Poesies (Safo de Lesbos)
Capítol IV
Capítol V
Capítol VI
LLIBRE PRIMER modifica
CAPÍTOL I modifica
Immortal Afrodita d'acolorit tron,
filla de Zeus, artificiosa, et suplico
que no sotmetis a infortunis ni dolors,
oh Sobirana, el meu cor.
I vine, com altres vegades
que vas abandonar la casa del teu pare
quan de lluny la meva veu senties,
tan bon punt la teva daurada
carrossa preparaves: et conduïen belles
àgils aus creuant la terra fosca,
batent fortament les seves ales enmig dels cels i de l'èter.
Immediatament arribaven. I tu, feliç, amb el
teu rostre immortal
somrient,
preguntaves amb quin sentiment ara sofria,
la causa perquè t'invocava,
què anhelava per sobretot
el meu embogit ser: "A qui desitges ara
que la meva persuasió atregui cap al teu
amor? Qui,
oh, Safo, et turmenta?
Faré que aviat et segueixi, si et fuig;
que si els teus regals rebutja, ell te'ls ofereixi,
i que immediatament t'estimi, si no estima,
encara que no ho desitgi".
Vine també ara per a deslliurar-me del pes
de les meves penes; tot quant satisfer
el meu ser anhela, compleix-lo: oh, la meva
aliada,
sé tu mateixa.
CAPÍTOL II modifica
Em sembla que igual que igual als déus
aquell home és, que assegut
davant teu, al teu costat, la teva dolça
veu escolta
I el teu amorós riure. En canvi,
al meu pit el cor es nua.
Tot just et miro,
la veu no ve més a mi,
la llengua se'm inmobil·litza, un delicat
incendi corre sota la meva pell,
no veuen ja els meus ulls
i brunzeixen les meves oïdes,
la suor em cobreix, un tremolor
s'apodera de tot el meu cos i tan pàl·lida
com l'herba no gaire llunyana de la mort
em sembla estar...
Però tot ha de suportar-se si així és
CAPÍTOL III modifica
Al voltant de la bella lluna
els astres oculten els seus brillants cossos,
quan més que tots il·lumina,
plena, sobre la terra fosca.