a occident de la vila senyoregen —
passejant matiner viu el fill vostre.
Vers ell em dirigí; mes ell, fugint-me,
s'endinsà freturós en la bosquina.
Mesurant son neguit per mes cabòries,
que com més sols ens troben més traüllen,
vaig seguir mon humor sense d'ell curar-me,
deixant a gust a qui gustós fugia.
Altres matins ja per allí l'han vist
juntant sos plors a la rosada fresca,
i els núvols augmentant amb sos ais! tristos.
Mes tan bell punt en l'orient llunyà
comença d'aixecar el sol alegre
les cortines pesants del llit d'Aurora,
mon trist fill fuig la llum i se'n ve a casa,
en sa cambra es reclou, ferma finestres,
tancant-se amb clau a la claror del dia,
i es fa artificialment una nit closa.
Negre i funest aqueix humor ha d'ésser,
si un bon consell no en destrueix la causa.
I en sabeu vós la causa, mon bon oncle?
Ni la sé, ni puc fer que me la digui.
L'heu ben importunat per tots els medis?
Per mi mateix i per amics de casa:
mes ell, sol conseller de sos afectes,
és per a si — no diré tan fidel —
però sí tan reclòs, secret i caute,
per fugir del sondeig i descobertes,
com el botó que envejós cuc rosega,
ans que obri a l'aire son flairós fullatge,
o ans d'oferir sa formosor al sol.
Si d'on li ve son patiment sabéssim,
ben segur que en saber-lo el guariríem.
Volgeu deixar-me sol: mireu, ell ve;
i o molt m'ha d'enganyà o sabré què té.
Així siguis sortós amb tes raons,
que se't confessi clar. — Anem's-en, doncs.
Bon matí, mon cosí.
És encar matí?
Les nou.
Que és llarg el temps, que és trist, cosí!
Qui ara just s'allunyà, no era el meu pare?
Ho era. — Quin greu t'allarga el temps, Romeu?
No tenir ço, que tindre-ho fa el temps breu.
Enamorat?
Perdut...
D'amor?
D'aquella gràcia que és en la que estimo.
Per què ha d'ésser l'amor, tan bo a la vista,
aspre i tirànic quan se'l posa a prova!
Per què l'amor, embenat d'ulls com va,
per atènye' el que vol hi veu tan clar! —
On dinarem? — Déu meu! — Hi ha hagut baralla?
Bé, no m'ho contis, l'he sentida tota.
Molt remou l'odi, però més l'amor. —
Oh, sí! cridaire amor! amorós odi!
O cosa-tot, del res primer creada!
lleugeresa pesant! vanitat sèria!
caos a mitges d'atraientes formes!
ploma de plom, foc fred, salut malalta!
són sempre en vetlla que no és pas ço que és! —
eix amor sento, que és amor de res.
No te'n rius?
No cosí, més prompte ploro.
De què, bon cor?
Del que ton cor pateix.
Ve't aquí un dany que l'amistat sofreix.
Pesen sobre mon pit les penes meves,
i ara s'augmenten amb les penes teves;
eix amor que em demostres fa més greu
i afegeix afliccions al patir meu,
L'amor és fum que brolla del sospir;
net d'eix fum, és el foc que es veu lluir
en els ulls dels amants; i en ser vexat,
les llàgrimes amants en fan un mar.
Què és més? Una discreta bogeria,
un amarg asfixiant i un dolç que exalta.
Adéu, cosí.
Vejam: me'n vaig també;
mes si em deixes així no et portes bé.
Ta, ta! Jo m'he perdut a mi mateix;
jo aquí no hi só, ni aquest és pas Romeu,
que es troba ben segur en altra banda.
Digue'm seriosament qui és la que estimes.
Com! Vols que plori tot parlant-te?
Plora,
si vols; mes, enc que trist, digue'm qui és.
Demana-li a un malalt ple de tristesa,
que faci testament. Oh! prec duríssim
per qui està tan malalt. Doncs amb tristesa
sapigueu, mon cosí, que amo una dona.
Ja hi feia a prop veient-te enamorat.
Bon tirador! I és, endemés, formosa.
Un bell blanc, bell cosí, s'ateny de pressa.
Has marrat el fitó; no es deixa atènyer
pels trets d'Amor. Té de Diana el seny;
i armada per a honesta, a tota prova,
viu sens témer d'Amor l'arc infantívol.
Refusa el setge de galants paraules,
tant com dels ulls els atrevits encontres,
i a l'or, que tomba sants, no obre la falda:
oh! que és rica en beutat! pobra només,
enc que, quan mori, bell no en serà res.
Llavors és que ha fet vot de viure honesta.
L'ha fet, i eixa reserva és ben funesta;
car lo Bell, mort de fam per son rigor,
treu del pervindre ja la formosor.
Massa és bella i prudent per conseguir
guanyar el cel desesperant-me a mi!
I jo visc, per eix vot, com qui ja és mort,
i sols viu per contar-te sa dissort.
Oblida't, creu-me, de pensar en ella.
Ensenya'm a oblidar-me que jo hi pensi.
Concedeix a tos ulls llicència franca
de veure altres beutats.
Eixa és la via
perquè trobi la seva més excelsa.
Eixes sortoses màscares que besen
el front de les formoses, enc que negres
ens fan pensar amb la blancor que tapen;
i aquell que un orb ha esdevingut, no oblida
jamai el ric tresor que els ulls perderen:
fes-me veure la dama més formosa,
i de què sa beutat podrà servir-me
si no és com una nota en què llegeixi
qui és la que excel·leix, la més formosa?
Adéu: tu no em daràs lliçons d'oblit.
Pagaré el mestre, o moriré devent.
Montagut és, com jo, amb igual pena
menaçat; i no és pas molt dur, em penso,
de viure en pau, vells com ja som nosaltres.
Tots dos fruïu reputació honorable,
i fa dol que visqueu tant temps en lluita.
I bé: què me'n dieu de ma requesta?
Tornar a dir-vos el que he dit ans d'ara:
no ha entrat ma filla bé en el món encara;
no ha fet els catorze anys. Deixeu que passin
dos estius per sa verda jovenesa
i esdevingui madura per promesa.
Altres més joves que ella són ja mares.
I prompte s'han desfet les prest casades.
La terra s'ha engolit mes esperances,
deixant-me ella només, que és la senyora
de tot mon esperar sobre la terra.
Mes, feu-li, Paris, vostra cort; guanyeu-li
el cor; ma voluntat lliga amb la seva;
si us accepta, serà sa preferència
ma voluntat i ma millor sentència.
Aquesta nit faig una festa antiga,
aconvidant-hi força gent amiga;
i vós sereu un més, molt benvingut,
entre l'aplec que a mon casal acut.
A ma casa veureu més d'un estel
de la terra, lluint més que els del cel;
i el pler que sent la joventut gentil
quan veu que corre el primparat abril
als talons de l'hivern que coixejant
s'esmuny, heu de sentir-lo contemplant
en mon casal, aquesta nit, molt belles
dames que encara són fresques poncelles;
escolteu-les a totes, admireu-les
a totes, i escollir podreu després
entre tantes de mèrit qui en té més.
Encar que poc vistosa, per fortuna,
ma filla hi ¡contaren almenys per una.
Tu, acosta't. (Al servent, donant-li un paper)
Au, gopo, vés corrent
per la bella Verona, i amatent
diràs a les persones d'eix escrit
que honorin mon casal aquesta nit.
«Diràs a les persones d'eix escrit»! S'ha escrit, doncs, que el sabater es servirà de la mitja cana, el sastre de la forma, el pescador de la llapidera i el pintor dels filats; mes jo dec de cercar les persones ací escrites, i mai no podré trobar els noms de les persones que ací hi ha escrites. Caldrà trobar algun entès. A bon hora.
Escolta'm, home: un foc n'apaga un altre;
l'angoixa s'abalteix amb altra pena;
si et roda el cap voltant, volta al contrari,
i un desesper amb un trasbals es cura;
fes que t'entri pels ulls altra malura,
i la rància infecció perdrà sa força.
Per ço hi van bé les fulles de plantatge.
Per què dius que van bé?
Per curar talls.
Que ets boig, Romeu?
Boig, no; però subjecte
i ben lligat, més del que en són els boigs;
só tancat en presó, sens pa ni aigua,
fuetejat, turmentat...
(Al servent que se li acosta)
Bona nit, mosso.
Déu vos dó bona nit. Em faríeu, senyor, el favor de dir-me si sabeu llegir?
Sí; és ma sola fortuna en ma misèria.
Potser heu après de lletra sense llibres; mes, vos ho prego, podeu llegir tot ço que veieu?
Sí, com en conegui les lletres i el llenguatge.
Parleu honestament; podeu restar-ne alegre. (Fa gest d'anar-se'n)
Detura't, sé llegir. (Llegint) «Senyor Martino, sa muller i filles; el comte Anselm i ses belles germanes; la senyora vídua de Vitruvio; el senyor Placenci i ses boniques nebodes; Mercuci i son germà Valenci. Mon oncle Capulet, sa muller i filles. Ma formosa neboda Rosalina; el senyor Valenci i son cosí Tibald. Lucio i la bella Elena...» Preciós aplec; on deurà ésser?
A dalt.
On?
A casa nostra, per a sopar.
A casa de qui?
Del meu amo.
Ës veritat, havia de començar per aquí.
Us ho diré sense que m'ho pregunteu. Mon amo és el ric Capulet. I, si no sou de la casa Montagut, us prego que hi vingueu a buidar una copa de vi. No em resta sinó dir-vos mercès. (Se'n va)
A eix sopar dels Capulets en festa,
la gentil Rosalina que tan ames
hi serà, amb les més belles de Verona;
vés-hi ; i amb ulls desentelats, compara
son rostre amb tants que et mostraré de prop,
i et faré veure que és ton cigne un corb.
Si aquesta fe devota dels meus ulls
manté eixa falsedat, que es tornin flama
mes llàgrimes; i els ulls que, ni sovint
ofegant-se s'han mort, cremats es vegin
com mentiders en sa heretgia plena.
Bentost més gran que mon amor! El sol
que tot ho veu, no ha pogut veure encara,
d'ençà que el món és món, més gentil cara.
Bah! bah! Veient-la sola l'has vist bella,
car son pes en cada ull era el pes d'ella;
posa-hi amb ella en la balança alguna
de les beutats que et mostraré en la festa,
i aquella minvarà i guanyarà l'altra.
Hi aniré: no per veure altra beutat,
ans per gaubar-me amb la que em té encisat.
Entren la Senyora Capulet i la Dida
On és ma filla, dida? Feu que vingui.
Per ma innocència dels dotze anys, suara
li he dit vingués. — Corderet meu! coloma!
Déu m'aidi; nena, on ets? No em sents, Julieta?
Què hi ha? Qui em crida?
La senyora.
Mare,
ací em teniu: cosa voleu?
Es tracta —
Vés-te'n, dida; li vull parlar a soles.
Torna, dida; millor serà que ho sentis.
Tu saps que és ja de bona edat ma filla.
En bona fe, li puc fixar fins l'hora.
No té encar catorze anys.
Em jugaria
catorze dents, i sols me'n resten quatre,
que encar no té els catorze. Quant hi manca
fins a Pasqua granada?
Uns quinze dies.
Escarsers o parells, quan bé s'escaigui
d'ésser Pasqua vinent, ja nit entrada,
catorze en complirà. Susagna i ella —
pau als cristians! — eren del mateix temps;
Susagna — Déu la té — sens dubte que era
massa bona per mi; mes, com vos deia,
per Pasqua, ja de nit, farà els catorze.
i tant com els farà! prou me'n recordo.
Ja en fa onze d'ençà del terratrèmol,
i la vam desmamar — no puc confondre'l
amb cap altre de l'any, — just aquell dia.
Jo m'havia posat sèver als pits;
vaig asseure'm al ras, allí, a l'ombrívol
del colomar; llavors éreu a Màntua
junts, vós i missenyor —poc me n'oblido;—
doncs, com vos deia: quan tingué a la boca
el mugró enseverat, i va sentir-ne
l'amarg, pobra petita! feia pena
d'enrabiada, colpejant la popa.
Llavors el colomar cridà «tremolo»,
i no calgué altre avís, em podeu creure,
perquè fugis de pressa:
d'això fa onze anys; la noia ja es tenia
dreta ella sola, i, valga'm Déu! voltava
arreu a saltirons, tant, que la vetlla
es va fer mal al front d'entrepussada,
i allavors el meu home — que al cel siga —
que era d'un gènit alegrós, va pendre
la noia al braç, i amanyagós va dir-li:
«de memòria has caigut? Pobra menuda!
Doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
no és veritat?» i per la verge santa,
dient «sí!» deixà els plors la bona peça.
Ja veieu com ve a tomb una facècia.
Ni que cent anys visqués, puc ben jurar-ho,
mai podria oblidar el «vritat, Jul?»
ni aquell respondre «sí!» la bojarrona.
Bé, prou, dida: calleu.
Bé, sí, mestresa;
però no em puc estalviar de riure
pensant com deixà el plor, de cop, la noia,
dient que «sí!», i això que us asseguro
que el bony que es féu al front ben bé muntava
com fesol de pollastre; un cop terrible,
que la féu plorar fort; mes quan va dir-li
el meu marit, que si caigué de cara,
«doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
vritat, Jul?», tot dient que «sí!» la noia
callà en sec.
També tu deus callar, dida.
Callo, doncs. Déu no et deixi de sa gràcia.
Eres l'infant més bell que he dut als braços:
i si visc fins a veure com et cases
no vull res més.
Tot just d'això de bodes
et volia parlar: digue'm, Julieta,
filla meva, què et sembla si et caséssim?
En tanta honor no hi he pensat encara.
Una honor! Si no hagués estat ta dida,
diria que amb la llet xuclares ciència.
Pensa-hi, doncs, des d'avui. N'hi ha a Verona
de més joves que tu, ben estimades
de tots, que ja són mares: jo mateixa,
si en el compte no m'erro, ja vaig tindré't
abans dels anys que fa que tu ets donzella.
Així, doncs, seré breu: l'arrogant Paris,
tracta d'aconseguir-te per esposa.
Quin home, senyoreta! Déu, quin home!
val un món!... Si direu que és fet de cera!
No té una flor millô el sòl de Verona.
Una flô, en bona fe! una flô exquisida.
Què dius d'eix cavaller? Pots estimar-lo?
Aqueix vespre el veuràs a nostra festa;
llegeix del jove Paris en la cara
i vés gustant l'encís de galanies
que en ell hi ha escrit de la beutat la ploma;
examina sos trets, com es concerten,
i com els uns pels altres es milloren;
i si res t'hi manqués, per enfosquit,
dels ulls al marge ho trobaràs escrit.
Eix bell llibre d'amor eix vertader
amant no enquadernat, sols té mester,
d'unes cobertes per a valdre més.
El peix viu dins la mar, i orgull seu és
que el bell de fora clogui el bell de dins;
i els llibres per molts ulls es fan divins,
quan l'or de tants de fets, tan grat al cor,
es presenta cobert amb tapes d'or;
doncs així fruiràs de tot quant té,
i ell serà teu sens que tu perdis rê.
Perdre? Guanyar; la dona augmenta amb l'home.
Digue'm, doncs, si t'escau l'amor de Paris.
Veuré d'amar-lo, si amb mirar n'hi ha prou;
però mos ulls no es fitaran enllà,
del permís vostre per podê'ls girar.
Senyora, els convidats ja hi són, el sopar és servit, pregunten per vós i per la senyoreta, a la cuina diuen mal de la dida, i ja es frisa tothom. Vaig a servir, vos prego que no trigueu.
Hi anem. (Ix Servent) T'espera el comte.
Vés-hi, noia;
i cerca belles nits als jorns de joia.
màscares i portadors d'atxes enceses.
Direm eix parlament per excusar-nos,
o hi entrarem sense donar excuses?
Això del discurseig ja és cosa vella:
ni hi haurà Cupidó tapat de vista,
portant un arc ben pintadet, de fusta,
com un ninot per a espantar les dames,
ni durem, per entrar-hi, qui reciti
un pròleg de memòria amb veu de canya
esquerdada, girant-se al consueta:
que ens mesurin el pas com més bé els sembli;
farem un pas de dansa i via fora.
Deu-me un atxa, car jo no estic per danses,
faré llum ja que tinc l'esperit tèrbol.
Que és cas, gentil Romeu: caldrà, que et moguis.
No; vosaltres dueu calçat de dansa,
amb la sola lleugera; jo tinc l'ànima
de plom, que en terra pres, no em deixa moure.
Tu ets un enamorat; pren-li les ales
a Cupidó, i amb elles deixa terra.
Massa em té adolorit amb ses sagetes
per a volar lleuger; i em lliga massa,
per poder-me aixecar sobre ma pena;
sota el greu pes d'amor em sento caure.
Doncs a ell carregueu-lo perquè caigui;
que tot és massa per tan tendra cosa.
Cosa tendra l'amor? cosa ben aspra,
dura i cruel, picant com una punxa.
Si t'és aspre l'amor, sigues-li aspre!
si et punxa, punxa'l, i el batràs per terra.
Deu-me un estoig per amagar el rostre
(Li donen i es posa un antifaç)
i una màscara em valgui sobre un altra.
Quin mal de cap m'ha de donar que hi hagi
ulls curiosos que em contin les lletgeses?
Les galtes de cartró es tornaran roges.
Anem, truquem i entrem : i un cop a dintre,
que faci moure cadascú les cames.
Un atxa per a mi! Que els cors lleugers
refreguin els talons per les catifes;
a mi la dita proverbial m'empara:
jo seré el canalobre i el que observi;
mai he vist millor joc, mes jo estic llest.
La rata és trista, com va dir el batlle.
Si et trobes enfangat ja te'n traurem —
si ta Gràcia ho permet—d'eixa fanguera
d'amor on t'has ficat fins les orelles.
Anem, que estem cremant la llum del jorn.
Què dius?
Que amb tant d'espera es gastaria
l'antorxa en va, cam un llantió de dia.
Entén-ho ; és que: el seny vostre i el que tinc,
val molt més que l'ingeni de tots cinc.
No dic que anar a eix ball no ho trobeu bo;
però en anar-hi no hi ha seny.
I això?
Anit tinguí jo un somni.
Jo també.
I fou?
Que somniant es menteix bé.
Al llit, tot somniant ço que és vritat.
Ja veig que amb tu la Reina Mab ha estat.
Mab és la llevadora dels encisos,
i ve, sens fer més embalum, que un àgata
sobre l'índex d'un batlle, conduïda
per un tronc de balbetes remenudes,
passant a frega-nas d'aquells que dormen:
els raigs de roda, són camalls d'aranya;
la coberta, és d'una ala de llagosta;
les regnes, de teixit de terenyina;
les colleres, de clar de lluna en l'aigua;
son fuet, d'os de grill, i un tel per corda;
son cotxer, un mosquit de vesta grisa,
ni mig tan gros com la rodona cuca
que aixafa amb dit mandrós una minyona;
i la carrossa és d'avellana, buida
per obra d'esquirol o d'arna vella,
que són d'antic els carrossers de fades.
Així una nit i una altra nit galopa
pel cervell dels amants, i amor somnien;
pels genolls cortisans, i, en somni, es corben;
pels dits dels advocats, i de seguida
somnien comptes; per damunt dels llavis
de les dames, i al punt somnien besos, —
que Mab, irada, ben sovint empesta,
quan els alès són de dolçors pintades.
Galopa a voltes sobre un nas de cúria,
i ràpid sotja que de plet sent flaire;
i en ocasions, amb pèl de porc del delme,
furga el nas, de qui ja té un benefici,
fent que un altre a l'instant en vegi en somnis:
sobre el coll d'un guerrer passeja a voltes,
i tot, en somni, és degollar contraris,
emboscades, assalts, fulles d'Espanya,
traguejar de valent, i de seguida
sentir tabals que el fan botâ i... desperta,
i atzarat, diu, jurant, un parenostre,
i retorna a dormir. És Mab, és ella
que les crins dels cavalls de nit relliga,
í els rínxols els aixafa i els ensutza,
que un cop ja nets tantes malures porten:
eixa és la bruixa, quan les noies jeuen,
que primer les abraça i alliçona,
per arribar amb bona traça a dones;
és ella...
Prou, prou, prou, Mercuci, para't!
Parles de res.
Ben cert : parlo de somnis,
que són fills d'un cervell que està de vaga,
sols engendrats per fantasies frèvoles,
de tan poca substància com té l'aire,
i inconstants més que el vent, que si ara amoixa
el si glaçat del nord, de prompte es gira
sentint-se irat i rebufant es llença
contra el sud que humiteja de rosada.
Eix vent que dius ja ens bufa massa a sobre;
farem tard i la taula serà buida.
Potser, qui sap, massa dejorn. Pressento
que algun succés, encar suspès als astres,
no comenci amargós son curs temible
al ball d'aquesta nit, i escurci el terme
d'una vida que odio, ací dins closa,
al cop ferotge d'una mort ans d'hora.
Aquell, però, que dirigeix ma ruta,
cuidi la vela! — Avant, companys alegres!
Toca, tabal.
Músics, criats : entren servents
On és Patau, que no ens ajuda a desguarnir?
Ell transportar un trinxant! tocar un trinxant!
Quan les bones maneres són en mans de dos o tres, que no tenen les mans netes, és ben desagradable.
Dueu-vos-en els escambells, canvieu de lloc l'armari, tingueu cura, de la vaixella. Tu, bon xic, reserva'm un massapà ; i si em vols bé digues al porter que deixi entrar Susagna Graindstone i la Nell. Antoni! Patau!
Sí, noi! ja va de pressa.
Se'ns cerca, se'ns crida, se'ns demana a la sala gran.
No podem ésser alhora ací i allà.
Apa, fills, mogueu-vos-hi; acabem, i el que més visqui se n'ho dugui tot. (Els servents es retiren)
trobant-se amb els hostes dispensats.
Benvinguts, cavallers; les belles dames
que no es senten plagados de durícies
als peus, daleixen de ballâ amb vosaltres.
Ah, ah! i qui de vosaltres, missenyores,
es negarà a ballar? La que rondini,
és que tindrà ulls de poll. Hi he fet prop, ara?
Senyors, molt benvinguts. També algun dia,
jo he portat antifaç, i a cau d'orella
he pogut mormolar a belles dames
les històries que els plauen. Ara, res!
s'ha acabat, s'ha acabat! Benvinguts, hostes;
anem, músics, toqueu!
Rotllo, rotllo, feu rotllo! a ballar, noies!
Més llum, belitres! Plegueu bé les taules,
î els focs cobriu, que aquí hi ha massa calda.
Eixa imprevista diversió és plaenta.
Asseu-t'hi, Capulet, cosí; asseguem-s'hi,
car tu, ni jo, ja no estem pas per danses.
Quant de temps fa que no hem portat careta?
Per l'Ascensió, trenta anys.
No en fa tants, home:
deu ser des de la boda de Lucenci;
i vingui Pasqua tan furient com vulgui,
farà uns vint-i-cinc anys que ens disfressàrem.
Si son fill ja en té trenta!
Com pots dir-ho,
si era encar, fa dos anys, en minoria?
(A un servent) Qui és la dama que la mà li enjoia al cavaller aquell?
No ho sé, senyor.
Pot ensenyar als llums de fer llum clara. —
Lluu sa beutat, en la nocturna cara,
com joiell d'una etíope en l'orella;
val massa sa beutat per fruir d'ella;
com entre corbs un colom blanc, talment
entre eixes dames ella es fa present.
Quan cessi el ball, m'hi acostaré uns instants
i eixa mà rebrà sort tocant ses mans.
He amat fins ara? no, ma vista ho jura,
car fins ara no he vist la beutat pura.
Un Montagut és per sa veu eix home:
porta'm l'espasa, noi: —Com és que goses
entrar aquí, covard, cobert de cara
per a fer befa de la nostra festa?
Ací mateix, per mon llinatge honrat,
et mataria sens que fos pecat.
Què hi ha, nebot, que crides tant? Què hi ha?
És, oncle, un Montagut, és un vilà,
que ha vingut com espia, així, abscondit,
escarnint nostre ball d'aquesta nit.
Es Romeu?
Sí; és el vilà Romeu.
Assossega't, nebot; deixa'l en pau,
car es comporta com un gentilhome;
i en veritat, és vana d'ell, Verona,
com d'un jove de seny i galant tracte:
per tot l'or de la vila, no voldria
que ningú l'ofengués a casa meva:
per tant, sigues pacient; deixa'l de banda.
Eixa és ma voluntat: si la respectes,
pren un aire gentil, i deixa els gestos
que no s'escauen en un jorn de festa.
S'hi escauen, quan es té un vilà per hoste.
No el sofriré.
Doncs et caldrà sofrir-lo:
com és, noi gran? — El sofriràs; i vés-te'n;
só jo aquí l'amo, o tu? Dic que te'n vagis.
Que tu no el sofriràs! — Déu em perdoni,
és que et proposes un motí amb els hostes!
Vols gallejar de llest? Vols semblar l'amo?
Oncle, això fa vergonya...
Vés-te'n, vés-te'n! —
Ets ben bé un insolent! Per cas jo m'erro?
Potsê això et costi car: jo sé el que penso;
t'agrada contrariar-me, i a bona hora. —
Ben dit, amics! — No ets més que un ximple: vés-te'n,
resta quiet, o — Llums! més llums! —per força,
t'ajupiré. — Amics meus, vinga alegria!
La paciència forçada i l'ira encesa
la carn em tenen, que em tremola tota.
Me'n vaig; i si ara el fet vos sembla mel,
potser vostra intrusió se us torni fel. (Ix.)
(A Julieta) Si jo us profano amb la indigna mà
eix reliquiari, siga el càstig pres: —
mon llavi vergonyós suavitzarà
el tacte rúfol amb un tendre bes.
Massa injurieu la mà, bon pelegrí,
car mostra prou sa devoció com és;
mans de sants toquen mans de pelegrí,
com es besen les palmes dels palmers.
No tenen llavis els palmers i els sants?
Tenen llavis, car deuen fê oració.
Mos llavis facin, doncs, ço que les mans per no caure, ma santa, en damnació.
Ni que al prec accedeixi, el sant no es mou.
Doncs no us moguéssiu, que amb cedî en tinc prou.
Per tos llavis, dels meus trauré el pecat. (La besa)
I així del que he esborrat em tacaré.
El pecat de mos llavis? Aviat
torneu-me'l, bella santa. (Torna a besar-la)
Beseu bé.
Vostra mare us vol veure, senyoreta.
Qui és la seva mare?
Anem, minyó;
sa mare és la mestressa de la casa,
una dona de seny i virtuosa:
jo be criat sa filla, amb qui parlàveu;
i us puc dir que qui arribi a fer-la seva
tindrà florins. (S'allunya)
És Capulet, Déu meu!
Cara sort! dec la vida a un enemic.
Anem's-en ja: la festa ha fet son ple.
M'ho temo, sí; ma angoixa hi és també.
No, cavallers, no us en volgueu anar;
tenim a punt un mal xiquet sopar... —
Vos n'aneu de debò? Llavors, mercès,
moltes mercès a tots, i bona nit.
Llums ací!... Doncs, anem, ja em crida el llit.
(A Capulet segon.)
En bona fe, cosí, per mi ja és tard,
me'n vaig a jeure.
Vina, dida. Qui és el jove aquell?
És el fill i hereuet del vell Tiberi.
I el que ara està per travessar la porta?
És el jove Petrucio, si no m'erro.
I el que el segueix, que no ha volgut ballar?
No el conec.
Vés son nom a preguntar.
Si per cas és casat, preveig ma sort:
serà mon llit de boda llit de mort.
És un dels Montagut, es diu Romeu,
i és el fill únic del casal contrari.
Brolla mon sol amor, en mon sol odi:
tard el conec i amor me'l descobria
ben prompte, quan encar no el coneixia.
Prodigiós és l'amor que neix en mi,
que em fa amar a qui, en llei, haig d'avorrir.
Què dius?
Uns rims que m'ha ensenyat suara
un ballador. (A dins: «Julieta!»)
Va tot seguit, senyora! —
Nem-hi de pressa: els convidats són fora. (Ixen.)
Ara és ja el vell amor en llit de mort,
i un nou amor vol ser-ne hereu corprès;
la beutat per qui, foll, blasmà sa sort,
prop la tendra Julieta, ja no ho és.
Romeu és ara amat i torna a amar;
els dos van cegos per l'encís dels ulls;
mes l'amant a l'amada vol parlar,
i ella lliurar l'amor de greus esculls.
Com enemic, no té ell camí planer
per dir-li ço que amants sempre han jurat;
i ella, delint-se igual, no sap què fer
per trobar-se i parlar amb l'estimat;
mes força i giny treu per a tot l'amor,
temperant amb gran joia el greu rigor.