Poblet (Ramon i Vidales)
Aquest text tracta sobre l'obra de Jaume Ramon i Vidales. Per a altres versions, vegeu Poblet.
Jaume Ramon Vidales
POBLET
NARRACIONS, TRADICIONS I LLEGENDES
Proleg de LLUÍS VIA
BARCELONA
Biblioteca popular de «L'Avenç»
1910
_(page_2_crop).jpg)
Als escriptors barcelonins del meu temps que no han conegut en Jaume Ramon Vidales cal dir-los que era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, si no han mort, tenen avui els cabells blancs. Emperò no són vells aquests homes, per l'entusiasme dels quals s'ha rejovenit Catalunya, ien les quals obres, com en font inestroncable, els joves d'avui s'han assadollat d'ideals. Tal vegada això pugui justificar el fet d'esser-me confiat a mi, que soc jove encara, el prefaci del present llibre den Jaume Ramon, es a dir, d'un d'aquells esperits d'eterna i ferventa jovenesa.
Arran de sa mort, jo vaig parlar d'ell en la premsa periodica, i per a aquest prefaci'm bastarà extractar el que ja tinc dit. Vui que'l meu homenatge a l'escriptor i a l'amic sigui breu, sigui exempt de gales retoriques, i així'm semblarà més digne d'ell, que era tot senzillesa i sinceritat.
En Jaume Ramon no'ns deixà un bagatge literari tant important com el dels companys seus ara esmentats. Emperò sa pericia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d' investigació historica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, ont nasqué, i en molta extensió a l'entorn. Resten impreses varies interessants monografies degudes a sa ploma, i un dels principals carrers del Vendrell es honrat amb el seu nom.
Morí'l 21 de Juliol de 1900. Tenia aleshores cínquanta-tres anys, i en feia sis que erem amics, de veure-ns tots els estius. Mai oblidaré les estones d'esbarjo que ell me proporcionà, ja quan me deixava sos llibres, ja quan sortia a passejar amb mi pels afòres, malgrat sentir-se força malalt. Encara m sembla veure-l quan, corbat pel dolor i la fadiga, cercava l'ombra de les oliveres més tofudes per a fumar-hi un cigarret, tot parlant dels amics ausents i de les novetats literaries de la ciutat llunyana. Ell hi havia viscut uns quants anys a ciutat, conservant-ne bones amistats, de les quals feia esment amb freqüencia. Sobre totes elles, predominava la de l' Angel Guimerà l això convé consignar-ho; convé que se sapiga que l'antic i bondadós notari vendrellenc fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l'avui celebre dramaturg. A les darreries de sa vida encara'm mostrava en Ramon, guardats com relíquies, els primers versos que en Guimerà escrigué seguint sos consells, i la correspondencia per ambdós sostingués en aquells temps en que en Ramon feia sos estudis notarials a Barcelona i en Guimerà, reclòs en l'apartada vila, donava esplai a sos primers somnis de poeta. I ¿no es veritat que, si altres merits no existissin, bastaria'l d'haver infós an en Guimerà l'amor a les lletres catalanes, pera que la memoria den Jaume Ramon fos honorada per tot bon fill de la nostra terra?
Però en Jaume Ramon era, ademés, un mirall de bones costums, un d'aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s'havia guanyat l'afecte dels veins del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penadès, que'l sabien un excelent pare de familia i un amic de cor gran, si bé en llur majoria ignoraven que era, a la vegada, un bon escriptor. Profon coneixedor de la gent de sa terra, les quals costums havia estudiat en remarcables articles, era també molt entès en l'historia de Catalunya (de la qual havia desenterrat documents curiosissims) i exquisit glosador d'aquelles anecdotes i tradicions que millor revelen i més escaienta fan la fesomia d'un poble. Als Jocs Florals de Barcelona hi havia obtingut diferents distincions, entre les quals recordo l premi concedit a sa monografia de L'Arc de Barà, i el que guanyaren part de les presents Tradicions de Poblet, pel Maig de 1896 aquestes últimes. La prosa amena, facil i escaienta en que estan escrites posa de relleu les belles qualitats de narrador que en Ramon posseía i de les quals sense afectació sabia fer gala. Just es consignar que en els assaigs en vers que jo li conec no estigué tant afortunat. En Ramon, fent bé'ls versos, no era tant escriptor ni tant poeta com quan s'expressava en prosa.
Era un home modest, d'aquells que fan més adeptes amb l'exemple que amb les prèdiques. Jo mai havia pres part en eh actes del catalanisme militant, quan el vaig conèixer an ell; i si algun cop ne parlàvem, no'm sermonava poc ni molt sobre'l particular. Emperò an ell li dec bona part de mes actuals conviccions; i el que dic jo, podrien dir-ho altres que avui són personalitats significades en les lletres i en la vida politica catalana. I es que en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de logica, sempre conseqüent amb son caracter bondadós com pocs n'hi hagi. No era un gran home, més era un home equilibrat, un cor excelent, prop del qual el cansat trobava repòs i consol. Mai va renyar-me perquè jo conresés en aquells temps, amb rutinaria predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Més el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l'esperit català que no mor mai.
Durant els tres o quatre darrers anys de la vida den Jaume Ramon, son estat devingué tant greu, que més d'una vegada s'escampà per la vila la nova de que ja era mort. I recordo que, poc abans de morir, en la diada de Pasqua, se celebrà al Vendrell un aplec patriotic que ell, més que ningú, havia organisat d'acord amb sos amics de Barcelona. Vaig anar-hi amb molts altres; i fou tanta la joia den Ramon en aquell acte, que per un instant vaig creure, com ell mateix, ques podia curar. Semblava haver reprès salut i força; i, al despèdir-nos, jo no sé d'ont la va treure per a venir fins a l'estació, pendre la bandera de les quatre barres d'una corporació sitgetana allí present, i victorejar amb forta veu a Catalunya. No he tornat a veure-l desde aquell instant hermós; però a travers del temps m'es ben grata la llunyana visió de l'amic sostenint la bandera que'l vent desplegava damunt d'ell com per a que li fes de mortalla.
¿Què li feia an ell l'oblit, sota una mortalla semblant?
¿Què'ls fa als arbres i a les plantes del camp el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?
Aquest era en Jaume Ramon.
.jpg)
Dificilment se m'esborrarà de la memoria la trista impressió que vaig rebre al trepitjar per primera vegada aquells carrers estrets i tortuosos, essent com era jove, amb el cap ple d'ilusions, i venint com venia de la populosa Barcelona, ont havia viscut per espai de més de dèu anys. En efecte: aquelles parets ronegues per l'acció dels temps; les teulades amb aquells atrevits i negres rafecs sortint on voladura fins prop de mig carrer; aquelles porxades en punta d'ametlla, baixes i desplomades com si's cansessin de sostenir la feixuga carrega que per espai de tants segles duien; i aquell sòl, empedrat amb cantelluts i negrencs palets de riera, tant m'impressionaren, sobre tot al pensar que allí havia de viure, que de bona gana, per menys de lo que val un plat de llenties, com Esaú, hauria cedit a qualsevol dels contrincants que havia tingut, el titol que amb tant desig com afany acabava de conquerir.
Per a que tot en aquell poble'm resultés extrany, al passar per un d'aquells carrers tristos i solitaris vaig veure assegut al brancal d'una porta un senyor d'uns seixanta anys, esquerdalenc, d'ulls vius, amb bigotet cendrós i temperament nerviós, que duia un vestit passat de moda (com tants se'n veuen, sobre tot els dies feiners, en les poblacions de curt veinat), amb un palillo subjectat a la trinxa dels pantalons, fent mitja, i tenint als peus el cisterell ont anava ballant el capdell de fil, descapdellantse al compas del moviment de les agulles.
—Quina terra es aquesta en la qual els homes viuen tant afeminats?—vaig dir-me mentalment.
Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com se veurà més endavant, res tant errat com aquest judici.
—Déu lo guard, senyor Manel,—va dir-li, al passar, el moço de peu que m'acompanyava.
Jo vaig saludar-lo també per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava apoiades a ran del nas, va contestar a la nostra salutació.
—Qui es aquest senyor?—vaig preguntar al moço.
—Bé prou que'l coneixerà aviat,—va contestar-me;—perquè aquí, fòra del metge, l'apotecari, el mestre i algun altre més, pocs són els senyors amb qui podrà freqüentar-se. Nosaltres—continuà—li diem el frare, perquè ho havia sigut de Poblet.
—Frare de Poblet?—vaig replicar, extranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir:—No fa pas la cara de capellà.
—No ho es pas. Com podria ser-ho, si es casat!
—Ara encara ho entenc menos.
—Ja ho compendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva historia.
En efecte, vuit dies després el senyor Manel me contava entre'l nombre dels seus amics, i era'l seu company de manilla cada tarda al jugar-nos el cafè en el casino.
Per ell vaig saber que realment havia sigut monjo de Poblet; que havia pronunciat els vots de pobresa, obediencia i castedat indispensables per a ingressar en l'ordre del Cister; que a l'arribar el daltabaix de l'any 1835 tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació pera la carrera eclesiastica, i menys encara pera la vida contemplativa, mostrant més predilecció per a la carrera de les armes, amb les quals, després de sortir del convent, defensà la causa de la llibertat durant tota la primera guerra civil; i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, per gracia especial poques vegades vista, els vots que havia fet a l'entrar en religió, contraient després matrimoni.
Un dia plujós va venir al casino amb un magnific i grandiós paraigua de seda vermella, digne de figuraren una exposició retrospectiva.
—Quin paraigua més antic que portal—vaig dir-li.
A lo qual va contestar:—Es un regalo. Encara's recorda de Poblet.
Aprofitant la circumstancia de nomenar el monastir, i amb excusa de que l mal temps convidava a les narracions, li vaig suplicar que'm relatés alguna cosa de la vida intima que en la clausura's duia.
I, sense fer-se pregar gaire, perquè havia arribat a tenir amb mi una gran confiança, tant per l'amistat que'm duia com per haver-li donat desinteressadament alguns consells en delicats assumptes de familia i en qüestions ardues d'interessos, asseguts al davant de l'estufa, així's va anar descaplledant:
—Jo, com ja sab, era'l segon fill d'una de les principals cases d'aquesta vila; i, seguint la rutina i la vella costum establerta entre les families acomodades de la nostra terra de dèdicar al claustre un dels fills cabalers, desde'ls meus primers anys, el pare, català de bona soca, que tenia una voluntat de ferro pera dur a cap tot to que's proposava, acaricià aquella idea.
»—Mira que aquest xicot per a tot serà bo menos per a frare,—li deia devegades la mare després d'haver fet jo alguna malesa.
»—No hi fa res: ja'l doblegaran quan siga dintre l convent.»
Aixís es que, acabada la primera ensenyança i havent jo arribat a l'edat crítica d'escullir professió o carrera, el pare, sense consultar la meva voluntat, i comptant per endavant, com sempre, amb una cega obediencia a l'imperi de les seves ordres, sempre severes, un dia, tot dinant, va dir a la mare:
«—Prepara la roba d'aquest xicot, que'l mes entrant el durem a Poblet.»
I, vulgues no vulgues, cap a Poblet vaig haver d'anar, sense gosar contradir-lo.
Era una matinada del mes de Setembre. A l'entrada de casa'l moço tenia ensellades les dugues mules; i, baixant el pare amb dos cartutxos de cinquanta unces d'or cada un, que ficà a ses alforges, pera fer-ne'l dot de tres mil lliures barceloneses que eren necessaries pera ingressar en el convent, vam fer via cap a Poblet.
Aquell mateix dia se'm tancà darrera meu la Porta Daurada [1]; i, després d'entregar-se'm un llibret en la portada del qual se llegia «Regla de monjos que escrigué lo Patriarca de tots Sant Benet», per a que m'empapés bé, amb la seva lectura, de les disposicions que contenia, vaig quedar instalat en una cel·la del noviciat, en la qual hi havia'ls mobles de reglament, consistents en una caixa, una cadira, un llum de ganxo, un citrell ple d'oli, un llit de posts i bancs amb marfega de palla de segol, i llençols, coixins i coixineres de llana, i un caixonet ple de segó.
—No comprenc l'utilitat de l'ultim trasto,—vaig interrompre.
—Era per a aixugar-nos els dits després d'arreglar el llum o estirar el ble.
I continuà:
—Van vestir-me amb camisa de llana, calçotets i mitges de llana, pantalon de llana, de color de pansa, que s cordava amb un botó de banya, d'un teixit tant fort i ordinari ques tenien drets; i van posar-me l'habit. Aquest era també de llana blanca, amb mànega perduda i caputxa al darrera per a resguardar el cap; per més que mai l'alçavem, a pesar de dur-lo tot afeitat, amb cerquillo als costats i al darrera, i amb un floc de cabells al mig del front.
Els primers sis mesos en deien de prova i eren rígorosissims, no permetent-me, durant ells, la més petita extralimitació de la Regla; després vaig ingressar en el novicial, que durava quatre anys, gaudint ja d'una mica més de llibertat; i mentrestant el pare lector va ensenyar-me, a l'igual que als demés novicis, el llatí i la filosofia.
—Jo'm creia que tenien un col·legi agregat a l'Universitat de Cervera,—vaig dir-li.
—No: era a Osca, i estava dirigit per un rector de la mateixa ordre. Allí hi anavem als hiverns, generalment després d'haver professat, a cursar moral, teologia i les demés assignatures de facultat major. I per cert que hi feia un fret tant intens que devegades se glaçava l'aigua dintre dels cantirs. Això'm recorda un fet que tal vegada hauria sigut trascendental, i que no puc menys de referir, si Papin no hagués inventat abans la celebre marmita que poria'l seu nom. Com he dit, el fret era tant cru que glaçava l'aigua dels cantirs. Aixís es que les vetlles les passavem en la llar del foc, fent rodona. Com el foc dòna xardor, hi teníem sempre a la vora un cantir d'aram els brocs del qual anaven cargolats amb rosques. Més, un dia, tant deviem acostar-l'hi, que l'aigua va escalfar-se en tanta de manera quei comprimit vapor que va formar-se féu saltar el tap enlaire amb gran estrepit. I sort que devia estar mal enroscat, perquè de lo contrari hauria reventat com una bomba. Tots varem quedar esglaiats.—Veus-aquí l'invent den Papin,—va dir un dels més aixerits.»
¿Hauria tingut conseqüencies aquest fet, en l'ordre cientific, si aquell eminent fisic no hagués inventat abans el vapor, que en aquella epoca, que molt se'n parlava, encara no tenia cap aplicació en la nostra patria? Dificil es assegurar-ho.
Una de les obligacions que teniem els novicis—continuà l'ex-monjo—era'l tocar a última hora lo que'n podriem dir oració de queda, i que nosaltres ne deiem, no sé per què (perquè era tradicional a la casa), el toc del garranyau, d'efectes semblants per a la comunitat al toc de silenci en els quarters, que més tard també tant havia de mortificar-me.
Bé es veritat que moltes vegades els joves trencavem la Regla; però això eren desfogaments que si se'ns descobrien els pagavem cars.
A l'estiu sobre tot, jo tenia un deliri per a nedar, i al meu company, el pare Josep, lí passava lo mateix; emperò teníem la dissort que això constituia una de les privacions més rigoroses que-s llegien en la Regla de Sant Benet. Aixís es que eren moltes les nits que, per a satisfer aquella passió, sortiem furtivament de la cel·la i, davallant per la finestra que hi havia al cap-d'avall del corredor del dormitori, anavem a nedar a la bassa del molí.
Doncs, com anava dient, el novici que estava de torn, poc abans de l'hora en que's tocava' garranyau, baixava a l'iglesia, amb un fanal a la mà, per l'escala que comunicava amb el dormitori dels novicis; i, esperant al peu d'ella, ont penjava la corda de la campana, al sonar l'hora, tocava acompassadament tres batallades i un repicó.
Una vetlla que jo estava de torn, a l'obrir la porta vaig quedar fortament impressionat observant desde dalt de l'escala que l'ombra de les afiligranades cresteries i dosserets amb que remataven els panteons reials del creuer de l'iglesia, projectada sobre'l mur oposat per la llantia que prop d'ells cremava, se movia de l'una part a l'altra, causant una visió fantastica i extranya.
Vaig baixar l'escala mig esporucat, i a l'arribar al creuer de l'iglesia vaig notar que la susdita llantia oscilava fortament com si fos el pendol d'un rellotge gegantí. D'ont provenia aquell moviment? Quina mà oculta l'havia impulsat?
Francament, haig de confessar que no les tenia totes, com vulgarment se diu; i, amb les mans agafades a la corda de la campana, me semblaren segles els pocs segons que faltaven per a donar l'hora. Per fi, al tocar aquesta, van sonar també'ls tocs de l'oració, a la qual faltà aquella regularitat, pausa i parsimonia acostumades; podent deduir, aquell que s'ho hagués escoltat amb atenció, que la vaig tocar d'una manera precipitada.
Més lleuger que una daina vaig pujar l'escala del noviciat; i, després de tancada la porta amb pany i forrellat, vaig anar a la celda del pare lector, informant-lo de lo que passava.
Curat d'espants i vell d'experiencies, et bon pare, comprenent desseguida que tes podia haver-hi allí de sobrenatural, va preguntar-me:
«—Tindràs por d'acompanyar-me?»
I, després d'una resposta negativa per part meva, posant-me un punyal a la mà i armat ell d'un sabre rovellat, que no sé d'ont el va treure, va dir-me:
«—Anem.»
I varem baixar a l'iglesia. La llantia continuava oscilant de l'un a l'altre dels panteons reials, semblant a un incenser immens mogut per mà invisible. Varem seguir i resseguir aquella per tots els indrets, sense notar res de particular.
«—Potser en els recons d'algun altar», va dir el pare.
I, després d'haver-ne escorcollat uns quants, del de Sant Bernat d'Alcira va eixir-ne un gros mastí.
Ja no hi cabia dubte: aquell goç, alçant-se de potes, havia arribat a la llantia [2] atret per la fortor de l'oli, imprimint-li aquell moviment oscilatori que tant me fascinà.
«—D'ont havia vingut aquell goç?», se preguntarà, sens dubte, el lector; perquè aquesta mateixa fou la pregunta que jo vaig fer a l'ex-monjo.
Res més natural: era un dels mastins del convent. I per cert que tenia fama de posseir-los de pura raça i dels millors que's coneixien.
Escalonats cap al bosc, hi havia fins a vuit corrals de bestiar que tancaven altres tants remats de més de trescents caps; i en cada un d'ells els guardaven un parell de bons mastins.
En el més proper al monastir, s'hi allotjava la parella destinada a la reproducció de la raça, que era l'enveja de tota la rodalia, perquè una semblant parella de tant magnifics mastins com aquella era dificil de trobar-la en lloc més.
En aquell moment en la parroquia tocaven a rosari.
—Sent aquesta campana?—va dirme.—Doncs, per a que puga formar-se una idea de lo ric que era i nostre monastir, haig de manifestar-li que, desitjant posseir-la, arribà a oferir per ella tanta moneda de plata com capigués dintre sa copa.
—I per què la cobdiciaven tant?
—No sols pel seu to sencer, metalic i vibrant (que, com haurà notat, se fica al cervell), sinó també perquè estava afinada al diapasó de les del convent, donant amb relació an aquelles la nota là d'una manera exactissima que en aquell campanar hi faltava.
—I la vila, no se-n va voler despendre?
—Van contestarà l'emissari del monastir que'l mateix gust que tenien els frares per a recrear-se les orelles, també podia donar-se'l la vila.
I continuà:
—Ademés, ¿com vol que se'n desfessin si, quan toquen a temps per congriarse alguna tempestat sobre'l terme, aquella campana es la destinada a reservar, es a dir, que s'acut an ella en ultim extrem, quan la tormenta no vol cedir; i es segur que al ventar-la parteix el nuvol borrascós, degut no tant al seu to argentifer com perquè amb sa llengua metalica commina a la borrasca a desfer-se, amb l'inscripció que porta gravada i usa l'Iglesia pera'ls exorcismes, que diu: Christus ✠ vincit, Christus ✠ regnat, Christus ✠ imperat?
—I, ja que de campanes parlem, ¿no en sab re de les que a Poblet hi havia?
—Prou. Comptant-les per l'ordre de llur importancia, s'anomenaven Bernarda, Salvaterra, que servia per als tocs d'alarma i sometent; Colombina, Valenciana, de Capitol, que, com el seu nom indica, servia pera reunir-lo, i Garranyau, destinada al toc del mateix nom, de que anteriorment havem parlat. Totes elles estaven penjades en dos campanars d'espadanya que s'alçaven sobre'ls arcs torals del creuer de l'iglesia: les majors en el de la banda de la sagristia, i les menors en el de la part del dormitori dels novicis. Emperò (trist es tenir-ho de confessar!) totes foren esquarterades a cops de mall pels saquejadors de l'any trenta-cinc, amb l'objecte de lucrar amb el metall. Així van acabar aquelles llengües de bronze amb les quals el convent s'entenia amb la comarca.
I afegí:
—Prosseguim, doncs.
A cada monjo se 'ns entregaven setanta-cinc lliures barceloneses a l'any per a malgastar.
A l'estiu se ns concedien quinze dies de llicencia per a visitar la familia o passar-los allà ont millor teniem per convenient. Ademés se'ns concedien altres quinze dies per a passar-los a la Pena, com esbarjo i no com-e castic, segons ha cregut algú guiant-se pel nom d'aquella possessió, situada en el cim d'una de les montanyes que rodegen el monastir; ont, ademés de l'ermita, hi havia comodes habitacions. Tota la comunitat hi pujava en dues tandes durant el mes de Juliol, que en la rodalia era conegut amb el nom de veda dels frares.
Quan un monjo arribava als seixanta anys el jubilaven, quedant exempt d'assistir al chor i al capitol, i, en general, de totes les obligacions prescrites en la Regla; concedint-se-li una habitació separada per a viure i un criat per a servir-lo.
Al capitol hi teniem veu i vot tots els professos, que durant els últims anys erem uns seixanta, i el carrec d'abat durava un quadrieni; procedint, passat el citat periode, a nova elecció. No eren rares les reeleccions. Els demés carrecs, com el de prior, bosser, arxiver, etc, eren de nomenament exclusiu de l'abat. L'ultim de dits carrecs portava inherent l'exercici de la fe pública i era considerat com-e notari, en virtut de cert privilegi concedit pel rey Pere I. L'abat podia ordenar els pagaments que no excedissin de 40 lliures, i d'aquesta quantitat en amunt no podien fer-se sense l'aprovació del capitol.
Cap monjo podia entrar a la cel·la d'un altre, encara que aquest li'n donés permís; i, si allí volien enraonar, ho havia de fer, el visitant, desde l brancal de la porta. Quan en una de les de l'infermeria hi havia un malalt greu, se plantava a la porta un paper blanc a fi que'ls que transitaven per allí no moguessin fressa.
An els que morien se'ls posava l'habit de chor, i eren enterrats amb muceta a la cara, sense ataut; en el cementiri que hi havia tocant a l'absis de l'iglesia major; assistint a l'enterrament tota la comunitat.
Tant sols en el claustre de Sant Esteve, que era'l lloc d'esbargiment, podiem en raonar de politica i de coses mundanes.
Complertes les obligacions de rúbrica, ens era permès sortir a passejar acompanyats d'un altre; sense, emperò, allunyar-nos massa del monastir, i sempre impetrant abans llicencia del superior.
Ens permetiem devegades bromes ignocents i de bona mena. Així, per exemple, recordo que a un frare que en el chor tenia'l vici de dormir-se, un dia, a l'acabar laudes, en lloc de despertar-lo, varem posar-li tres ciris encesos a cada costat, amb llurs corresponents canalobres, i, dormint, allí varem deixar-lo. Bé que això millor podia calificar-se de castic que de broma.
Les penes que'ns imposaven per a purgar culpes comeses consistien generalment en amonestació privada o pública, privació de la taula conventual o d'algun dels plats que en ella se servien, i privació del temple. Això últim tenia lloc tant solament quan s'incorria en pena d'excomunió. Devegades, al presentar a taula un dels plats, aquell que havia delinquit trobava'l ganivet travesser, lo qual significava que no podia menjar més que la meitat del contingut; i l'altra meitat, que'l castigat deixava, era immediatament treta i servida per un criat al primer pobre que trobava fòra de la clausura.
Dinavem a dos quarts de dotze i sopavem a dos quarts de vuit.
La vaixella usuai era d'estany, i es rentava, per a que no's ratllés, amb fregalls de palla d'arroç, que'ns enviaven de les possessions que la casa tenia en el regne de Valencia.
Cada divendres menjavem de vigilia: peix generalment. Quan no n'hi havia, bacallà.
Si algú desitjava menjar algun requisit extraordinari, avisant al cuiner amb l'oportuna anticipació se li feia pel seu compte.
La racció de carn era de quatre unces per persona; en les de carn de ploma, com capó o gallina, se comptava un quart per barba, i en menjavem totes les festes anyals (la gallina a l'olla, del qual guisat en dèiem la pitança; el capó, rostit); de manera que per cada quatre monjos treien una peça sencera.
També cada quatre teniem un criat per a servir-nos, tant a taula com en els demés serveis manuals.
Mentres dinavem, el monjo que estava de setmana pujava a la trona i ens llegia algun passatge piadós. Els comensals teniem obligació de guardar silenci i escoltar-lo.
La xocolata no's prenia en el refetor, ni anava a carrec de la comunitat, sinó que cada-ú se la pagava del seu peculi. Generalment la preniem plegats els quatre a qui un mateix criat servia, en l'estança o pati que hi ha entre la porta reial i el claustre, que per aquest motiu s'anomenava la xocolateria.
No era dificil, sobre tot a l'estiu, que venien families acomodades a passar allí llargues temporades, sentir un dels comensals de desdejuni dir al criat:
—Vagi a la Galilea (així s'anomenava l'atri de la iglesia) i porti un present que trobarà sobre l'altar de la Verge dels Angels.
Al cap de poca estona tornava'l criat amb una plata de crema, confitura, exquisida fruita o algun altre requisit, del que donavem compte tot seguit de la xocolata.
Després solia donar-se-li la següent ordre:
—Renti la plata, porti-la a l'hosteria demanant per la senyora,—(algunes vegades el nom anava acompanyat d'un titol nobiliari),—i de part meva digui-li que molt li agraeixo un present tant ric com delicat (del qual li dono les més expressives gracies) i que la tindré present en les meves oracions.
Aqui va fer el senyor Manel una petita pausa, que vaig aprofitar per a dir-li:
—Sab que es molt interessant tot això que'm conta?
—Doncs vagi escoltant; perquè es el meu proposit ara donar-li una idea, encara que incompleta, de la grandiositat desplegada en les funcions religioses que allí se celebraven.
D'entre elles, algunes per cert ben esplendides, cap podia competir en magnificencia i luxe amb els funerals, que bé poden calificar-se de regis, que devegades tenien llc, ja en compliment de deixes piadoses, ja per defunció de l'abat, princep o algun altre personatge; no havent-hi dubte que en cap basilica ni catedral del món catolic se desplegués tanta sumptuositat com en el nostre monastir.
Figuri's—continuà dient—l'altar major adornat amb un magnific crucifix, la qual imatge era de bronze i la creu d'ebenús, iluminat per dos canalobres i sis grans candelers també d'ebenús amb incrustacions de bronze dorat, tenint per ions un gran frontal de vellut de seda negra brodat d'or. En el creuer, encatifat de negre a l'igual quel presbiteri, s'alçava un sever i elegant cadafalc, rodejat de dotze canalobres d'ebenús i bronze, que no baixaven de dèu pams d'alçada, i cobert per un riquissim drap mortuori orlat per ampla cenefa, al mig del qual campejava, en relleus d'or i plata, l'escut de la casa de Cardona, d'ont procedien aquells donatius tant esplendids.
Tot aquell fúnebre aparat ressaltava més encara tenint com tenia per marc els dos panteons reials amb les imatges de reis i reines jacents; així com les estatues agenollades en actitut de pregar que coronaven els sepulcres adossats als pilars del creuer, semblaven identificar-se amb aquelles cerimonies, sublimades per les mortuories salmodies cantades desde 'l chor, a dues veus, per tota la comunitat, aixecant l'esperit de l'espectador, envolquellat pels nuvols d'encens que de l'altar eixien envers les mistiques i atrevides arcades del temple.
No: no's pot concebir re més patetic que aquell Dies iræ entonat a dos chors, per seixanta monjos, amb aquella gravetat i parsimonia que tant peculiar els era; ni re tant majestuós com l'acte d'oferir, presidit per l'abat, revestit de pontifical amb mitra i crossa, i seguit d'aquella nombrosa comunitat revestida amb aquell militar i rocegant mantell de llana blanca; ni re tant grandiós com aquelles absoltes cantades per tots al voltant del cadafalc, mentres les llengues de bronze de les campanes del monastir alçaven al Cel llurs veus planyivoles per l'ànima del difunt.
Es impossible donar una idea exacta i acabada de les sublims emocions que sentia l'ànima cristiana davant d'aquelles cerimonies, ben dignes, per cert, dels varons ilustres que les motivaven.
—I què me'n diu de la sagristia, que tant he sentit celebrar?—vaig preguntar-li.
—Veli-aquí una dependencia que per si sola era bastant per afer celebre'l monastir. Ja, abans d'entrar-hi, imposava la portada amb els seus hermosos i polimentats jaspis, adornada amb les estatues de fra Marginet i de l'abat Conill, i, com-e remat, la den Jaume'l Conqueridor. Atravessat aquell llindar, de semblava sinó que a l'espectador se l'hagués transportat a un d'aquells magnifics salons tant magistralment descrits per la fantasia oriental.
En efecte, l'estança era de forma quadrada i grandiosa, amb una alta volta sobre pilastres rematant en cimbori, d'ont s'escampava la llum filtrada pervuit finestrals amb vidrieres de colors. La part superior d'aquells amples panys de paret estava adornada per quadros colossals, pintats a l'oli pels millors mestres de l'antiga escola catalana. La part baixa estava voltada d'amples calaixeres de noguera ricament treballades i plenes a desdir de robes i ornaments per al culte, de tota mena i en quantitats tant exorbitants que, no havent-hi encara prou lloc per a conservar tanta riquesa, la part central estava també ocupada de la mateixa manera. Emperò lo més sorprenent eren els artistics armaris que s'alçaven sobre aquell basament de calaixeres, tots d'ebenús i voltant la sala, amb miralls al fons i tancats amb grans i antics cristalls de Venecia, contenint un sens fi de calzes, urnes, reliquiaris, custodies, imatges, safates, encensers i altres mil i mil joies de plata, or i pedreria, el qual inventari se'n portaria planes enteres i que, al reflectar-se en el fons dels miralls, semblaven multiplicar-se d'una manera portentosa.
Realment, Poblet era gran, era poderós, era ric; més en cap punt s'hi retrataven en tant alt grau aquestes qualitats com en els immensos tresors que tancava la sagristia, acumulats a força, no d'anys, sinó de segles, per la munificencia dels innombrables i potentats benefactors que va tenir sempre.
Jo estava embadalit pensant en aquelles grandeses que'l senyor Manel, entusiasmant-se per graus, anava relatant, quan de sobte va dir-me:
—Prou n'hem fet, per avui. La tasca es llarga, i la continuarem un altre dia.
I, comprenent que la raó li sobrava, no vaig voler insistir, suplicant-li solament que fes memoria de les tradicions i llegendes que sapigues referents al monastir. Me contestà que'n sabia algunes, prometent relatar-me-les en altra ocasió.
No's féu aquesta esperar gaire, i al final aniran les que'm va contar una tarda passejant pels afòres de la vila, com teníem per costum; bé que deixant apart les de'l Solitari de la Lardeta, Sant Bernat d'Alcira, Fra Pere Marginet i Fra Anselm Turmeda, í alguna altra, que aquí no poso per massa sapigudes, ja que's troben en totes les obres que tracten de Poblet.
_(page_83_crop).jpg)
Feta aquesta advertencia, i abans de continuar, convé recordar la situació politica en que's trobava la nació poc abans de començar la primera guerra civil. Tothom sab la negra nuvolada que's congriava sobre l'atmosfera de la patria. L'esperit del segle XIX, les idees de progrés i llibertat propagades per la revolució francesa i escampades a tot Europa pels exèrcits de Napoleon, havien anat fent nombrosos adaptes per tot arreu, sotscavant els tronos absolutistes. Per més que sembli extrany, aquell esperit i aquelles idees s'havien filtrat també pels murs de Poblet, i les passions politiques que tant dividits duien a tots els espanyols en partidaris deia constitució i absolutistes, també començaven a fer estragos dintre'l monastir entre ls mateixos monjos; i, si bé es veritat que la major part d'ells simpatisaven amb les antigues idees, també n'hi havia una fracció, ja un poc respectable, formada per l'element jove, que eren ardents partidaris del sistema constitucional. I no sols ho eren, sinó que'n feien gala.
Es sabut que'ls monjos de l'ordre cistercenca portaven usualment una barretina de punt negre que acabava amb una borleta, per tenir el cap afaitat. Doncs bé: a Poblet, mentres els monjos d'idees lliberals la duien doblegada a un costat, els de la banda contraria la portaven sempre dreta i tivant.
—Pare Josep,—va dir-li, al principi que això s'estilava, un seu company, al veure-li ajeguda la barretina:—¿no sab que aquesta usança se l'han apropriada els negres?
—No, no ho sabia; però aixís sempre l'he portada i bé la porto, perquè, com fill del Vendrell, per tradició de familia, lliberal he sigut, lliberal soc i lliberal moriré.
En aquella epoca—me deia'l senyor Manel—eren de moda uns mocadors de butxaca en els quals, en lletres grosses, se llegia Visca Cristina! I era curiós veure, al passejar-nos pel claustre, per exemple, i al topar-nos amb algun recalcitrant absolutista, que, sense ganes ni necessitat de mocar-nos, ens trèiem el mocador de la butxaca i, simulant un esternut, l'exteniem al passar per davant de l'adversari politic, com una mena de tràgala.
El pare Josep, de qui havem parlat, molt aficionat a la cria de canaris, acabava de sortir d'una greu malaltia. Com la convalecencia havia d'esser llarga, el metge no sols el rellevà temporalment de l'observancia de la Regla, sinó que, ademés, ordenà ques traslladés a una altra cel la més ventilada i alegra, al qual fi se li donà a escullir una de les habitacions destinades als monjos jubilats.
Una n'hi havia ben assoleiada, de cara a mig-dia, al costat de la del pare M. (anomenem-lo aixís), ja vell i jubilat, fill de Reus, home poc comunicatiu, mal humorat, que tenia l'anomenada d'estrambotic i de gastar mal geni, i això feia que la cel·la del costat de la seva sempre estès vacant, perquè ningú'l volia per veí, i amb major motiu perquè la galeria impedia que dites habitacions poguessin estar completament aislades; peròal pare Josep allò que més el temptava era precisament que la galeria fos banyada constantment per un sol esplendid, a fi de poder-hi instalar la cria de canaris. I allí acabà per trasladar els mobles, junt amb tots els aucells i les gabies.
Al principi prou va rondinar el pare M. Encara'l seu veí no clavava un clau a la paret per a penjar-hi un quadro, que de la part oposada li contestava de la mateixa manera en senyal de que amb aquell soroll molestava.—No hi fa res,—se deia'l pare Josep:—el clavaré quan ell siga a passeig».—I carregant-se de paciencia, i sucumbint sempre, amb resignació, a les intemperancies d'aquell caracter enigmatic, acabà per desarmar el seu veí, fent-se-li tant simpatic que de Ics salutacions van passar a la conversa, i d'aquesta a la verdadera amistat. I això que'l frare del Vendrell portava la barretina d'estam decantada, mentres que'l de Reus, de tant tivanta, semblava que fos engomada.
Llavors precisament acabava de néixer la princesa que més endavant havia de regnar amb el nom d'Isabel II, i les converses politiques i els diaris no parlaven d'altra cosa que d'aquest esdeveniment i de la promulgació que poc abans s'havia fet de la Pragmatica-sanció derogant la llei Salica. Prou en el convent se comentava també de diferents maneres pels partidaris dels dos bandols politics que allí dintre hi havia; i prou el pare Josep s'hauria guardat bé de tocar aquesta qüestió amb el seu veí, pel respecte que li infundia, quan precisament aquest n'hi sortí a parlar un dematí prenent el sol en la galeria. I l'admiració fou encara més gran al sentir-li fer una defensa apassionada d'aquella pragmatica, amb una riquesa d'arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l'assumpte.
En resum, el pare M., segons anà averiguant son veí, pensava també a la moderna, com els joves del convent. Les poques simpaties que hi tenia era perquè en politica no pensava com els de la seva edat, que sempre se l'havien mirat de reull, havent-se per això postergat son gran talent. Portava, en sa conseqüencia, una vida retreta i aillada.
No caigué aquest descobriment en sac foradat; i desde llavors el pare M. fou el conseller del bandol lliberal, compost de joves, als quals faltava l'experiencia i la maduresa de judici que sols amb l'edat s'alcancen. Més, això si, tirava la pedra i amagava la mà: mai volgué decantar-se la barretina d'estam, ni sortir a la palestra amb la cara descoberta; perquè deia que a la seva edat li convenia apartar-se de les lluites i fer una vida retirada en consonancia amb la jubilació que disfrutava. Així, doncs, es debades consignar que no assistia a capitol quan la campana'l congregava. Emperò, si deixava de pendre part en aquells debals importants que en l'aula capitular s'iniciaven, emmetzinats algunes vegades per la passió politica, prou sabia, desde'l fons de la cel·la, lo que en ells passava; i per això, més de quatre vegades, sos consells sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre'ls arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit de molt an aquella minoria per a la qual ell guardava tantes simpaties.
I què es lo que's debatia en aquelles sessions, algunes d'elles tant acalorades? Tantes vegades com ferem aquesta pregunta al senyor Manel, tant expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, sempre procurà evadir la resposta; i, per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la: es lo unic en que demostrà una reserva persistent, contestant sempre amb la burladora rialleta que tant peculiar li era les preguntes que a dit fi anaven encaminades. Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular, i posem-hi punt final.
Entretant els horitzons politics de la nació s'anaven posant completament negres, i la tempestat s'acostava a passes de gegant. La mort den Ferran VII fou el llampec que va fer esclatar el primer tro, i ben aviat començaren a aixecar-se nombroses partides de gent armades al crit de «Visca Carles V!» La guerra que havia d'aquíar al país durant sèt anys, i en la qual anaven a jugar-se'l tot pel tot el vell esperit de la terra i les pures idees filles de la Revolució francesa, estava ja començada. Mai s'havien vist uns odis tant africans com els que's professaven els dos bandols que lluitaven.
Aquella minoria de monjos de Poblet (no passava d'una dotzena) que tant s'havien gloriejat de llurs modernes idees politiques, estaven en una situació compromesa voltantcom voltaven, per aquelles encontrades, nombroses partides carlistes, i obligats a respirar una atmosfera que ls era enterament contraria. Temien que l'exaltació de les passions, que moltes vegades adormien l'enteniment, se sobreposés al companyerisme, i vivien en un continu sobressalt.
En tant dificil situació, tingueren una junta clandestina i hei determinaren armar-se amb un fusell anglès (la millor arma de foc que llavors se coneixia) i una canana cadaú, que furtivament entraren i amagaren en el convent, i vendre cares llurs vides si provocats eren algun jorn a la lluita.
No tardà aquesta a presentar-se.
Un dia s'extengué la noticia de que's dirigia al convent la partida manada pel capitost Manel Ibañez, conegut per el Llarg de Copons, propalant-se, al mateix temps, a cau d'orella, ja fos veritat o mentida, que hi anava per a fer un escarment amb els frares lliberals.
Al sentir aquests semblant nova i al veure per llurs propris ulls que la facció era ja a tret del monastir, traient les armes amagades i arreplegant quantes municions de boca'ls vingueren a mà, pujaren al cimbori i allí's feren forts, disposats a repel·lir la força amb la força.
Tivant s'havia posat la situació, gros era l'escandol que anava a donar-se, i fatals les conseqüencies, si s'arribava a disparar un sol tret. Comprenent-ho així lo restant de la comunitat, procuraren calmar els anims dels sublevats i fer-los desistir de tant exaltats proposits, oferint-los tota classe de seguretats de que serien respectades com fins llavors ho havien estat les particulars opinions politiques de cadaú. Vint-i-quatre hores estigueren negociant el Llarg de Copons i els dos bandols de la comunitat, deposant a la fi les armes, aquella dotzena de joves, baix l'oferta de que acabem de fer merit i el proposit per part de tots de tirar el vel de l'oblit a tot quant fins llavors havia passat.
—No obstant,—ens digué'l senyor Manel, que havia sigut l'anima d'aquella conjura i a qui ls companys havien votat per capitost—després d'aquella capitulació tant honrosa, el Llarg de Copons ens cridà pel seu compte, i, en un llenguatge no gaire edificant i carregat d'energiques interjeccions, ens va plantar un sermó recriminant-nos aital conducta, quan ell, deia, per a defensar la religió, tantes privacions s'havia imposat, no podent menjar sempre que tenia gana, ni dormir quan tenia sòn, i anant per aquests mons de Déu patint calor a l'estiu i fret a l'hivern.
Aquest fet, que hem procurat relatar amb tota la fidelitat possible i tal com ens fou referit, se conta d'una manera molt diferent per algun cicerone del ex-monastir, suposant que'ls monjos lliberals promogueren un motí per a obtenir l'exclaustració; que anaven a trets pel convent al crit de «Visca la llibertat!», i altres falornies per l'estil; fins que hi anà'l Llarg de Copons per a posar-hi ordre, concertant-se llavors la capitulació: tot lo qual convé desvirtuar, amb major motiu no posant aquesta falsa relació en gaire bon lloc al senyor Manel respecte als seus sentiments religiosos, quan per experiencia sabem i podem afermar, per haver-lo tractat molts anys, que era un veritable i fervent fill de l'iglesia catolica.
Aquella vetlla, després d'haver sopat i d'haver-se resat les oracions de gracies, el pare prior, que presidia la taula conventual, s'alçà i, amb veu pausada i greu, digué:
—En el dinar de demà, el pare Manel s'abstindrà de menjar del segon plat que se serveixi a taula, en expiació de les culpes en que ha pogut incórrer durant les últimes vint-i-quatre hores.
I, efectivament, l'endemà, quan el criat passava per segona vegada amb la fumejant plata de saborosa vianda, a l'esser davant del pare Manel, aquest, obedient, posà'l ganivet travesser al plat en senyal de que passés de llarg, mentres el monjo lector, desde la trona, cercava'l capitol V de la Regla de Sant Benet, que tracta de l'Obediencia, i en donava lectura, recalcant aquell paragraf que diu:
«El més noble i més excelent grau d'humilitat es la cega obediencia. Aquesta es la virtut que convé i distingeix com especial divisa an els que aimen finament a Crist...» Emperò això no obstava per a que'ls amics del pare Manel fessin una indirecta protesta d'aquell castic (amb major motiu havent-se pactat córrer el vel de l'oblit a tot to passat) obsequiant-lo amb distints plats de saboroses viandes.
Així es que, als pocs moments, un criat li deixava al davant unes riques perdius com a present del pare Tal, mentres un altre li compareixia amb un pollastre rostit de part del pare Qual, i amb variats postres, un tercer, com obsequi del pare Tal-altre.
L'obediencia i el castic se complien, més els donatius no podien privar-se.
I el pare Manel, tot enfeinat i satisfet, trinxant les peces que al davant tenia, omplia nombrosos plats, que de part seva'ls mateixos criats repartien entre'ls monjos amics que tals obsequis li feien.
I, mestrestant, el monjo lector, desde la trona, continuava llegint, i deia, amb veu metalica:
«El Sant Evangeli, germans, ens està dient, en alta veu: Tot home que s'envaneixi serà humiliat, i aquell que s'humilii serà enaltit.»
El pare prior, de reull i amb dissimulació, prou que's mossegava'ls llavis; però res podia fer-hi.
Entretant els frares eren tinguts, pel poble baix, com agents de la guerra cívil, i considerats com enemics del progrés i de tota idea innovadora en aquella lluita dels principis moderns amb els antics; i eren els convents tinguts com a vertaders centres ont se conspirava a favor del partit carlista. Les passions cada dia anaven exaltant-se més en aquest sentit, i no era dificil veure que la tempestat roncava comprimida i estava a punt d'esclatar.
En el claustre, no s'hi vivia, doncs, amb completa confiança, i no hi regnava la calma, element indispensable per a la vida contemplativa.
Poblet no era una excepció de la regla, i vingué a augmentar la turbació d'aquells monjos el fet que passem a relatar.
Un matí de primavera de l'any 1835, estaven alguns prenent xecolata, quan un criat entregà an el pare F. un gros plec dirigit an ell, procedent de Madrid, que acabava de portar el correu. Trencat el sobre, se'n trobà un entremig de retalls de periodic; i, obert aquest, n'aparegué un tercer en les mateixes condicions... un quart... un quint... fins al nombre d'una dotzena; en l'ultim dels quals hi havia un trocet de paper sense firma amb les següents paraules: «Pare F: els frares són al c...»
Quan els allí reunits s'enteraren de l'anonim, tots quedaren pensatius; perquè, a pesar de venir aquella menaça en tal forma, prou sabien que'l pare F. tenia a la Cort un germà de la flamarada, i que l'anonim, més que una menaça tonta, era un prudent avís donat per l'amor fraternal.
Desde aquell dia alguns d'ells foren tant previsors, que l'habit cobria un complet vestit de paisà, i duien lligat al cos un parell d'espardenyes i una gorra; de manera que en pocs segons poguessiu quedar del tot transformats a disposició d'empendre llarga caminada.
El 22 de Juliol tingueren lloc a Reus i a Valls els desordres contra les comunitats religioses, que no relatarem per esser prou coneguts, al saber-se que un destacament d'urbans de la primera de dites ciutats havia sigut sorprès pels carlins, matant aquests un oficial i sis soldats, amb un dels quals cometeren vertaderes atrocitats per manament d'un frare que anava amb la partida.
Sens dubte a conseqüencia d'aquest fet, el dia 24, vigilia de Sant Jaume, de bon matí, una velleta arribava a Poblet amb un cistell de fruita del temps, i, estirant la corda que hi havia davant de la Porta daurada, sonava la campana. Sortí'l monjo porter; i, preguntant aquest qui demanava, respongué la velleta que volia veure i pare Manel per a fer-lí present d'aquell cistellet de fruita, com així li fou concedit. Més això era sols un pretext, perquè'l vertader motiu era una missiva, de part d'una caracterisada persona de Vimbodí, avisant an ell i an els seus companys de causa que llurs vides estaven en perill si continuaven per més temps en el monastir.
L'endemà, diada de Sant Jaume, alguns foren ja'ls que deixaren d'assistir al ellor, passejant-se pel claustre tot deliberant sobre la resolució que convenia pondre; perquè la veritat es que no s'atrevien a trencar la clausura. Després dels oficis se'ls ajuntaren alguns altres companys de causa; i un d'ells, el més decidit, preguntà:
—Què fem, doncs?
—Jo no seré'l primer,—digué un altre—però tampoc l'ultim.
—Si per això esteu, ja'u seré jo—replicà un tercer.—Qui vulgui venir que'm segueixi.
I tal dit tal fet: seguit de la major part de l'element jove, s'encaminà al palau abacial.
Demanada audiencia, els rebé l'abat sense sospitar-ne l'objecte; i, exposat el motiu de la visita, entenent aquell que's tractava de sortir per a anar a passeig, se limità a dir-los:
—Mirin que ja es hora de dinar!
Més, a l'enterar-se que l'objecte de la marxa era abandonar el convent, quedà esglaiat per un instant, que aquells aprofitaren pera davallar l'escala. Però, a l'esser al primer replà, se refé'l pare abat, i, emprenent-los altra vegada, els digué:
—Fills meus, no se'n vagin! Si vostès m'abandonen essent tots joves, què faré jo, pobre vellet?—I s'extengué en algunes altres consideracions per a deturar-los, acabant amb les següents paraules:
—Tinguem confiança en el Govern. Ell ens protegirà.
Alguns semblaven titubejar, quan el pare A., un dels més decidits, i per cert tartamut, trencà la peroració de l'abat dient:
—Què... tantes... ca... ca... ra... mades!... Si no... no... vol venir que... no vingui!
I, resolut, baixà l'escala, seguit de tots els altres.
A l'esbombar-se la fugida de l'element jove, a tots els demés els agafà por de quedar-se, pensant que algun motiu tenien els primers per a no fer-ho; i aquell mateix dia abandonaren tots el monastir, baixant a l'Espluga, ont dormiren, tornant a Poblet de dia. Així transcorregueren alguns dies, durant els quals desembraçaren a corre-cuita tot lo que pogueren, deixant per fi'l monastir solitari i guardat solament per alguns criats.
El dia de la Mare-de-Déu d'Agost, patrona de Poblet, el pare Manel escrivia desde casa seva la següent carta an el vendrellenc pare Josep:
«Estimat amic: Demà marxo a Reus, amb la credencial d'alfereç de cossos francs, a defensar la causa de la llibertat.
Són les onze de la nit, i desde la finestra de la cambra ont escric se veu Poblet com crema.
Tot s'ha acabat.»
_(page_94_crop).jpg)
D'allí eixiren els roures centenaris que en el segle XVI servien per a entaliar els magnifics i artistics setials amb esculptures, respatllers i dosserets que decoraven el chor; i de les abundoses i riques pedreres d'aquells boscos sortiren no sols la grandiosa fàbrica del monaslir, sinó també'ls marbres i els jaspis que estaven escampats per tots els seus ambits.
Avui, poca cosa, ben poca cosa, resta de tants i tants llegendaris roures i alzines. La mà foradada de la desamortisació, fent-ne bocins i venent-los a cara o creu, per una part; i per l'altra la cobdicia del pagès, atent no més a omplir els cups de verema i de vi'ls cellers, acabaren amb aquella immensa riquesa forestal, amb dany evident de tota la comarca.
Aqueiles mo manyes, abans tant cabelludes i fosques, ont semblava emmirallar-se la negra nuvolada, d'ont brollaven arreu fonts abundoses, que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí, avui semblen, de lluny, gegantesques i pelades calaveres, ont la vinya viu per força pel constant treball de l'home. El pampol es l'unica clapa verda que en el bon temps les abriga.
Més, si l'actual generació no ha sabut, o, millor dit, no ha volgut conservar aquella riquesa que sens cap esforç li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que en tot temps se mostraren molt gelosos de llurs boscos: degut an aquest esperit, per ells foren sempre un cau de disgustos; i, desde la més remota antiguitat, el monastir hagué de batallar sempre, sostenint plets i més plets, en totes les epoques, amb les universitats limitanies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, ja desde'ls albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre'ls tals boscos.
Així, per exemple, la vila de Vimbodí, amparant-se en la carta de donació que per a poblar-la li féu el comte Ramon Berenguer, mai desistí d'anar-hi a fer llenya, pledejant constantment aquell dret per espai de segles.
En una inscripció de l'any 1466, que hi ha en el claustre del monastir, se llegeix: «Aquí fou frare G. Tort, qui pera demanar justicia y per defensió del bosch de Poblet, per homens de Prades fou mort.»
Els veïns de l'Espluga de dalt se creien tenir dret a recullir diariament una carrega de llenya perduda; i, els de l'Espluga de baix, a «fer tots jorns o cada dia dues carregues de llenya en lo bosc de Poblet; e si los frares, monastir o altres per ells los feien empatx, en tal cas los podia llevar la post del trestallador del molí de la vila situat prop de la font», que era propri del monastir; segons així se llegeix en els documents antics i en els llibres de capvrevacions de la referida vila.
Un dret consemblant pretenien tenir els de la vila de Montblanc, i l'exercien, segons la tradició conta, més amb la condició de que, al passar les càrregues de llenya pel davant del monastir, havien de deixar el tronc més gros que cada una contenia; lo qual sempre fou motiu de disputes entre dita universitat i el referit monastir.
Un jorn baixava pel camí de Prades un montblanquí menant el mul carregat de llenya; i, en sent davant de la porta forana de Poblet, llençà de mala gana'l primer tronc que li vingué a mà; cosa que vista per un dels monjos, que allí hi havia, el recon vingué per a que complís fidelment amb la consuetut establerta. Negant-s'hi'l de Montblanc, se travaren de paraules, que degeneraren en fortes disputes, a conseqüencia de les quals fou aquell obligat a descarregar la llenya per a escullir-ne'l frare'l tronc més gros de la càrrega.
Mentres el monjo estava encorbat i ajupit a terra en tal ocupació, el montblanquí, cec d'ira, brandant la destral que per a fer la llenya duia penjada en el bast del mul, la dirigí amb tanta furia i certesa sobre'l cap del frare, que allí mateix restà cadavre en mig d'un bassal de sang.
Moltes foren les rancunies i els apassionaments que d'aquest fet se seguiren, tant per part dels de Poblet com per part dels de Montblanc; bastant dir que a l'aula o sala capitular del monastir, poc temps després, s'hi votava una constitució disposant que cap montblanquí pogués en lo successiu ingressar de monjo en el monastir. Per llur part, el Consell i jurats de l'universitat de Montblanc, al saber-ho, reunits a sò de campana, deliberaven que fos privada en tot temps l'entrada a la vila an els monjos, donats, moços i demés habitants de Poblet, encara que anessin de pas. Així es que, quan tenien necessitat de traslladar-se al Camp de Tarragona, en sent davant de Montblanc deixaven el cami-ral que per dins de la vila passava i trencaven per un camí morraler dit dels Esmoladors i que existeix encara a l'altra part del riu.
Desde llavors els fills externs, o cabalers, com ne diuen a la comarca, de les cases bones de la referida vila, quasi tots foren naturals de la Guardia dels Prats i d'altres llocs situats a prop d'aquella.
—Quina relació pot tenir l'una cosa amb l'altra?—se dirà'l lector, sens dubte.
Molt senzilla es la resposta. Com les families acomodades es ben sabut que sempre destinaven un dels fills externs al servei de Déu en alguna de les ordres religioses, essent tant proper com era'l monastir de Poblet i fruint de tanta fama, no volien veure's privades de poder fer-los-hi ingressar; i les mares se prenien la molestia de portar llurs fills al món fòra de casa per a deslliurar-los d'aquell pecat original que'l monastir havia fulminat.
Així'u conta la tradició. I que dèu tenir algun fonament ho demostra la circumstancia d'estar molt arrelada a la vila de Montblanc, i que, fins an el present segle, algunes eren, segons diuen, les montblanquines que en l'ultim periode de l'embraç marxaven de la vila.
La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l'Edat mitjana, vista desde dalt de les montanyes que li fan de respatller (del turó ont s'alça l'ermita de Sant Joan, per exemple), amb les muralles guarnides de les trenta-tres torres que la defensen [3], construides durant el regnat den Pere IV, sembla la testa d'una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d'aquelles montanyes i besada pel riu Francolí.
Vista de prop, fent la ronda del seu circuit, el visitant se transporta facilment an el temps de la passada grandesa d'aquella vila: tant es el caracter que'n conserva; i, parat davant d'alguna d'aquelles torres, espera veure, entre'ls marlets, aparèixer el capell i la llança d'algun guaita; així com, al passar per davant del portal de Sant Jordi, tem que desde dalt no se li escorrin les portes llevadices pels encaixos laterals, i li sembla que, de les entrades de les ronegues cases del mal aliniat carrer que enfila, n'ha de veure sortir encara algun habitant amb vermella barretina i grisenca gonella cenyida al cos amb la corretja de cuir.
Més, deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què estan escapçades moltes de les susdites torres.
Anteriorment hem manifestat les empenyades lluites que de temps immemorial el monastir de Poblet sostenia constantment amb totes les universitats veïnes en defensa del bosc. Per lo que respecta a la de Montblanc, retrata perfectament aquelles lluites el següent paragraf, que copiem d'un plet que, l'any 1753, venia seguint contra'l monastir.
Diu així:
«La vila de Montblanch en forsa de concessions dels Serenissims Comptes de Barcelona, Reys d'Aragó, concordias firmadas entre dita vila y lo Real Monastir de Poblet, sentencias arbitrals en el tenor de ditas concordias y en singularitat de la última, proferida per los Ilustrissims y Reverendissims Srs. Arquebisbe de Tarragona y Bisbe de Lleyda en 18 de Desembre de 1424, té lo dret incontestable de fer tallar en lo bosch del Real Monastir de Poblet en los dias y per la gent que bé li pareixerà (en lo temps en dits documents preficsat) quan la llenya d'alsina li aparegué menester pera l'abast y consum dels vehins d'ella en llurs fogueras; dret al que sempre se li ha trobat una repugnancia y una aversió ferma per part del monastir, com ho demostra tenir que menester tantas sentencies y concordias pera obligarlo a no embrassar dita prerrogativa, movent sempre plets, disturbis y debats pera confondre y perturbar que la vila pogués gosar de dita preeminencia.»
A darrers del segle XIV, irritats els veins de Montblanc de veure contradit aquell dret i haver matat a dos d'ells dintre'l bosc els guardes que hi tenien els frares, s'aixecaren en sometent contra'l monastir, i, dirigint-se a la Pena, després de matar el guardià que allí hi havia, cremaren la capella i edificis adjunts, i calaren foc a les granges, molins i altres dependencies rurals del convent, portant-sen els fruits i els animals i lliurant una vertadera batalla campal amb els estadants del monastir, que sortiren en defensa de llurs drets.
Se diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre'l més debil, se condemnà a la vila a pagar una forta multa, i, per a abatre'l seu orgull, fou també condemnada a que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.
Veus-aquí per què's veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc.
A falta de documents que ho acreditin, així la tradició'u conta.
Al començar el segle XV, en el monastir de Poblet hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. No es el nostre intent relatar, per massa sabuda, la seva vida accidentada í tot lo que se'n conta: ens bastarà consignar que, després d'abandonar el convent, segons diuen les croniques, s'entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, pare franciscà de Montblanc, a la vida llicenciosa i al bandolerisme, essent el terror de tota la comarca; fins que, havent tocat Déu el cor de fra Marginet, penedit tornà al monastir, retirant-se a una cova de la montanya proxima, ont acabà sa vida fent oració i imposant-se grans penitencies en desagravi dels pecats que havia fet; en termes que morí en olor de santedat.
Molts miracles se'n conten, els quals, si hem de creure la tradició, continuaren encara després de sa mort; ja que, segons se diu, quan havia de sobrevenir alguna calamitat al monastir, l'anunciava anticipadament amb extranys sorolls que sortien de la tomba ont era enterrat.
I, com que'l dimoni sempre va a la que salta i no té altra feina que esgarriar les ànimes, natural es que preparés temptacions a l'arrepentit frare durant sa vida contemplativa, amb major motiu haventse-li ja escapat de les urpes.
Així es que un dia, segons conten, que fra Marginet, molt cansat, pujava la montanya, el dimoni se li aparegué en forma d'ase, amb l'intent de portar-se'l-en si queia en la flaquesa de pujar-li a cavall; més, comprenent aquell l'engany per la divina gracia, se deslligà de la cintura la corretja beneida que duia cenyida al còs, i, passant-la pel coll de l'ase amb un nus escorredor, vulgues no vulgues el dimoni hagué de seguir-lo per a no quedar escanyat.
—Què'n faré, ara, d'aquest dimoni que ha sigut tant ase?—degué preguntarse'l bon monjo.
I se l'endugué a una cinia del monastir, que allí prop hi havia, i, fermantlo al vogit si us plau per força, sempre amb el nus escorredor al coll, el féu treballar de valent poant aigua.
L'ase prou se parava, de tant en tant (perquè'ls dimonis no són de mena treballadora); però, bastonada ve, bastonada va, hagué de rodar per força, treballant molt i amb la racció curta.
Més, un dia (puix molts i molts ne passà en tal captiveri), un moço, compadit de l'excés de treball que l'ase duia i lo flac que s'havia tornat, i tement que'l nus escorredor no l'escanyés, tingué'l mal encert de treure-li del coll la beneida corretja. En mala hora'u féu, perquè tantost la tingué fòra's fongué l'ase com per art d'encantament, deixant a l'estança una gran fortor de sofre, mentre que'l moço, tot senyant-se i esporuguit de lo que li acabava de succeir, anà a contar-ho a fra Marginet.
—Què has fet, desgraciat?—li digué.—Sapigues que has donat llibertat an el dimoni, que tant me persegueix.
Desde llavors aquest no provà de temptar més a fra Marginet.
L'abat del reial monastir de Poblet era tal volta'l més ric i poderós senyor eclesiastic de Catalunya: tantes eren les rendes, els alous i els dominis de la comunitat que presidia.
A més de l'abadiat de Poblet, amb els pobles de Vimbodí, Terrés, Senant, Montblanquet, Fulleda, Vinaixa, Omellons, Pobla de Cervols, Vilosell i Vallclara, i els tres llocs erms nomenats Torrelles, Cudós i Corregó, li rendien feude i vassallatge les baronies següents:
La de Prenafeta, en el Camp de Tarragona, que comprenia'l lloc del mateix nom i els de Figuerola, Miramar, Mas den Amill, Puigdespí amb els termes, i Montornès.
La de la Sagarra, que comprenia'ls pobles de Verdú, Granyanella, Sandormí, Solanelles, Puigdemages i La Portella.
La de l'Urgell, que contenia'ls termes i llocs de Castellserà, Fuliola, Boldú, Tornabous, Belcaire, Bellmunt, Buccenit, Montalé, i els termes dels llocs desolats de Tarrascó, Tous, Montsuar, Filella, Penal, Torre den Aval i Almenara la baixa.
La d'Algerri, que agafava la vila del mateix nom, i els llocs de Menargues, Boig, La Figuera, Tragó amb sos termes, i els dels erms de Torredà, Salavert i Canyelles.
La de Les Garrigues, amb sos termes i llocs de Juncosa, Torms, Soleràs, Albagés, Cugul, Les Besses, i'ls termes despoblats de Montbellet, La Cova, Sisguella, Hospital de Riu de Set i Vall de Reig.
I altra en el regne de Valencia, amb els llocs de Quarte i Aldaia, amb varies terres, granges, censos i senyorius sobre molins a l'horta de dita ciutat.
I, com ja diu l'adagi «a gran senyor gran honor», fòra per demés relatar l'influencia i predomini que l'abat exercia en totes les esferes governamentals.
En mala hora, doncs, els vassalls de la baronia d'Algerri escoltaren els consells de la noble senyora na Eufrasina de X. per a que deixessin, com deixaren, de reconèixer l'abat com senyor jurisdiccional i campal de la dita baronia, amb mer i mixt imperi sobre'ls pobles d'ella, amb motiu de l'enquesta que dita na Eufrasina seguia en el reial Senat de Catalunya contra'l monastir, disputant-li'l senyoriu de la dita baronia, fundant sos drets i ses pretencions en antics pergamins trobats a l'arxiu del palau de son noble llinatge, com successora que era per linia directa del desgraciat comte d'Urgell, a qui havia pertangutel domini de la dita baronia; la qual, Ferran d'Antequera, després d'apoderar-se'n, vengué an el monastir, que per complaure al monarca no vacílà en arriscar el crescut preu de la compra, important un grapat de mils florins.
Anys i panys feia que durava'l litigi, quan un fet, intencionat o casual, més sense importancia, vingué a refermar-lo tant per una com per altra part.
Fou el cas que, anant de pas el pare bosser, muntat en sa mula, de l'un poble a l'altre de la referida baronia, s'escaigué a passar prop del casal d'aquella noble senyora; i, sortint un goç de la casa, se posà a lladrar an el moço de peu que anava al davant de la cavalcadura, amb tanta insistencia, que'l moço, per a defensar-se d'un hoste tant inoportú, li ventà una perdigonada, deixant-lo cadavre.
Ni mai que tal hagués succeit, perquè, d'aquella hora endavant, els savis en dret, tant de l'una com de l'altra part, que'l plet dirigien, redoblaren els capitols de carrecs, les pretencions i les suplicarions que l'un i l'altre's rebatien amb difusos al·legats, que sempre acabaven amb la paraula Altissimus etc, sagramental frase de rúbrica en aquella epoca.
Més, com en aquest món tot té la seva fi, arribà també un dia que la Sala, després de llargs visus i fonamentals attentus, assignà, proveí i promulgà la darrera i definitiva sentencia, sense ulterior grau d'apelació; confirmant, per ella, an el monastir de Poblet, el domini que venia exercint en la baronia d'Algerri, e per ço e altrement que la noble senyora na Eufrasina de X. no tenia dret d'exercir el pretès senyoriu, imposant-li silenci perpetual, sens fer execució a ninguna de les parts de les despeses e bestrets.
I veus-aquí com, en virtut d'aquesta sentencia, els pobles de la baronia d'Algerri, que durant tants anys havien deixat de pagar an el monastir de Poblet censos i lluïsmes, delmes i tanques (confiats en que, si'l monastir hagués perdut el plet, com ells creien, na Eufrasina'ls hauria alleugerit d'una bona part d'aquelles gabelles), començaven a tremolar pel resultat de la liquidació que havia de practicar-se.
Nomenat pel Capitol a dit efecte un dels frares que més s'havian distingit, en el curs del litigi, per llurs opinions intransigents contra'ls rebel·les habitants de la baronia, féu via cap a Algerri, proveït dels llibres de capbreus i albarans, per a aplicar-los tot el rigor de la llei, puix així en el Capitol se determinà; emperò, després d'un llarg i dificultós passament de comptes i d'haver fet sumes i més sumes, i comptats els beneficis cessants i danys emergents de les quantitats que la comunitat havia deixat de percebre, era tant gros lo que'l total pujava, que, convençut el monjo procurador de l'impossibilitat de fer-ho efectiu, i davant de tantes exclamacions i precs com arribaven a ses orelles, proposà an els trastornats vassalls que paguessin amb fasols.
—Amb fasols?—contestaren admirats els d'Algerri.—Què vol dir amb això vostra paternitat?
—Molt senzill—afegí'l frare:—ja que tant pobres sou (i així'u reconec), convinguem en donar a cada fasol el valor d'una lliura barcelonesa, i pagueu amb aquesta classe de moneda.
I tal dit tal fet: tantes mils lliures, tants mils fasols... i en paus.
Després d'efectuat el pagament... n'hi havia tres quartans!
De retorn al monastir i cridat el monjo a comptes, presentà sobre la taula'l contingut envolicat amb un gran mocador, que començà a desfer; i, quan tots creien que a dins hi havia un tresor, abocà a la taula'ls tres quartans de fasols.
—Aquest es el resultat del passament de comptes amb els d'Algerri en virtut del poder i facultat que'm foren conferits. Així com així tampoc hauriem pogut cobrar; perquè «allà ont no hi ha res el rei hi perd els drets», i tant rica serà la comunitat de l'una manera com de l'altra.
El convent deixà de percebre una forta quantitat, emperò també matà per a sempre'ls encarniçats odis amb que tota una comarca'ls menaçava per a lo successiu.
Desde llavors els habitants de la baronia d'Algerri pagaren religiosament an el monastir els delmes, censos i demés impostos sense frau ni engany.
Un dia (parlem d'a mitjans del segle XVI) trucà a les portes del monastir, demanant protecció i acollida, un jove de pocs anys, que digué nomenar-se Joan Bartomeu de Vilarroja, i que allí's quedà de criat.
Docil, servidor i diligent, ben aviat se guanyà les simpaties dels seus superiors, els quals li ensenyaren, amb molt profit, les primeres lletres.
Al veure'l tant estudiós, de no escassa inteligencia, i que observava una conducta immillorable, no li faltà la protecció del convent, concedint-se-li l'habit de novici.
Però'l temps anà passant: en Joan Bartomeu, de l'infancia passà a la pubertat; i, a l'esclatar la poncella i convertirse en flor, no pogué amagar per més temps les senyals propries del sexe femení, an el qual pertanyia.
Temerosa que's descobrís lo fins llavors ignorat, s'agenollà als peus del pare abat, que aleshores era en Pere Bogues, i, entre llagrimes i sospirs, li revelà l'engany, implorant perdó i misericordia.
Els motius que induiren an aqueixa dòna a entrar en el monastir, mai arribaren a saber-se, perquè com secret de confessió foren guardats per l'abat en els plecs més amagats de la seva conciencia, i amb ell baixaren a la tomba.
Rebuda l'absolució amb gran secret i prudencia, l'lsabel, que així se deia la protagonista, sortí del monastir pretextant a la comunitat enginyoses excuses (que mai ne falten), sens que ningú hagués esment d'un cas tant extrany com anormal.
Tant sols després d'algun temps, amb gran misteri i a cau d'orella, els monjos se contaven, els uns als altres, admirats i tot senyant-se, el fet autentic que acabem de relatar, més ignorant els detalls i les seves causes, que no han pogut passar a l'historia.
La majoria dels nostres lectors tindran, sens dubte, coneixement de l'obra titulada Historia de Poblet (la millor, en mon concepte, de totes quantes tracten del monastir), impresa a mitjans del segle passat i deguda a la ploma del pare Jaume Finestres de Monsalvo, monjo arxiver de dit monastir; però, en cambi, no tots saben el perquè l'escrigué i el perquè se'n troben tants pocs exemplars.
Es de saber que en aquell temps els monastirs de Poblet i Santes Creus, ambdós de l'ordre del Cister, havien iniciat una sorollosa qüestió sobre quin d'ells tenia més antiguitat i preferencia sobre l'altre; qüestió que degenerà en un litigi molt entoçudit, en el qual les dues parts litigants abocaven tota llur poderosa influencia i en el que acabà sortint guanyador Poblet.
Doncs bé: se conta que, pera aduir proves i arguments, el pare Finestres hagué de fer un estudi concienciós dels documents de l'arxiu que tenia a son carrec; i que, una vegada acabat el plet, aprofità'ls treballs que havia fet, per a escriure l' historia del monastir, que consta de cinc volums en quart impresos a Cervera.
Emperò, al fer-se carrec, la comunitat, de l'importancia d'aquella obra; al veure l'immèns cumul de datos i noticies que contenia i els molts i importants documents que transcrivia, fins allavors inedits; al compendre que tota l'historia del monastir passava an el domini del públic; cregué que no era convenient an els seus interessos divulgar les intimitats de la casa, i acordaren recullir l'edició, motiu pel qual són tant pocs els exemplars que avui se'n coneixen, sobre tot del volum quint; comprenent-se perfectament lo darrer per la raó que'ls volums nos publicaven junts, sinó amb un interval de temps de l'un a l'altre, lo qual féu que'l quint estigués més poc temps a la venda pública, si es que hi va arribar a estar.
El pare bosser del convent de Poblet, l'any 18..., podia ben bé alabar-se de muntar la mula més fiada i caminadora que hi havia sota la capa del cel. Era tant fina de marxa, quei cavaller podia portar un got ple d'aigua a la mà sense temor de vessar-la. Però... com totes les coses del món tenen un però, la mula era tordilla i el reverent monjo més se l'hauria estimada negra: aquest era l'unic defecte que tenia la mula del pare bosser.
I, com que «val més un gust que cent lliures», segons l'adagi diu, sa paternitat resolgué cambiar la mula tordilla per una altra mula negra que tingués les mateixes condicions d'aquella.
Prou havia donat veus i més veus, i fins parlat de tal cambi amb tots els ramblers de Santa Coloma; més la mula negra amb totes les qualitats de la tordilla no's presentava.
Animat de tant ignocents intencions, la diada de Sant Bartomeu, fira de Prades, el pare bosser, després d'haver cantat en el chor maitines i laudes, i d'haver dit la primera missa, cridà'l moço de peu que solia acompanyar-lo en sos viatges, i, posant-se aquest l'escopeta al coll t pujant sa reverencia a cavall de la mula, feren via cap a fira, decidit el monjo a baratar la mula, o a vendre-la pera comprar-ne una altra del color predilecte, oblidant aquell adagi que diu:
«Dòna de Barbarà i mula de Prades,
ans d'entrar a casa batin les cames.»
Tantost se van saber en el firal les intencions del bon frare, una nuvolada de ramblers i gitanos l'assetjaren proposantli truques; més les mules negres que li oferien quedaven totes molt enrera al costat de la tordilla.
No tingué, de moment, altre remei que vendre-la, com així'u va fer, a un d'aquells negociants, i esperar si més entrada la fira's presentaria la mula que desitjava.
Quedava, doncs, realisada la primera part del negoci; i, després de fetes algunes visites a les families conegudes que allí tenia, i de dinar a casa d'una d'elles, el reverent pare bosser tornà al firal, seguit ben aviat d'un estol de firaires que duien xurriaques.
—Jo tinc la mula que vostra mercè desitja—li digué un d'ells.
I, com de fet, portant-lo a un extrem del firal, pogué contemplar i provar el cobejat animal. Sèt pams i quart de talla, com l'altra; pèl negre i lluent; cinc anys d'edat, com l'altra; i, com l'altra, de bona marxa, docil, mansa, fiada... en fi, cor què vols, cor què desitges: totes les condicions imposades pel reverent monjo; quedant aquest tant enamorat de la cavalcadura, que, sens mirar el preu, ben aviat se la va fer seva. Bé es veritat que per a comprar-la hagué d'afegir un grapat d'unces a la quantitat per la qual havia al mati venut la mula tordilla; més no li venia d'aquí a la bossa que, semblant a la bossa de Sant Ferriol, la comunitat li tenia confiada.
I, més content que unes Pasqües d'haver fet un bon negoci, emprengué'l retorn al convent. Com més caminava, més enamorat estava de la cavalcadura.
—Fins me sembla que munto la mateixa mula i que l'animal me coneix—deia an el moço de peu. En veritat he fet un bon negoci.
A l'arribar al monastir, sola i sens guiar-la, com si tota la vida n'hagués sigut hoste, anà pel camí de l'estable aont el moço l'aconduí, la desensellà i va fregar-la.
Mitja hora després, el moço pujava a la cel la del pare bosser i li demanava audiencia.
—Què hi ha, de nou?—li digué.
—Lo que hi ha es que la mula negra... s'ha tornat tordilla.
Era la mateixa! Els gitanos, que tant pocs escrupols gasten i totes se les pensen, després d'haver-la comprada la pintaren de negre per a enganyar el frare.
Les croniques no conten si li passà la fal·lera del cambi, encara que es de creure que així devia succeir.
| 5 |
| 15 |
| 67 |