Sou a «Jo t'amo i no sé pas...»
Poetes de llengua francesa

Jo t'amo i no sé pas...

Francis Jammes (1868-1938)

I

Jo t'amo i no sé pas com et vol la meva ànima.
Ahir mes cames dolces i clares tremolaven,
llavors que jo corria i ma gorja tocares.

II

En mi la sang corria més fort, com una roda,
fins a ma gorja, en veure lluir dintre ta roba
aquests braços rodons i dolços com l'aurora.

I

Jo t'amo i no sé pas allò que jo voldria...
Voldria ajeure'm tota i així m'adormiria...
La genciana és blava i és negra dins l'ombria.

II

Jo t'amo. Deixa'm prendre't, oh amada, dins mon braç...
La pluja lluu al sol sobre els arbres llunyans.
Deixa que jo t'adormi i tu m'adormiràs.

I

Tinc por. T'amo i ma testa és tota arremorada
com el rusc del vell banc on les abelles canten
en portar-hi la mel dels raïms de les parres.

II

Fa calor. Els camps de blat són tots plens de flors roges...
Ajeu-t'hi ben endintre dels blats; dóna'm ta boca.
Les mosques blaves brunzen arran de prada: —Escoltes?

I

La terra és calda. ¿Sents allà baix les cigales
prop del vell mur on s'obren les roses de Bengala,
sobre l'escorça blanca i rugosa dels plàtans?

II

La veritat és nua; posa't nua també.
Cruixiran les espigues sota el teu cos enterc
per la força novella d'amor que l'emblanqueix.

I

No goso, i jo voldria ésser nua aquest vespre.
Però tu em tocaries i en tindria temença.
Seria tota blanca dins la nit tota negra.

II

Els gaigs criden per dintre del bosc, perquè s'estimen.
Els lluents capricornis s'arrapen a l'alzina.
Les abelles ajunten el vol, amorosides.

I

Pren-me en tos braços, doncs. Jo no puc sinó amar.
Ma carn es torna aire, i foc, i llum, o amant,
i el vull, com l'heura a l'arbre, ben fort entrelligar.

II

Els ramats de l'Autumne van a les fulles grogues,
els peixos van a l'aigua, la bellesa a les dones,
el cos va al cos i l’ànima va a l'ànima.