Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/El Grup per a la Normativització de l'Alguerès
IX.1. El Grup per a la Normativització de l'Alguerès
En efecte, difondrem tot seguit una sèrie de documents relatius al procés d'estandardització de la morfologia algueresa.[1] Ens referim, en primer lloc, a la Proposta per a una normativització del català de l'Alguer del Grup per a la Normativització de l'Alguerès, presentada a l'Institut d'Estudis Catalans el 14 de maig de 1993 i parcialment aprovada tres anys més tard; i al Model local de transició, a càrrec de la Plataforma algueresa de cultura catalana, presentat a la Regidoria de Cultura del Municipi de l'Alguer el 17 de febrer de 1999.
Potser convé cridar l'atenció sobre la diferència de rang entre les entitats responsables d'aquesta insòlita relació: tenim d'una banda el Municipi de l'Alguer i la Secció Filològica de l'IEC, màxima autoritat en el domini català pel que fa als aspectes normatius de la llengua, autoritat acceptada i reconeguda per la comunitat científica internacional; i d'altra banda un lacònic Grup –més endavant, Plataforma– de ciutadans espontàniament reunits a partir d'una crida no institucional, que treballà pel reconeixement públic de l'estàndard català i la seva ampliació a la variant algueresa.
Abans de procedir a descriure ordenadament els fets, convé anticipar que com a conseqüència de la Proposta del Grup per a la Normativització de l'Alguerès, l'estàndard oral del català ha estat modificat en vint punts, en cadascun dels quals es reconeix la legitimitat de certes solucions morfològiques alguereses.
Cal tenir ben present, per a la bona comprensió dels fets, una característica fonamental de l'estàndard del català –no l'estàndard entès com a ‘llengua literària', sinó com a registre propi dels Mitjans de Comunicació de Masses. A diferència de les ‘modalitats neutres' d'altres llengües, en les quals són absents marques temporals (generacionals), socials i geogràfiques, l'estàndard català, polimòrfic i de caràcter composicional, és marcat geogràficament, és a dir, recull i legitima solucions fonètiques i morfològiques procedents dels grans dialectes. Aquest fenomen no només no representa un obstacle per a la comprensió interdialectal –a causa, fonamentalment, de la intensa uniformitat de la nostra llengua–, sinó que permet que el catalanoparlant, sigui quina sigui la variant lingüística de pertinença, pugui identificar-se de manera espontània amb un estàndard que reconeix els seus principals trets dialectals. Ara bé, recordem que aquest no és un benefici recollit de manera casual, a posteriori. La voluntat composicional de l'estàndard català nasqué de la necessitat de contrarestar els particularismes sobretot de València i de les illes Balears. Amb paraules de J. Veny, «es tractava d'integrar a la cultura els parlants de tots els dialectes a través d'un estàndard enriquit de variants regionals per tal de suavitzar la distància entre el català col·loquial i el català més formal».[2]
Ara bé, la variant algueresa no va trobar lloc dins el procés d'estandardització del català. L'en van excloure diversos factors, tots, d'altra banda, ben comprensibles: el nombre reduït de parlants i, per tant, la irrellevància de llur particularisme de cara a la consolidació de la unitat de la llengua; la pobresa de la producció literària culta i el diletantisme aproximatiu dels pioners de la lingüística algueresa; la manca de representació dins de l'estructura de l'IEC... i probablement l'escassedat de filòlegs especialitzats.
El fet és que el reconeixement de la pròpia parla en l'estàndard català no podia representar un gest espontani per part de l'alguerès catalanoparlant, ni una elecció fàcil per a individus mancats d'escolarització en la pròpia llengua, separats de la comunitat lingüística de pertinença per la inflexibilitat d'unes distàncies tant geogràfiques com polítiques –i si volem, també culturals.
Amb l'esperança de suavitzar, com dèiem abans amb paraules de J. Veny, la distància entre l'alguerès col·loquial i l'alguerès formal, que ha d'identificar-se amb l'estàndard general, va constituir-se el Grup per a la Normativització de l'Alguerès. El mes de novembre de 1992, en efecte, diversos ciutadans, entre els quals els principals exponents de la catalanística local, van ser convocats a una reunió fundacional a través de la següent carta oberta:
A causa de la urgència de dur a terme, a l'Alguer, iniciatives pràctiques que no només es limitin a retardar la desaparició de la nostra llengua sinó que en fomentin l'ús i perpetuïn la seva vitalitat, considerem imprescindible que les entitats culturals alguereses i les persones interessades pel futur de la llengua arribin a un acord que permeti de treballar en els següents sentits:
1. Establir una Proposta per a una normativització del català de l'Alguer. Oferir als parlants algueresos un model estàndard de la llengua catalana que respecti la tradició lingüística algueresa i que pugui ser emprat tant dins com fora del territori alguerès.
2. Un cop avaluats els criteris de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), difondre la nostra Proposta per tal que sigui coneguda per la població en general i respectada per les màximes institucions acadèmiques (IEC, Junta Permanent de Català, etc.)
3. Fomentar simultàniament activitats de tipus polític i cultural que permetin l'ús de l'alguerès en qualsevol de les seves modalitats, convençuts que la normalització lingüística només arribarà després d'una fase de presa de consciència per part de la població algueresa. Treballar alhora perquè la nostra Proposta sigui assumida de manera gradual per totes aquelles entitats que s'han pres la responsabilitat de proposar als ciutadans un model lingüístic comú.
D'aquests tres punts, tan sols el primer fou afrontat de manera sistemàtica.
Per tal de fixar una Proposta coherent amb la normativa, fidel a l'esperit unitari de la llengua i respectuosa de l'autoritat de l'IEC, el Grup per a la Normativització de l'Alguerès –format en el seu moment de màxima activitat per un total de tretze persones–[3] va decidir de seguir la pauta metodològica adoptada per l'IEC a la seva Proposta per a un estàndard oral.[4] Al «Pòrtic» amb què els redactors presentaven el fascicle publicat i difós l'any 1990, els responsables d'aquesta Proposta reconeixien que, per tal de fixar-la,
han estat preses en consideració totes les propostes i totes les normes que, a manca –fins ara– d'una normativa específica, havien anat elaborant les editorials, els diaris i revistes, les emissores de radiodifusió i de televisió, etc.[5]
Per tant, el Grup alguerès es podia reconèixer, per bé que en un segon moment del trajecte, en aquest caràcter participatiu del procés de normativització,[6] que de manera implícita, alhora, deixava encara oberta la possibilitat d'un diàleg constructiu: l'IEC, efectivament, reconeixia que la seva Proposta per a un estàndard del català «potser no serà encara la versió definitiva, per tal com el temps i l'experiència en seran els millors avaluadors». És encara més clara la «Introducció» que acompanya el segon fascicle, de l'any 1992 (II, Morfologia): «Es tracta d'aspectes nous en la codificació de la llengua, que sens dubte aviat seran afinats, matisats o reemplaçats i tot, segons que es presentarà la conveniència de fer-ho».
El 18 de desembre de 1992 el Grup per a la Normativització de l'Alguerès feia a mans del secretari de la Secció Filològica de l'IEC les primeres conclusions del seu programa de treball. Més que no pas descriure el contingut d'aquest primer contacte oficial, preferim reproduir la carta que acompanyava la Proposta per a una normativització del català de l'Alguer:
Senyors,
Darrerament un grup de ciutadans algueresos, a títol personal i sense representar les associacions culturals de les quals sovint formen part, s'ha pres espontàniament la responsabilitat d'establir una Proposta per a la normativització del català de l'Alguer. Aquest projecte, l'ambició i utilitat del qual semblen indiscutibles, compta amb una primera fase de
treball que consisteix a establir una proposta de normativització relativa a l'alguerès oral. Dins d'aquesta secció, pretenem d'articular l'estudi a partir de la fixació dels models corresponents a la morfologia no verbal, els verbs regulars i els verbs irregulars.
Després de les primeres conclusions, ens ha semblat imprescindible difondre'n els resultats. És per aquest motiu que ens adrecem a vostès, amb l'esperança que tinguin l'amabilitat d'avaluar la nostra tasca i assenyalar, si convingués, els errors en què hàgim pogut incórrer.
A l'hora de redactar els resultats de la nostra recerca, hem preferit seguir fidelment la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, dins de la qual hem pretès d'individuar el lloc que ocupa l'alguerès. Hem pogut constatar la manca de referències relatives a l'alguerès que conté l'esmentada Proposta, motiu pel qual ens hem basat en el tracte rebut per la resta dels àmbits restringits a l'hora d'establir si una forma determinada havia de ser considerada «pròpia», «admississible» o «no aconsellada». Hem volgut distingir, alhora, els registres «formal» i «informal», seguint el model de l'IEC, tot i que en alguna ocasió fem referència a formes «familiars».
La nostra proposta, en definitiva, pretén d'oferir als parlants algueresos un estàndard de la llengua catalana que respecti la tradició lingüística algueresa.
Aquest tempteig inicial va ser molt ben acollit per l'IEC, des d'on s'encoratjà la continuïtat en aquella tasca després d'uns contactes de caràcter informal en què s'aprofundiren qüestions de caràcter metodològic. El Grup alguerès, tot seguit, generalitzant la classificació de les solucions morfològiques alguereses segons l'esquema adoptat per la Proposta per a un estàndard oral de l'IEC (àmbits «general» i «restringit», registres «formal» i «informal», formes «pròpies», «admississibles» o «no aconsellades»), i perseguint de manera sistemàtica el consens entre tots els membres per a cadascuna de les modificacions –mai no es procedí a votar cap punt–, va bastir la seva Proposta per a una normativització del català de l'Alguer. Vet aquí la carta que l'acompanyava:[7]
Senyors,
Els sotasignats, membres del Grup per a la normativització de l'alguerès, tenen la satisfacció d'adreçar-se altre cop a vostès per tal de fer-los conèixer la versió provisional de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, amb una sèrie d'observacions relatives a la parla algueresa, que pretenen d'ésser un primer pas per a la normativització del català de l'Alguer.
Tal com ja vam fer el proppassat mes de desembre, nos adrecem a vostès amb l'esperança que tenguin l'amabilitat d'avaluar el contingut del nostre treball i assenyalar-ne els defectes. Imaginem que la utilitat dels seus consells referents a la primera mostra de la nostra Proposta serà prou clara en aquesta segona versió, ara completa, de la Morfologia: havem avaluat i acceptat totes les sues indicacions, que nos sembla d'haver interpretat correctament a l'hora d'establir la present versió.
En aquesta Proposta, però, podran observar certes diferències de mètode que haurien de fer més clar el nostre contribut: per tal de deixar ben clar si proposem una forma determinada com a «pròpia» o «admississible» en l'àmbit general o restringit, havem preferit de transcriure íntegrament el text de la Proposta de l'IEC, tot incorporant-hi les observacions relatives a l'alguerès. Per tal d'agilitzar el nostre treball, nos és semblat innecessari de repetir les formes «no aconsellades» i les referències als altres parlars catalans, excepte als casos en què les coincidències amb l'alguerès aconsellen una comparació explícita. Només per qüestions de claredat, fem constar la solució algueresa en tots aquells casos en què la Proposta de l'IEC considera igualment «pròpies» dues o més formes; aclarim també quina és la forma «pròpia de l'àmbit restringit alguerès» en totes aquelles solucions considerades «admissibles» en l'àmbit general però que s'allunyen, en definitiva, de formes catalanes més respectuoses de la nostra tradició lingüística.
No cal dir que la present Proposta representa un clar reconeixement de l'estàndard català com a variant supradialectal de la nostra llengua comuna. Creiem alhora que tots els parlars catalans podran enriquir-se en respectar les principals característiques de la variant algueresa, per a la qual cosa sembla necessari que la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'IEC, integri la nostra Proposta, un cop avaluada i corregida en tot allò que pugui tenir d'imperfecte. En aquest cas, i tenint en compte les coincidències de l'alguerès amb altres parlars catalans, caldria tornar a considerar l'oportunitat de proposar certes formes fins ara «pròpies» d'un àmbit restringit com a «pròpies» de l'àmbit general, aspecte que no analitzem al
present treball: efectivament, totes les nostres propostes se refereixen únicament a l'àmbit restringit alguerès.
Amb l'esperança de poder establir un nou contacte amb vostès al més aviat possible i de poder donar al nostre treball una difusió que considerem urgent i oportuna, s'acomiaden atentament,
Val la pena de tenir en compte que en aquesta lletra hom reconeixia de manera explícita, per primera vegada a l'Alguer, «l'estàndard català com a variant supradialectal de la llengua comuna».
La resposta de l'IEC trigà més de tres anys a arribar.[8] Per tal de comprendre un dels motius d'aquest retard, convé que fem un petit pas enrere per recordar el mètode adoptat durant les reunions del Grup alguerès: se cercava, dèiem, el consens sistemàtic; mai no es va procedir a votar cap punt. Va establir-se, d'aquesta manera, una Proposta amb un alt grau de compromís, respectuosa de totes les tendències internes del Grup, probablement inflacionada. Era clar, per tant, que la selecció i definitiva fixació de les formes que havien de ser acceptades a l'estàndard del català no només era una competència pròpia de l'IEC –a causa de la seva reconeguda autoritat–, sinó també una incòmoda responsabilitat que el Grup li confiava –a causa de la seva imparcialitat.
La càrrega era feixuga, de manera que, sentit el parer de l'IEC al llarg d'una sèrie de contactes informals, hom va procedir a expurgar la Proposta per a una normativització del català de l'Alguer de totes aquelles formes que no podien trobar lloc en un estàndard general. Vet aquí els criteris que en aquella ocasió foren adoptats:
Per qüestions formals són eliminats:
1. Els punts que inclouen formes d'àmbit restringit alguerès que l'IEC ja considera pròpies o admissibles en l'àmbit general.
2. Els punts on es proposen límits, per a l'àmbit restringit alguerès, de formes que l'IEC considera pròpies o admissibles en l'àmbit general.
3. Els punts que inclouen formes d'àmbit restringit alguerès que d'una manera o altra ja són contemplades per la Proposta de l'IEC. El cas més freqüent és el que es refereix a la primera persona del present d'indicatiu de verbs que s'aparten dels models. No han estat eliminats els casos en què la Proposta de l'IEC contempla formes idèntiques d'altres àmbits restringits.
4. Els punts que proposen formes d'àmbit restringit alguerès incloses en altres punts més generals de la mateixa Proposta.
Pel que fa al contingut, han estat eliminats:
1. Els punts que proposen formes pròpies d'altres llengües o que hi són intensament relacionats.
2. Els punts que proposen formes d'àmbit restringit alguerès que coincideixen amb formes característiques d'altres àmbits restringits, però que l'IEC no acull a la seva Proposta.
3. Els punts en què les formes d'àmbit restringit proposades, pel fet de tractar-se de substitucions, representen la pèrdua de formes pròpies de l'àmbit general.
4. Els punts que proposen formes excessivament locals per a un estàndard general.
La Proposta inicial, d'aquesta manera, quedà reduïda a un llistat de quaranta-vuit punts (Apèndix IV.a).
Hem d'interpretar com un avís de la proximitat d'una resposta oficial per part de l'IEC la comunicació que el prof. Joan Veny, amb el títol de L'alguerès i la llengua estàndard, va llegir durant l'acte de cloenda del VI Congrés de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans, celebrat a Càller-l'Alguer de l'11 al 15 d'octubre de 1995. No entrarem a descriure el contingut de la conferència. Val la pena de tenir en compte, això sí, allò que s'hi anunciava de manera informal i espontània:
La major part d'estudiosos de l'Alguer participen d'aquesta actitud integradora de formes locals dins un respecte general per la unitat de la llengua. Justament un Grup per a la normativització de l'alguerès va elaborar un document sobre la morfologia que fou ben acollit per la Secció Filològica de l'Institut i alguns dels seus elements, sovent compartits per altres dialectes (article lo, los, cantau ‘canteu', tengut ‘tingut', etc.) van ser integrats en la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II. Morfologia.[9]
La resposta oficial, però, arribava el 16 d'octubre de l'any següent: l'IEC havia aprovat tretze dels punts de la Proposta per a una normativització del català de l'Alguer. El Grup per a la Normativització de l'Alguerès era informat d'aquesta decisió a través d'una carta firmada pel nou President de la Secció Filològica de l'IEC:
Senyors,
La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb un retard que lamenta, ha estudiat amb interès el document sobre l'estàndard oral (morfologia) del català alguerès, que va trametre a la Secció Filològica aqueix Grup per a la Normativització de l'alguerès. La Secció Filològica creu en aquest respecte el següent:
1) són acceptables, en línies generals, les propostes que s'hi fan i ha decidit d'incorporar en la pròxima edició de la seva Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II els trets que figuren a l'annex [veg. el nostre Apèndix IV.b.];[10]
2) la vigència d'aquesta proposta s'entén evidentment limitada a l'àmbit de l'alguerès;
3) caldria esmenar la referència a alguns fenòmens com a d'àmbit restringit (alguerès) que en realitat són d'àmbit general.[11]
Pocs dies després d'aquesta resposta, el President de la Secció Filològica de l'IEC rebia les entusiastes cartes de rengraciament de les Universitats de Càller i de Sàsser, entre altres mostres d'adhesió.
El mes de juny de 1996 l'IEC havia dut a terme la tercera edició, revisada, del fascicle relatiu a la Morfologia de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. Per tant, els punts que figuraven a l'annex de la carta del 16 d'octubre, d'acord amb allò que es prometia al text, no pogueren ser incorporats a l'esmentada Proposta fins a la següent edició revisada, la quarta, que al capdavall va veure la llum el mes de juny de 1998. Hi figuraven, efectivament, dotze dels tretze punts aprovats abans de l'octubre del 1996; i altres set punts, procedents també de la Proposta per a la normativització del català de l'Alguer, del 1993, aprovats en una altra o altres ocasions, al marge d'ulteriors contactes amb el Grup per a la Normativització de l'Alguerès.
Mentrestant, els drets lingüístics dels algueresos havien estat recollits a la llei regional del 15 d'octubre de 1997 per a la «Promoció i valorització de la cultura i de la llengua de Sardenya».[12] A l'art. 8 d'aquesta llei hi era prevista la creació de les Consultes locals, «amb l'encàrrec d'assumir iniciatives adreçades a afavorir el coneixement i la valorització de la llengua dels sards» (en el cas alguerès, a més, en un conveni firmat el 2 d'abril de 1998 en ocasió de les celebracions del 90è aniversari de la seva fundació, l'IEC reconeixia la responsabilitat del Municipi «en l'àmbit de les actuacions de promoció cultural i de l'ensenyament escolar»).[13]
- ↑ El present article recull materials procedents de: Joan ARMANGUÉ, «La ‘Proposta per a una normativització del català de l'Alguer' (1992-1998), dins Revista de Catalunya, 139 (abril 1999), 60-79; ID., «Un registre oficial per al català de l'Alguer (1999)», dins Estudis catalans a Sardenya (Cagliari 1999), 27-30; i PLATAFORMA ALGUERESA DE CULTURA CATALANA, «Normativització del català de l'Alguer», dins L'Alguer, XII, 64 (maig-juny 1999), 10-11.
- ↑ Joan VENY, «L'alguerès i la llengua estàndard», dins P. MANINCHEDDA (ed.), La Sardegna e la presenza catalana nel Mediterraneo cit., 559.
- ↑ Firmaren el document unitari del 14 de maig de 1993 tots els membres del «Grup per a la normativització de l'alguerès».
- ↑ INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS, SECCIÓ FILOLÒGICA, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica (Barcelona 199); ID., Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II, Morfologia (Barcelona 1992).
- ↑ INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II, Morfologia, cit., 5-6.
- ↑ Noteu encara l'agraïment de l'IEC «a les associacions i organismes, així com a molts particulars, que li han prestat un suport tan eficaç com estimulant».
- ↑ En la redacció d'aquest text pot apreciar-se el recurs a un registre lleugerament més proper a la variant algueresa.
- ↑ Com a conseqüència dels fets fins ara exposats, a l'Alguer hom va poder assistir, durant l'a.a. 1993-94, a una campanya de difusió relativa al tema: «L'alguerès i el català estàndard». En efecte, van ser pronunciades conferències, a càrrec de l'autor d'aquestes ratlles, a l'Ateneu Alguerès, a l'Obra Cultural, a l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Historicocultural de l'Alguer i, després de la seva creació, a la secció algueresa de l'Òmnium Cultural. La intensitat de la campanya va culminar, el setembre de 1994, durant l'acte d'inauguració –a càrrec de Joaquim Arenas, Joan Armangué i Andreu Bosch– de la I Escola Catalana d'Estiu de l'Alguer, organitzada pel Centre de Recursos «Maria Montessori», amb l'assessorament tècnic del Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya. Durant l'a.a. 1995-96, aquest mateix Centre de Recursos va organitzar encara un curs de formació, adreçat al professorat local, sobre «Criteris per a un estàndard escrit alguerès»; veg. Andreu BOSCH I RODOREDA, «L'Escola d'Estiu de l'Alguer», dins Fil. Full Informatiu del Lector», 10 [abril de 1995], 8-9.
- ↑ Joan VENY, «L'alguerès i la llengua estàndard» cit., 561.
- ↑ La Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Moforlogia, comptava amb les edicions següents: 1a (octubre de 1992); 2a, revisada (març de 1993; 1a reimpressió: juny de 1994); 3a, revisada (juny de 1996); i 4a, revisada (juny de 1998; 1a reimpressió, corregida: març de 1999), que efectivament inclou els punts de la Proposta algueresa aprovats per l'IEC.
- ↑ Tal com hem fet constar més amunt, la Proposta algueresa havia estat expurgada en un segon moment i se n'havien eliminat, entre d'altres, «els punts que inclouen formes d'àmbit restringit alguerès que l'IEC ja considera pròpies o admissibles en l'àmbit general». L'observació continguda a la carta que publiquem deu referir-se a algun dels punts de la primera versió, que no havia de transcendir.
- ↑ Veg. Andreu BOSCH I RODOREDA, «El català de l'Alguer, el nou marc legal i l'escola», dins P. MANINCHEDDA, La Sardegna e la presenza catalana nel Mediterraneo cit., 373-396. En aquest estudi (que es remunta a l'any 1995, en què fou presentat al VI Congresso dell'Associazione Italiana di Studi Catalani celebrat a Càller), l'autor ja reclamava «un model lingüístic que no respongui únicament a la parla –avui escessivament corrompuda–, però tampoc a un català normatiu excessivament allunyat d'aquesta particular realitat lingüística, per diversos segles desvinculada de les altres realitats lingüístiques germanes. [...] D'acord també amb l'Estatut municipal de l'Alguer [art. 9, títol I: «Il Comune si propone di tutelare, promuovere e diffondere la conoscenza della storia, della lingua catalana nella variante Algherese e della cultura e delle tradizioni locali».], cal que l'Alguer oficialment adopti un estàndard alguerès d'ús restringit, sobretot escrit però també oral, no únicament per a l'àmbit escolar sinó també per a la vida pública i administrativa» (pàgs. 385-386).
- ↑ Veg. el text del «Conveni entre Municipi de l'Alguer i Institut d'Estudis Catalans», firmat per síndic de l'Alguer, Sr. Carlo Sechi, i el President de l'IEC, Sr. Manuel Castellet, com apèndix a l'article «L'Institut d'Estudis Catalans fa 90 anys», L'Alguer, XI, núm. 57 (març-abril 1998), 20-21.