Poesies gallègues


POESIES GALLÈGUES
EXTRETES DEL LLIBRE TITOLAT

CANTARES GALLEGOS

TRADUHIDES EN VERS CATALÁ
PER

En Joan Martí y Trenchs
LLICENCIAT EN FILOSOFÍA Y LLETRES Y FARMACÈUTICH
DE SANT VICENÇ DELS HORTS

PRÒLEG DE
Joseph Granger




BARCELONA
Impremta Gisbert & Vives — Nou de Sant Francesch, 22
Telèfon 1848


Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/5 de la terra llaurada de poc; el batre de dos cors enamorats que ignoren paraules i esquisiteses ciutadanes (oh sublim ignorancia!); l'oració de la noia que demana a Sant Antoni, un home:

  Donèu-me, Sant Antoni,
  un homenèt
  encar que petit siga
  com un granèt...

  Toqueu-li, Sant, lo còr,
  per' que'm demane,
  que jo ja soc soltera
  y vull casar-me...

(Trad. de J. Martí i Trenchs). 

la clamor de la pobre mare que acarona i afalaga a sos infants i a l'ensemps se queixa de que les figues no siguin madures, que el gat i el gos els furti el menjar, que la viram del veï picoteji al corral propi; i aquelles dolcíssimes estrofes, dignes companyones del plany verdaguerià:

  Ay! ayrèts, ayres, ayrèts,
  ayrèts de la meva tèrra!
  Ay! ayrèts, ayres, ayrèts!
  a ma casa, ayrèts. portèume.
  Sens ella viure no puch
    .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
  ayrèts de la meva tèrra!
  Si no m'hi portèu, ayrèts,
  tal vòlta ja no'm conegan.

  Altre temps estava ròija
  lo mateix que una cirera;
  ara estich descolorida
  com los ciris de l'esglesia;
  com si una bruixa'm xuclés
  la sanch de les meves vènes.

(Trad. de J. Martí i Trenchs). 

 I ara, en parlar de la traducció, faré constar previament que en Martí i Trenchs no és pas un escriptor de la derrera fornada. Com al principi he insinuat, els cabells blanchs que noblement li coronen el front, acusen en el traductor a un germà dels que saludaren el nostre Renaixement.
 Aquesta advertencia m'excusa de parlar sobre certes característiques ortogràfiques, estètiques i fins ideològiques que per força han de sorprendre an els lectors del present volum; mes a mes si aquests s'han familiaritzat amb les moderníssimes normes literàries.
 Respecte a la fidelitat de la versió, crec que no fou escrit pas per a en Martí i Trenchs aquell incisiu, sagnant «traditore» de la coneguda sentencia italiana. Plaume consignar que el traductor ha volgut fer obra patriòtica a l'escampar entre el nostre poble la inspiració de la gran poetessa gallega que tan simpàtica ha estat sempre als cors catalans, vers amadors de tot lo que aflaira a regió, puix ens recorda a la mare Catalunya.








1

T'estimo tant, vida meva,
Y es tan gran lo meu amor,
Que, pera mí, tu ets la lluna,
Blanca aurora, esplendent sol.
Rosa que Deu ha plantat
Apropèt de frèsca font.
La esperança del meu pit
Y la vida del meu còr.
Aixís jo't parlava un dia
Y't mostrava'l meu amor.
Pel caminèt de Sant Lluís.
Tot oprimit pel dolor.
Aixís jo't manifestava
La meva ardenta passió.
Mentres que tu m'escoltavas,
Tot esbrotantne una flor,
Perque no vegés tos ulls
Que indicavan traició.
Després que ton sí'm donares.
En proba del teu amor.
També’m vas dà' un clavellèt
Que vaig guardar en lo còr.
Clavell, clavell, malehit,
Que'm va ferir de dolor...
Però al passar per lo riu
Lo clavell se n’aná á fons...
Lo bon camí qu'ell tingué
Deu del Cèl també te'l dó!

———————— 2 ————————

 Passa, riuhèt, passa, riu,
Ab lo teu murmuri fí;
Passa per entre les flòrs,
Colòr d'òr y de marfil,
A les que ab tos dolsos llavis
Tant dolses coses sabs dir.
Passa y mira que no't vegin
Que vas á la mar sens fi;
Perque allavors ¡ay pobrètes!
¡Quin plorar y quin neguit!
Si savías la estranyesa,
Si savías lo sufrir,
Des que no estich aprop teu
Que lo meu còr ha patit;
Me vé tal anyorament
Que'm fa tant y tant sufrir,
Que m'atormenta molt més,
Si vull aparta'l de mi.
¡Ay que fora de les flòrs
Si no't tenian alli,
Anant per la verda riva,
Per la riva del Carril!
 Passa, passa, poch á poch.
Ab lo teu murmuri fi,
Camí de la mar salada,
Camí de la mar sens fi;
Y porta eixes llagrimètes.
Si has d'arribar fins allí,
Apropèt del meu amor,
Apròp del meu serafí.
¡Ay qui llagrimèta fós
Per'allá poguer venir!
Qui un camí sapigués fer
Per'anarhi tot seguit.
Si lo mar tingués baranes
Ja vindría allá al Brasil;
Com que'l mar no té baranes.
Amor meu, no hi puch venir.

———————— 3 ————————

 Deu te benehesca, nina,
Ja que't va fer tan graciosa.
Ja que't fiu tan aixerida,
Qu'encar qu'he recorregut
Molts poblèts y molles viles.
Com tu no n'he vista cap
Tan rebufona y bonica.
Ben haja qui't va parir,
Ben haja, nina. qui't cría.
—Deu vos guart, bona vellèta,
Que us guardi Santa María,
Que us dich que sou falaguera
Y de paraules molt fines.
—Pera serne ben parlada.
Ningú s'ha perdut may, nina,
D'entre'ls aucells s'esculleixen
Aquells que millor refilan;
Mort ofegat en la palla
Aquell pollèt que no piula.
—Dònchs, si vos fossiu pollèt,
No crèch pas, vellèta mia,
Que d'aquest mal may morissiu,
Que de piular ja'n sabriau.
—¡Què hauria sigui de mí,
Filla del còr, aixerida!
Sens cap amparo en lo mòn.
Órfana tota la vida.
Demanant de porta en porta,
Pà per los pobles y viles;
Y quan la vida se passa.
Com vida de pelegrina.
Que busca, pelegrinant,
Los rosegons, cada día.
Cada día en llunyes tèrres,
Cada día en llunyes viles.
S'ha d'apendre allavors tot,
(Perque sinó un moriria
En algún porxo estirada
Y ni un se’n recordaria);
Lo refilar dels aucells,
Dels colomèts la vèu trista,
Lo ben parlar que seduhèix
Y l'humilitat que obliga.
—Sabèu molt, bona vellèta,
¡Teniu gran sabiduría!
¡Qui pugués córrer lo mon
Per ser com vos aixerida!
Qu'encar que treballs se passan
Anant per les llunyes viles,
També ¡qué coses se saben!
També ¡qué coses se miran!
—Val molt més que may les vejas
Que allavors te perderías,
Que'l que vòl mirar lo sòl
Prompte's queda curt de vista.
—Teniu rahó, bona vella,
Més, vos. teniu clares nines:
Que Santa Llucia gloriosa
Us ha dat una gran ditxa.
—Molta devoció li tinch
A eixa Santa benehida;
Més no sempre clares nines
Son senyal de bona vista;
Jo de tant clares n'he vist
Com les aigues crestallines.
Que al passar per lo rocam
Brunzian de nit y dia,
Qu'entre tenebres estavan.
Que entre tenebres vivían,
En tenebres de pecats
Que aquestes son molt menys vistes.
—Si de los pecats parlèu
Es blat que per tot espiga,
En totes parts sempre creix,
En totes les parts se cría,
Mes uns son com sang cremada.
Altres son com les matzines,
Y els que viuhen entre bruixes
Son més negres que la tinta,
Que naixen entre òr y seda
Fent-los l’envèja caricies,
Mantenint-los la luxuria
Y mimant-los la codicia.
—«Déixat de roda’l món, noya,
Que qui bé está, que be estiga;

No vulguis córrer ciutats.
Ni tampoch les llunyes viles,
Que'l món dona mala paga
A aquell que massa l'estima;
Potse' allí farías mal
Menfres que aquí no'n farías.
Qu' encar' que aquest blat dolent
En totes les parts espiga.
En unes, s'allara poch,
y en les altres creix que admira.
—Parlas com un advocat,
Y qualsevol pensaría
Qu'en los llibres has après
Aquesta parla tan fina.
Aquest bell doll de paraules,
De paraules tant ben dites.
M’has posat tant la pó al còs,
Que d'aqui may sortiría
Sense porta' escapulari
Y medalles benehides.
En un costat del gipó
Y al costat de negra figa,
Per lliurar-me de les bruixes
Y de dones malehides.
—Que't lliuri de tu mateixa
Li has de demaná a Deu, nina.
Que per ço nosaltres som
Les bruixes me's malehides:
Mes, ja s'acosta la nit
Ab ses estrelles boniques;
Ja han tancat lo bestià'
Que pasturava a les vinyes;
De lluny campanes se senten
Que tocan l'Ave María.
Cada conill, al seu cau
Tot lleugé' y corrent se fica.
Que la nit es mal company
Si un no té ni amich ni amiga:
Mes, ¡ay! que jo no tinch cau,
Ni una barraca petita,
Ni teulada que'm xoplugui
Dels vents y la nit humida.
¡Quina vida la dels pobres!...
¡Mes amarganta y mes trista!
Mes nostre Senyor fou pobre;
Que aixó de consòl me siga.
—Aixís siga. bona vella.
Mes, per la Vèrge Maria,
Avuy no't tocarà'l vent.
Puix dormiràs en pallissa,
Ni la neu te glassarà
Puix tindràs la llar amiga,
Y menjaràs escudella
Ab patatètes molt fines.
—Que Deu siga benehit
Y sa Mare benehida.
Que ab tant bé de Deu m'ajudan
Per una mà compassiva;
Que Deu te dó bona sòrt
Y també molts anys de vida;
Se't tornin les tèules d'òr,
Les pedres de plata fina,
Y cada grà un diamant
Cada jorn se't torni, nina;
Y ara mateix, filla meva,
Perque pugas divertir-te,
Ballant ab tes companyeres
Que jugan per allá dintre.
Te contaré unes histories.
Cantaré cansons boniques,
Tocaré les castanyoles
Filla del còr, aixerida.

———————— 4 ————————

Aquell que un dia ha estimat
Y ha estimat ab vèr amor,
Poch ò molt queda ferit
En lo bell fóns del seu còr.
Allà á les tardes serènes,
Allà á les tardes callades,
Son molt mes dures les pènes
Que en les belles alborades.

Allà à les tardes ombroses.
Allà à les tardes obscures,
Les rialles son menys xamoses
Mes negres les desventures;
Que no hi ha tarda tranquila
Pel qui la pau no té al pit,
Y mes prompte s'aniquila
Quan mes espera la nit.


Jo prou sé aquestos secrets
Que's posan á les entranyes.
Que sempre estàn inquiets.
Prenent mil formes estranyes:
Jo conèch eixos torments
Que consumen y devoran,
Que fan gemegar los vents
Y que mossègan quan ploran,
Y si ara somrïent canto,
Y canto ab un tò festiu,
Més llàgrimes he plorat
Que aygua no ha portat cap riu:
Fa pochs dies he passat
Fondes pénes y pesars,
Y ha plorat gotes tan frédes
Com les aygues de los mars.


Ara rich y estich content,
Canto pel mont del plà,
Mirant d'allà ahont vé lo vent
Quan vaig a tancà'l bestià'.
Ara que tot me somriu
Dòrmo à vòra de les fònts,
Dòrmo à vòra de los rius,
Dòrmo en lo bell cim dels monts.

———————— 5 ————————

 Marxí un diumenge
 Cap allá al tart,
 Quan ja está'l sòl
 Pera amagar-s.
 Ab uns blanchs nùvols,
 Ombra dels sants,
 Ab papellones
 Que van volant,
 Ab gran burgit
 Süau y baix;
 Errants celatges
 Atravessant,
 Còssos estranys
 Qu'escampan raigs,
 Que son tresòrs
 D'òr y diamants.
 Vaig passar monts
 Y també valls,
 Passí planuries
 Ab erms sorrals,
 Vaig passar rius
 Y també mars,
 A pèu aixut
 Y sens cansam.
 Vingué la nit.
 Nit molt brillant,
 Ab una lluna
 D'hermosos raigs.
 Vaig anà ab ella
 Sempre endevant,
 Ab los estèls
 Pera guiar'm,
 Que tan sòls ells
 Portan á cap;
 Después l'aurora
 Ab son semblant,
 Cobért de roses
 M'il·luminà;
 Llavors vegi,
 Entre'l brancam,
 Dels olms y pins
 A blanquejar
 Una caseta
 Ab colomar,
 D'hont surten y entran
 Colomèts blanchs;
 En ella s'ouhen
 Melosos cants

Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/13 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/14 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/15 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/16 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/17 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/18 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/19 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/20 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/21 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/22 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/23 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/24 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/25 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/26 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/27 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/28 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/29 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/30 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/31 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/32 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/33 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/34 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/35 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/36 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/37 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/38 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/39 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/40 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/41 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/42 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/43 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/44 Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/45