Poesies en mallorquí popular/La Revetla de Sant Sebastiá
Flamades, flamades,
per Sant Sebastiá,
advocat de peste,
Patró de Ciutat.
La llenya aparellan
del barri els veynats
y á devant ca-séua
la van treginant.
Un castell componen
de més de deu palms,
ab fustes diverses
de pí, teya, fatx,
alsina y olivera;
nogué y tot hi ha.
Allá van les taules
del any tirirany,
arquilles antigues,
llits entorsillats,
y mobles de mèrit
ja vells allá van.
Allá també paran
els cuadros passats
maldement que tengan
pintat un gros Sant,
y cadires velles
plenes de daurats;
y perque aviat prenga
hi posan devall
paneres sens' ansa
y estores d'espart.
Tota quanta peste
dins la casa hi ha
dalt sostres ó porxos,
de rates rohuegat,
plê d'aranyes y arnes
que s'está corcant,
vaja á la flamada
que si res trobau
que ho tocaren ètichs,
ronyosos ó orats,
el foch ben depressa
tot ho cremará.
Un lluquet encenen
la hi posan su baix;
ja prenen les boves
els verduchs y els rams;
ja esclafeix la teya,
gran flama veitx ja
tan alta que arriba
als terrats més alts.
Els veynats s'assèuen
per lo séu voltant,
y els joves fent rotlos
comensan els balls.
Flamades, flamades,
de Sant Sebastiá,
que el foch purifica
els ayres mal sans.
Ja vé la comparsa
de Mestre Tomás.
Ell y sos manobres
solen fer cada any
uns bons derrers dies
ab concordia y pau.
Aquesta vetlada
van ben desfressats.
Sabaters figuran
de botiga gran,
y tirapeu duen
cadira y cabás,
ab totes les eynes;
y un bon devantal.
En veure flamada
tot dret s'en hi van
y allá s'enrevoltan
com si fos el trast
de dins la botiga.
Ja asseguts están.
Ja atupan la sòla
cantant y cridant.
Ja el fil encerolan
y ab l'elena ja
dins la pell el passan
y estirantlo van.
Les atlotes féren
quant obrin el bras,
y elles son tan blayes
que fan un esclat
de rialles grosses
quant veuen el pas.
Allo es un desveri.
El Mestre entretant
ab un punté monstruo
els peus vol midar
de la concurrencia
que s'hi ha arreplegat.
Un, vestit de dona,
de Mestressa fa,
y d'un cap a l'altre
passetja un infant
ab gorreta y faixa
y bolquim de draps.
Y els fadrins segueixen
cantant y pegant
colps demunt les formes
aficanthi claus.
Flamades, flamades,
de Sant Sebastiá,
que ab les seues flames
encenen les sanchs.
Ja els sabaters deixan
en terra el cabás
y les joves guapes
treuen á ballar.
Un que du guiterra
rapantla ja está,
y una pessa toca
que no es d'en Mosart.
Ja rodan, ja giran
saltant, al compás
d'els martells que pican
demunt l'empedrat.
Les faldetes tenen
molts de parfalans,
y vetes y randes
y flochs de punt clar;
que s'alsan y volan
mentres van rodant
prop de la flamada
que caliu ja fa.
¡Alerta , atlotetes,
no ous hi arrambeu tant
que els tihons encesos
solen sacorrar
d'els vestits els baixos!
¡Alerta! Mirau
que si qualque espira
Vos toca la carn
plorareu de veres.
Flamada ja fan
el punt y les randes
de la més malcap.
Per llevá la flama
ja hi cauen cent mans,
ja hi pegan grapades,
qualcú en terra cau.
La gent s'alborota
cridant: —¿Que es estat?
—No res, no res, (diuen)
quatre flochs cremats.—
Tot es bulla y rialles,
y Mestre Tomas
que veu que la cosa
comensa á anar mal,
fa senya ab un siulo,
y aquells menestrals
aplegan y fujan.
A cercar s'en van
noves fogateres
per altres costats.
Flamades, flamades,
de Sant Sebastiá,
que els ayres netetjan
y encenen les sanchs.
A millons d'espires
capamunt pujant
pareixen estrelles
del cel estirat.
Una espira es queda
demunt un llenyam
de la gran volada
del casat veynat.
Allá còva y troba
esca per cremar,
mentres que les joves
segueixen ballant.
Les velles ja becan,
els nins fan badays,
y un d'ells quant al ayre
axeca el seu cap
veu que la teulada
flamada ja fa.
Les cases se creman;
crida aquell infant,
y totes les rialles
ja s'han acabat.
Els homos s'enfilan
á aturá aquell maitx,
les dones porugues
cauen en desmay.
Qui fa calaguala.
Qui va á fer tocar
foch á n'en Figuera.
Qui cerca destrals.
Qui aparella jarres.
Qui estira els pouals.
Qui crida:—Duys aygo,
duys aygo aquí dalt.—
Qui de la flamada
el foch va escampant
perque més no prenga.
Ningú que's fa sap.
Compareixen bombes,
s'apaga el llenyam,
y la fosca torna
per tot á reynar,
deixant dins les cases
vestits esquinsats,
molts de tests de jarra,
basses y homitat,
moltes teules trossos,
y molts de forats;
y al carré una taca
de carbó y de fanch.
Flamades, flamades,
de Sant Sebastiá,
que encenen les cases
y encenen les sanchs.
¡Quin será aquell dia
que per dins Ciutat
no sereu d'usatge!
¡Ditxós qui ho veurá!