Quatre mots sobre ortografía catalana
QUATRE MOTS
SOBRE
ORTOGRAFÍA CATALANA
SOBRE ORTOGRAFÍA CATALANA
Havent sigut preguntats, mes de una vegada, de lo que pensavam en punt á las qüestions de ortografía catalana que han originat entre'ls promovedors de la esplendent renaixensa de la nostra literatura no poques diferencies y quasi podriam dir: «bella..... plus quam civilia», y essent prou de mal tornar una resposta de paraula y compendiosa, pensarem ferne un articulet y á ell nos comprometerem mes endevant, y ara de bona ó de mala gana l'havem d'escriure. Mes devem advertir que en aquesta materia som un poch tebis é indiferents, creyent que la hora y quant se tracta de formar una ortografía nova en tot ó part, que no sia purament fonética, mes que mes si no's te una sola mena de parlar que servesca de patró, per forsa s'hi ha de ficar quelcom de convencional que no's pot mirar com article de fe. Per aixó no tractam mes que d'oferir poques y encara poch estudiades observacions pera que quiscú en prenga lo que vulla.
En aquest temps de resurreccions de llengues oblidades [1], no es sols la ortografía de la nostra la qui ha promogut dificultats y bregues.
La rumana ó moldo-valaca, que fins ara poch temps ha s'havia escrit ab alfabet grech-eslau, derrerament ha volgut usar del de sa mare y germanes y ha tingut de fabricar de cap y de nou una ortografía. Mes los uns han tirat cap al sistema fonétich, y altres, entre ells los académics de la llengua, s'han llansat de pit al etimológich, haventhi qui afegeix á les lletres molts signes, á modo de cues y crestes, per senyalar la vera pronunciació.
En los dialectes del mitxjorn de Fransa se nota mes concordia. La rahó principal es que haventse ja perdut l'antiga llengua dels trovadors en los derrers segles, cada terra hagué de arreglarse una nova ortografía apropiada al seu parlar, y ara, ja sia que's tracta de purificar eixos dialectes, no se ha intentat uniformarlos ni per consegüent resucitar l'antiga llengua. A mes en Provensa va comensar quasi sol lo respectable Roumanille, y despres lo gran poeta y expert provensalista Mistral ha adoptat, perfeccionantla, la ortografía de aquell, y la han seguida sens contenció, acomodantla, quant s'esdevé, als diferents territoris, tots los anomenats felibres, homes alegres y de bona jeya. Sols un escriptor de molt mérit, en un llibre de poesies populars, gosá menysprear la ortografía avinyonesa y li caygué sobre una pedregada tan grossa que ventura que no fou mes que de paraules.
La renaixensa de la llengua catalana duya mes greus dificultats. Esta llengua may ha sigut mirada com un dialecte ó com un aplech de dialectes que cada terra pogués escriure á son pler: sempre s'ha cercat, encara que per diferents camins, un ideal de bon catalá. Mes succehí que cap á la fi del segle XVI y majorment en lo XVII, no fent ja compte dels escrits vells, foren adoptades noves formes, mes acomodades al parlar de molts territoris y entre ells al de la capital Barcelona, pero que reberen les encontrades de pronunciació diversa, com, per exemple, la Vall de Andorra que encara les emplea en escrits oficials.
Tenim donchs dues menes de catalá, ó estrenyent mes la qüestió, dues ortografíes, les quals se diferencian al primer cop d'ull pels plurals ja en es [2], ja en as. Una y altre tenen ara feels secaces, y la conservació de la una y la renovació de l'altre han sigut defensades per dos egregis Catalanistes; lo un que ha llegislat ab molt seny gramatical la mes moderna, lo altre que ab sos bells exemples y sa influencia ha trevallat per la resurrecció de la mes antiga.
Ara vejam les rahons de mes pes, es á dir, las que tals no 's semblan, que's poden aduhir en pro del un y del altre sistema.
La forma antiga es la dels temps en que la nostra llengua tenia plena vida pública y privada, en que s'escrigueren nostres obres mes famoses y de major interés pera la historia general y literaria; y ademés correspont á una gran part del territori de la mateixa llengua, ahont cabalment se pronuncian ab mes puresa les vocals, es á dir, á tot lo regne de Valencia y á la que 's diu ara provincia de Lleyda y un bon tros de la de Tarragona.
La forma moderna de la llengua era ja la tradicional y per tots admesa, aquella en que los de Catalunya y de les illes haviam après á estimarla com á llengua escrita vivent, la mes apropiada al parlar de moltes encontrades, los natius de les quals han de fer un esfors per pendre l'altre; y ademés l'adopció de aqueixa havia de portar mes duptes y mes diferencies especials, y si 's volgués ser conseqüent la sustitució de la e á la a també en moltes terminacions de verb, v. g. troven per trovan empobrint la conjugació y confonent certes formes indicatiues ab les subjuntiues.
Dues rahons s'han proposat que no 'ns persuadeixen, y son la irregularitat de que la a singular se convertesca en es plural, perque es sabut que 'ls idiomes tenen anomalies que no poden mudar los escriptors [3]; y la de que dites finals en es afeminan la llengua, quant les usan los descendents dels ilergetes que en bona fe no passan pas per gent molla ni fluixa.
Altres punts dificultosos hi ha y lo qui per nosaltres ho es mes es el de la x. No veyem perqué s' ha de escriure baix y no baixa ni baixada. O sempre ó may. La cz (v. g. eczercit) que hauria de correspondre á un antich cç, nos sembla forma exótica. — Aixís encara que hi trovam inconvenients, seguim, al menys per ara, usant de ix, que miram com un doble signe corresponent á un so senzill [4], com ho es també lo de la ny (ñ castellana).
Ab tot que la terminació ig per lo so actual tx, en algunes parts itx ó its, com en boig, puig, sia molt arbitraria y antifonética, deixar de usarla seria un cop massa fort á la tradició tant antiga com moderna. ¿Voldriam que les innumerables families que 's diuhen Puig densá que hi hagué noms de casa, se tornassen tot plegat Putx? Es ver que aprés de la i s'ha de seguir per forsa un altre camí y escriurem mitx, encara que mateix so seria 'l de mitj, sols perque quant dues consonants germanes sonan iguals en articulació inversa es mes gramatical usarla forta. Y no hi fa que tingam mitx y mitja, tan bon punt com tenim amat y amada.
En una cosa no hi pot haver dupte y es en los infinitius dels verbs que corresponen al ere breu llatí. Ja que s'escriu amar, saber, llegir, encara que son poques les terres ahont aixís se pronuncia, en los dits altres infinitius s'ha d'escriure una r, no dues: tant mal es pareixe com creurer.
Lo us del accent agut per senyalar les sílabes dominants, ó com se sol dir, llargues ó tóniques, ab tot y haver sigut imitat del castellá es seguit per tots ab major ó menor conseqüencia. Com creyem que hi ha poch que advertir en lo que á ell pertany, sols direm que no voldriam que s' introduhís la nova costum de la Academia espanyola que s' en serveix també per diversificar homónims, y per altra part que 's deu ordenar conforme á regles y no al albir del escriptor, segons li sembla ó no oportú en cada cas particular. En lo que pertoca al accent greu pera distingirse homónims (Déu, deu) no 'ns apar gens mal, pero sí innecessari pels naturals y enfadós pels forasters á qui la llengua francesa ha acostumat á mirar dit accent greu, al revés de lo que fem nosaltres, com á significatiu de la vocal oberta.
L'apóstrofe ó elisió de vocals es de fácil reglamentació en la ortografía; pero ¿quina regla seguirem en la pronunciació tan bon punt com nos separam de la comuna? Nostres mes antichs poetes se menjavan moltes vocals y poch ó molt los ha seguit en aixó un dels lloats catalanistes, presentant una innovació ó mes be renovació digne de advertencia y estudi. Mes havem de considerar que com també ha succehit en la llengua castellana, la qual no desconeixia les elisions y ha acabat desterrantles del tot (en quedan reliquies en al y del), la reflexió gramatical y la tirada mes literaria y académica de la llengua ha restituit en la escriptura catalana moltes vocals que abans se elidian y sens les quals apar que qualsevol dictat se vulgarisa.
¿Qué va que no hem conseguit complaure á ningú y que les nostres opinions han semblat rares, ja á lo un, ja al altre dels lectors? Donchs la que anam ara á expressar, ans de concloure, temem que ho semble á tots. Dihemla d' una vegada. Nosaltres creyem que qualsevol sia lo sistema ortográfich que s' acepte, á ell se deu acomodar la pronunciació, y aixís procurarém ferhodesde 'l principi, llegint per exemple en Ausias March asenyalades y no asenyaladas; en Lopez Soler astre benigne y no astra benigna, en Aribau serras y no serres, llavors y no llavós. Si aquesta no passa, deuria passar y valdre la regla següent: «Lo poeta que vulga que un consonant, un assonant ó molts assonants se formen seguint la seva propia pronuncia vulgar y no la mes literaria ó la mes clássica, que ho mostre en la ortografía.» Exemple: si vol que ar se pronuncie a que escriga á y no ar; si vol que les finals se pronuncien as que escriga as y no es. Motiu: lo dit poeta no ha de voler que lo llegidor que per sistema ó per naixensa usa de una pronunciació mes clássica, endevine ó acepte la del mateix poeta si aquest no 's dona lo trevall de advertirla. Es ver que en la poesía vulgar y també en la popular (que en punt á versificació no sempre es bona guiadora) y ádhuc en molts bons poetes lletrats se trovan exemples de eixos (pera nosaltres) mals consonants ó assonants, mes de alguns sabem que n' han fugit y esperam (y ab aixó sol no será mal aguanyat lo present article) que 'ls altres s' esmenarán de aquest pecatet [5].
Grat sia á Deu, ja hi som, usant de las bones paraules de un poeta. Ja havem arribat á la conclusió. ¿Quina será aquesta? Pensam que hi hauria de haver dues menes de llenguatge:
I.ª Una literaria general (y si no 's vol dir catalana no 's diga de cap manera llemosina, sino catalano-valentino-baleárica), la qual es en substancia, la que, com havem dit, ha sigut derrerament restablerta y la que, ab poques diversitats, s' escrivia encara per tot arreu cap á la fí del segle xv y comens del xvi; trayentne vulgarismes, llatinismes y paraules forasteres; prenent lo bo de la llengua moderna com es, segons nos apar, la diferencia de les expressades formes indicatiues y subjuntiues, seguint sempre lo precepte que donava 'l vell retórich de triar lo mes nou de lo antich y lo mes antich de lo nou, y no volent ésser, com de certs llatinistes deya Heinnecci, mes ciceronians que 'l mateix Cícero. 2.ª Un altre llengua particular y variable, es á dir molts dialectes diferents ahont sense portar les coses massa enllá, se representás lo modo de parlar de cada encontrada, com ja s' está prop de ferho en certs escrits cómichs y 's podria fer en obres series de un temperament molt especial á un determinat territori.
Aquest sistema tendria los seus grops y mals passos (també 'n tenen los altres), pero portaria molts avantatjes literaris y filológichs.
- ↑ En les mateixes llengues oficials no deixa de haverhi encara alguna coseta. En la castellana que te una ortografía molt arretglada se veu una tirada etimológica en la conservació de la x (v.g. auxilio) y una tirada fonética en la supressió d'altres consonants (v.g. trasladar, sétimo, reló). En la francesa veyem un famós impressor que despres de haver introduit per tot lo mon milions dels seus llibres subjectes á la ortografía académica, ara voldria reformarla.
- ↑ Ja sabem que no sempre 's trova es en los antichs escrits. En aquells temps les práctiques ortográfiques se seguian per instint mes que per regles ben determinades y per ço los escriptors y copistes, segons era son territori ó sa impericia, barrejavan as ab les es plurals aixis com posavan sovint e per a singular.
- ↑ Lo voler reformar certes rareses de les llengues nos recorda á un director de col-legi (parlam de mes de quaranta anys) que preguntava á un mestre de llatí perqué los gramátichs no havian reduhit á un sol los acusatius dobles com navem y navim.
- ↑ En algunes encontrades se fa sentir molt clar la i ans de la x, mes no es aquest lo motiu de sa adopció.
- ↑ Havem parlat tan sols de ortografía y pronunciació. Altres coses hi ha que demanan mes estudi, al menys per part nostra. Parlarem de una qu' es molt clara, recordant ab eixa ocasió que per haverse queixat uns mantenedors de que no tots la sabessen, va corre y 's va confondre la veu fins á un diari que entengué que 'ls dits mantenedors no la sabian. Es l' us del llur, originat del genitiu illorum, que al principi era inflexible com es escara lo italiá loro, y que després se convertí com també en francés y provenzal en adjectiu possessiu declinable. Llur es á seu, com nostre y vostre á meu y teu, es á dir, que senyala pluralitat de possessors. Una explicació poch diferent doná ja en son Sistema gramatical un dels lloats catalanistes.