Nuvial

NUVIAL

 
Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre'l mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de la aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran vuidor de l'espai...
Sota l'arcada
del temple, ressonanta i tenebrosa,
devant del nostre sí l'altar floria,
revestint-se de llum i d'alegria.
Però una gran tristô, a l'esposa honesta,
a l'espòs pensatiu, els inundava:
que derrera d'aquell altar en festa
quelcom, cantant, fugia i s'allunyava.

Jo me la vaig endû, en la nit confosa,
de l'enclòs maternal, com presonera,

i ella girava'l cap tota plorosa,
fins a ser-ne ben lluny, sempre enderrera.
Anarem per la nit. Fou agonia
d'una vida, i d'una altra fou naixença.....
Després se'ns va aclarir vermell el dia
per les severes planes de Provença.
Llavors, la vida nova ben resolta,
de fit a fit els ulls, les testes altes,
ens vam mirar per la primera volta...
i no hi hagué vergonya en nostres galtes.
—I, are, vers sol ixent. L'Italia'ns rebi
hostes devots,—vam dir. I, de passada,
inquiets travessarem l'ivern tebi,
sobredaurat, de Niça aviciada.
Un moment va cobrir Gènova airosa
am son llampant mantell nostres delicies;
reberem de la plana marismosa
de Pisa melancòliques caricies;
mes com acer a qui l'imàn demana
i sent, com més aprop, més influencia,
creuarem per la plàcida Toscana
emportats pel teu magic nom... Florencia!
A Florencia ja som. Desperta, aimada!
Contemplèm, en Florencia, la florida
que treu el món quan l'hora es arribada
de les grans primaveres de la vida;
mira la gran iglesia assoleiada,
am la volta amplament arrodonida;
mira marbres florir de tota especie,

i mira en els altars el Deu de Grecia.
No veus l'Apol·lo aquí d'un antic temple
en la forma d'eix sant, blanca i serena;
i com en els seus peus avui contempla,
mitj-rient, aquest culte d'altra mena?
Veu flors i marbre blanc; sent a tot-hora
perfums en l'aire i notes d'harmonia;
i té la llum del sol que l'acalora,
virolats raigs que'l finestral destria.
La catedral, al sol estarrufada,
triomfadora en colors clars s'ostenta;
i allà en la Sacrestía retirada
l'immensa Notte blanca jau potenta.
Mes quan la negra nit pausada arriba,
damunt les florentines meravelles
s'aixeca una figura pensativa
que porta'l front tot coronat d'estrelles.
Gibelí per qui l'Arno encar murmura
torna-veus d'una lluita sens clemencia,
viatgê extrany de la encontrada obscura.....
Es el trist Dante que ensombreix Florencia.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Anem-se'n ja d'aquí, que jo m'anyoro:
a la terra tornèm dels amors nostres,
hont jo retrobi, am l'alè usat qu'adoro,
l'inoblidat caient dels amics rostres;
perquè l'escalf de l'última encaixada
ha covat en ma sang com una pira,
qu'avui s'alça brillant i incendiada,

i el vent d'amor cap a ponent la tira.
Allí la casa nuvïal espera
a l'espòs que captiva hi dû l'esposa.
Captiva sols d'amor..... reina qu'impera,
al posar-hi les mans, en cada cosa;
i reina del sentit de l'home encare.
Mes no encongim l'amor: campi i rumbegi,
i a quants m'han estimat are i ans d'are
al meu entorn, al teu entorn els vegi.
No sols d'amor han bategat mos polsos:
altres afanys han governat ma vida,
i em seràn tos esguards als ulls més dolços
si'ls tinc oberts a una claror sens mida.....
Mes, en tant, tu descansa, refiada,
sobre els genolls del teu marit, qu'espia
en el tom de ta cara esbarrellada
l'inquietud de l'infant que s'anuncia.