Pilar Prim - Capítol X

Sou al capítol «Capítol X»
		Pilar Prim
	Capítol IX		Capítol XI

X

 En Deberga estava en lo cert: la Pilar fugía, no pensava sinó en fugir. El calfret qu'havían sentit totes les fibres de son còs no més al contacte de la mà d'aquell home, fou pera ella una revelació tremenda d'amor. May de la vida havía experimentat una sensació semblant, ni sentit una atracció tan irresistible envers cap home; may un esllanguiment de voluntat y forses, tan dols, tan inefable. ¡Ah! ab quín gust hauría retingut a n'en Deberga al seu costat, mellor encara, l'hauría seguit a regions llunyanes, ben llunyanes, ahont pogués sadollarse de sensacions verges qu'esborressen d'un cop tots els recorts amarchs de la vida consumida en aquell casal! Però axò era un desvari, un somni irrealisable, que no podía acaronar una viuda ab fills, lligada per un testament despòtich com el d'aquell marit crudel. Ademés, en Deberga, ¿quí era? ¿quí era? Ella encara no ho sabía prou. Ignorava còm pensava, ab què comptava, si sentía pera ella també amor. Y al recordar les histories més ò menys verossímils que li imputava la viuda Roig, al pensar ab aquell caràcter enigmàtich que li havía sabut veure l'Elvireta, tota ella s'extremí. ¿Còm havía pogut descobrirse tant, devant d'un desconegut? Sols una forsa terrible, avassalladora com l'amor, podía encegarla fins al punt de no saber dissimular el defalliment ni'ls tremolins que l'estavan delatant al despedirlo. Oh, nó, nó; una situació tan falsa no's podía sostenir sense arriscarhi l'honra, l'amor de sos fills, tot. En Deberga, se l'havía mirada ab ulls encesos, s'era també entendrit... havía hagut de dominar un gesto expressiu d'amor que l'anava a comprometre, qu'ella havía cassat al vol. Ho recordava be. ¡Prou, prou, donchs! Aquell home la posava en perill d'enamorarsen apassionadament. Ella havía de refugir totes les ocasions possibles de vèurel, virar en sèch, fugir, escapar d'un perill tan gran.
 Emperò... ¡l'esfors qu'axò calgué! Tres díes y tres nits se passà la Pilar, plorant, dubtant, volentse enganyar a sí matexa, reconvenintse per la postergació que dava a la pèrdua recent de son pare, per la falta de seny y de virtut que suposava la lluyta interna que venía sostenint. «¿Per què plorar? ¿Per què dubtar de la conveniencia d'aquexa retirada pera la seva salvació?... ¡Ah, però, la seva salvació! ¿Y quí podía abonarli d'una manera certa, indubitable, que la trobaría precisament per aquest camí?» Y en la desesperació que li produhían aquests dubtes, arribava a exagerarse fins nimietats despreciables com la falta de cortesía que pogués trobar en Deberga en la manera extranya d'obrar d'ella pera allunyar l'ocasió.
 Y sotmesa a n'aquests dolors y aquestes lluytes, van trobarla encara'ls que venían del Nort: l'Elvireta, sos oncles y un jove primalís, alt, groch y repte com un bastó, que fou presentat ab grans elogis per l'Ortal ab el nom d'Amós Echevarría. L'enigma del jesuita comensava a descobrirse. La Pilar axecà'ls ulls ab invencible temor, pera mirarse al foraster, y rompé'l plor, un plor abundant, sacsejat per forts singlots. Sortosament, l'estat d'ànimo de la filla qu'acabava de perdre'l pare, facilitava l'interpretació favorable d'un esclat tan violent y d'origen tan distint com el que li suposavan els circunstants. L'Elvireta y sos oncles, ab el concepte en que tenían d'extremosa y de romàntica a la Pilar, ja l'havían previst aquest esclat. Per axò callaren y se l'escoltaren fredament, bescambiant llambregades d'inteligencia recíproca en les que hi brillejava'l tò acerat de l'ironía. El foraster respectà aquell silenci, ab l'encongiment natural de qui pot creures sobrer en l'intimitat, y aprofitant la primera ocasió oportuna que se li oferí, va retirarse al hotel, acompanyat del matrimoni Ortal.
 — Mamà: aquell jove...
 — No'm diguis rès, — saltà la Pilar, axecantse tot d'una, per'anarsen a mellor desfogarse tota sola. — Ja sé quí es. El nuvi que, a espatlles meves, t'han destinat el teu confés y'ls teus oncles. No vuy parlar d'axò fins fets els funerals.
 — Mamà! — pregà la noya.
 Però la Pilar s'engallà tràgicament, ajovà d'una mirada, plena de menyspreu, a sa filla, y seguí resoluda son camí.
 L'Elvira restà plena de sorpresa y abatiment. «¿Còm hauría fet sa mare aquell descobriment?» Però revenintse, desseguida considerà que tot allò no passava de ser un prejudici, una suspicàcia filla de les desconfianses de sa mare, que no havía vist com havían comensat aquelles relacions, ni conexía encara'ls atractius y dots del jove basch. Tot se reduhía, donchs, a prevenir als oncles y al padre Saltor, pera que, a fi d'espargir la nuvolada, emprenguessen la conducta més prudent. Y va córrer a tancarse pera escriure al seu oncle Robert lo succehit y lo qu'ella creya convenient que's fés, confiant la lletra a n'en Tiburci ab la major reserva. D'aquesta manera, pogué la noya sostindré ab tota serenitat les mirades de sa mare, durant els tres díes en que no's parlaría més d'allò; d'aquesta manera, logrà veure ben tranquila a son costat al estimat, durant les visites que'ls feya aquest, discretament.
 Mentrestant, van ferse'ls funerals del babo ab tota la pompa y reculliment que's podía desitjar; van mare y filla exir de la rònega iglesia de Sant Pere, amagantse mútuament l'emoció agradosa, encar que ben diferent pera cad'una, que'ls dexà l'aparició d'en Deberga en la trista cerimonia. La mare, la de vèurel allí, esvahintli, no més ab sa presencia, la tormentosa temor d'un rompiment absolut. La filla, la de no haver sentit al cor el més insignificant glatit.
 L'estat dels ànims, donchs, sobre tot per lo que diu a la mare, havía mellorat no poch ab aquesta circunstancia, quan, l'endemà, l'Elvira tractà d'embestir obertament la qüestió del prometatge. La noya desitjava desvanèxer aquells prejudicis, captarse l'assentiment de la mare, sortir, en una paraula, d'aquella situació enutjosa que l'oprimía, abans de tindre a taula al seu futur, a qui no havía gosat encara convidar. Pera mellor reexirse de sa empresa se duya preparat tot un discurs, carfit d'arguments y frases meditades qu'aniría exposant ab tò persuassiu y ab la templansa necessària a fi d'apaybagar les ires y destruhir les més fortes resistències qu'esperava de sa mare. ¿Quína no sería, donchs, sa sorpresa, al trobarla com un guant? Es que en les recullides meditacions d'aquells tres díes, la Pilar havía reaccionat. L'educació, la discreció, el respecte ab que havía sabut tractarla aquell jove repte, però afable y reflexiu, s'havían anat amparant de les simpatíes d'aquella bona senyora tan dòcil sempre a l'afabilitat y distinció de tracte. L'hipòcrita abstenció que van sebre aparentar en aquell assunto, axís els Ortal com el Padre, — qui ni tan sols se dexà veure més per allí, — li aplacaren també, sinó'ls recels, l'enconament sentit a primera hora. Y una llarga serie de consideracions, generoses unes, egoistes d'altres, sobre'l felís pervindre que semblava oferir a la noya un jove com aquell, van acabar de conquerir a n'aquella mare que sols volía la felicitat de la filla, y a n'aquella viuda oprimida y sens puntal, que podía trobar son deslliurament en semblant gendre.
 — Escólta, — feu la Pilar, un cop tancades y cara a cara, en el lavabo ahont havía entrat a requerirla la noya; — sèu, y aviat quedarém enteses. ¿L'estimas de debò?
 — Sí.
 — ¿No es per sugestió d'altres, ni per despit... — (aquí's tornà l'inquisidora tota roja, menjantse'l complement de la frase per excessiu)... — que't casarías ab aquest home?
 — Nó. Els oncles, si alguna intervenció han tingut en l'assunto, crèume, mamà, no pot haver sigut més que la ben casual de féns entrar en conexensa. May m'han mostrat el més petit propòsit de casarme. Qui t'hagi dit lo contrari, ment.
 — No parlém dels teus oncles. Ja sé que els defensaràs sempre. Parlém de tu y sígam franca. ¿Estàs ben segura de que no t'induheix a unirte ab aquest home més qu'un amor expontani, nèt del més petit mòvil vergonyós ò amagat? — insistí encara en preguntarli la Pilar, clavantli fins a l'ànima la mirada.
 — Ben segura, sí; — respongué ardidament la noya, sentintse a sa vegada una colrada de vergonya al rostre. Era que se li reproduhía'l recort de la situació consemblant en que's trobaren mare y filla al chalet de les Acàcies, un jorn, a Puigcerdà. — Mamà, mamà, ¿per què insistexes tant en aquest punt?
 — Es que la teva resolució es prou seria pera que una mare amorosa, que vol vetllar per la teva felicitat, procuri assegurarse de que no la prens sense haverla meditat ben be, previament.
 — Ho he fet axís, no'n dubtis; — replicà la noya, ab una sequedat especial.
 — ¿Y estàs segura, també, del amor d'ell?
 — Oh, ben segura.
 — ¿Creus conèxer ben a fondo a n'aquest jove?
 — Ho juraría. A Bilbao, a San Sebastian, no me'n van parlar sinó ab elogi. El tracte m'ha demostrat quant justa era aquella apreciació general. Ademés, no tracto pas de casarme avuy mateix.
 — Acabo ab lo secundari, però qu'es desgraciadament... ¡y tal si ho es!... també important. Me referexo als interessos...
 — Es molt més rich que nosaltres. Per aquí no patiré pas. Ademés, no té pares ni germans. Viuríam sols a Bilbao.
 — Essent axís, que Deu us benehexi, donchs, com jo us benehiré; — feu la Pilar ab aquell accent y posat teatral que prenía, a voltes, sens voler.
 Dreta ja, abrassà y besà a sa filla tot axugantse les llagrimetes que li perlejavan als ulls. Però al veure la fredor ab qu'era rebuda aquesta moxayna nascuda del cor, va retirarse afligida, com sempre que topava ab l'indòmita altivesa d'aquell caràcter, sols ab ella fat y aspre com una acusació perenne. Y una vegada més a la vida, se li presentà com una fantasma, al pensament, la sospita esgarrifosa de que aquella fos la característica dels fills concebuts sense amor; una vegada més a la vida, se penedí fondament de les nupcies contretes a instancies d'aquella tía Cristina, no més que pel vil interès. De sobte, llampegà, per sa memoría, sa última entrevista ab en Deberga, la tendror mal reprimida de tots dos, aquell esllanguiment de voluntat y forses tan dols, tan inefable, y s'extremí tota, de vergonya y de dolor, com a la recordansa d'un pecat terrible.
 Y'l festeig de l'Elvira, gracies a la reclusió que'l dol del avi imposava, anà desde llavors seguint com qui diu, a l'ombra, de la societat de Barcelona. Nuvis y mare havían convingut en que'l casament no's faría fins passat el vinent Setembre. Llavors ja les Dou podrían treures els drapets negres de demunt. Mentrestant, els dos promesos anirían conexentse més y més, ja sía ab el tracte directe, ja sía per correspondencia epistolar durant les temporades que l'Amós Echevarría hagués de passar a Bilbao requerit per sos negocis ò per les obres que volía fer en son casal pera mellor rèbrehi a la nova reyna; mentrestant, podrían ferse ab tot descans el trousseau y les joyes, sens descuydar la més petita de tantes nimietats com porta en sí l'instalació y constitució d'una família nova; mentrestant, la Pilar Prim, més encantada cada día de les qualitats del basch, aniría adquirint confiansa y fè en la felicitat de l'Elvira y, per consegüent, veyent ab goig el matrimoni qu'anava a fer. Les ocupacions que li donavan tots aquests preparatius li paliavan més y més el disgust secret ab que veya'l retrahiment absolut d'en Deberga en visitarles. «¿Es qu'estaría tan ressentit d'ella per aquelles negatives, que ni sabía dissimular la rancunia, ab un acte més de mera cortesía com el que tingué ab ocasió dels funerals? ¡Que susceptible, que rencorós, Senyor!... ¿Es qu'estava, potser, al tant del festeig de l'Elvireta?... Però, y si ho estava... ¿què? ¿No era ell el primer qu'havía sospitat el fet, quedantse tan fresch, com si tal cosa?... ¿A què vindrían, donchs, ara, els morros y males cares per lo que trobà tan natural llavors? ¿Ho hauría fingit, Senyor? Llavors, aquell entendriment, aquella embestida reprimida, allà a la porta, no responía al delatador defalliment d'ella? ¿Donchs de què naxía, què podía significar?»
 Aquest problema, per ella insoluble, aquest misteri, que d'esser home hauría anat a aclarir corrents ab una senzilla explicació, era lo únich que l'atormentava tot sovint; lo únich que, en aquell temps, li ensombría la vida de dubtes y d'anyoranses vagues. La contemplació matexa del festeig de sa filla li despertava, a estones, una gelosía secreta, rancuniosa, inconscient, molt semblant a la que tant l'havía acorada a Puigcerdà: una mena de set de felicitat que, a lo mellor, tenía cohentors d'enveja y, a lo mellor, se traduhía en desitx vehement de veure a n'en Deberga, ni que fos tan sols de lluny per algun carrer. D'aquí tot aquell guaytar d'un cantó al altre, tot aquell llambregueig contínuu, que, anant en cotxe ò a peu, li reparava l'Elvira ab un cert somrís amarch.
 Per fi, un día, al moment d'anar a pujar al cotxe en sortint d'una botiga de devant del Liceu, l'Elvira observà, de cua d'ull, que sa mare saludava a algú. Cercà ab la mirada, y atrapà encara a n'en Deberga, que, plantat al peu del gran teatre, no les perdía de vista.
 — Ah, era en Deberga; — feu la noya.
 La mare enrogí, y abdues van tombarse la cara, fins que, ja un tròs lluny, y asserenades, l'Elvira, sense introito nou, exclamà:
 — Qu'es estrany que no haja vingut a donàns el pèsam!
 — Oh, nó; — respongué la mare, tornantse a enrogir un bon xich; — ja va ser a casa'l día del enterro. —
 A l'Elvira li escapà una exclamació tan significativa, que's mossegà la llengua. Y, de seguida, ab accent desdenyós:
 — Dèu haver pensat que'l meu retorn no's mereix una visita.
 — Falta averiguar si'l sabía; — gosà obgectar la Pilar.
 — Com el vaig veure jo a n'ell, al funeral, podía ell vèuremhi a mi. Baxant d'oferir... no'n dubtis... ens mirava.
 — Potser ni axís te va conèxer. Els mantos ens desfiguran tant! — obgectà la Pilar, sens creure gota en lo que deya.
 — Explotar les amistats mentres proporcionan goigs ò diversió y olvidarles en les tristeses, mamà..., fa molt goma, ò smart, com ara's diu. —
 La Pilar cullí aquesta malicia ab amargura. «Potser sí que la noya havía trobat la clau d'aquella conducta estranya!» Y la pobra dòna's recullí en son dolor sens badar boca, fins que'l cotxe's va parar al carrer d'Avinyó, devant la guantería Comelles.
 — Ay... l'Elvireta... filla, filla! Quína casualitat! — sentí la Pilar, que, desde dins, cantava una veu coneguda.
 Ab l'enlluhernament del carrer y l'espessedat del vel, trigà encara alguna estona a poder veure la tossa enorme de la viuda Roig que, del mitx de la botiga estant, les hi obria ja'ls brassos. No sens repugnancia'n tingué d'acceptar un petó y fingir que corresponía ab un altre de bon grat.
 — Quína casualitat! — tornà la veu cantant, dirigintse altra cop a l'Elvireta. — Míri, m'estava comprant uns guants y feya'l propòsit de, havent acabat, anar a casa de vostès. Filla, filla, al arribar m'han contat tantes novetats!... Primer, la pèrdua, pobra Pilar!... Quín trastorn, vàlgam Deu! Quin disgust! El papà, oy? El papà... que tant s'estima! Oh, de pare!... de pare!... que be diu aquell... que no se'n pot tenir més d'un!... Ben diferent vostè, Elvireta, que ja ha trobat compensació... Oh! ja ho sé, ja, encara que no m'ho digui. En fi; fàssin, fàssin, ja'n parlarèm; — acabà dient, al veure que les altres callavan dissimulant malament una certa impaciència.
 Cumplimentosa sempre, la Pilar li preguntà, no obstant, per en Rossendo, li demanà dispensa, y les Dou se'n empujaren al entressol pera triar sombreros, entretenintshi forsa, forsa, a fi de que la viuda Roig se cansés abaix y se'n anés. Tot fou debades. Donya Pomposa, un cop provehida de guants, se va fer ensenyar vanos, pintes, bijutería, essencies d'olor, y allí la van trobar encara les Dou, als tres quarts d'hora. Havía fet regirar tota la botiga, y califícant, axò, de pobre, allò, de massa rich, lo de més enllà, de sobrer per ella, se decidía ja a anarsen sense comprar més que uns guants, quan sentí baxar aquelles senyores.
 — Ay, que me'n alegro! encara'm troban aquí. Ja s'han enllestit vostès? Anèm, anèm, donchs, que tindré'l gust d'acompanyarles fins al cotxe. —
 Y ja fóra la botiga, al peu mateix dels aparadors, mentres a dins les oficiales la malehían per latosa y cursi, tornà ab les indirectes a l'Elvireta.
 — Donchs, sí, filla, sí; tot ho sé, tot.
 — A veure, què sab, què sab? — preguntà la noya, ab la cara tota contreta de quí's sent contrariada.
 Però, donya Pomposa, disposta a mortificar a una y altra, sense immutarse gens ni mica, continuà cantant:
 — Es que jo tinch un aucellet que tot m'ho diu, Elvira.
 — ¿Però ja està ben segura de que no li ment may? — interposà la Prim.
 — Uy! Sí, sí.
 — Donchs, ¿què li ha dit l'aucellet, què li ha dit? Déxala dir, mamà.
 — L'aucellet m'ha dit, que vostè, Elvireta, a Bilbao, ha sabut cassar un millonari.
 — Ca...ramba! Jo que'm vaig dexar l'escopeta aquí! Clà, clà, clà, clàch! ¡Quínes coses que sab, senyora, aquell aucell!
 — Ay, Elvira! Ja ho sab vostè, que l'escopeta la dú sempre a sobre. Ab els seus atractius y posició, no's necessitan pas armes de foch pera cassar.
 — Donchs què? fletxes?
 — Fletxes, fletxes. Sempre ho he dit jo: no cassarà pardalets, nó; àguiles cassarà y ben grosses.
 — Una especie de Diana, moderna, eh?
 — Y quína alegría la meva! Filla, quína alegría! Per que, francament, entre aquest partit y aquell de Puigcerdà, l'elecció no es pas dubtosa.
 — Què diu! — exclamà la Pilar, vegentla ja venir.
 — Vol dir el seu fill? — saltà tot d'una l'Elvira, insolentment.
 — El meu fill? Y ara! — feu la Roig, bon xich desconcertada. — Vamos, Elvira, no's fassi la desentesa. El meu fill no pot picar tan alt, pobret. Vostè ja sab que parlo del Tenorio d'en Deberga. Y francament, entre aquest, qu'ha tingut ara mateix, la desaprenció...¿quí sab si per gelosía? vagi a saber!... de passejarse per Barcelona ab la tiple de Novetats... y una persona tan decent com diuen qu'es el seu bilbaí...
 — Moltes gracies, senyora; — saltà la Pilar, plena de fàstich y ja desitjosa d'acabar en sèch. — Moltes gracies del seu bon desitx... però tenim pressa y vostè ja'ns dispensarà.
 — Donchs, míris, jo'm creya ben be que vostè's refería a n'en Rossendo; — interposà l'Elvira, prescindint de la seva mare y fingint la major serietat.
 — En Rossendo! Pobre Rossendo! El meu fill, ho torno a dir: ja sab que no pot picar tan alt. No'm vingui ab aquest estirabot, ara...
 — Vamos, no'l vulga desmerèxer tant al seu fill, pobre Rossendo! — feu la Pilar, irònicament.
 — Déxala dir, mamà. Si donya Pomposa no ho creu axò. Si donya Pomposa sab fins alguna cosa que li proba lo contrari.
 — Sí, sí; però ja'n parlarèm un altre día. Avuy tenim tart. Anèmnosen filla meva; — pregà la Pilar, frisosa d'acabar ab el pugilat en que veya que s'embrancava la seva filla. La nova acusació de la viuda Roig li havía remogut tot el llot d'aquelles repugnancies sentides al chalet y, tímida com era, desitjava abandonar el camp abans de sentirne de pitjors. Se li feya tan dolorós sentir tractar a n'en Deberga d'aquella manera! Li era tan antipàtica aquella malallengua, excitada sens dubte per el despit!
 Y'l problema d'aquest despit tornava a reaparèxer ponsonyós, punxant . « Despit de què? Per què? D'algun desayre donat a la Roig? D'haver destorbat els intents del seu Rossendo? Després... aquell «qui sab si per gelosía!» ah, com se li havíia clavat al cor! Era ben be un'altra font de dubtes. Gelosía de quí? De l'Elvireta, que's casava ab un altre? Haventse près la nova com se l'havía presa, no podía esser, no podía esser. ¿Donchs de quí? ¿Què rediantre voldría dir aquella confusionera?»
 — Dispènsi, donya Pilar, si les he mortifícades tant. Jo...
 — Mortificat? Càh, gens. Si jo estich d'allò més entretinguda, — saltà l'Elvira, ab el més gran descarament. — Digui, cóntins, cóntins què ha fet en Deberga, còm ha sigut aqueix escàndol?
 — Elvira! — pregà, novament, la Pilar.
 — Ay, donya Pilar, míri com se riu de mi l'Elvireta; — feu, la Roig, excitantse per moments. — A mi la franquesa'm perdrà sempre. Què hi farèm! M'he olvidat d'aquell adagi: val més un gust que mil lliures.
 — Ah, axò sí qu'es ben cert! — exclamà la noya, a tall de mofa.
 — No'm creya, — prosseguí la Roig, fondament ferida y desvergonyintse del tot, — que, haventse decidit l'Elvira per aquest jove de Bilbao, les pogués molestar tant lo qu'he dit del altre sols a fi de be. No sé què'm fa pensar axó, vègin. —
 La Pilar s'arborà tota y, saltant dintre del cotxe, no's pogué aguantar de dir irònicament.
 — Pensar? No s'hi amohini, senyora, no pensi rès.
 — Sí, sí; — contradí la noya, ab un peu ja a'n el estreb — pènsi que, de desagrahits, l'infern n'es plè; y axò la consolarà, potser. —
 El cotxe arrencà pel carrer de Fernando, y la Roig, encesa d'ira, restà encara dos minuts, anant y venint, sense esma ni concert, pera tirar cap a la dreta ò a l'esquerra. «Si s'havía tancat les portes de casa Dou, al menys s'havía venjat y desfogat. Quedavan en paus.»
 — Uf! Que fastigosa! — exclamà la Pilar, al quedar soles. — Qu'ordinaria, que grossera! No sé com t'entretenías a tornarli pulles!
  — Per' acabar; pera rómprehi per sempre més. Ab tipos com ella, mamà, s'ha de fer axís: ficàlshi l'espasa fins a l'empunyadura, que diu l'oncle Ortal. Si nó, no te'ls treus de sobre. Recòrdat de la prevenció ab que ja'm vaig mirar a'n aquesta gent, de bon principi. Des que se'ns van ficar a casa, a Puigcerdà, no'ns han dat sinó mal temps.