Pobrets y alegrets/Los Reys
LOS REYS
Tinch com una especie d'haverlos vist; no sé si fou somni ò fingiment nascut en la meva imaginació.
Una nit serena, freda, en que les estrelles resplandían ab brill molt avivat. Jo, al peu de la finestra, arrupit, tremolava embolicat en la flassada, esperant als Reys, ab los ulls fixos al cel, creyent veure d'un moment al altre la seva aparició.
Lo sereno feya la ronda, y a cada cop de xuxo donat contra les portes me commovía y'm penetrava com si'l sentís ressonar dintre del cor. Quan picà a la de casa'm vaig creure ser descobert; retenía la respiració y trobava estreta la reconada hont m'arraulía creuat de brassos, la barba sobre'ls genolls, volguent encaxarme en aquell àngul de paret per estar més amagat.
Lo pare havía vingut molt capficat del obrador. Aquell vespre's cansà tot seguit de jugar ab mi sostenintme al extrem de la cama, en la que jo m'hi posava axarrancat com a dalt de cavall, fentmhi gronxar tenint les meves mans entre les seves, y tot just contestava a les preguntes que li dirigía la mare mentres feynejava per enllestir lo sopar.
Jo'm vaig asseure a la seva falda sens gosar dir rès, y m'entretenía seguint ab la vista los raigs d'espurnes que la mare feya saltar de les brases ventant ab molt dalit lo foch.
— ¿Què tens avuy? — li va dir girantse de sobte, estranyada del posat surrut del pare.
— ¿Sabs allò que't deya, que quintarían al obrador? Donchs, ja han quintat: de dotze qu'eram, vuyt havem quedat en vaga.
— Alabat sía Deu! — va respondre la mare sospirant; al cap d'una estona afegí: — si ho sapiguessen més de quatre, que per nosaltres, pobres, la única ditxa es lo treball y que no tenim cap més logro, potser no tindrían tanta cruesa.
— Pare, — vaig preguntar després interrompent la quietut, cansat de veure'ls raigs d'espurnes y de sentir espeternegar les brases; — ¿que no vindràn los Reys?
— ¡Los Reys! — va respondre la mare malhumorada, — los Reys se'n descuydan sempre dels pobres.
— ¿Que'n som nosaltres de pobres, pare?
— Mundà, pòsa'l sopar a taula. Aquest xicot ab ses preguntes me fa més frente que no pas lo majordom quan m'ha dit que plegués.
— ¿Que'n som de pobres, mare, nosaltres? Que no vindràn los Reys?
— Vés, no m'amohinis. —
Lo sopar va ser molt trist; lo pare callava; la mare, de tant en tant, al girarse, s'axugava'ls ulls ab lo devantal.
Pel carrer se sentía'l ressò dels corns y trompetes y la cridadissa dels noys que sortían a rebre'ls Reys.
Després d'haver sopat me portaren al llit; jo seguía a la mare agafat a les seves faldilles y li preguntava, dientli més ab los ulls encara qu'ab la boca:
— ¿Que no'm portaràn rès los Reys a mi?... ¡Cúyti, dígui, mare!...
— Sí, fill, — me va respondre desde la cuyna'l pare; y més baxet, però que jo ho vaig sentir: — encara que demà no haguessim de dinar!
Me vareig adormir al peu de la finestra, cansat, ben segur, de guaytar al cel y d'esperar als Reys que no exían.
Me varen despertar los crits de la mare que volía pegarme. D'una revolada's va treure'l mocador que portava a les espatlles y m'abrigà, ficantme altre cop al llit.
Jo plorava y'l meu llanto anava en aument y era major mon desconsol, quan lo pare digué:
— Déxal estar, pobra criatura; dexémli aquesta fal-lera; ¡ditxós d'ell! aquexa sí que no's compra ab dobles de quatre. No ploris, Manelet; los Reys vindràn. —
Jo no podía aconsolarme; plorava no sé per què; me donava pler: respirava millor. A la mare també li vaig trencar lo cor, y al besarme m'humitejà la cara ab les seves llàgrimes.
Lo cel s'obría; les estrelles s'anavan espessint, estrenyentse y ajuntantse formant una rodona. Damunt d'aquell círcol hi brillava una llum més estesa y resplandenta que la del sol; unes nuvolades acolorides pujavan y baxavan y's confonían barrejantse com fums matisats, encesos com los colors dels clavells y de les roses. De primer van exir una munió d'angelets. No més se'ls hi reparava que sos caps rossos y dues ales al coll; torsavan la cara y volavan donant toms y voltes com si fossen coloms ¡ab ses ales tan blanques! y venían, s'acostavan y'ls veya riure!
Les estrelles se tornaren a escampar a sobre del cel ja no s'hi veya aquella claror. Una sola estrella molt brillanta enllumenava'l carrer de casa. Los Reys eran allí baix; los criats seus los hi posavan tres escales d'or y s'enfilavan pels balcons omplintlos de joguines.
Desde'ls altres carrers se sentían los corns dels noys que'ls cridavan. Jo, abocat a la finestra, 'ls guaytava: anavan pujant y baxant los criats donàntloshi joguines; jo m'abocava tant com podía. Varen venir al balcó de baix, del primer pis, l'ompliren de regalos...
Treuen les escales, y pujaren a la casa del davant. Jo'ls crido, los cridava fort, y'ls Reys no'm sentían.
— ¡Aquí, aquí! — deya jo plorant; no'm varen veure. Tampoch hi hagueran arribat: ¡portavan unes escales curtes!...
Lo sol me batía sobre'ls ulls; al peu del meu llit, lo pare y la mare que'm cridavan. Al despertarme y obrir los ulls, abans que la lluentor del sol me'ls fes tornar a cloure, vaig veure a la finestra lo present dels Reys.
. . . . . . . . . . . . . . .
¡Benehida finestra clapada d'eures, encara't torno a veure, de vegades, coberta de joguines, de confitures, y de flors esfullades!
Aquell día, per axò, a casa's va fer dinar. Desde aquell día'l pare va enginyarse per que no'l quintessin més al obrador; y desd'aquell punt que fa dos papers: d'amo y de mosso: y vèt aquí, diu ell, per que ningú'l pot despatxar may més.
Y veyèu per quín estil a casa tenim certes ideyes. Lo pare, desde aquella nit dels Reys va mudar d'opinions. ¡Si era dels més encesos! Jo seguexo la seva màxima. Lo día que la república nos los tregués del calendari — anem a fer una suposansa — estaríam tristos, no viuríam a pleret. Per axò diem: ¡víscan los Reys!... Però, casi be trobem que n'hi hà massa, fòra'ls de la religió! per que, al dia d'avuy, més pujan y fan major número'ls que governan y triumfan per acomodos del sistema, que no pas los que reynan y no governan, portant ceptre, corona y manto reyal.
Tinch una por qu'ab tants Reyets no'ns quintin al pare y a jo, y'ns quedem sense feyna!