Quaderns d'Amèrica

---pàgs 13 a 42---

Integrar a la fe l’estoicisme popular. No s’ha fet mai. Donar espiritualment als desgraciats el seu dret de ciutadania en el cristianisme.

¿Que no hi ha més prínceps que pagesos, a la llista dels sants?

Déu m’ha creat com a no-res amb aires d’ésser, a fi que, renunciant per amor al que crec el meu ésser, surti del no-res. Ja no hi ha més jo, llavors. El jo és no-res. Però no tinc pas dret a saber-ho, això. Si ho sabia, ¿on fóra el renunciament? No ho sabré mai.

Els altres són il.lusions d’ésser, per a si mateixos.

Aquesta manera de considerar-los em fa més real la seva existència, no pas menys. Car els veig en la seva relació amb si mateixos, no pas amb mi.

Per a experimentar la compassió davant un desgraciat, cal que l’ànima es divideixi en dues. L’una, absolutament preservada de tot contagi, de tot perill de contagi. L’altra, contaminada fins a la identificació. Aquesta tensió és passió, com-passió. La Passió de Crist és aquest fenomen en Déu.

Mentre a l’ànima no s’hi té un punt d’eternitat preservat de tot contagi de desgràcia, no se’n pot pas tenir, de compassió pels desgraciats. O bé la diferència de situació i la manca d’imaginació ens mantenen lluny d’ells, o bé, si verament ens hi atansem, la pietat es barreja amb horror, disgust, por, repulsió invencible.

Tot moviment de compassió pura en una ànima és una nova davallada de Crist a la terra per a ser crucificat.

Les ànimes absorbides en Déu que no experimenten la compassió per la misèria humana són a l’estadi de pujada, no al de davallada (fins si s’esforcen a fer bones obres).

Un sol tros de pa donat a algú que té fam és prou per a salvar una ànima —si és donat de la manera bona.

Donar amb tanta humilitat com convé quan es rep no és pas fàcil. Donar amb una actitud de mendicant.

Cal, alhora, saber que no s’és i voler no ser.

La humilitat és l’arrel de l’amor.

La humilitat té un poder irresistible sobre Déu.

Déu ens fóra inferior si, en la persona de Crist, no hagués estat humiliat.

La fam (set, etc) i tot desig de la carn és una orientació del cos a l’avenir. Tota la part carnal de la nostra ànima és orientada a l’avenir. La mort la glaça. La privació s’assembla de lluny a la mort.

La carn viu orientada a l’avenir. La concupiscència és la vida mateixa. El despreniment és una mort.

“Terit carni superbiam — potus cibique parcitas.” La supèrbia de la carn és creure que treu la pròpia vida de si mateixa. La fam i la set li fan sentir que depèn del defora. El sentiment de dependència la fa tornar humil.

Io, la noia errant, i la lluna dels gitanos.

Cerqueu a Orígens: Mat., 5, 45-48 (sigueu perfectes...)

Postulat: el que és inferior depèn del que és superior.

Hi ha només una única deu de claror. La penombra no són pas raigs provinents de cap altra deu, semi-fosca, ans la mateixa claror, degradada.

Així, la mística ha d’aportar la clau de tots els coneixements i tots els valors.

La clau és l’harmonia (Filolau).

La clau és Crist.

Tota geometria procedeix de la Creu.

El bell és el contacte del bé amb la facultat sensible.

El ver és el contacte del bé amb la intel.ligència.

Tots els béns d’aquí baix, totes les belleses, totes les veritats, són aspectes diversos i parcials d’un bé únic. Per consegüent, són béns a ordenar. Els jocs de puzzle en són una imatge, d’aquesta operació. Tot això, des del punt de vista convenient, i convenientment relligat, fa arquitectura. Aquesta arquitectura permet de capir el bé únic i no copsable.

Tota arquitectura és un símbol d’això, una imatge d’això.

L’univers sencer no és més que una gran metàfora.

L’astrologia, etc, etc, són reflexos degradats d’aquest coneixement de l’univers com a metàfora, potser temptatives —il.legítimes, però (em sembla)— de trobar-ne proves materials. També l’alquímia.

Suplicar és esperar del defora la vida o la mort. De genolls, el cap cot, en la posició més còmoda perquè el vencedor, d’un cop d’espasa, talli el coll; la mà tocant-li els genolls (però és probable que, primitivament, aixecada enlaire) per rebre de la seva compassió, com del semen del pare, el do de la vida. Uns quants minuts d’espera, en silenci, passen així. El cor es buida de tots els lligams, glaçat pel contacte imminent de la mort. Es rep una vida nova, feta purament de misericòrdia.

Caldria pregar a Déu així.

L’espera és el fonament de la vida espiritual.

La pietat filial només és una imatge de l’actitud amb Déu.

Si l’ànima cridés a Déu la seva fam del pa de vida, sense interrupció, infatigablement, com crida el nou-nat que la mare s’oblida de fer mamar...

Que aquests crits que jo deixava anar quan tenia una o dues setmanes ressonin en mi sense interrupció per aquesta llet que és la sement del Pare.

La llet de la Verge, la sement del Pare —la tindré si crido per tenir-la. El crit és la primera tècnica donada a l’ésser humà. Allò que el treball mai no procuraria, cridem, per tenir-ho. El primer aliment raja de la mare i és acordat als crits de l’infant; cap treball no hi té part.

La llet de la Verge és la bellesa del món. El món és perfectament pur sota l’aspecte de la bellesa.

La Justícia —el món percebut com a bell apareix com a perfectament just. La Verge és la Justícia. La Verge del Zodíac, portant una espiga. Verge còsmica, a l’Apocalipsi. La Verge és la creació sota l’aspecte de la puresa.

(Una dona vivent ha estat pura fins al punt de l’equivalència amb aquesta puresa perfecta de la creació vista com a tal. Almenys —potser...)

La Veritat —la bellesa de l’univers és la marca que l’univers és real.

---pàgs 44 a 94---

Els jutjareu pels fruits. No hi ha més gran mal que fer mal als homes, ni més gran bé que fer bé als homes.

No es pot pas saber el que un home té a l’esperit quan pronuncia tal o tal altre mot (Déu, llibertat, progrés...). El bé que hi ha a la seva ànima només es pot jutjar pel bé que hi ha als seus actes o en l’expressió de pensaments originals.

No es pot percebre la presència de Déu en un home, ans solament el reflex d’aquesta llum en la manera com concep la vida terrestre. Així, el verdader Déu és present a la Ilíada i no pas al llibre de Josuè.

L’autor de la Ilíada pinta la vida humana com només la pot veure qui estima Déu. L’autor del llibre de Josuè, com només la pot veure qui no estima Déu.

Hom testimonia menys bé Déu parlant d’Ell que no pas expressant, ja amb actes, ja amb paraules, el nou aspecte que pren la creació quan l’ànima ha passat pel Creador.

Fins i tot, a dir veritat, hom el testimonia només així.

Morir per Déu no és pas un testimoniatge de tenir fe en Déu. Morir per un reincident desconegut i repugnant que pateix una injustícia, això és un ver testimoniatge de tenir fe en Déu.

És el que volgué fer entendre Crist: “Anava nu... tenia fam...”.

L’amor de Déu només és un intermediari entre l’amor natural i l’amor sobrenatural de les criatures.

És únicament a causa de la crucifixió que la fe en Crist, com diu sant Joan, pot ser un criteri. Acceptar com a déu un condemnat de dret comú vergonyosament torturat i dut a mort és ben bé vèncer el món. (Per això no parla de la resurrecció.) És renunciar a tota protecció temporal. És acceptar i estimar la necessitat.

Però avui, ¿qui hi pensa, en Crist, com en un condemnat de dret comú, fora dels seus enemics? Hom adora la grandesa històrica de l’Església.

Els esclaus negres venceren el món per la fe en Crist: “They crucified my Lord”.

Déu és present, Crist és present, arreu on s’opera d’home a home un acte de virtut sobrenatural.

L’actitud d’una ànima respecte a Déu no és pas una cosa constatable, ni fins per a ella mateixa, perquè Déu és en una altra banda, al cel, en el secret. Si hom creu constatar-la, és que una cosa terrestre es troba dissimulada sota l’etiqueta Déu. Només podem constatar si el capteniment de l’ànima amb aquest món ha passat per Déu o no.

Igualment, els amics d’una casada de nou no entren pas a la cambra conjugal; però quan veuen que està prenys, ho saben, que ha perdut la virginitat.

No hi ha pas foc en un plat cuinat, però se sap, que ha passat pel foc.

Al contrari, fins i tot quan s’ha cregut veure l’esclat de la flama, si les patates són crues, és segur que no hi han pas passat, pel foc.

No és pas per la manera com un home parla de Déu, ans per la manera com parla de les coses terrestres que es pot discernir millor si la seva ànima ha sojornat en el foc de l’amor de Déu. No hi ha dissimulació possible, aquí. De falses imitacions de l’amor de Déu, n’hi ha, però no pas de la transformació que opera en l’ànima, car no se’n té ni idea, d’aquesta transformació, fora que havent-hi passat un mateix.

Igualment, la prova que un infant sap fer una divisió no és pas que en reciti la regla, és que faci divisions. Si me’n recita la regla, ignoro si l’entén. Si li dono diverses divisions difícils i me’n porta els resultats justos, no en tinc cap necessitat, de fer-li’n exposar la regla. M’importa ben poc, fins i tot, que en sigui incapaç, o fins que ignori el nom de l’operació. Sé que l’entén. En canvi, si l’infant que n’ha sabut recitar la regla, dels nombres que li he proposat me’n porta la suma en comptes dels quocients, sé que no comprèn.

De la mateixa manera, sé que l’autor de la Ilíada coneixia i estimava Déu, no pas el del llibre de Josuè.

Quan en la manera d’actuar amb les coses i els homes, o simplement en la manera de mirar-se’ls, hi apareixen virtuts sobrenaturals, se sap que l’ànima ja no n’és, de verge, que ha jagut amb Déu; ni que sigui sense saber-ho, com una noia violada durant el son. No importa pas, això, només el fet, importa.

L’embaràs d’una dona jove és per als seus amics l’única prova segura que ha perdut la virginitat. Altrament, ja en farà prou, en els propòsits i el comportament, d’arribar a la indecència, no hi ha prova. El marit pot ser impotent.

Igualment, les paraules de fe i d’amor pronunciades per una ànima respecte a Déu, públicament o interiorment, no proven res, ni als altres ni a un mateix. És possible que el que anomena Déu sigui un ésser impotent, és a dir, un Déu fals; que verdaderament no hi hagi pas jagut, amb Déu.

La prova de debò és l’aparició de virtuts sobrenaturals en la cara del seu capteniment girada a les criatures.

La fe d’un jutge no apareix pas en la seva actitud a l’església, sinó en la seva actitud al tribunal.

Però, com en l’embaràs d’una dona, aquesta transformació s’opera, no pas per esforços directes, sinó per la unió d’amor amb Déu.

Una dona pot tenir els propòsits més lascius i ser verge. Però si està embarassada, no n’és pas, de verge, encara que afecti una profunda ignorància. Igualment l’Antic Testament i la Ilíada.

Ilíada. Tan sols l’amor de Déu pot permetre a una ànima de discernir tan lúcidament, tan fredament, l’horror de la misèria humana sense perdre la tendresa ni la serenitat.

El romà que mor per estalviar la tortura als seus esclaus estimava Déu.

Tot amo que creu que uns esclaus són els seus iguals coneix i estima Déu. I recíprocament.

Un pintor no el dibuixa pas, el lloc on es troba. Però mirant-ne el quadre conec la seva posició respecte a les coses dibuixades.

Contràriament, si es representa a si mateix en el quadre, sé de segur que el lloc on fingeix de ser no és pas aquell on és.

Segons la concepció de la vida humana expressada en els actes i les paraules d’un home, sé (vull dir que, si en tingués el discerniment, sabria) si es mira aquesta vida des d’un punt situat aquí baix o des de dalt del cel.

Contràriament, quan parla de Déu, no ho puc pas discernir (de vegades sí, però,...), si en parla des de dins o des de fora.

Si un home diu haver anat amb avió i ha dibuixat els núvols, el dibuix no n’és cap prova, per a mi; puc pensar que és una fantasia. En canvi, si em porta un dibuix de la ciutat a vol d’ocell, n’és prova certa.

L’Evangeli conté una concepció de la vida humana, no pas una teologia.

Si a fora, a la nit, encenc una làmpara elèctrica de butxaca, no és pas mirant-ne la bombeta que en jutjo la potència, sinó mirant la quantitat d’objectes que il.lumina.

L’esclat d’una font lluminosa s’aprecia per la il.luminació que projecta sobre els objectes no lluminosos.

El valor d’una forma de vida religiosa, o més generalment espiritual, s’aprecia per la il.luminació que projecta sobre les coses d’aquí baix.

Les coses carnals són el criteri de les coses espirituals.

És el que generalment no es vol reconèixer, perquè es té por d’un criteri.

La virtut d’una qualsevol cosa es manifesta fora d’ella.

Si amb el pretext que les coses espirituals tenen valor per si soles es refusa de prendre per criteri la il.luminació que projecten sobre les coses carnals, es corre el risc de tenir per tresor només el buit.

Les coses espirituals tenen per si soles un valor, però les coses carnals tenen per si soles una existència constatable. Per consegüent, el valor de les primeres només és constatable com a il.luminació projectada sobre les segones.

(Heus aquí per què els xàtries instrueixen els brahmans.)

Déu, que ha volgut crear aquest món, ha volgut que sigui així.

Si un home m’agafava el guant de la mà dreta i, fent-se’l passar per darrere, me’l tornava transformat en guant de la mà esquerra, sabria que té accés a la quarta dimensió. No n’hi ha d’altra, de prova possible.

Igualment, si un home dóna d’una certa manera un tros de pa a un desgraciat, o parla d’una certa manera d’un exèrcit vençut, sé que el seu pensament ha sortit del món, i s’ha assegut, amb Crist, al costat del Pare que hi ha al Cel.

Si un home em descriu alhora dos flancs oposats d’una muntanya, sé que es troba en un lloc més elevat que el cim.

És impossible de comprendre i estimar alhora els vencedors i els vençuts, com fa la Ilíada, si no és des del lloc, fora del món, on té la seu la Saviesa de Déu.

---pàgs 99 a 130---

“Ningú no sap si és digne d’amor o d’odi”. Posar-se aquesta qüestió, però, és ben inútil. El drama de la salvació passa rere el teló. Si l’amor de Déu hom el té a dins, no pot pas constatar-ne la presència. No és pas un objecte, per a la consciència. Car és Déu en nosaltres qui estima Déu, i Déu no és pas un objecte. Quant al proïsme, els actes de benvolença de què ens adonem no seran pas esmentats en els regraciaments de Crist, car des que ens n’adonem ja hem “cobrat el sou”. Quant a aquells de què no ens adonem, per definició no ho sabem pas, si han tingut lloc.

Del mal, en canvi, en tenim un coneixement cert. Quan hom ha fet una cosa que creu contrària a la voluntat de Déu, n’està segur, de ser culpable de desobediència, fins si es tracta en realitat d’una cosa ben innocent. Quan hom es recorda de malaurats que no ha socorregut, n’està segur, que no els ha socorregut.

En principi, doncs, hom ha d’admetre que, si hi ha judici, serà sens dubte trobat condemnable. Però tampoc no hi ha de donar cap importància, ser-hi indiferent, i tenir com a únic desig el d’obeir perfectament a Déu tot l’espai de temps que separa l’instant present del de la mort. La resta, de cap de les maneres, no ens pertoca.

L’instant de la mort, intersecció del temps i l’eternitat, punt de trobada de les branques de la creu. Instant que és als altres instants del temps com Crist als homes. Cal tenir la mirada del pensament fixa en aquest instant, no pas en la vida mortal, ni tampoc en la vida eterna, car la ignorància de l’eternitat en què som fa que en pensar-hi la imaginació jugui sense fre.

Axioma: tot el que em pertany és de valor nul. Car hi ha per essència incompatibilitat entre el valor verdader i la propietat.

Que l’esclau esperi l’amo fins al defalliment total del cos.

Aquesta espera pot tenir la forma d’una acció esgotadora. La immobilitat de què es tracta és la de l’ànima, que pot tenir lloc enmig de la més gran agitació.

Pescar tota la nit sense treure’n res. La paciència dels pescadors és una forma, una bella imatge, de la paciència... (la seva pròpia espiritualitat s’hauria de basar en això. Espiritualitat per a cada ofici.)

És un error de dir que Déu dóna gratuïtament i no deu res als homes. Havent-nos creat, ens ho deu tot. I, efectivament, ens ho dóna tot. Però no ens obliga pas a rebre. Ens demana que consentim a que saldi amb nosaltres el deute que té; i refusem, o hi consentim a mitges. Essent la creació un acte d’amor, és la creació d’una facultat de lliure consentiment.

El que ens deu és tenir-nos en esclavatge. És a ser esclaus que hem de consentir.

Si ens oferia la joia, el poder i la glòria, no estaria pas en poder nostre de refusar aquests dons. Tria els dons de tal manera que siguem lliures de refusar-los.

És en poder nostre, de refusar-los, és fàcil de refusar la creu.

En el pensament del sobrenatural, no hem pas de cercar-hi, aquí baix o després de la mort, cap afluixament de les cadenes de la necessitat. El sobrenatural és més precís, més rigorós, que el mecanisme grosser de la matèria. S’afegeix a aquest mecanisme sense alterar-lo. És cadena sobre cadena, cadena d’acer sobre cadena de llautó.

La meva existència és una disminució de la glòria de Déu. Déu me la dóna perquè jo desitgi de perdre-la.

Himne de Cleant. El llamp —aquest objecte terrorífic— és l’Esperit, l’Amor per mitjà del qual el món és persuadit per Déu i consent a la seva dominació. Meravellós —extraordinari. Identitat de la desgràcia i de l’amor diví. Quan Déu sembla obligar, si ho mirem de prop persuadeix.

Un esclau romà, arrencat de la seva vida, posat en poder d’un amo, maltractat, finalment crucificat, havia de morir amb el cor ple d’odi —i doncs ser condemnat—, si Crist no davallava en ell. Si pensem que Crist només fa vint segles que vingué, ¿com perdonar a Déu la desgràcia dels esclaus de Roma?

---pàgs 132 a 171---

Els negres de certes tribus tenen cadascun un fetitxe personal; fora d’això, creuen en Déu. Si a un se li acudia de dir que el seu fetitxe és Déu mateix, d’això se'n desprendria que hauria de regnar a tot l'univers. És així com Israel va donar al seu fetitxe nacional —no representat per cap imatge, però això tant se val— el nom de Déu.

Aquest és el sentit de la prohibició de les imatges per Moisès, perquè Israel continués creient que el seu petit ídol nacional era Déu mateix, creador de l'univers. No s'ho haurien pas cregut, si el petit ídol hagués estat una estàtua. Moisès va voler això per la grandesa temporal d'Israel.

Crist, al contrari, fa de Déu el seu únic ídol. Això pot semblar si fa no fa el mateix d'abans, però són dos moviments contraris, del propi ídol fer-ne Déu o de Déu fer-ne el propi ídol. Igual com del propi desig fer-ne la llei o de la llei fer-ne el propi desig són dues maneres contràries de concebre la reialesa.

Els àrabs, aspirant també a la dominació temporal en nom de la religió, van conservar la prohibició de les imatges.

Les imatges són una garantia contra una certa espècie d'idolatria. No ens podem pas posar davant un tros de fusta esculpit i dir-li "Tu has fet el cel i la terra". Contràriament, els hebreus, exaltats per la presència de la seva ànima col.lectiva, podien pla bé adreçar-l'hi, aquest discurs, ja que, no essent cap objecte material, no era pas evident que fos una criatura.

Roma va voler suprimir tot pensament de Déu i no permetre als homes d'adorar més que el poder de l'estat. Però els homes, Déu, no el poden pas oblidar del tot.

Els hebreus van anomenar Déu la pròpia ànima col.lectiva fent veure i persuadint-se que havia creat i governava cel i terra. No era pas sempre fàcil de creure... Sembla, tanmateix, que això hauria d'haver-los donat més força. Als altres pobles, només els en podien persuadir després d'haver-los conquistats.

Els pobles estrangers no es volien fer amb ells si no era obligant-los a practicar la idolatria, car aquesta pretensió de tenir Déu per fetitxe nacional i tenir-ne l'exclusivitat implicava objectius imperialistes terribles.

Això, en un poble encara feble, molt poc militar, que havia estat fet a miques per l'esclavatge, no podia pas reeixir. Als musulmans els va sortir molt més bé.

Aquesta pretensió, estèril per als hebreus, hauria servit excel.lentment als romans un cop l'Imperi establert. Els romans van voler adoptar la religió jueva. Només que, una religió nacional, no pot pas passar d'un poble a un altre com si fos un vestit. És per això que els romans van quedar-se amb la forma no nacional de la religió jueva, la forma cristiana. La religió jueva, amb l'addenda de la transferència del privilegi d'Israel als gentils batejats, heus ací allò que convenia perfectament com a religió de l'Imperi romà. L'Antic Testament, més els passatges de Sant Pau sobre la transferència de l'Aliança, i "aneu a ensenyar les nacions".

Heus ací per què van conservar l'Antic Testament.

Desgraciadament per a Roma, s'hi van posar un xic tard. Sota Constantí ja s'ensorrava. Els prejudicis, el conservadorisme, van retardar l'operació fins a un moment en què ja no podia salvar l'Imperi.

La "Ciutat de Déu" de sant Agustí marca una nova transferència. L'Imperi havia succeït a Israel, l'Església succeeix a l'Imperi.

Si tothom qui mor fora de l'Església es condemna, el poder de l'Església pot ser molt més totalitari que el de l'Imperi.

Però l'Església no hi va reeixir, perquè no va gosar assumir obertament i directa la reialesa temporal. Donat l'Evangeli, difícilment podia fer-ho. ¿És aquest el sentit de "i les portes de l'infern no prevaldran contra ella”? És molt possible.

Els jueus van ser perseguits perquè, un cop annexat el seu privilegi per l'Església, eren massa molestos, ells que pretenien d'haver-lo tingut sempre.

La religió, en el verdader sentit del mot, no hi tenia res a veure, en tot això. D'una part i de l'altra, l'obstinació tenia mòbils purament temporals.

Hitler persegueix els jueus per la mateixa raó. Prou voldria plagiar-los, batejar l'ànima col.lectiva alemanya amb el nom de Wotan, i dir que Wotan ha creat el cel i la terra.

És ben veritat que Jahvè, el Déu dels exèrcits, sota la disfressa cristiana ha conquerit per les armes tot el globus terrestre. Ara Wotan prova de suplantar Jahvè. L'Evangeli, almenys, no li fa cap nosa.

Seria el moment d'aclarir la diferència entre l'ànima col.lectiva i Déu.

Déu, aquí baix, és un dissolvent. L'amistat amb Ell no dóna cap poder, però mentre és present en la seva veritat en els pensaments dels homes cap poder terrestre no ateny l'estabilitat.

La vel.leïtat d'August (¿fou ell, realment?) de transportar els misteris d'Eleusis a Roma mostra que el problema espiritual era un problema, a l'Imperi romà.

Cap victòria del mal no pot fer que el mal deixi de ser mal. Cap.

En canvi, una desfeta total del bé pot fer que el bé deixi de ser bé.

Però, mentre el mal sigui considerat com a tal, el bé no és pas totalment vençut.

Un lladre crucificat es gira cap a Crist, també crucificat. N'hi ha prou; el bé no és pas totalment vençut.

Un gra de magrana de bé és prou.

Caldria purgar el cristianisme de l'heretatge d'Israel.

A causa de la perfecta puresa espiritual del cristianisme, massa perfecta per als homes, hi havia en els cristians una fam de temporal. Aquesta fam va ser saciada primerament per l'espera de la Parusia imminent.

Després, havent-se esgotat aquesta espera, per l'Imperi. Després, havent estat Roma saquejada, per l'Església.

En els protestants, que ja no tenen l'Església, la religió ha esdevingut en gran mesura nacional. D'ací la revifada en importància de l'Antic Testament.

---pàgs 174 a 216---

Un caçador encalça els animals que vol matar. Però un pastor els alimenta, en té cura, i no hi ha succés, en aquest ofici, si no hi ha afecte entre pastor i ramat. Hi ha una contradicció, en l'ofici de pastor (vegeu aquesta novel.la de Shropshire). Aquesta contradicció deu haver estat un dels primers i més intensos objectes de reflexió.

Se'n troba un eco a la República.

Apol.lo era pastor. ¿Era el primer? Abel era pastor. Pan és el déu dels pastors. Els pastors són avisats del naixement de Crist.

Ell és el Pastor, i alhora l'Anyell.

Els pastors eren maleïts o sagrats, a Egipte. L'astronomia, revelada als pastors babilonis.

Només podia haver-hi afecte si hi havia pacte i lliure consentiment. L'animal consent al seu suplici. Però, per a una tal generositat, cal que sigui Déu.

Zeus s'embolcalla amb una pell de be degollat per aparèixer-se a Heracles.

El sacrifici d'Abel, que tant plau a Déu, és la mort d'Abel.

¿N'hi ha hagut, de sacrificis rituals de pastors?

Una meitat dels tebans matava els moltons, l'altra les cabres. Sens dubte, divisió primitiva del treball per a ser purs de traïció. Els qui criaven els moltons es menjaven els cabrits, els qui criaven els cabrits es menjaven els moltons.

Els egipcis ruixaven abundosament amb oli les carns cremades en sacrifici. L'oli feia créixer la flama. La combustibilitat de l'oli explica l'afinitat de l'olivera amb l'Esperit Sant. Es devien mirar l'oli com a foc en potència i líquid.

Contràriament, l'aigua apaga el foc, l'aigua és el contrari del foc. La unió de l'aigua i el foc és una harmonia pitagòrica. Això es fa realitat en el vi.

Aigua, oli, vi —tesi, antítesi, síntesi.

En els contes, groc, blanc, vermell deu ser oli, aigua, vi. Però, ¿n'hi ha, de groc, blanc, vermell? No sé.

¿Què és: negre, blanc, vermell? ¿Cendra, aigua, sang? El foc ennegreix.

“Salat pel foc". Les coses cuites es conserven. Primitivament devien posar la carn al foc per consagrar-la. Es devien adonar tot seguit que així esdevenia un aliment tot altre. La carn rostida figura en prescripcions religioses.

L'aigua i l'oli no es barregen. Elements enemics. L'aigua només es pot barrejar amb el foc en el vi.

---pàgs 218 a 247---

L’amor diví és l’amor incondicional. Estimar un ésser humà en Déu és estimar-lo incondicionalment. Només es pot estimar incondicionalment un ésser si s’estima en ell un atribut indestructible.

En un ésser humà ordinari, només n’hi ha un, d’atribut indestructible, és el fet de ser una criatura.

En aquells qui han nascut dues vegades, que han estat engendrats des de dalt per l’esperit, que han passat per la mort i la resurrecció de Crist, hi ha un segon atribut indestructible, és el d’infant de Déu.

Això fa dos amors incondicionats envers els éssers humans. L’un és expressat pel precepte “estima el teu proïsme com a tu mateix”, i l’altre pel precepte “estimeu-vos els uns als altres”.

El que demanem a l’amor humà és una impossibilitat, una contradicció viciosa. No és pas condicionalment que volem ser estimats. Qui digués “T’estimaré mentre tinguis bona salut; si et poses malalt no t’estimaré més” seria rebutjat amb còlera. A més, tampoc no volem un amor que ens confongui amb la massa. Qui digués “estimo totes les rosses, i a tu ni més ni menys que a les altres” o “estimo totes les parisenques” seria rebutjat de la mateixa manera. Volem ser preferits incondicionalment. Ara, tots els atributs que ens distingeixen dels altres són condicionals i poden desaparèixer. Només mereixem incondicionalment el grau d’atenció acordat a la criatura més miserable, és a dir, un infinitament petit.

Tanmateix, és cert que mereixem de ser no sols preferits, ans estimats únicament, exclusivament. Però allò que en nosaltres ho mereix, això, és la part increada de l’ànima, que és idèntica al Fill de Déu. Quan el jo compost d’atributs és destruït i aquesta part emergeix, “no hi visc més, en mi, sinó que és Crist qui hi viu”; quisevulla que estimi un home aquí arribat i perquè hi ha arribat estima Crist sota la forma d’aquest home. És un amor impersonal.

Estimar una persona impersonalment és estimar en Déu.

“Estima el teu proïsme com a tu mateix”, això vol dir estima’l incondicionalment; car l’amor d’un mateix és incondicional. Encara que un hom tingui horror de si mateix, no per això deixa d’estimar-se.

L’amor té per objecte el bé. Per a estimar incondicionalment un ésser humà ordinari, cal haver-hi vist un bé incondicional.

En cap home no arribat a la unió mística, no n’hi ha pas, de bé incondicional, fora de la possibilitat d’arribar-hi.

Per a estimar incondicionalment els homes, cal veure-hi pensaments sotmesos a les lleis mecàniques de la matèria, però tenint com a vocació el bé absolut.

L’aspiració al bé, que es troba en tots els homes —car tot home desitja, i tot desig té per objecte el bé—, l’aspiració al bé, que és l’ésser mateix de cada home, és l’únic bé sempre incondicionalment present en tot home.

En tots els homes, estimar-hi, segons el cas, o el desig o la possessió del bé.

Amb una altre vocabulari: estimar en tots els homes el desig o la possessió de Déu.

Estimar incondicionalment és això. Estimar els éssers humans en Déu és això.

A l’infern, per definició, ja no n’hi ha, de desig del bé. Per consegüent, és impossible de patir-hi.

En els éssers humans, hi estimem la satisfacció esperada del nostre desig. No és pas el seu desig que hi estimem. Estimar en ells el seu desig és estimar-los com a un mateix. En un mateix, no hi estimem pas un bé, ens hi adherim a un desig.

El desig és sempre sofriment, per insatisfet. I, recíprocament, tot sofriment és la insatisfacció d’un desig. L’amor que s’adhereix al desig d’altri és la compassió.

Hom no pot pas compadir-se de tot desig si no ha contemplat les nocions pures, universals, de desig i de bé. Dit d’altra manera, si no ha contemplat Déu.

Si hom contempla el Bé, considera tot desig, fins el més horrorós, com una aspiració al bé, encara que sigui errònia.

Un ésser humà, no l’estimem pas com una fam, sinó com un aliment. Estimem com caníbals. Estimar purament és estimar, en un ésser humà, la seva fam. Com que tots els homes sempre tenen fam, hom estima llavors, sempre, tots els homes. N’hi ha que estan parcialment sadollats; cal estimar en ells la seva fam i el seu sadollament.

Però és ben altrament que estimem. Els éssers estimats, amb la seva presència, les paraules, les cartes, ens forneixen reconfort, energia, ens estimulen. Fan en nosaltres el mateix efecte que un bon àpat després d’una jornada esgotadora de treball. Els estimem, doncs, com a aliment. És ben bé un amor d’antropòfag.

Els nostres odis, les nostres indiferències, són també antropofàgics.

Hem tingut fam, i us m’heu menjat.

És veritat que ens l’hem de menjar.

Aquest tipus d’afecte ¿és legítim amb aquells qui ja no són ells, que és Crist qui hi viu?

De segur que amb cap altre.

En aquests, el desig i el sadollament i l’aliment fornit a altri són una sola i mateixa cosa.

Però l’amor així dirigit no pot pas ser un amor de propietari. Així com l’home que ha comprat una estàtua grega, que, tot i haver-la comprada, no se’n pot sentir propietari —fora que sigui un bèstia. El bé pur defuig tota relació particular.

Tret d’aquest cas, els afectes humans són afeccions de vampirs. Estimem algú, és a dir, ens agrada de beure’ns-en la sang.

En tot afecte un xic fort, s’hi compromet la vida. No es pot estimar purament si no s’ha renunciat a viure.

Qui estima la pròpia vida estima els seus i els amics com Ugolí els seus infants. No hi ha res real per a qui estima així.

La realitat només apareix a qui accepta la mort.

És per això que “Pel renunciament, d’aquest univers, alimenta-te’n”.

¿Quin do més gran es podia fer a les criatures que el de la mort?

Només la mort ens ensenya que no existim, fora de com una cosa entre moltes d’altres.

[¿Com s’explica la semblança entre l’Apocalipsi i el poema de Nonnos? ¿Potser copià l’Apocalipsi, Nonnos? ¿Per què, però? ¿O és que és d’inspiració òrfica o egípcia, l’Apocalipsi?]

---pàgs 251 a 260---

Cal destruir aquesta part intermèdia, fosca, de l'ànima que és una mala barreja d'aigua i de buf, per deixar-ne la part vegetativa directament exposada al buf igni que ve de dalt del cel.

Despullar-se de tot el que hi ha per damunt de la vida vegetativa. Denudar la vida vegetativa i girar-la violentament de cara a la llum celest. Destruir en l’ànima tot el que no està adherit a la matèria. Exposar a la llum celest, nua, la part de l’ànima que és gairebé matèria inert.

La perfecció que ens és proposada és la unió directa de l'esperit diví amb matèria inert. Una matèria inert que vegem com a pensant és una imatge perfecta de la perfecció.

Heus ací una justificació del que els hebreus anomenaven idolatria.

Una cosa que no tingui figura humana, però, val més que no una escultura; així, una pedra, pa, un astre.

Si ens representem un esperit lligat al sol, tenim una perfecta imatge de la perfecció.

És per això que aquest univers, fet de matèria inert, és bell. Més bell que no l'ésser humà més bell.

La inèrcia de la matèria respon a la justícia del pensament diví.

Un pensament humà pot habitar la carn. Però si un pensament habita matèria inert, només pot ser un pensament diví.

És per això que, si un home és transformat en ésser perfecte i el seu pensament reemplaçat pel pensament diví, la seva carn, sota les espècies de la carn viva, és esdevinguda en cert sentit cadàver.

Cal que l'home hagi mort i que el cadàver sigui animat novament per un buf vital vingut directament de dalt del cel.

Si Déu pot encarnar-se en un home ordinari en un cert moment de la seva vida, ¿per què no en una sement tancada en un cos de dona?

Les concepcions fundades en l'encarnació veuen la regeneració espiritual com una possessió de l'home per Déu. Això implica ruptura de continuïtat. Les altres concepcions no superen el nivell de l'obligació, de la llei.

Una divinitat al nivell de l'obligació és la societat transformada en ídol. És per això que el protestantisme, on la moral és en primer pla, es degrada irresistiblement en religió nacional. La moral hi és en primer pla perquè la noció de sagrament s'hi ha afeblit.

La Reforma va afeblir la noció de sagrament perquè els sagraments havien estat objecte d'una usurpació. Quan una societat s'empara del monopoli dels sagraments i els acorda amb condicions, hi ha usurpació.

Crist va rebutjar la temptació del diable, que li oferia els reialmes d'aquest món. Però la seva esposa, l'Església, hi ha sucumbit. ¿Les portes de l'infern no han prevalgut contra ella?

Però el text de l'Evangeli, el ‘’pater’’ i els sagraments conserven la seva eficàcia redemptora. Tan sols en aquest sentit, l'infern no ha prevalgut.

La paraula de Crist no garanteix res més, i en particular no garanteix gens la perpetuïtat del cristianisme.

(Si el cristianisme desapareixia, ¿seria seguit d'aquí uns segles d'una altra religió procedent d'una nova encarnació?)

Avui, per a un fill de pares jueus o ateus, ser batejat constitueix una adhesió a un grup social que és l'Església, com treure's el carnet d'un partit constitueix una adhesió a aquest partit.

Hi ha usurpació. L'esposa de Crist s'ha conduït a la manera de Clitemnestra. Esposa usurpadora i adúltera.

(Pel que fa a Clitemnestra, i a Orestes sostret a la massacre i amagat en país estranger, un tema torna pertot, i és el del Déu infant fugitiu, exilat, amagat, criat en secret. Zeus, Dionisos, Crist... Això significa, entre d'altres, el secret profund que ha d'envoltar, fins i tot de cara a la mateixa consciència, el creixement del germen d'amor sobrenatural dipositat en l'ànima)

La paràbola del sembrador indica que Déu escampa contínuament la seva gràcia de manera absolutament igual damunt de tots; la paràbola dels obrers de l'onzena hora indica que Déu acorda una recompensa absolutament igual a tots els qui responen a la seva crida consagrant el cos a obeir-lo. Després d'això, ¿com gosem imaginar desigualtat en matèria espiritual? En constatem, aquí baix; però la causa l’hem d’atribuir als homes, i Déu l'esborra en els qui amaga en ell.

Déu és concebut com a essent causa indirectament de tot, però directament només de l'espiritual pur. Així, segons la causalitat indirecta, és totpoderós; però aquesta omnipotència es defineix com una abdicació voluntària a favor de la necessitat. Segons la causalitat directa, el poder de Déu aquí baix és un infinitament petit.

Tot el que és bé pur és ordenat per Déu. Tot el que es produeix, sense cap mena de distinció, és permès, és a dir, consentit per Déu. Però aquest consentiment és una abdicació. No és pas, doncs, l'exercici de cap reialesa.

“La vostra reialesa", el bé pur. "Vingui a nosaltres el vostre regne", que el mal desaparegui —i per consegüent la creació. És la fi del món, el que és demanat en aquesta demanda.

“Faci's la vostra voluntat"; la vostra voluntat és abdicar en favor de la necessitat. És l'existència del món, el que és consentit en aquesta demanda.

Vingui la vostra reialesa. Tanmateix, però, com que fins aquí no voleu regnar, faci’s la vostra voluntat.

Demanem la desaparició de l'univers i consentim a la seva presència.

Més lluny, demanem perdó a Déu per existir i li perdonem de fer-nos existir.

Consentim a existir, però alhora demanem de ser preservats del mal i, per consegüent, de l'existència.

Sigui santificat el vostre nom.

Déu ha posat el cel entre ell i nosaltres per amagar-se; d'ell, només ens en lliura una cosa, el nom. Aquest nom ens és verament lliurat. Podem fer-ne el que vulguem. Podem enganxar-lo com una etiqueta damunt qualsevol cosa creada. El profanem, llavors, i perd la virtut. Només la té si és pronunciat sense cap representació.

La creació és la paraula que Déu ens diu; és també el nom de Déu. La relació, que és la Saviesa divina, és el nom de Déu.

Un home perfecte és el nom de Déu. (Microcosmos). La seva manera de ser santificat és ser maleït penjat en creu.

La noció mateixa de Microcosmos implica l'Encarnació. Un ésser humà que té per ànima l'Ànima del Món.

En l'ordre de la matèria, coses que no tinguin cap diferència entre elles poden ser altres. Per exemple, podem concebre, en abstracte, dos rocs idèntics.

Però, en l'ordre del bé, el que és idèntic és u. Dues coses són dues solament si difereixen en res.

En conseqüència, un home perfecte és Déu.

Però en l'ordre del bé només hi ha baixada, no pas pujada. Déu ha baixat a habitar en aquest home.

Només podem afavorir-la, aquesta operació, per una tècnica semblant a la màgia per simpatia. Els bruixots australians vessen aigua a terra per fer venir la pluja. Igualment, nosaltres podem davallar per fer venir Déu a davallar en nosaltres. Es això, la virtut d'humilitat.

Els moviments de baixada són els únics que tenim en poder nostre. Els moviments de pujada són imaginaris.

Tots els misteris concernint Déu s’aclareixen amb la distinció entre l'ordre del bé i l'ordre de l'existència.

Nosaltres tenim un xic de poder. Abdicant-ne, consentint a tot, esdevenim omnipotents. Car llavors res no es pot produir que no tingui el nostre assentiment.

¿És aquest el sentit amagat de la frase "Tot és possible a qui té la fe”?

El lligam establert a l'Evangeli entre la fe i poders particulars (guarir, fer assecar-se una figuera) és un pensament tan groller que pres literalment és intolerable. Almenys m'ho sembla.

Déu ha abdicat de la seva omnipotència divina i s'ha buidat. Abdicant del nostre petit poder humà esdevenim, en buit, iguals a Déu.

El Verb diví era igual a Déu en divinitat. Es va buidar i va esdevenir esclau. Nosaltres podem esdevenir iguals al Verb diví en buit i en esclavatge.

“Ningú no va al Pare sinó per mi", és a dir, la humilitat és l'únic camí.

L'Encarnació només és una figura de la Creació. Déu ha abdicat donant-nos l'existència. Nosaltres abdiquem i esdevenim així semblants a Déu, en refusar-la.

És en l'abdicació, i per ella, que som transportats en Déu.

Déu ens ha creat a imatge seva, és a dir, ens ha donat el poder d'abdicar a favor seu, així com ell ha abdicat a favor nostre.

La virtut d'humilitat és incompatible amb el sentiment de pertinença a un grup social escollit per Déu, sigui nació (hebreus, romans, alemanys, etc.) o Església.

¿Com sostreure els sagraments a una organització social? ¿Matant el drac que guarda el tresor?

La noció de virtut incondicional dels sagraments és perfectament bella. Però el refús d'un sagrament no hauria de ser mai possible.

Distribuir els sagraments de tal manera que ningú no pugui tenir motius per a apartar-se'n, fora de per odi o por del bé. És lluny de ser-ne el cas. Avui, se’n poden tenir, de motius legítims per a apartar-se’n. Això és escandalós.

Si el Pare celestial envia la llum i l'aigua tant a bons com a dolents, certs sagraments han de ser distribuïts sense discriminació de cap mena.

Només l'ordenació, que implica una responsabilitat, suposa una discriminació.

L'Església s'esforça a fer del Paradís un mitjà de xantatge i a condemnar tothom qui no la tingui per infal.lible.

Només se santificarà si abdica privant-se del poder de refusar els sagraments.

Fins i tot l'absolució ha de ser acordada a tothom qui la demani, però advertint-lo que si la rep sense verdader penediment es transformarà en la seva condemna, i encoratjant-lo a sol.licitar la imposició d'una pena susceptible de fer entrar el penediment a l'ànima com un clau. Després de l'advertiment, però, fer el que vulgui.

Acordar tot el que es demani. És aquesta facilitat, el que fóra més acostat a fer sentir a les ànimes una por sagrada.

Exercir autoritat espiritual només quan s'hagi demanat una direcció espiritual; llavors, però, exercir-la severament. Encoratjar la gent a sol.licitar una direcció.

Però que no hi hagi mai cap element de coerció social. Que tota obediència sigui lliurement consentida.

Crist ha expressament prohibit als seus la recerca de l'autoritat i del poder. La seva Assemblea (Església) no hauria pas de ser, doncs, una societat.

Quan un és sol, tancat a la cambra, el Pare que habita en el secret el sent. Quan són dos o tres, reunits en nom de Crist, hi és, Ell. Aparentment, cal ser no més de tres.

Un infant que sota els ulls de la mare es rebel.la i desobeeix, comet imprudències perquè la presència de la mare li sembla una garantia contra totes les males conseqüències; si n'és lluny, de la mare, en té por, de la seva llibertat.

Així, els fidels a qui sempre s’acordaria, en matèria espiritual, tot el que demanessin, començarien a témer i a cercar refugi en Déu.

En fer que la comunió sigui condicional, s’elimina el terror, la majestat que ha d'envoltar aquest misteri. Moisès havia alçat el serpent d'aram; tothom qui havia estat mossegat podia mirar-lo.

És per manca de fe que s’han envoltat els sagraments de condicions.

Això canviarà, o el cristianisme morirà.

De tota manera, cal una nova religió. O un cristianisme modificat fins al punt d'haver esdevingut altre; o una altra cosa.

---pàgs 266 a 274---

Tàntal voltat d'aliments i de begudes que tots els seus esforços més tibants, més desesperats, no poden permetre-li d'agafar.

Així, els homes i el bé. El bé envolta els homes per totes bandes, es proposa sens parar, i la voluntat més forta, els esforços més violents, no poden permetre’ls d'agafar-ne ni un bri.

No intentar-ho, restar immòbil, implorar en silenci.

Si Tàntal hagués restat totalment immòbil enmig dels fruits i les aigües vives, Zeus hauria acabat per apiadar-se'n i li hagués donat menjar i beure.

A còpia de paciència, lassar la paciència de Déu.

A qui s'està immòbil, esperant amb igual docilitat el bé, el mal o l'absència de tots dos, Déu només pot fer-li que bé.

Tàntal és massa estúpid per a aprendre, ni en la perpetuïtat dels temps, que, essent certament inútils els esforços que fa, més li convé la immobilitat.

Una voluntat forta obté molt. Així, Napoleó. Molt, però no pas bé. Ni un àtom, de bé.

La humanitat en bloc és Tàntal.

La història de Tàntal, fill de Zeus, el primer homicida (vegeu Caïm), és en la mitologia grega una versió de la història del pecat original. La història de Níobe n'és una altra versió. En certs autors és la filla del primer home. La seva falta fou creure que els seus infants eren seus.

Tàntal, instruït per l'experiència, gira els ulls, clou la boca, es mossega els llavis, quan les branques carregades de fruits s'inclinen vers ell. Però, quan els fruits arriben fins a tocar-li els llavis, no se'n pot estar, d'intentar agafar-los. Llavors, les branques s'alcen fins al cel; ple de ràbia i d'una set devoradora, beu del riu on és i només fa que empassar-se pols.

Jo sóc molt sovint així.

¿En quin sentit és etern el suplici de Tàntal? N'és perquè Tàntal és incapaç d'un moviment d'amor. Però si Tàntal renunciava per amor de la voluntat de Zeus a intentar d'apagar set i gana, un dia el seu suplici arribaria a terme.

Que Déu és el bé, és una certesa. És una definició. Que Déu, d'una certa manera —que ignoro— és realitat, fins això és una certesa. No és pas matèria de fe. Però que cadascun dels pensaments pels quals desitjo el bé m'acosta al bé, això sí que és un objecte de fe. Només en puc fer l'experiència per mitjà de la fe. I, fins i tot després de l'experiència, no és, amb tot, objecte de constatació, ans solament de fe.

Com que posseir el bé consisteix a desitjar-lo, l'article de fe en qüestió —que és l'únic article de la verdadera fe— té per objecte la fecunditat, la facultat d'automultiplicació de tot desig de bé.

Pel sol fet que una ànima desitgi verament, purament, exclusivament el bé amb una part de si mateixa, en un instant ulterior de temps desitjarà el bé amb una part més gran de si mateixa —fora que refusi de consentir a aquesta transformació.

És creure això, tenir la fe.

¿És que verdaderament, com l'Evangeli sembla indicar-ho, hi ha una relació entre això i la guarició dels posseïts, la marxa damunt les aigües, el desplaçament de les muntanyes? La relació simbòlica és clara. ¿Hi ha relació literal, però? Fins aquí, aquest problema em supera.

Fins i tot els materialistes posen fora seu un bé que els superi de molt i els ajudi des de fora, al qual el seu pensament s'adreci amb un moviment de desig i de pregària. Per a Napoleó, la seva estrella. Per als marxistes, la Història. Passa, només, que el situen en aquest món, com els gegants del folklore, que fiquen el cor (o la vida) en un ou que hi ha en un peix en un llac guardat per un drac, i acaben morint. I encara que les seves pregàries siguin sovint exalçades, és de témer que calgui veure-les com a adreçades al diable.

Cap ésser humà no se n’escapa, de la necessitat de concebre fora seu un bé al qual se li giri el pensament en un moviment de desig, súplica i esperança. Per consegüent, solament es pot triar entre l'adoració del verdader Déu i la idolatria. Tot ateu és idòlatra —fora que adori el verdader Déu sota el seu aspecte impersonal. La major part de la gent piadosa és idòlatra.

Per a tot esperit creador (poeta, compositor, matemàtic, físic, etc), la deu desconeguda de la inspiració és aquest bé vers el qual es gira un desig suplicant. Ho sap per una experiència contínua, que la rep, la inspiració.

Però entre aquests esperits els uns conceben aquesta deu com a estant dessota el cel, els altres com a estant-hi per damunt. No és pas que a si mateixos s'ho diguin així; i si n'hi ha que se l'hi diuen, els mots que s'adrecen a si mateixos o a altri no sempre es corresponen amb el seu pensament. Però sigui quin sigui el llenguatge emprat, o sigui sense llenguatge, de fet la mirada de l'ànima és adreçada, amb espera, desig i súplica, a un lloc situat o bé per damunt del cel o bé dessota. Si és per damunt, hi ha geni autèntic. Si és dessota, hi ha imitació més o menys brillant del geni, de vegades molt més brillant que el mateix geni. El lloc és per damunt del cel o dessota segons la naturalesa del bé concebut com a enclòs en la inspiració. Si hi és per damunt, la inspiració no és pas concebuda, llavors, com a diferent de l'obediència. No es desitja pas la inspiració per a produir coses belles, llavors, es desitja de produir coses belles perquè les coses verdaderament belles procedeixen de la inspiració. Cercar tot primer el reialme i la justícia del Pare celestial, i rebre el que és donat.

Així, artistes i savis són o religiosos o idòlatres, de manera totalment independent de les opinions que professin, segons el lloc que el desig d’inspiració ocupi en la seva ànima.

En el mateix sentit, es pot dir que un quadre és piadós o idòlatra, i això no té res a veure amb el tema.

Saber que Déu és el bé —o, més simplement, saber que el bé absolut és el bé, creure que el desig de bé es multiplica per si mateix en l'ànima si l'ànima no refusa el consentiment a aquesta operació— aquestes dues coses tan simples són prou. No cal res més.

Cal, però, només, vigilar-se constantment per impedir-se de refusar el consentiment al creixement interior del bé —impedir-s'ho incondicionalment, vingui el que vingui.

Aquesta certesa, aquesta creença, aquesta vigilància —és això tot el que cal per a la perfecció.

És infinitament simple.

Però és en aquesta simplicitat que rau la dificultat més gran. El nostre pensament carnal té necessitat de varietat. ¿Qui la suportaria, una conversa d'una hora amb un amic, si aquest amic deia "Déu, Déu, Déu..." sense parar? Ara bé, la varietat és la diferència, i tot el que és diferent del bé és mal.

La part carnal de l'ànima, que té necessitat de coses variades, s'ha d'aplicar a les coses variades d'aquí baix. La part fixa de l'ànima, a través d'aquestes coses variades, ha d'apuntar al lloc fix on resideix Déu.

En una esfera buida que gira, tots els punts, tots, es mouen, tret de dos. Els punts intermedis entre aquests dos giren i, tanmateix, entre ells hi ha una relació immòbil.

Que Déu sigui un pol, i l'altre el punt fix de l'ànima, és a dir, la presència de Déu en l'ànima.

Com que som en la mentida, allò que anomeno jo no és pas al centre de la meva ànima. És per això que tot el que interessi directament al centre de la meva ànima hi és exterior, al que anomeno jo.

És per això que tots els inspirats, de la inspiració que sigui —ni que sigui d'un ordre del tot profà, com la invenció d'una màquina— experimenten la inspiració com un fenomen exterior a si mateixos.

O, encara, podem raonar així: ¿Com, de mi, en podria sortir més bé que no n'hi ha? Si progresso en bé, és que un bé exterior m'influencia.

Si el desig de bé és possessió de bé, el desig de bé és productor de bé, és a dir, productor de desig de bé.

Fora meu hi ha un bé superior a mi que m'influencia per al bé cada vegada que desitjo el bé.

Com que no hi és possible cap límit, a aquesta operació, aquest bé de fora meu és infinit; és Déu.

Fins i tot aquí no n'hi ha, de creença, ans certesa. És impossible de pensar el bé sense pensar tot això, i és impossible de no pensar el bé.

Com que no hi ha cap límit, a aquesta operació, finalment l'ànima ha de deixar de ser, per assimilació total a Déu.

A no importa quin estadi de la transformació, l'ànima pot refusar una transformació ulterior. Llavors, resta potser un temps en l'estat en què es troba. Només un temps, però. Tot seguit recau. Progressivament, així com havia pujat. I en la mesura que el pur desig de bé no hagi estat enterament esborrat, que en resti almenys un gra, pot refer-se i remuntar. Remuntarà més amunt que la primera vegada. Però si, arribada més amunt, refusa un altre cop, la cosa torna a començar.

Una ànima pot arribar a no importa quina alçada per aquesta marxa oscil.lant; però això és miserable.

¿Hi ha cap punt, possible d'atènyer en aquest món, més avall del qual no es pugui baixar?

No en sé res.

M'agradaria de creure-ho.

Perdre aquí baix la capacitat de triar entre el bé i el mal que ens ha donat el pecat original, ¿què hi pot haver de més desitjable?

τουτο...

L'ànima només té la tria del pas al no-res a través del bé creixent o del mal creixent. Tant el bé com el mal tenen com a límit el no-res. Però no és pas indiferent d'arribar al no-res a través del bé o a través del mal.

Al contrari, només això, importa, i tota altra cosa és indiferent.

¿I per què és que això importa?

Per res. Importa en si. Només això importa incondicionalment.

I, en un pla encara més elevat, absolutament res, no importa. Car si caic al fons del mal, això, al bé, no li fa cap mal.

Com que som en la mentida, tenim la il.lusió que és la felicitat, allò que importa incondicionalment.

Si algú sospira "¡Voldria ser ric!", l'amic que ho senti pot respondre-li "¿Per què? ¿Que potser fores més feliç?"; però si algú diu "Vull ser feliç", ningú no li respondrà "¿Per què?”

Digue'm per quins motius vols ser feliç.

Algú té mal i voldria ser-ne alleujat. Digue'm per quin motiu vols ser-ne alleujat.

Preguntes ridícules. ¿Qui gosaria de fer-les?

Cal fer-se-les un mateix i adonar-se, primerament, que no es té cap raó per a desitjar de ser feliç i, segonament, que la felicitat no és res que s'hagi de desitjar sense raó, incondicionalment; car només el bé és desitjable així.

És el fons del pensament de Plató.

És un pensament talment contrari a la naturalesa que només pot sorgir en una ànima enterament devorada pel foc de l'Esperit Sant, com ho eren indubtablement les dels pitagòrics.

Així, no ha estat comprès, ni fins discernit, en les obres de Plató.

La benaurança glorificada sota el nom de felicitat eterna, de vida eterna, de Paradís, etc., s'ha de judicar de la mateixa manera. Tota espècie de benaurança s'ha de judicar així. Tota espècie de satisfacció.

Sant Joan no diu pas "serem feliços perquè veurem Déu", sinó "serem semblants a Déu perquè El veurem tal com és”.

Serem bé pur.

Ja no existirem. Però en aquest no-res que hi ha al límit del bé serem més reals que no en cap moment de la nostra vida terrestre. Mentre que el no-res que hi ha al límit del mal no té realitat.

Realitat i existència són dos.

També això és un pensament central de Plató. I també poc comprès.

(Justí, sant Agustí, etc., deien que Plató havia après de Moisès que Déu és l'Ésser. Però, ¿i de qui va aprendre que Déu és el Bé, i que el Bé està per damunt de l'Ésser? No pas de Moisès.)

---pàgs 280 a 302---