Poetes balears. Setgle XIX/Miquel Zavaleta
Tench un cavall que no menja,
Y vola quant lo cavalc;
Si un dia m’treu de la sella,
Ni memoria n’trabarán.
Axí que l’estrench de brida,
Se me posa esperitat,
Y salta y passa de fua
Imperis de cap á cap.
Si'l deix anar per son conte,
Camina un poch assentat,
Mes llavors n’es com la ploma
Que emportan les tempestats.
Y el malehít no se cansa
De correr ni de saltar,
Y á quiscun dels salts que dona
Me veig los estels devall.
¡Ay' Señor! quant jo'l me mir
Ab los ulls espiretjants,
Fent escuma per la boca,
Y corrent tot desbocat,
Ab quin gust jo besaria
La terra que trapitjás,
Caminant per mos peus propis,
Encara que fos descalç!
Jo no vull, no, les riqueses
Que veure son vol me fá,
Ni cadenes de ventures
Que’m roden per totes parts.
No vull fama, no vull gloria,
Ni'ls fums de les vanitats;
Jo del pler no'n fás mon ídol,
Ni’ls impossibles encalç.
Sols vull esser com los altres
Que la vida van passant
Junt à la llar de sa casa,
Sense res mes desitjar...!
Y el cavall corre que corre
Per deserts y per ciutats,
Sens forsa ni alé m’emporta,
Tot escumós y fumant.
Y jo clavat á sa sella
D'ánsia me sent acabar,
Y corr' y corr' sens objecte,
Y corr' y corr' esglayat.
¡Ah, desitx! ¡ah, desitx meu!
¡Ah, desitx de Barrabás!
Si aturarte no es posible,
Confonga't Deu! Deu te mat’!