Pilar Prim - Capítol I

Sou al capítol «Capítol I»
		Pilar Prim
		Descarrega l'obra
	Pòrtic		Capítol II

I

Lo primer que buscà en Deberga al entrar al moll de l'Estació del Nort, fou un compartiment ben buyt, y ja desesperava de trobarlo y a punt estava d'encabirse tot enutjat en un dels que menys gent contenía, quan, fentli notar el seu criat que'l conductor retirava la placa d'un reservat de senyores, va córrer a ficarshi. Eram a mitx Juliol, al bò de l'escampada estiuenca dels barcelonins; el tren anava farcit de passatgers; trobar un compartiment buyt ahont poderse ajaure, era treure la rifa. En Deberga, donchs, va córrer a aprofitarse de la sòrt, triant el recó esquerre d'allà al fons, qu'era'l cantó més fresch. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sach-de-mà que duya, s'endossà'l salva-pols, encengué un cigarret , s'estengué al divan d'utrech vermell, y obrí un diari pera ferse mellor la non-non. Però tot d'una... rach!... obren la portella y... ¡oh goig sense alegría!... de primer, un criat carregat de saquets-de-mà, rotllos d'abrichs y paraygues; després, una cambrereta vistosa, ab un gran munt de capses rodones y altres andròmines que no la dexavan passar per la portella; després, un noy d'uns deu anys, magret y esblanquehit, ab una cabellera que se'l menjava de viu en viu y una gran payola a mitx cap; després, una senyoreta casadora, un xich anglesada; després, un'altra de més alta y feta, aparentment casada, de posat arrogant y ayrosa; després... ¡ah, grat sía a Deu!... se tancà la porta, y les senyores y'l nen, sens ni haver mirat a n'en Deberga, van abocarse a la finestra y's van quedar enrahonant ab una colla de senyors y de criats plantats abaix al moll, mentres, a dalt, criat y cambrera's veyan ab feynes pera encabir en els prestatges tot l'embalúm de fato qu'havían pujat.
«¡Malviatge! — exclamà per si, en Deberga, al veure aquella irrupció y pensant ja en saltar del cotxe. —¡Quitxalla y senyores!... ¡Ja estich ben fresch!»
Uns y altres eran, sens dubte, els qu'havía vist formant gran rotllo a la sala d'entrada , quan ell se dirigía tot depressa a pendre bitllet. Abaix debían quedar aquella senyora, petita, rodanxona y moguda, que de poch que'l fa ensopegar al atravessar adalerat, y un senyor d'uns cinquanta anys, alt y fornit, blanch de cabell, y de barba grisa molt retallada, que li havía cridat l'atenció especialment per l'abombament extremat de la seva panxeta aperaltada y oprimida per una ermilla de piqué blanquíssim, per la desproporció de son diminut barret de palla y per lo que sa veu se feya sentir entre la general remor al pronunciar tan sols un sí.
—¿Ja heu encabit a la cuynera?—preguntava, ara, la més arrogant y ayrosa, als d'abaix.— Be podràn anar ab ella la Rosalía y en Tiburcio, eh?
«Tots plegats hi hauríau d'anar», pensava en Deberga, de tan mal humorat, llensant el cigarret, matxucant ei diari y tombantse d'esquena pera ferse l'adormit y estalviarse atencions ab aquelles senyores importunes. Axò no obstant, aquella tafanería, aquella set extranya que les dones guapes despertan sempre en l'esperit de tots els homes y més marcadament en el dels fadrinots amichs de córreria, comensà a guanyarlo a n'ell si't plau per forsa.
(Una veu grossa, abaritonada, dels d'abaix; segurament la del panxudet):— A Ripoll ja trobarèu els cotxes enganxats. ¿Ho sents? Y a veure, a veure, si l'Enriquet torna ja sense aquexa cabellera. Que ja ets massa gran; ¿no, noy?—
(La gran roda'l cap ab mal dissimulat enuig, però sense badar boca).
(La senyoreta, desde dalt):—¿Y, aquelles targetes? Per Deu, no se'n descuydi pas, Mions.—
(En Deberga, entre si): «¿Quí deu ser aquesta Mions?»
(La gran, tombantse cap a dins):—Rosalía, córrin; míri que ja han fet un'altra senyal ab la campana. Tiburcio, por Dios, despáchen ustedes.—
(En Deberga, mitx reconciliantse ab la sort): «¡Hola! Aquests son aquells qu'han d'anar ab la cuynera. Si no més quedem quatre, menos mal.»
(La gran):—Robert, per Deu, cuydèume al papà. ¿Ho sents, Julita?
(La petita ab afecte):—A veure si pujarèu.—
(En Deberga, rumiant): «Tenen pare. Aquell Robert, el panxut, y aquexa Julita, la moguda, deuen ser altres germans. Gracies a Deu que'ls criats ja tocan el dos. Caratsus! aquest Tiburcio, quin cop m'ha dat al genoll!»
(La petita):—No hi hà por. Ja me'n duch llibres y colors... ¿sabs, tía?
(En Deberga): «Li deuen haver dit que procuri divertirse. Què rondina ara'l panxudet? Sempre dona ordres. Un'altra campanada. ¡Be'n fan de senyals!»
(La gran ab tò desmayat): — Ja us ho podeu figurar... Vaya, que us probi y—(per pur compliment)—a veure si pugeu. Però, avisantme ab temps, ¿eh? Ah; aquest, sí. Mira, Enrique; dí adiós. Per Deu, el papà, ¿eh? No'm descuydaré de la carta al majordom. Adiós.—
(La petita molt afectuosa):—Adeu siau. Molts recorts a tots els amichs... ¿Eh? No't sento...—(gran rialla).— ¡Ah! Sí, també, pobre noy, també.—
(En Deberga): «¡Hola! li parlan d'un pretendent ridícol. Però, ¿quín pretendent no hi està? ¡La gran, ab quin desmenjament els ha cónvidat! Ah, que poca gracia li farían si hi pugessin, me sembla.»
(Doble campanada, xiulet costipat de la màquina, gran y estrident batzegada de vagons).
— Adiós.
— Adiós.
— Adiós.
(En Deberga, interiorment): «¡Gracies a Deu! Tombèmshi.»
Llavors, quan el tren comensà caminar, la petita acabà de cordarse'ls botons d'abaix de son salva-pols mantega, se recullí sobre'l sombreret blanch de palla'l vel maduxa y, trayent d'un elegant sach-de-mà Le Maître de forges, se disposà a llegir, sentantse al costat de la gran, la qual, pera mellor vigilar al menut que no abandonava la finestreta, s'havía aclofat ja en el divan del extrem oposat al del desconegut.
— Mira: pónte bien la goma del sombrero, Enrique, que se te va á caer. Quítate de ahí, hombre; ¿no ves que te dá el sol? Bája los visillos, hijo.—
Però'l nen seguía embadalit, contemplant tota aquella riolera extensió d'hortes salpicades de casetes, masíes capritxoses y construccions industrials raríssimes, barrada allà baix, pel bosch de xemeneyes de Sant Martí, derrera les quals s'extenía infinita la faxa del mar, agrisada de tò per una calitja argentada que no's dexava mirar impunement. Y com que'l sol entrava cada cop més endins del cotxe, y'l nen anava tan distret, la bona senyora s'acontentà ab abaxar la cortineta del mitx y la del seu recó, dexant aquell compartiment sumit en la claror suau qu'aplaca la migranya dels qu'han dormit poch. Se redossà be al reco ab propòsit d'ensonellarse y estigué, fins al arribar a Moncada, ab els ulls cluchs. Però la por de que'l nen s'aboqués massa y la bull bull que, de recorts de sa vida de sacrificis, de ses grans contrarietats y de ses lluytes infinites, se sentí arreu en son cervell excitat pel contínuu y violent trontoll del tren, la van posar tan nerviosa que renuncià ja a dormir. Llavors, sentint necessitat de dis- treures, va axecarse, va mirar si a l'Estació hi veya algun conegut, tocà'l front al nen, li estampà un petó y, altra volta asseguda, remenant son saquet, entaulà conversa ab la noya sobre aquell company de viatge tan poch atent y curiós. «Tan mateix, el tal subgecte havía d'anar molt mort de sòn ò ser un gran mal educat.»
— Y no obstant,—obgectà la noya, tan baxet com podía,—té'ls peus d'una persona fina; repàra.
— Oh, fins tot lo que porta sembla dir qu'ho es; — feu l'altra, fixantse en les elegants botines de color castany que li defensavan uns borceguins perla, en el tros que li veya de pantalon plom, d'un texit inglès finíssim, y en el gran sach-de-mà de pell de Russia que tenía dalt del filat.
Un nou xiscle de la màquina, seguit d'un soroll axordador y de repentí eclipsi de llum, les feu callar, dexantles en la immovilitat alerta ab que's sol fer la travessía de les foradades . Un fum tebi les envolcallà desagradablement omplíntleshi l'olfat d'olor de sofre y el paladar de gust de tinta. Y en Deberga que, a la fi, s'havía convensut també de que no dormiría, s'incorporà. Sortí'l tren de son cau negre, emprenentles adalerat per les assoleyades hortes del Vallès y, allavors, los companys de viatge's van saludar fredament, van obrir llibres y diaris y's passaren estones examinantse'ls uns als altres, ja per demunt dels fulls que no llegían, ja a través de la tènue trama de pestanyes que, de quant en quant, el llampegueig del sol els hi feya aclucar mal que volguessin.
— Es ben guapo;—va dir al cap de mitja hora, la petita, a l'orella de la gran.
— Molt;—afirmà aquesta, repassant, ab tota la minuciosa observació de dóna, les faccions del aludit.
Bon mosso y esbelt, moreno y nervut, ab sa cara ovalada y d'expressió igualment dòcil a l'energía qu'a la dolsura, ab aquells ulls daurats picadets de roig, que les grans pestanyes tenyían de melangía, ab aquell nas aguileny y prim y aquell bigoti y aquella mosca fortament arrelada, sota aquell llavi rich de sanch, a la barbeta dura y voluntariosa, era realment per aquelles viatgeres tot un home, al qui comensavan a perdonar interiorment la grossería de primera hora.
No omplía pas tant a n'en Deberga la noya, qu'era la que veya mellor. Tenía'l cap bonich, sí, y molt bon ayre, hermosa cabellera castany ab reflexos d'aram, naturalment prisada y molt esponjosa, y faccions petites, bastant correctes; però en sos ulls d'un verdós grisench de malaquita, en la comissura desdenyosa de sos llavis y en l'encarcarament alterós de son coll llarch, hi trobava en Deberga... ¿què sé jo?... una certa duresa antipàtica, que ni la serietat reflexiva de l'expressió total, ni'ls sensuals encisos d'un cutis tendre y puríssim y d'un desenrotllo de pit y costats excitants, bastavan a fer olvidar.
Y aquí estava de son dissimulat examen, quan, parant el tren devant de La Garriga, se van axecar les dues dones y's van abocar a les finestretes.
— ¿Quieres una tortilla, hijo mío?—preguntà la gran al noy, fentli un altre petó y tocantli'l front.—Míra, Tiburcio te la comprará.—Y quedantse discretament darrera'l nen pera dexar a disposició d'en Deberga la portella, encarregà la truyta al criat, que ja havía saltat a rebre ordres.
En Deberga, que s'havía també axecat, pogué llavors examinar millor aquella dòna que, fins pel metall de veu, l'atreya més que l'altra. Dos travessos de dit més alta qu'aquesta, era ben be lo que se'n diu una bona mossa. Estava en el bell punt de carns que requerían les intatxables proporcions de sa figura, robusta sens greix, elàstica sense afectació, esbelta y distingida fins dins l'ample salva-pols de seda crua que duya lleument cenyit al còs.
«Buena jembra!» exclamà, entre sí, aquell sàtir ciutadà, formulantse l'impressió en andalús ben marcat. Y restà un moment ullprès, extasiat en la contemplació d'aquella dòna, quan li vegé la cara. Ab sos ullassos negres, mullats de melangía, ab la color encesa pel ressol y ab l'expressió dolcíssima de sos llavis termenats per dos clotets deliciosíssims, còm li recordà aquella hermosa testa de Madona del Sarto que, a casa seva, ell tenía sempre devant dels ulls! Aquesta semblansa tan casual li causà una sorpresa extranya, l'intrigà, com si's tractés d'una endevinació miraculosa del inspirat pintor italià. Però tot seguit, fent un esfors pera no entrar en conversa inútil, s'abocà malhumorat a una de les finestres oposades del vagó, extranyament desitjós de trobar esbargiment. En Deberga no era dels que's llensan a encaparrarse per ideals inaccessibles, y la seva especial situació econòmica de dependencia a llarga data, lo feya esser altament precavut devant dels perills de amoriscarse. Va encendre un cigarret y romangué d'esquena a n'aquelles dones, ab la mirada errant sobre montanyes y camps fugitius que rès li deyan, fins que'ls túnels y girades marejadores del sachnós Congost van obligarlo altra volta a seure.
— Si vol fumar, per nosaltres, no s'estigui pas a la finestra. El fum no'ns incomoda;—va dirli, llavors, la gran, ab natural galantería.
—¡Ah, cà! Moltes gracies, senyora;—feu ell, maquinalment y com sortint d'un soponci.
Regnà una pausa, durant la qual considerà que l'educació l'obligava a mostrarse més amable ab vehines tan deferents, y, llavors, les invità a sa vegada a ocupar aquell altre cap de vagó, ahont no hi tocava'l sol.
La noya dexà per tercera ò quarta volta aquella lectura que, per lo vist, feya massa distretament, y abaxà'l cap en senyal de dar mercès, mentres les donava de paraula més explícitament l'altra, pretextant que no podía perdre de vista al menut.
—Es guapíssim; — feu en Deberga, desitjós ja de subsanar ses anteriors inconveniencies.—Sembla molt espavilat.
¡Pobrissó! ¡El tenim delicadet! — respongué la mare, cridantlo, treyentli la gran payola d'hont ressaltava sa descolorida cara com d'un nimb, y entretenintse ab amor en arreglarli aquell esplet d'encenalls d'or que li arribavan a l'espatlla.
«Efectivament, — pensà en Deberga,—sí qu'es massa gran ja aquest noy pera anar ab una cabellera axís.» Y en veu alta:
— Sí qu'està groguet. A fòra se'ls hi posarà be. ¿Van potser a Ribes?
— Nó, senyor; a Puigcerdà; — va dir la noya, revelant desitx de ficarse en la conversa.
Però, en aquest moment, tan impossible se feu tapar l'entrada al sol ab les cortinetes furiosament batudes pel vent, qu'en Deberga no parà fins a haver lograt que tota aquella familia passés a la seva meytat de cotxe. Posà'l noy al seu costat cedintli'l vidre y, ja tots reunits devant per devant, reemprengué la conversa:
— Dispènsin l'indiscreció d'haver preguntat si anavan a Ribes. El desitx d'anticiparme la seguretat de tenirles de vehines per alguns díes...
— Gracies;—feu la gran ab un somrís dolcíssim.
— ¿Vostè's queda allí? — preguntà la petita.
— Allí;—respongué ell, girant els ulls en blanch y fingint un sospir de pena. — Allí, dins d'aquella vall estreta y plujosa, hont, al mitx de tot, van trobar un día alivi'ls meus mals. Una precaució, potser inútil, m'hi empeny casi be cad'any.
— No's quexi, donchs; —exclamà jovialment la noya, a qui aquells extrems exagerats havían fet molta més gracia de lo que ell pogués esperar.
— ¿Tan trist es allò? Jo'm creya qu'era molt bonich.
— ¿Donchs, pateix del estómach? Ja'l compadexo; — interposà la gran, qui, ab el soroll del tren, no havia entès prou be.
En Deberga hagué de negar y afirmar ab el cap, pera respondre a una y altra alhora, y al impuls de la simpatía qu'anava guanyant totes les seves precaucions y malicies de bon-vivant, va dar a la pintoresca descripció que feu de la Vall de Ribes y de la vida d'establiment, tots els tons d'una conversa riallera, entretinguda y franca. Després, sens detindres en enutjosos detalls:
— ¿Deya vostè, que'm compadeix, senyora? Mil gracies; però afortunadament ja no sé si necessito tant favor.¿Es que també n'ha patit, vostè?
— Alguna vegada.
— Donchs, quédinse allí. A veure si se animan a fermhi companyia alguns díes;—pregà ja ab bon desitx.
Abdues van rodar el cap, somrient, com no gosant a dir «es impossible». Y en el silenci d'aquesta negativa, en Deberga va creure descobrirhi, no sens orgull, certa recansa de no poder complàurel.
Apart de les belleses qu'aquest sensual admirava principalment en la mare, molt més dòna y apetitosa, sobre tot desde que acabava de descobrirli una certa pigueta com la cabota d'una agulla de cap a dos travessos de dit del nas, demunt mateix del llavi superior, trobava en aquelles dones un atractiu especial a que dava en Deberga una grandíssima importancia: eran senyores, y d'una educació molt més europea, per lo correcta, oberta y dolsa sense trabes ni encarcaraments, que l'immensa majoría de les que comunment podía tractar en aquell establiment d'aygues.
Lo tren, mentrestant, dexava ja les roges y escarpades trinxeres del Congost, atansantse a Centelles ab pas molt més lleuger y axeribit.
La major claror, qu'entrava per les obertures, trencà, com tota trasmutació sobtada, lo curs dels pensaments. Les senyores y en Deberga miravan distretament les gemades vinyes, quan, de sobte, un crit entusiasta del noy va ferlos fixar l'esguart a les romàntiques ruines del castell de Centelles, encinglades al extrem de la serra qu'ampara al poble, com dalt la quilla d'una proa trabucada y partida per una gran esberla, del còs del vaxell. Però la visió no durà més qu'uns instants. Ab la velocitat del tren, aquell castell fugía emportat pel vent, a les regions dels núvols, com el temps se'n havía endut, abans, les realitats de sa forsa y son destí.
—¡Que fantàstich, que bonich! — exclamà la mare, fent una moxayna al menut y tornantli a tocar el front.
Encara, parats a l'Estació, van seguir callant; però, prosseguint el camí vers Balenyà per mitx del paysatge barroch que'l tren atravessava entre montículs cendrosos, ara estriats com còniques petxines, ara axatals y atalussats com baluarts de guerra, aquests, coronats de graciosos bosquets, aquells, erms y polsosos com munts de cendra apilats per un simoun, van parlar altra volta del castell que la noya calificà en brometa de wagnerià.
— Me sembla—digué en Deberga—que vostè no es gayre entusiasta de Wagner.
— Del músich, sí senyor. Del poeta no tant;—feu ella, enrogintla de sobte la por de haver dit un pecat.
— ¿Un poch massa romàntich, eh? — preguntà ell, somrient.
— Bon tros massa. No sento'l món imaginari;—va respondre la noya, ab un riure forsat, que delatava la violència ab qu'exposava encara a un desconegut opinions que podrían semblar petulants.
La gran hi prengué basa, manifestant que ella pensava ben diversament; que, sense ser romàntica, tenia un deliri per les noveles romàntiques, per les poesíes romàntiques, per la música romàntica, per tot lo qu'enlayra l'imaginació y la fantasía a regions ben apartades de la trista realitat que ens pesa assobre.
— ¡Oh, oh, oh! — feu la petita, mossegantse, escandalisada, la llengua.
—¡Veig que no son d'igual parer!—exclamà en Deberga, rient.
— No gayre; — afegí la gran, ab condol que procurà atenuar ab un somrís.
— Son ilusions que's fa;—assentà llavors, la petita, rodant el cap ab compassió.—¿No creu vostè—prosseguí, dirigintse al jove,—que, en aquestes coses, es ahont hi hà la gran distancia de lo vivo á lo pintado? Díguim sinó: ara hem vist aquell castell; jo no nego que la seva vista es fantàstica, preciosa, poètica de debò... però, ¿a dins, hi viuría content ningú de nosaltres? Nó, ara qu'està inhabitable; fins si estés en tot son esplendor, ¿hi trobaríam, per ventura, les comoditats, el confort, la vida agradable de dins les ciutats modernes? La nostra casa de Barcelona no té ponts, ni fossos, ni torres, ni muralles que li donguin aquella silueta dibuxantse fantàsticament sospesa del cel, com acabem de veure al castell de Centelles; mes, de segur, de segur que'ls senyors que van habitar aquest castell se trobarían molt millor a casa nostra. Tot allò, crèguim, es molt bonich pels llibres, per somniar, sí, però nó per tocarne les realitats, molt, molt més aspres y tristes que les de nostres cases actuals.—
La gran somrigué bonament y en Deberga aplaudí de bon grat lo fogós speech de aquella noya tan plena de bon sentit y que tan be'l distreya.
— Realment,—va dir, bromejant y ab un somrís afabilíssim,—me sembla que, dalt de aquell cingle espadat, ahont no podríam arribar sinó esbufegant molt, no ho passaríam pas gayre be, nosaltres.
— Potser una temporadeta...—feu la gran, seguint la broma.
— ¿Què dius, ara, mamà? — exclamà ingenuament la noya, sens adonarse encara del tò rialler qu'aquella y'l jove havían dat a la conversa.
— Dispènsin un moment. Luego'n tornarèm a parlar. ¿Vostès son mare y filla? —
saltà en Deberga, manifestant una sorpresa que mortificà evidentment a la noya y afalagà no poch a la mare.
— Prou que's veu; — digué, no obstant, aquesta.
— ¡Oh! En fi, juro que les havía près per germanes; — replicà'l jove, ab accent de sinceritat a la veu. Y com llegís en l'expressió de la noya certa contrarietat, va córrer a afegir: — Naturalment, que ja feya a la senyoreta la justicia deguda; però... en fi... podían ser molt be germanes, ò passar per tals. Vostè n'ha d'estar molt joyosa; té una mamà molt jove, molt guapa, digna de vostè. Ara, si volen, parlèm del castell.
— Cà, dexèmho córrer;—va fer la noya ab un tò un xich impertinent.
Y com la mare callés per prudencia, en Deberga consultà'l rellotge, censurà la calma del tren y, veyent que la noya volía devorar son mal humor fent com qui llegeix, va agafar també un diari y restà silenciós tornantse a contemplar l'irreprotxable y dolsa fesomía de la mare, qu'ab sos ullassos negres y avellutats, la ditxosa pigueta y'ls negríssims bandós contrastant d'encisadora manera ab la blancor finíssima de sa tendra pell, lo tenía cada cop més embadalit. «Decididament,— pensava,—d'entre mare y filla, me quedaría ab la mare. Deu meu, quín cutis! Deu meu, quíns ulls! Deu meu, quína pigona! Deu meu, quína cabellera! Deu meu, quín contrast més original, més superb, més... apetitós!»
Lo tren parà breus minuts a Balenyà y, al empèndreles frisós cap a la plana de Vich entre aulets de roca rovellada y prades verges, com la noya, ja ab més bona cara, refusés altre cop la lectura, van tornar a fer conversa. En Deberga preguntà si no conexían encara aquell camí de ferro.
— Fins a Torelló, moltíssim.
— ¿Y pensan arribar avuy mateix, a Cerdanya?
— Oh, sí senyor, avuy mateix.—
«Per les senyores y'l nen sería un poch pesat. Molt més còmodo hauría sigut fer el viatge en dues jornades; quedarse avuy al Hotel Montagut, y l'endemà, passar la montanya».
— Allí esmorzarèm; — feu la noya, ja reconciliada ab tots y ab si matexa.
En Deberga va dir que se'n alegrava; que també ell anava allí.
— Aleshores, veurèm el seu desterro; — continuà la noya, bromejant.
Ell somrigué, y mitx en broma, mitx en serio, va afegir.
— Deya desterro pensant que'm faltarà la companyía de vostès.—
A lo qual, la noya, ab una rialla sonora que denotava'l crèdit que dava a una pura galantería, replicà:
— No, senyor, nó; desterro per lo que vostè ha dit fa poch.
— ¿Hi haurà gayre gent al hotel? — preguntà la mare.
— ¿Què sé jo? Però no es pas lo que més falta m'hi fa, senyora; — respongué ell, ab aquella melangía, que trassudament fingía molt sovint devant de dones.
— ¿Es que li agrada la soletat?
— Molt, moltíssim; — s'embusterejà ell, pel gust de sentirles, preveyent ja'l desacort en qu'estarían la romàntica a l'antigua y la romàntica a la moderna.
— A mi també; — feu la mare.
— ¿A tu? — exclamà la noya, morta de riure.
— Per una temporada y al camp, sí, filla.
— A mi, sí; però, ¿a tu, mamà? Cà, no ho cregui; son ilusions que's fa. Si la mamà es lo més sociable!... Y, què vol que li digui? me sembla que vostè es per l'istil.—
Y la conversa, llavors, versà bona estona sobre'l tema de la soletat, explicant cada hú com l'entenía, les ventatges que hi veya y la mena de goig que hi trobava; però ab tal suma de distingos, salvetats y reserves, que, en definitiva, resultà, com deya la noya, que ni sa mare, ni aquell jove, l'entenían pas com ella creya que's debía entendre, ni la volían pas sincerament.
— Un enamorat d'ella, com Sèneca... la veritat, no ho so; — feu en Deberga, somrient.—Ja ho reconech. —
Mes el tren arribà a Vich, eran tres quarts de deu y la majoría dels passatgers, se llensava al anden. En Deberga, al anar a ferho, convidà a aquelles senyores a desdejunarse. Elles van excusarse, y, dins del mateix cotxe, van pendre la mortadella y'l xerés que'ls criats acudiren a preparàlshi.
— ¿Quí deu ser, aquest home?— van preguntarse, menjant ab aquell apetit que'l cambi d'ayres y la placidesa d'esperit despertan en els viatges. — Es ben diferent de lo que creyam. Una persona molt agradable.
— Molt ben educada.
— Té com alguna cosa de militar. No ho sé...
— Sí, es veritat; una tiessor de coll, una certa cosa...
— ¡Ay, hijo mío; que mamá no pensava en tí! ¿Quieres más? — feu de repent la mamà, veyent que la Rosalía servía una llesca més de mortadella al nen y...—Sembla que se li desperta ganeta;— va afegir, ab el goig de l'esperansa pintat a la cara.
— Míral;—advertí la noya desde'l peu de la finestra a qu'estava recolzada.—Ara ve.—
La mamà, dexant al nen, també's va axecar, y presentant distretament al criat la copeta pera que li omplís de xerés, s'acostà a la finestra.
— ¿Veus, quín caminar?
— Talment sembla militar.
— ¿May dirías per lo qu'encara m'ho sembla més?
— ¿Pel modo de du'l sombrero?—
— Axò mateix. ¡Oh, es qu'es particular! Repàra qu'en quant se vestexen de paysà, lo que primer els traheix es el sombrero. ¡Ab quina poca gracia'l duen! —
Mare y filla anavant rumiant, volent endevinar lo que no endevinavan de cent canes. Y quan abdues, ab més complascencia admiravan l'arrogancia del bon mosso, van ferse enrera y's tombaren d'esquena com mogudes pel mateix ressort. Era qu'en Deberga anava a mirar.
— Tiburcio, ¡por Dios! ¿en qué estaba usted pensando? — cridà, de sobte, la mare. — ¿Cómo no veía que me estaba usted vertiendo vino sobre el guarda-polvo? ¡Vaya un modo de mancharme!
— Señorita, si no se lo he manchado yo. Usted tenía la copa. La mano le habrá temblado.
— Vaya, tóme, tóme;—replicà ella nerviosament , després d'engolirse'l vi d'una glopada y axugantse depressa y frenètica la taca.— Y despáchen, despáchen, que el tren va á marchar.— Després, encara ab el mal humor a la cara, va asseures y s'aparià'ls plechs del abrich de manera que la taca no's pogués veure.
En Deberga pujà d'un bot, el tren... ¡uuuuuh! marxà, dexant enrera l'antigua Ausona apinyada sota'l campanar romànich de sa catedral, cenyida de convents y de casetes terroses, y, cambiades poques paraules, tots aquells viatgers, inclús el noy, va semblar que recullían les forses pera pahir en pau l'esmorzaret, permanexent mitx condormits fins al arribar a Torelló.
— ¿Què hi hà, Joseph? — preguntà la senyora, al arribarhi, allargant la mà enguantada a un homenàs de gech y gorra que s'acostà al vagó a saludarla. —Aquí té una carta de don Robert. Ell vindrà demà. Com marxa la fàbrica?... Va endevant la turbina nova?... A mi'm sembla qu'hauría de pujar l'enginyer... ¿No?... Es lo que'm diu el meu cunyat; però a mi'm sembla que vostè y ell s'entossudexen massa. Si vostès s'equivocan, qui ho pagarà seré jo.—
«Aquesta dòna té una fàbrica; un cunyat li cuyda; ella no va ab el marit... ¿Si serà viuda?» pensà en Deberga, sens perdre un mot de lo qu'aquella deya y creyent descobrir horisonts plens de promeses, que'l van arrancar de son lloch per veure si, dins dels que materialment l'envoltavan, trobava la fàbrica aludida. Mirarho impunement no era pas difícil, quan ses vehines y'l nen estavan repenjats a les finestretes, despedint al majordom. Però, a l'esquerra l'estació, a la dreta un turonet qu'arrancava de la carretera immediata al mateix ferrocarril, li barravan la vista per dos cantons. Y com que, ademés, la temor de que'l vegessin tafanejar lo cohibía, va asseures de nou, extranyantse interiorment de que una familia tan fina provingués de fabricants barcelonins, qu'era per ell la gent més grossera, pretenciosa y antipàtica de la terra, generalment parlant.
«Nó, ella ha mamat en altres fonts,—se deya,—els noys han sigut educats per ella».
Però'l xiulet de la màquina, com reprovant aquestes severitats, va interrompre'l curs de ses idees, y, fentlo adonar de que ses vehines no's movían de la finestra, va animarlo a axecarse per espiar ahont miravan. Per fi, als pochs minuts, va veure que la mare signava al nen un gran munt d'edificis extesos al mitx d'un'illa tota vorejada d'arbres. Era ben be, de totes les fàbriques del Ter, la que més s'havía contemplat en Deberga altres anys, no sols per l'importancia qu'acusavan els edificis de qu'estava composta, sinó també per l'hermós cop de vista qu'ofería, tan bellament emboscada entre les esponeroses verdors que'l riu abrassava engelosit.
Ni'l noy, ni aquelles senyores, van dir una paraula, com si trobessin de mal gust fer ostentació de llur riquesa devant d'aquell estrany. Y aquest, respectant per molt la delicadesa d'aquesta discreció, va tornar a seures sens tampoch descloure boca. Tots van recullirse, llavors, en un d'aquells silencis tan freqüents entre'ls passatgers de carril, que comensan a sentir l'embrutiment d'algunes hores de trontoll y soroll ritmat. La noya llegí per quinta ò sexta vegada l'episodi en que'l marquès de Beaulieu's topa ab l'extrany cassador, que, després d'haverlo reptat ab tanta altanería, li regala la llebra qu'ell no havía sabut matar; la mamà tancà els ulls, més desitjosa de meditar que de dormir; y'l menut arrencà'l sòn, cargoladet en un recó, devant d'aquelles dones que s'havían quedat altre cop en la meytat de compartiment partidora del d'en Deberga. Aquest, a sa vegada, obrí un diari, y com sos ulls divaguessin inútilment per les sorollades lletres, va repanxigarse sota'l vidre desde hont veya obliquament a les senyores. Guaytantles a ulls mitx cluchs, va sorpèndrelshi varies mirades delatores de que no les hi era indiferent. Y com que, mare y filla de per sí, varen fer igual observació en els ulls d'aquell home, ni de molt tan quiets com ell se creya, ningú's llensà del pensament al altre, durant aquell tros de camí. Era pels tres com una mena d'hipnossis encisadora, que, l'arribada a Ripoll vingué a trencar ben crudelment.
— Afortunadament, encara no'ns hem de despedir;—va dir ell, al axecarse pera desar el salva-pols al sach-de-mà.
— ¡Ah! es veritat, que vostè també va a casa Montagut; — exclamà la noya, fingint haverho olvidat un xich.
— ¿Ja trobarà carruatge?—li preguntà la mare.
— Ho suposo. Vé aquí'l del establiment.
— Sinó, dispòsi d'un puesto en el nostre; — afegí ella, ab senzillesa.
— Tantes gracies, senyora; li estimo molt; però espero que no hauré de molestarles.—
Mes eran tants els passatgers que'l tren duya pera Ribes y Cerdanya y assaltaren de tal manera tots els cotxes els primers arribats a la plassa, qu'en Deberga, a qui'l desitx d'estar obsequiós ab aquelles senyores havía obligat a ser dels derrers d'assolirlos, va trobarse burlat. Y llavors, com de dalt del landau en que s'havían instalat, lo vegessin, aquelles, córrer adalerat buscant de assí d'allà inútilment, van destacar el lacayo pera que l'invités novament a pujar ab elles.
A la fi, veyent que s'anava a quedar en terra y dexantse portar per l'impuls de simpatia que prou li costava reprimir, acceptà l'oferiment. Y près ja d'una satisfacció vivíssima, pujà al landau al costat del noy.
La calor xofogosa de Barcelona s'havía anat dissipant ja feya temps al buf del ayre viu de les altures qu'anavan escalant, y ara la bruytosa corrent del Freser semblava revifar més y més encara l'ayre. El landau, seguit d'un òmnibus, hont anavan les criades y un gran castell d'equipatges, les va empendre corrent per l'ombrejada ruta, emportat per la vigorosa branzida de tres cavalls poderosos. Mentrestant, el riu fressejava al costat, encabritantse pels còdols de son llit, remorejavan ab remor fonda'ls argentats salts de Campdevànol y de les fàbriques superiors, y frisavan al buf del vent el blat de moro de les fexes y l'ufanosa floresta de les vessants acinglades, sens qu'aquells ciutadans, massa embeguts en agradosa conversa, s'hi fixessin gens ni mica.
Anticipantse uns trenta minuts als carruatges de lloguer, van arribar axís, en tres quarts d'hora, devant del pati del establiment, plè, aleshores, d'ayguaders més assedegats de distracció que d'aygua medicinal. En Deberga cedí per un moment son lavabo a ses desconegudes amigues y, mentres elles eran dalt a ferne ús, no faltà qui'l posà al corrent de lo qu'ell encara ignorava. La mamà era la Pilar Prim, viuda de don Andreu Dou, un de tants fabricants richs que portan a Barcelona una vida per demés retreta. Atribuhían, ademés, l'obscuritat en que fins ara havía viscut la Pilar Prim, a sa joventut y extraordinaria bellesa de que'l marit, que li doblava l'edat, havía estat sempre gelosíssim. La noya's deya Elvira, no tindría més enllà de dinou anys, y com que fins l'hivern anterior, acabat el dol, no havía exit al món, rès tenía d'extrany que fos també poch coneguda.
Esmorzà la familia Dou a corre-cuyta, bromejant ab son company qu'ocupava la tauleta del costat y, al despedirse, van segellar la conexensa ab franques estretes de mà y oferiments amistosos.
— A veure si's decideix a visitarnos. Pilar Prim, chalet de les Acacies, al peu del estany de Puigcerdà.—
Ell se va treure una targeta y la oferí a la viuda Dou.
— ¿Còm?—va exclamar aquesta, llegintla a l'Elvira ab evident curiositat;—¿Marcial Deberga? ¿Per ventura, sería fill d'en Pepe Deberga, oficial de l'Armada, vostè?
— El mateix, senyora.
— ¡Company del papà! ¡Uy, quantes vegades li havía sentit parlar del de vostè! Havían fet gran part de la carrera junts. ¿Vostè devía néxer a Cuba, veritat?
— A l'Habana mateix, senyora.
— Donchs, ab doble motiu li oferexo, ara, la nostra amistat; — va dir la senyora, estrenyentli de nou la mà y ab un peu ja en l'estreb del landau.
— Vamos, ara sí que farà una escapada a Puigcerdà, ¿veritat? — afegí la noya, encaxant també novament.
— Vostès merexen molt més; — exclamà ell, besant al nen y depositantlo per sos propis brassos dins del cotxe. — No faltaré.
— Que les aygues li probin.
— Que's divertexi forsa.
— Felicíssim viatge.
— Estigui bo.
— A la vista. —
Els hermosos cavalls arrancaren briosament, seguí, derrera, l'òmnibus del servey, acurullat d'equipatges, y en Deberga no atinà a moures fins que, desaparexent los carruatges pel primer revolt, no van dexar en la frescal carretera sinó un petit rastre de pols que s'esvahí al buf del ayre, com derrer rossegall de l'aparició qu'a n'ell lo tenía embadalit.