Pau Gibert
PAU GIBERT.
Una canso vull cantar—d' una Maria galana
Adéu Pau Gibert, adéu,
contrabandista d' Espanya.
Lo seu pare se 'n va al llit—al cap d' un poquet sa mare.
Maria se'n queda al foch—ab un pom d' or que brodava.
Ja n' hi van tres fadrinets,—tots tres eran per robarla.
—Maria, si vols venir—ara es hora retirada.
—No per cert lo Pau Gibert—que ab tu no hi fora fiada.
—Tan fiada n' ets ab mí—com si fosses ma germana.
—Me'n vull aná' á despedir—del meu pare y de ma mare.
«Pare y Mare adeu siau—y tots los demés de casa.»
Jo de cor los ho vaig dir—que de boca no gosava.—
Quan son abaix del carrer—vestit d' home li posavan,
la vesteixen de fadrí—calseta y jupa de grana,
espardenya blanca al peu,—veta fins á mitja cama,
lo barret engalonat—com un mosso de la esquadra.
—Anirem al hostal nou—que allí n' es nostra posada.
—No per cert que l' hostalera—n'es germana de la mare.—
Ja l' agafan per un bras—y á cavall ja la pujavan.
Quan al hostal nou van ser—mestresa se la mirava
—Maria, que n' has fet tu?—¿que n' has fet tu desditxada?
—Mestresa, no 'm coneixéu,—vos me prenéu per un altra.
—No 't prench per un' altra, no,—só germana de ta mare.
—Minyons, anémsen' d'aquí,-qu'aquí no es la meva estada.-
Ja n' agafan cap avall—dret al hostal del vinagre.
Quan ne son á mig camí—un jayet ja n' encontravan.
—¿Si n' hauriau vist passar—una minyona robada?
Que sa mare ha mort d' enuig—y jo no trigaré gayre?
Quan Maria sent aixó—cáu en terra y se desmaya.
—Maria Déu te perdò—Déu t' haja ben perdonada,
En una altra versió comensa la cansó aixís:
Un dia anant al molí—lo Pau Gibert la trobava:
—Pauleta si vols venir—si vols venir ab nosaltres.
—No pas avuy Pau Gibert—que no fora prou guardada.
—Pauleta si vols venir—que jo me 'n vaig á campanya.
Existeix una altra cansó en la que 's conta per pessas menudas totas las malvestats d' aquest home; diuhen que n' es feta per ell mateix y du per responement:
Mal usar no pot durar
la justicia meny se cansa.
Com havem pogut aplegar algunas novas sobre la vida y mort d' aquest malfactor, ne direm dos de sos fets mes capdalts perque pugan dar rahó, los quins las llegescan de las entranyas d' aquell facinerós.
Un d' ells es, que trobantse Pau Gibert á casa son cunyat, lo matá, li va treure'l cervell y'l feu menjar a la muller d' aqueix, dihentlhi apres á quí pertenyia la part del cos que havia menjat.
L' altre fet es sa agafa. En sos últims anys desconfiant de si mateix y plé d' un xich de por (sempre havia anat sol) s' acompayá ab dos carboners. Aquests resolgueren péndrel. Una crida havia promés molt or per l'agafa y, 'l perdó, si qui l'agafava tenia pena de la vida. A ningú millor que als carboners podia convenir aixó, pus se trobavan també perseguits per sos furts y homeys. Resolgueren donchs agafarlo per salvarse ells. Cada dia un dels tres que vivian en comú, devia cuydarse del guiso. Esperaren á que li toqués á Pau Gibert lo torn y mentres ajupit de genolls á terra bufava 'l foch, se li tiraren damunt y, lligantlo, lo portaren al poble mes vehí. D' allí fou dut á Barcelona y aquí penjat al Carner. (Vejas la nota de la cansó de Serraller.) Fou prés aprop de San Llorens de la Muga.