Quan siguis vella

Quan siguis vella i cabellgrisa i, ensonyada,

pesis figues vora el foc, pren el llibre aquest,

llegeix-lo a poc a poc, i pensa en l’esguard dolç

dels teus ulls d’abans, i en les seves ombres fondes.

¡Quants t’estimaren els moments de gràcia alegre,

i la bellesa, amb amor fals o de debò!

Un de sol estimà en tu l'ànim pelegrí

i les penes d’aquell teu rostre variable.

Corbant-te vora els capfoguers roents, llavors,

murmura, un poc planyent-te’n, com l’amor fugia,

dalt de les muntanyes enlaire se n'anava

i la cara escondia enmig d’un fum d’estels.